dijous, 10 de gener de 2019

Watashi wa risuto ga suki desu

A l'hora de llegir les memòries, el dietari o l'autobiografia de qualsevol escriptor cal anar anotant amb cura i bona lletra els noms dels escriptors que l'autor afirma que ha llegit, llegeix, o té intenció de llegir, i fer-ne una classificació en quatre columnes. La primera columna, a l'esquerra del tot d'un paper en blanc format A4 vertical, contindrà els noms dels escriptors que ens són del tot desconeguts. La segona, a la dreta de la primera, contindrà els noms dels escriptors que ens són coneguts però que no hem llegit. La tercera, a la dreta de la segona, els noms dels escriptors que ens són coneguts, que hem llegit, però que no ens han plagut. I la quarta, a la dreta del tot del full, contindrà els noms dels escriptors que en són coneguts, que hem llegit i que ens han plagut.

Un cop fet això observarem la llista amb delit, en traurem alguna conclusió, ens farem algun propòsit i la desarem a la carpeta on desem les llistes de noms d'escriptors citats a les memòries, els dietaris o les autobiografies dels escriptors que haguem llegit.

dijous, 3 de gener de 2019

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.