Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

Anata ni aete hontou ni shiawase kanjiteru

Que hom malbarata la seva vida sense remei és quelcom d'una obvietat que esgarrifa, o que esgarrifaria si hom hi penses sovint. Afortunadament, o no, prou atabalats anem al llarg del dia com per pensar-hi gaire, i qui dia passa any empeny. Però, verament malbarata tothom la seva vida? Va malbaratar Einstein els seus dies? o Aquil·les, a qui encara recordem malgrat no haver existit?. Fa de mal dir, però si fem cas al que han deixat escrit els que en saben, això és Flaubert o Wallace, no hi ha excepcions possibles.

Tot això ara ve a compte de Zimna wojna, superlativa pel·lícula de Pawel Pawlikowski, on se'ns mostra com es podria arribar a viure, si hom gosés.

Bovary-san no musume

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, avui recordo el final de Madame Bovary, en concret el paràgraf aquell on Flaubert ens anuncia que la filla d'Emma i Charles, la petita Berthe Bovary, un cop orfe de pares, morta l'àvia i emmalaltit un cert oncle, resta a càrrec d'una tia que l'envia a treballar a una filatura de cotó. El cas és que jo creia recordar que Flaubert anava un pas més enllà i anunciava també la futura mort de Berthe a causa d'una tuberculosi contreta a la filatura, doncs prou sabudes són de tothom les insalubres condicions laborals pròpies del segle dinou. I semblant avinentesa, la de la mort de Berthe, em resultava despietada i escandalosa, doncs quina necessitat tenia Flaubert de furgar en la ferida?

Però en rellegir el final veig que no, que el meu record anava errat i que Flaubert no diu res al voltant de la mort de Berthe. Sóc aleshores jo el despietat? Sóc jo qui insatisfet amb el càstig que rep l'Emma Bovary encara desitjo encruelir-me en la persona de la seva filla? I si tal com sembla sóc jo el pèrfid malànima, de què m'escandalitzo?

Watashi wa Bourdon-dori ni ikimasu

I aprofitant que el boulevard Bourdon és a no res de la rue de Sévigné, m'hi atanso amb el poc ferm propòsit d'aturar a tots els vianants mascles que trobi al meu pas per demanar-los si per casualitat no són monsieur Bouvard o tal vegada monsieur Pecuchet, i abans que tinguin temps de respondre'm res encaixar les seves mans i expressar-los la meva gran satisfacció per poder fer la coneixença d'una persona tan singular, i tot seguit prendre'n comiat i abordar al proper mascle que tingui la dissort de topar-me al seu pas.

Però és diumenge al matí i trobo l'ampla vorera del boulevard deserta, cosa que m'estalvia de dur a terme el meu ridícul propòsit i em permet romandre en una molt més sensata inacció, fins que els tendals d'un mercat proper criden la meva atenció i m'hi atanso a badar, sorprès, com no pot ser altrament, de la superlativa mida d'espàrrecs i carxofes.

Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Nazo (IV)

El meu reialme te les dimensions de l'univers i el meu desig no té límits. Camino sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu. M'anomenen C......

I bé puc proposar un bonic enigma aprofitant-me de les paraules que escriu Flaubert, encara a Les temptacions de sant Antoni, per si a algú li plau provar d'endevinar, sense deixar-se enganyar pel discutible ús de la majúscula, qui o què camina sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu.

Monogoto o shinjite irimasu ka

Creu en la realitat de les coses, com les bèsties, fa dir Flaubert a un dels seus personatges, un tal Apol·loni, que manlleva el nom i la persona a Apol·loni de Tíana, filòsof pitagòric de qui s'expliquen no poques enraonies.

I tot i que encara són moltes més les coses que Flaubert fa dir als innúmers personatges que farceixen les pàgines de Les temptacions de Sant Antoni, potser no és endebades la pietat que Flaubert sembla mostrar per aquells que, com les bèsties, creuen en la realitat de les coses, ànimes simples que en temps de Flaubert exercien la crítica literària i no dubtaven a qualificar al mateix Flaubert d'autor realista, això és, relatiu o pertanyent al realisme.

Ikiru (II)

Viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa -modificar-se per aconseguir-la- i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l'estat de mancança, escriu Paul Valéry en un text que acostuma a servir de pròleg de Les Temptacions de Sant Antoni, de Flaubert.

Atenent a les paraules de Valéry, i també a les que fa ben poc jo mateix escrivia (sens dubte prenent com a propis pensaments d'altri), es poden considerar dues maneres, sempre insatisfactòries, de viure: per una banda la dels que malden per aconseguir allò que troben a faltar, i per l'altre la dels que resten a l'espera que s'esdevingui allò que troben a faltar. La insatisfacció des primers, tal com diu Valéry, potser es deu a que si aconsegueixen el que creuen desitjar, s'apressen a posar-se de nou en estat de mancança tot desitjant noves insensateses. I la insatisfacció dels segons, si em disculpen l'obvietat, potser respon a que mai no s'esdevé allò que creuen desitjar.

Jo, mandrós de mena, m'arrenglero amb els segons, que, si més no, potser van més descansats i es poden permetre el luxe de desitjar les bestieses més grosses, sempre amb la tranquil·litat de saber que mai no s'esdevindran.

Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.

Flaubert no hon o yomimasu

Com que feia una calor de trenta-tres graus, el bulevard Bourdon estava del tot desert.

Trenta-tres graus, bulevard Bourdon del tot desert. Del tot desert, el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trenta-tres graus deixaven del tot desert el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon estava del tot desert a causa de la calor, trenta-tres graus. A trenta-tres graus el bulevard Bourdon restava del tot desert. Desert del tot restava el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trena-tres graus de calor van buidar del tot el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon...

Cartago ni imasu ka

Crec ser a Cartago, i un somni m'alerta del desembarcament dels nostres enemics en una costa propera que resta amagada a la nostra guaita. Faig sortir escamots de reconeixement, i els braus minyons tornen amb la notícia que més enllà de la carena hi ha aplegades innúmeres testes armades que venen a escometre'ns. Ens apressem, doncs, a reforçar les defenses i aplegar queviures per resistir el setge. Enviem missatgers carregats d'or per comprar el suport dels que s'anomenen els nostres amics i oferim set primogènits al foc de Moloc. Fills de Cartago, beneïdes siguin les mares que ens infantaren! A la lluita! crido a la multitud aplegada sota el meu balcó, en saber-me capitost de tota aquella gent. Com a resposta al meu crit el ferro repica contra el gruixut fustam dels escuts en un estrèpit ensordidor, i hom s'afanya a enfilar-se a les muralles, doncs l'hora és arribada.

Però no llegeixo Flaubert, sinó Ruyra, i no sóc, doncs, a Cartago, sinó a la badia de Blanes, i és l'avi Maura qui crida, beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au aquí, a sa lluita, as jornal de sa paga de Déu!

Mauritania ni imasu

Atret pel desig d'un guany fàcil sóc a Mauritània, integrat en un escamot de les FLAM, les Forces d'Alliberament Africanes de Mauritània. Ja fa uns dies que Provinents del Senegal creuàrem la frontera per anar a la capital, Nouakchott, on tenim la intenció de prendre el poder per la força de les armes. L'actual junta militar que governa el país sota la presidència de Mohamed Ould Abdel Aziz no plau als meus companys, que consideren que el govern d'inspiració islàmica oprimeix a la població negre. Ells, és clar, són negres, com jo, que m'he embetumat la cara i les mans. Mercenaris francesos ens han proporcionat tot el parament militar necessari, i al llarg d'un parell de mesos ens han ensinistrat en un campament perdut a la selva. Tots els meus companys creuen que França és una nació excel·lent, i desitgen de tot cor que la seva sel·lecció guanyi el proper mundial de futbol. Alguns, fins i tot, parlen una mica de francès, i en els moments de lleure juguen a futbol fent-se seu el nom de jugadors francesos, com ara Anelka o Henry. Aprofitant el seu entusiasme he mirat de fer-los llegir Flaubert, però ha estat endebades. Això sí, en cas de victòria, han promés fer-me ministre de cultura.

Kochira wa Goethe-san desu

Tornar a Goethe després de llegir Flaubert és com tornar a somniar en el món on em plauria viure, un cop conegut el món on visc. És potser per això que Goethe, les afinitats electives en aquest cas, és una lectura ideal per a abans d'anar a dormir, doncs si d'alguna cosa ha de servir el somni de la utopia és, precisament, per a això, per somniar durant el son, amb la consciència i la voluntat suspeses, i amb la tranquil·litat de saber que en despertar tornaré a ser allà on era, on sóc, no pas al millor dels mons, això és cert, però... qui vol viure al millor dels mons?

Salambó o yomimashita

...els clavaven als ulls les agulles que portaven als cabells. Llavors va arribar el torn dels homes, que els van sotmetre a tota mena de tortures: des dels peus, que els tallaven pels turmells, fins al front, dels quals arrencaven corones de pell per posar-se-les al cap. (...) Potinejaven les ferides i hi tiraven terra, vinagre i miques de ceràmica; els altres, neguitosos, esperaven el torn; la sang vessava i ells feien gresca...

