L'espai escènic del primer acte apunta una imatge contundent amb els reixats de les cel·les, però es perd en mil anècdotes que destorben els encerts sense aportar res. Al seu torn, el segon acte s'obre amb un espai que torna a quedar-se a mig camí, malbaratat de nou per l'anecdotari de torn. Però l'ensulsiada arriba amb la conclusió, amb una lamentable imatge de fons i una torre plantada al bell mig de l'escenari, talment no haguessin sabut que posar i algú, potser el lampista que havia vingut a adobar una aixeta que gotejava, hagués dit, perquè no posen una torre? Sí, sí, i que els membres del cor facin saltirons! li devia respondre algú que passava per allà. I per què no sigui dit tots a fer saltirons, alhora que en una acció que en tot contradiu al text, els bons atonyinen al dolent, talment el director d'escena, Jürgen Flimm, ens volgués fer entendre que tota diferència entre una víctima i el seu botxí és circumstancial, dues cares d'una mateixa moneda. Però m'estranyaria tanta subtilesa en qui ha demostrat no pas poca turpitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada