divendres, 6 de desembre de 2019

Shinbun o yomimasu

Si l’any 1960 eres a París, en un dia qualsevol podies anar a sentir Georges Brassens, Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mariano. Una qualitat i una varietat fabuloses... vaig llegir que explicava Joan-Daniel Bezsonoff a Miquel Riera en una entrevista publicada ja fa uns dies al diari Avui.

No m’ha agradat mai, la cançó francesa. No puc. Cent mil violins lacrimals. No m’agrada tota aquesta colla de cantants catalans que van a la francesa. Ah, la cançó francesa. El cinema de Truffaut. Oh, là là... llegeixo uns dies després que explica Pascal Comelade a Andreu Barnils i Adiva Koenigsbert en una entrevista publicada a vilaweb.

dimarts, 3 de desembre de 2019

Watashi wa okimasu ga suki desu

És sabut que tota situació, per dolenta que sigui, és susceptible d'empitjorar. Però també és sabut que res millor que les dificultats, per viure, altrament, contemplar tothora la bellesa dels boscos, resultaria cansí, monòton, previsible... horrorós, al cap i a la fi. I això que a mi els boscos em plauen amb delit, ja siguin de muntanya o de ribera, farcits de faigs o de verns, d'alzines o roures, freixes o til·lers. I trepitjar aquell fullam humit, pútrid, olorós, i alçar la vista i entrellucar el cel entre el brancatge, parar l'oïda i escoltar tot allò que d'habitud ni tan sols oïm. I sí, tot això és delitós, però sempre combinat amb les bufes que les circumstàncies ofereixen amb admirable regularitat, amb la indiferència de qui se sap segur guanyador. No és res personal, m'imagino que xiuxiueja Tanit, o la d'ulls d'òliba, abans de ventar-te una nova clatellada i deixar-te estès, a veure si, un cop més, vius el goig d'alçar-te.

dimarts, 26 de novembre de 2019

Kōjutsu

Una bola de billar platejada rodola per una superfície blanca entre bastonets metàl·lics, llargs i curts, que pivoten sobre un eix central i canvien de direcció per deixar passar les boles, platejades, negres, blanques i daurades, com en un gran taulell del joc del milió. Els bastonets s'ajunten formant quadrícules com les de l'Eixample, octogonals, i les boles circulen pels carrers que les separen. El taulell queda fosc i els bastonets s'il·luminen al pas de les boles fins a quedar tot l'Eixample il·luminat. Enmig d'un octàgon desdibuixat el títol, com si fos ahir.

I després que vagin dient tot allò que una imatge val més que mil paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dijous, 14 de novembre de 2019

Soshite, watashi wa supein-go imashō ka

Sovint em demano quines opinions tindria jo, si de cas l'atzar m'hagués fet néixer espanyol, sobre tots aquest seguit d'esdeveniments que d'uns anys ençà tenen lloc a l'indret on l'atzar m'ha fet néixer. M'ho miraria tot amb enuig? amb indiferència? potser amb solidaritat? amb por? indignació? curiositat? incomprensió? I encara que, tal com diuen que deia Sant Agustí, ningú no és conegut per algú altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú es coneix prou bé com per estar segur de la seva conducta l'endemà, crec que m'ho prendria tot amb curiosa indiferència, tal com els problemes dels altres acostumen a resultar-me indiferents, en tenir com en tinc prou amb els propis, i en ser-me com em són curioses les circumstàncies alienes.

El que sí em plau creure és que si de cas el meu pensament s'entretingués uns instants amb tot aquest sidral, em demanaria jo quina opinió en tindria, si de cas l'atzar m'hagués fet néixer català. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dijous, 31 d’octubre de 2019

Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Moneru no sho

... ella la va portar de la mà cap a la llibertat desconeguda.

Són aquestes les paraules finals de la salvatge, un dels petits retrats que recull El llibre de Monelle, on l'autor, Marcel Schwob, es complau en presentar joves donzelles que semblen despertar al món. Però més enllà de les donzelles i de les intencions de l'autor, trobo que això de adjectivar la llibertat de desconeguda és d'una obvietat que esborrona. Pot ser altrament? Pot hom ser lliure en un indret conegut? no seria, precisament, la pèrdua de la llibertat el preu a pagar per accedir a tot pretès coneixement, a aquest fer-ser una idea més o menys completa d’algú o d’alguna cosa?

Afortunadament, o no, tant llibertat com coneixement no són més (ni menys) que paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dijous, 17 d’octubre de 2019

Hi no

Quan jo era un infant no acabava d'entendre l'origen del foc. Entenia, recordava de les ensenyances rebudes a escola, que el foc era el resultat d'una reacció química que es produïa en presència d'oxígen. Però, es demanava aleshores aquell infant, si tot està envoltat d'oxigen, com és que el món no és una bola de foc, com el sol? per què no crema tot? perquè un extrem de la branca que poso a la llar de foc crema i l'altre no? per què no cremo jo?

I això es demanava aleshores aquell infant, fins que un dia algú li va explicar que certes reaccions químiques necessitaven d'una certa energia d'activació per tal de, precisament, activar-se, essent en el cas del foc l'escalfor allò que feia activar la reacció. I que per això un foc creixia, doncs en ser la combustió una reacció exotèrmica, el foc era alimentat per la pròpia calor que ell mateix alliberava. D'aquí el necessari misto per encendre uns fogons, o la necessària violència d'un Estat foll per encendre un país. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Supein horobubeshi

Primer es van narrar les històries. Segon, un cop narrades totes les històries, es va variar la forma de narrar les històries prèviament narrades. Tercer, un cop narrades totes les històries de totes les formes possibles (aviat és dit), es va narrar el fet de narrar les històries prèviament narrades de totes les formes possibles. Quart, un cop narrat el fet de narrar totes les històries narrades de totes les formes possibles es tornà a començar segons el primer punt. Cinquè, es tornà al segon punt. Sisè, es tornà al tercer punt. Setè, es tornà al primer o al quart punt, segons preferències personals, et cetĕra ad infinitum. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dijous, 10 d’octubre de 2019

Ni-banme no bubun ga suki dewa arimasen

És potser la consciència de la pròpia existència, això és, aquella dolorosa veu interior que ens recorda la nostra petitesa, l'atzar del nostre fugisser ser, aquell buit que exigeix el nostre retorn al no res d'on venim, allò que més ens pot fer trontollar. Que fa fred, ens abriguem; fa calor, ens refresquem; estem cansats, jaiem; tenim gana, mengem; set, bevem. Però ai, quan la veu comença a fer la xiu-xiu i a demanar-nos coses com ara, per què existeix alguna cosa enlloc del no res?

Aleshores diversos són els camins que se'ns obren, com ara la sordesa, els paradisos artificials, la bogeria, l'amor... i se'm fa difícil triar d'entre tots quin resulta més apaivagador, més sensat, més comfortable. Tot i això, és clar, l'amor acostuma a ser el camí triat per la majoria i el més acceptat socialment, de manera que hom acaba desenvolupant una necessitat d'estimar d'allò més exagerada, tant, que sovint el porta a estimar sense cap criteri, de manera ridícula, grotesca, absurda. I així trobem qui tot ho fia al dit amor romàntic, cercant-se qualsevol imbècil a qui idolatrar; o qui prefereix estimar al proïsme, als animals o al planeta, i es fa activista d'això o d'alló; o a si mateix, com seria el meu cas, i viu en un lamentable estat d'onanisme constant.

Afortunadament al final hom mor i, tal com demanava el poeta, esperem que no hi hagin segones parts.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.

dijous, 26 de setembre de 2019

Ōkesutora

Al juliol de mil nou-cents noranta-dos governava l'anomenat partit socialista, jo tenia vint-i-quatre anys, estudiava a l'ETSAB, i als migdies acostumava a escoltar la tertúlia que s'emetia a Catalunya Ràdio sota el nom de l'orquestra. Si més no, fins el deu de juliol, divendres, dia en que els participants en el programa, Modest Prats, Josep M. Terricabras, Josep Murgades i Jordi Vendrell, que oficiava de presentador, comentaren amb detall i un cert apassionament l'actualitat d'aquell deu de juliol. I tant fou el detall i l'apassionament que hi posaren, que el següent dilluns, tretze de juliol, el programa ja no es va emetre. Ni tampoc l'endemà, ni l'endemà de l'endemà, ni mai més.