La principal diferència entre Madame Bovary i Salambó no és d'escenari, tot i la distància existent entre la França de províncies del segle dinou i la Cartago del segle tercer abans de Crist; tampoc d'estil, per més que el plaer en la descripció es desbordi fora mida a Salambó, i el to general de l'obra pugui recordar al romanticisme de gènere històric tant de moda al segle dinou; ni tampoc d'objectius, doncs gosaria dir que Flaubert sempre ambicionava el mateix, menysprear als seus contemporanis. La diferència rau en què a Madame Bovary la crueltat de Flaubert es concentra en unes poques pàgines, just al final, i anihila al lector per la seva contundència. A Salambó, en canvi, la crueltat és present a cada pàgina, a cada paràgraf, a cada ratlla, i acaba per fer-se simpàtica al lector, que prou voldria, un cop li arribés la tanda, poder, ell també, torturar a plaer a la víctima de torn.

Kochira wa Flaubert-san desu

En referir-se a l'obra de Gustave Flaubert hom acostuma a servir-se de la paraula realisme, un mot que em desplau, i no pas poc. Jo m'estimo més parlar de versemblança, i dir que l'obra de Flaubert és versemblant, però d'una versemblança que no neix de la correspondència més o menys fidedigna entre obra i realitat, doncs Flaubert era novel·lista, és a dir, escrivia ficció. La seva versemblança és resultat d'un estil que descriu o inventa (això tant és) amb minuciositat i precisió l'escenari on actuen els seus personatges, fins a fer-nos-el tan creïble com el nostre propi món, aquell en què nosaltres mateixos anem d'aquí cap allà fent el que podem. I tinguin per cert que tan gran era l'habilitat de Flaubert que, d'haver-ho volgut, ens hagués fet versemblant qualsevol escenari, fins el més impossible, per molt que estigués poblat per persones honestes i bondadoses.

Dit això, trobo que tot això del realisme, del naturalisme, del verisme o de la versemblança, no són més que romanços.

Madame Bovary o yomimashita

A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.

És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Hato desu ka, oomu desu ka

He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. (Jn 1,32)

L’Esperit Sant, segons estableix el dogma de l’Església Catòlica, és la Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, tres persones que són un sol Déu. A la Bíblia, llibre sagrat dels cristians, l’Esperit Sant acostuma a prendre forma de colom; però, com bé demostrà Gustave Flaubert a un coeur simple, l’associació de l’Esperit Sant amb la figura del colom és un error. L’Esperit Sant, segons Flaubert, no es materialitza en forma de colom, sinó de lloro, un animal molt més adient a l’hora d’establir comunicació amb els fidels, doncs ben ensinistrat pot arribar a parlar. L’error en els redactors del text sagrat s’explicaria per la raresa dels lloros en les ribes del mar Roig. Davant del desconeixement degueren identificar l’animal com algun tipus de colom rar, i un cop posat per escrit, l’error esdevingué dogma.

Però no hi ha cap raó per a què avui en dia, amb un coneixement ornitològic força complert, es perseveri en l’error. És per això que els convido a llegir un coeur simple, i si els arguments del senyor Flaubert no els convencen, almenys gaudiran de la seva prosa, que no és poc.

Kochira wa Queirós-san desu

Al llarg de més de set-centes pàgines Queirós ens ofereix una magnífica història amb aires de tragèdia clàssica, però sense tragèdia, és clar, que Lisboa no es Tebes. Una història que es desplega enlluernadora, sense amagar en cap moment les seves cartes, doncs de bon inici podem imaginar perfectament el final. Però ens equivocaríem si penséssim que Els Maia és aquesta història d'adulteri i incest, de desvagats i diletants, de fatxendes i politicastres, doncs el veritable prodigi de la novel·la és el darrer capítol, un cop tot ja ha passat. Trenta-una pàgines en les que Carlos i Ega passegen pels familiars carrers de Lisboa recordant els llocs comuns de la seva joventut, reconeixent no ja el seu fracàs, sinó la ridiculesa dels seus anhels, de qualsevol anhel, fins que Queirós, trapella, els fa sortir esperitats rere un tramvia, doncs fan tard, un cop que tots dos han convingut que la teoria definitiva de l’existència és no córrer al darrere de res.

És el mateix que recordo d'una altra novel·la memorable, L'educació sentimental de Flaubert, també amb un final de derrota inevitable, quan tots dos protagonistes, Frédéric i Deslauriers, recorden el dia més feliç de les seves vides, aquell en què, ben joves, van al bordell del seu poble a perdre la virginitat, però els nervis i la por els fan fugir corrents.