dilluns, 31 de juliol de 2017

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VIII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Samui desu ne (III)

D'uns dies ençà, des de que som entrats en aquell període de temps al pic de l'estiu dit canícula, que, contràriament al que és norma, la temperatura em resulta d'allò més agradable. Fabulosa avinentesa que, només faltaria, no ha merescut cap ressò públic. Entenguem-nos-en, és cosa sabuda que només allò que coincideix amb els propis prejudicis és noticiable. D'aquí que tot diari, ràdio o televisió ens castigués el passat més de juny amb la calorada aquella que vam patir, símbol de tots els mals d'aquesta humana condició que tan es complau a malbaratar recursos i destruir el planeta. Però ara que les tornes van canviades, silenci total, cap paraula, cap comentari, cap incís, ni tan sols un breu.


Si fa no fa talment jo mateix, que ara m'apresso a garlar el que abans callava.

divendres, 21 de juliol de 2017

Shinbun o yomimasu ka (II)

Doncs trobo que la secció d'internacional de la Vanguardia està molt bé, em comenta un conegut camí del despatx, un cop deixats els menuts al casal de torn. I jo, és clar, davant aital beneiteria, no puc més que engegar la meva diatriba habitual contra el paper aquest del comte. Diatriba que no trigo a estendre a tot quant diari es publica a casa nostra, i també a casa del veí, i concloure com sempre concloc que l'únic diari decent que és possible llegir és La publicitat. Encara es publica?, em demana aleshores sorprès el meu desinformat conegut. No, i ara, li responc, i tot seguit l'atabalo amb el meu habitual argument al voltant de la idoneïtat de llegir els diaris amb una certa distància.

I és aleshores que per un moment m'observo i em reconec com l'habitual personatge excèntric d'un cert tipus de novel·la (el tipus de novel·la on hi ha personatges excèntrics), aquell que sempre té una opinió diguem-ne original, i en tot moment es capté segons el seu propi i equivocat lliure albir. Només em faltaria lluir una llarga i descurada barba, vestir barret i bastó, veure absenta a galet i fer versos.

Déu no ho vulgui, especialment, això dels versos.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Watashi wa mae rajio o kikimashita

Sovint crec enyorar l'acompanyament de certs programes de ràdio, talment avui ja no es fessin, ja no es poguessin fer, certs excel·lents programes com els que em vaig acostumar a escoltar anys enrere, al llarg dels meus anys universitaris, com ara L'orquestra, El mínim esforç o La porta dels somnis. Però, eren verament excel·lents, aquells programes enyorats? O tal vegada només enyoro la meva pretèrita i potser perduda capacitat de trobar un programa de ràdio excel·lent? I amb la lectura, quant fa que no ensopego amb un llibre que pugui jo considerar excel·lent? Un llibre al que no li pugui jo trobar, mestretites com sóc, cap ridícul però.

Enyorada excel·lència, tan propera com m'eres abans, tan escàpola com m'ets avui.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Itadakimasu (II)

I un cop més, l'asamblea anual dels verducs de cua daurada acaba a garrotades. El motiu que històricament divideix als verducs de cua daurada en dos bàndols irreconciliables no és altre que la idoneïtat, o no, d'explorar el curs inferior del Margançol. Els més tradicionalistes, agrupats principalment en la Unió Verduca i en la Lliga Verduca, creuen que res de bo es pot trobar més avall de les grans basses verdes, i que si el gran Èganiel, fill de Èganorth, els aconduí fins a les basses verdes i no més avall, és allà on han de romandre. En canvi, el Partit Demòcrata Verduc, tot i reconèixer els indubtables mèrits dels avantpassats que els alliberaren de les estretors de la bassa negra, creuen positiu enviar exploradors riu avall, per si de cas més enllà de les basses verdes existeixen altres aiguamolls que es puguin colonitzar. Al seu torn, els simpatitzants d'Estat Verduc creuen que tot i honorar als herois de l'antigor, ja és arribada l'hora de deixar les basses verdes i dirigir-se aigües avall, on sens dubte els estanys seran innúmers i extensos. I queden encara els molt mobilitzats militants de les Candidatures d'Ucronies Verduques i de Verducs en Comú, que defensen que és del tot imprescindible abandonar d'immediat les basses verdes, però no pas per anar Margançol avall, sinó per retornar a la petita i esquifida bassa negra i així alliberar-se de la cobdícia que actualment corromp als verducs, trencar amb la tradició que perpetua la injustícia, les desigualtats i l'heteroverducat, i viure totes plegades en solidària comunitat. A banda resten els excèntrics de Ciutadans Verducs, que defensen la curiosa necessitat d'abandonar qualsevol bassa i integrar-se dins el reialme dels bufanúvols d'urpa dentada, no fos cas que les pobres bèsties passessin gana.

Enguany, però, s'ha produït una grossa novetat. Han estat els representants del Partit Demòcrata Verduc, d'Estat Verduc i de les Candidatures d'Ucronies Verduques, els que han proposat convocar un referèndum per tal que fos el conjunt dels verducs de cua daurada qui decidís que fer. Catastròfica insensatesa, han cridat des d'Unió Verduca i Lliga Verduca. Evident il·legalitat, han bramat Ciutadans Verducs. Sí però no o no però sí, han cridat els Verducs en Comú.

I un cop el ball de bastons és acabat i tothom resta estossinat, l'assamblea es posposa i es convoca per l'any vinent. I qui dia passa, any empeny.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Itadakimasu

Abans de res, dir que els verducs de cua daurada són una espècie d'anàtids endògena de les zones humides de l'alt curs del Margançol. Dit això, només esmentar que cada onze de juliol els verducs de cua daurada  marxen en romeria cap a la bassa fosca, petit esquitx d'aigua d'on són originaris, per així commemorar el dia aquell en què el seu mític cabdill Èganiel, fill de Èganorth, els alliberà de les estretors i sequeres de la petita bassa fosca i els aconduí fins a les grans basses verdes, on des d'aleshores porten una vida regalada. I com cada onze de juliol, enguany els verducs de cua daurada també es guarneixen amb exagerats barrets i marxen cofois per així honorar la memòria d'aquells gloriosos avantpassats.

I allà van en endreçada filera, els verducs de cua daurada, vestint llurs vistosos barrets i entonant alegres cants que els ajuden a marcar el pas i recordar els indubtables mèrits dels herois de l'antigor. Quin goig, certament, aital expressió d'alegria, felicitat i respecte per aquells que els precediren. Però, com cada onze de juliol, en arribar als encontorns del molí vell els verducs de cua daurada són escomesos per afamats bufanúvols d'urpa dentada, que a grans mossades endrapen a cor que vols tot quan verduc arrepleguen. I queixalada amunt, queixalada avall, els bufanúvols d'urpa dentada no triguen gaire a atipar-se amb els verducs de cua daurada, fins que tips i satisfets s'ajeuen a pair l'exquisit dinar, doncs prou conegudes són de tothom les excel·lents qualitats organolèptiques de la carn del verduc de cua daurada.

I com cada onze de juliol, els verducs de cua daurada atrapats a les panxes del bufanúvols d'urpa dentada comencen a picotejar amb llurs punxeguts becs les parets dels estómacs on resten reclosos. I pica que picaràs, no triguen gaire els laboriosos verducs a foradar les panxes dels golafres bufanúvols, fins a poder eixir de llur captiveri i reprendre encara amb més alegria la romeria fins a la bassa fosca, ja propera, on tots junts menjaran i beuran fins a perdre el senderi.

I ja per acabar, benvolguts i hipotètics lectors, la inevitable moralina de tota faula com cal: abans d'empassar, masteguin.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Gekijō ni ikimashita

Després d'una jeremiada inicial que anticipa l'inevitable final, es desenvolupa una trama simple però ben trabada. Una bella pubilla s'encaterina de qui no toca, un jove formós però pobre. Tan pobre que la noia s'ho repensa i avia al xaval amb una cosina per poder-se prometre amb un hereu com déu mana. El dia del casament, però, la núvia s'ho torna a repensar i fuig amb el  primer jove, que continua essent formós però també pobre. El nuvi, comprensiblement molest en descobrir la fugida, s'apressa a encalçar a la parella amb ànim hostil. Finalment, nuvi i jove formós es troben i s'esbatussen, navalla en ma, fins que ambdós moren. Clouen la tragèdia els laments de la mare del nuvi i de la volàtil pubilla.

La resta, fins a omplir tres actes, ja és cosa de l'exagerat talent de l'exagerat autor.