Aleshores es detingueren i condemnarem per terrorisme fins a quaranta-cinc persones, que amb el cap dins de bosses de plàstic i rebent cops de guia telefònica, confessaren fins l'assassinat de Kennedy. Avui, vint-i-sis de setembre de dos mil dinou, també sota el govern de l'anomenat partit socialista, només n'han sigut set. Si més no, de moment. 

I si de cas vostès comparteixen amb mi un cert i vehement desig sobre certs canvis en la forma d'organització política d'aquest dissortat indret del nord-est peninsular, potser que marxin a fer turisme, si així els hi plau, que el món és molt maco, diuen. O, si més no, facin nit a casa d'algun amic, que l'amistat també és molt maca, diuen, també.

dijous, 19 de setembre de 2019

Dōshi to meishi

Sovint trobo que els personatges són el que potser menys m'interessa d'una narració, essent com potser són els personatges no més que l'inevitable subjecte que tot esdeveniment necessita. Encara que, altres cops, són els esdeveniments el que potser menys m'interessa d'una altra narració, essent com potser són els esdeveniments no més que l'inevitable fer que tot personatge necessita.

I és potser aquest un criteri que em podria ajudar a categoritzar les meves lectures en tres categories: narracions a abandonar de bon inici en trobar que ni personatges ni esdeveniments resulten d'interès; narracions a llegir amb més o menys curiositat si de cas personatges o esdeveniments resulten d'interès; i narracions a llegir amb entusiasme si de cas personatges i esdeveniments resulten d'interès.

Això podria ser així si no fos que hi ha d'altres variables encara més importants, com ara la particular forma de narrar que té cada autor, circumstància que fa que personatges o esdeveniments resultin, si més no, negligibles.

dimecres, 18 de setembre de 2019

Tabun

Em plau molt dir o escriure potser, esmentar que tot plegat no deixar de ser una possibilitat més o menys incerta. Vols anar a les Rovires aquest cap de setmana? em pregunten, potsers sí, acostumo a respondre jo, si de cas l'avinentesa em resulta adient; potser no, responc en cas contrari. Però mai responc o no, per desesper dels meus interlocutors, persones d'habitud avesades al miratge de les certeses i que troben més aviat apàtica, poc pràctica i molt enutjosa la meva aparent indefinició.

I no és que no tingui jo mai clar els meus desitjos, ni que la meva mirada sobre tot allò que m'envolta no sigui atenta, ni que no cregui jo tenir opinió sobre tot plegat; és, només, que em resulta molt plaent dir o escriure potser. Per si de cas, potser.

dijous, 12 de setembre de 2019

Sākasu ni ikimasu ka (II)

Ja ho vaig escriure fa temps, el goig del pla holandès aquell amb que John Frankenheimer, cap al final de The Train, ens mostra el moment precís en que un cert oficial alemany perd l'enteniment. Mateix recurs que Rezende fa servir a Bingo: O Rei das Manhãs, per mostrar el punt exacte en que el fort impuls d'ascensió del seu personatge principal esdevé zero i, tot seguit, es precipita avall. A més Rezende no es limita a girar el pla del quadre, sinó que, successivament, va tancant les llums del passadís per on marxa l'esquena de l'excessiu actor amb tres cops successius ben marcats pel so dels interruptors, que tanquen el pla en negre.

