dissabte, 15 de juliol de 2017

Watashi wa mae rajio o kikimashita

Sovint crec enyorar l'acompanyament de certs programes de ràdio, talment avui ja no es fessin, ja no es poguessin fer, certs excel·lents programes com els que em vaig acostumar a escoltar anys enrere, al llarg dels meus anys universitaris, com ara L'orquestra, El mínim esforç o La porta dels somnis. Però, eren verament excel·lents, aquells programes enyorats? O tal vegada només enyoro la meva pretèrita i potser perduda capacitat de trobar un programa de ràdio excel·lent? I amb la lectura, quant fa que no ensopego amb un llibre que pugui jo considerar excel·lent? Un llibre al que no li pugui jo trobar, mestretites com sóc, cap ridícul però.

Enyorada excel·lència, tan propera com m'eres abans, tan escàpola com m'ets avui.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Itadakimasu (II)

I un cop més, l'asamblea anual dels verducs de cua daurada acaba a garrotades. El motiu que històricament divideix als verducs de cua daurada en dos bàndols irreconciliables no és altre que la idoneïtat, o no, d'explorar el curs inferior del Margançol. Els més tradicionalistes, agrupats principalment en la Unió Verduca i en la Lliga Verduca, creuen que res de bo es pot trobar més avall de les grans basses verdes, i que si el gran Èganiel, fill de Èganorth, els aconduí fins a les basses verdes i no més avall, és allà on han de romandre. En canvi, el Partit Demòcrata Verduc, tot i reconèixer els indubtables mèrits dels avantpassats que els alliberaren de les estretors de la bassa negra, creuen positiu enviar exploradors riu avall, per si de cas més enllà de les basses verdes existeixen altres aiguamolls que es puguin colonitzar. Al seu torn, els simpatitzants d'Estat Verduc creuen que tot i honorar als herois de l'antigor, ja és arribada l'hora de deixar les basses verdes i dirigir-se aigües avall, on sens dubte els estanys seran innúmers i extensos. I queden encara els molt mobilitzats militants de les Candidatures d'Ucronies Verduques i de Verducs en Comú, que defensen que és del tot imprescindible abandonar d'immediat les basses verdes, però no pas per anar Margançol avall, sinó per retornar a la petita i esquifida bassa negra i així alliberar-se de la cobdícia que actualment corromp als verducs, trencar amb la tradició que perpetua la injustícia, les desigualtats i l'heteroverducat, i viure totes plegades en solidària comunitat. A banda resten els excèntrics de Ciutadans Verducs, que defensen la curiosa necessitat d'abandonar qualsevol bassa i integrar-se dins el reialme dels bufanúvols d'urpa dentada, no fos cas que les pobres bèsties passessin gana.

Enguany, però, s'ha produït una grossa novetat. Han estat els representants del Partit Demòcrata Verduc, d'Estat Verduc i de les Candidatures d'Ucronies Verduques, els que han proposat convocar un referèndum per tal que fos el conjunt dels verducs de cua daurada qui decidís que fer. Catastròfica insensatesa, han cridat des d'Unió Verduca i Lliga Verduca. Evident il·legalitat, han bramat Ciutadans Verducs. Sí però no o no però sí, han cridat els Verducs en Comú.

I un cop el ball de bastons és acabat i tothom resta estossinat, l'assamblea es posposa i es convoca per l'any vinent. I qui dia passa, any empeny.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Itadakimasu

Abans de res, dir que els verducs de cua daurada són una espècie d'anàtids endògena de les zones humides de l'alt curs del Margançol. Dit això, només esmentar que cada onze de juliol els verducs de cua daurada  marxen en romeria cap a la bassa fosca, petit esquitx d'aigua d'on són originaris, per així commemorar el dia aquell en què el seu mític cabdill Èganiel, fill de Èganorth, els alliberà de les estretors i sequeres de la petita bassa fosca i els aconduí fins a les grans basses verdes, on des d'aleshores porten una vida regalada. I com cada onze de juliol, enguany els verducs de cua daurada també es guarneixen amb exagerats barrets i marxen cofois per així honorar la memòria d'aquells gloriosos avantpassats.

I allà van en endreçada filera, els verducs de cua daurada, vestint llurs vistosos barrets i entonant alegres cants que els ajuden a marcar el pas i recordar els indubtables mèrits dels herois de l'antigor. Quin goig, certament, aital expressió d'alegria, felicitat i respecte per aquells que els precediren. Però, com cada onze de juliol, en arribar als encontorns del molí vell els verducs de cua daurada són escomesos per afamats bufanúvols d'urpa dentada, que a grans mossades endrapen a cor que vols tot quan verduc arrepleguen. I queixalada amunt, queixalada avall, els bufanúvols d'urpa dentada no triguen gaire a atipar-se amb els verducs de cua daurada, fins que tips i satisfets s'ajeuen a pair l'exquisit dinar, doncs prou conegudes són de tothom les excel·lents qualitats organolèptiques de la carn del verduc de cua daurada.

I com cada onze de juliol, els verducs de cua daurada atrapats a les panxes del bufanúvols d'urpa dentada comencen a picotejar amb llurs punxeguts becs les parets dels estómacs on resten reclosos. I pica que picaràs, no triguen gaire els laboriosos verducs a foradar les panxes dels golafres bufanúvols, fins a poder eixir de llur captiveri i reprendre encara amb més alegria la romeria fins a la bassa fosca, ja propera, on tots junts menjaran i beuran fins a perdre el senderi.

I ja per acabar, benvolguts i hipotètics lectors, la inevitable moralina de tota faula com cal: abans d'empassar, masteguin.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Gekijō ni ikimashita

Després d'una jeremiada inicial que anticipa l'inevitable final, es desenvolupa una trama simple però ben trabada. Una bella pubilla s'encaterina de qui no toca, un jove formós però pobre. Tan pobre que la noia s'ho repensa i avia al xaval amb una cosina per poder-se prometre amb un hereu com déu mana. El dia del casament, però, la núvia s'ho torna a repensar i fuig amb el  primer jove, que continua essent formós però també pobre. El nuvi, comprensiblement molest en descobrir la fugida, s'apressa a encalçar a la parella amb ànim hostil. Finalment, nuvi i jove formós es troben i s'esbatussen, navalla en ma, fins que ambdós moren. Clouen la tragèdia els laments de la mare del nuvi i de la volàtil pubilla.

La resta, fins a omplir tres actes, ja és cosa de l'exagerat talent de l'exagerat autor.