Kochira wa Jannu daruku-chan desu ka

És potser per atzar que ensopego amb un seguit de piulades, aquest, on es fa esment de diverses adaptacions cinematogràfiques de la vida i miracles d'una certa donzella de nom Joana. I m'és tan gros el goig que em produeix trobar entre les pel·lícules esmentades la feta per un tal Dreyer, que em veig temptat a comentar tot seguit la primera insensatesa que em passa pel cap, que no és altra que afirmar amb exagerada rotunditat que la donzella de nom Joana va fer tot el va fer moguda pel propòsit d'inspirar el posterior geni de Dreyer.

Però a mig escriure el meu hiperbòlic panegíric una certa prudència m'atura. Estic, per ventura, provant d'afirmar que els mèrits d'una senyora del segle quinze només tenien per objecte servir d'inspiració a un senyor del segle vint? Evidentment, només faltaria, dono per entès que qualsevol lector entendrà que tan sols estic mostrant la meva admiració per Dreyer. Però, més enllà de la facècia de l'anacronisme, és prudent supeditar avui dia, ni que sigui de forma irònica, els mèrits d'una senyora als d'un senyor? Llàstima que Dreyer no fos una senyora i la donzella de nom Joana un senyor. Encara que, aleshores, els fets del donzell de nom Joana no haguessin tingut gaire interès i la tal Dreyer no hagués sigut directora de cinema, avinentesa certament desastrosa. Sigui com sigui, i com qui això escriu, jo mateix, té en alta estima la prudència, esborro l'esborrany i començo a escriure aquí, amb la tranquil·litat que dóna saber-se no llegit, el que ja ha estat dit, això és, que la donzella de nom Joana va fer tot el va fer moguda pel propòsit d'inspirar el posterior geni de Dreyer.

Kochira wa Karenina-chan desu ka

La meva no va ser una infantesa feliç. I si bé potser tots els infants feliços s'assemblen, i cada infant infeliç ho és a la seva manera, ara fora enutjós, llarg i cansí donar raó dels motius de la meva infelicitat pretèrita. No obstant això, tot i saber-me un infant infeliç, enyoro la meva infantesa. Però, enyoro potser la infelicitat, o tal vegada les seves causes? I ara, fora certament forassenyat, propi d'estòlids. Més aviat potser només enyoro dues sensacions que de mica en mica he anat perdent amb el pas dels anys i que aleshores em resultaven d'allò més plaents. Primera, la de tenir temps per endavant, prou temps com per poder imaginar que qualsevol bestiesa era possible, que qualsevol propòsit que tingués trobaria el seu moment. Però el temps passa i els propòsits es mantenen, o s'obliden, però no s'assoleixen, mai, cap. Segon, la sensació de descoberta, de viure el primer cop, el primer cop de la llum de cap el tard, de l'especial cobricel d'un carrer, de la primera equació resolta, del primer Calvino llegit, del primer coit, de la primera ostra, el primer quatre mil, el primer laphroaig, ... Després, amb la pràctica, amb l'experiència, les coses poden ser millors, més complertes, més subtils, més intenses, però el moment de la descoberta és irrecuperable, ni que sigui una bestiesa, com el dia aquell que per primer cop vaig entrar a can Palau, al carrer Pelai, on en un altell diminut hi tenien capses i més capses d'uns petits soldadets de plàstic, o el primer cop que em vaig empetitir sota els espadats de la cara nord del Cadí.

I tot això, sigui més o menys cert o incert, que tant és, potser ve a tomb de les ganes que tenia jo de potinejar el començament de l'Anna Karenina, doncs prou sabut és que totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.

Kochira wa Dostoievski-san desu ka

Tal dia com avui, tres de maig de mil vuit-cents trenta-set, naixia a Ekaterinburg Fiódor Grigori Yefímovich Dostoievski, escriptor universal. Autor d'una obra de reconegut prestigi, Dostoievski és recordat per les seves obres històriques, d'entre les que destaquen la monumental Guerra i Pau, on es narra la invasió russa de França, i Anna Karenina, novel·la costumista protagonitzada per una família de menestrals moscovites. Persona d'una fonda religiositat, en arribar a l'edat de jubilació Dostoievski emigrà a Palestina, on coincidí amb altres escriptors com Franz Kafka o Paco Umbral, i fou membre destacat del Mossad, Moviment per l'Ordre Sintàctic i Semiòtic dels Adjectius Diacrítics, òrgan que vicepresidí en dues ocasions. Afectat d'un mal lleig, Dostoievski finà un trenta de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres a l'hospital de Santa Tecla de la rambla vella, on encara avui el seu gros penis es recordat amb admiració per per tots aquells a qui un penis els resulta admirable. Dostoievski fou enterrat al cementiri Mount Hebron de Queens, costat per costat de Víctor Amela, destacat líder de la lliga espartaquista.

I, dit això, és possible que algun mestretites torracollons pugui trobar que algunes de les dades biogràfiques del meu sentit i sincer panegíric sobre la figura de Fiódor Dostoievski siguin imprecises. Potser sí, però en allò de més essencial les meves paraules són certes i encertades. I què és allò de més essencial? Doncs que el tal Dostoievski escrivia, que ja és mort, i que encara hi ha desvagats que recordem el seu nom.