Pogués hagut acabar aleshores la narració, però res de més bonic que contemplar les desgràcies alienes i complaure's en tots i cadascun dels cops amb que hom és atuït fins a la patacada final, amb la badoqueria pròpia de qui creu, il·lús ell, que per la seva condició d'espectador restarà sa i estalvi.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Sākasu ni ikimasu ka

Innúmers són els relats d'ascensió i caiguda, tants, que la seva narrativa resta establerta de fa temps amb canònica precisió, ja saben, l'impuls d'ascensió, tot voluntat, ambició i talent, i la inevitable caiguda, coses de Newton. És per això que aquests tipus de relats coincideixen sempre en els fets narrats, restant l'interès dels mateixos en l'estil que el seu narradors dóna als mateixos, i en el grau de sadisme amb que es descriu la patacada final. 

En el cas d'avui, Bingo: O Rei das Manhãs, la narració de Daniel Rezende és explosiva, encara que no exempta d'una certa elegància. Llàstima del tímid intent de redempció final, però tot és perdonable a aquells capaços de narrar amb l'entusiasme que narra el senyor Rezende.

dijous, 5 de setembre de 2019

Watashi no teki

... no ens hem deixat pel nostre propi bé ningú de qui puguem sentir ni temor ni vergonya.

Sembla ser que les de més amunt foren paraules dites per Publi Corneli Escipió Nasica Corculum, dues vegades cònsol de Roma, segons explica Plutarc als seus Escrits d'ètica pràctica, un cop Cartago fou destruït seguint el desig de Marc Porci Cató Censorí, també conegut com Catò el vell, també conegut com Carthago delenda est.

El cas és que Plutarc alliçona als seus lectors sobre com un home polític pot treure profit dels seus enemics, i posa com exemple del seu argumentari les paraules de Publi Corneli i etcètera en el tractat Com treure profit dels propis enemics, que jo potser hagués preferit titular De la necessitat d'enemics.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Mimasu to sōzō shimasu

Un dels principals aprenentatges que va haver de fer l'infant aquell que tal vegada vaig ser, va ser el d'acceptar que tot allò que veia, que tot allò que imaginava, no era el mateix que veien o imaginaven les altres persones. Que si explicava que aquell petit camí que baixava pel pendent del costat de la riera portava al casalot on era la seva biblioteca secreta, que per entrar-hi era necessari saber-ne la contrasenya, i que dins s'hi conservaven els llibres perduts dels atlants que li havien sigut confiats en custòdia, els altres infants se'n reien, o titllaven a l'infant aquell de mentider, o li ventaven una bufa, o totes tres coses alhora. El mateix els adults, que el renyaven o li diagnosticaven un trastorn psicòtic i li administraven benzodiazepines, acusant-lo de no viure la realitat, d'haver-se creat un món a mida per tal de defugir les seves circumstàncies.

Aquell infant, aleshores, va aprendre a callar, a imaginar i a callar, a viure de manera endreçada segons els altres li demanaven i a restar tot sovint absent en veure i imaginar tot allò que els altres no sabien veure i no podien o no volien imaginar. Potser per això a aquell infant li agradaven tant les estones on no calia fer res, les estones on tot es podia reduir a mirar i imaginar. 

I encara ara, aquells que em tracten, em demanen sovint en què penso, en veure'm tantes vegades absent. I jo, és clar, responc que en no res.

dimarts, 3 de setembre de 2019

Shisō

És bonic ensopegar per primer cop amb una idea. L'epifania del moment aquell on a les pàgines del llibre de torn un petit conjunt de paraules pren un significat enlluernador que ens revela el que fins aquell moment no havíem mai verbalitzat. Fabulós, sens dubte, però, d'on l'haurà treta, l'autor, l'enlluernadora idea? se l'haurà empescat ell tot solet? ens demanem, encara corpresos, admirats, entusiasmats.

I potser sí, vés a saber, encara que el més probable és que l'hagi manllevat d'alguna altre autor que, al seu torn, també l'haurà manllevat d'un tercer autor i així fins arribar a Matusalem i més enllà. I és que les idees, poques, que es belluguen entre el comú dels mortals són més velles que l'anar a peu, i si de cas algun cop creiem ensopegar amb alguna novetat és, només, que la nostre memòria fa figa o que som més curts que fets per encàrrec. Però, sigui com sigui, com de bonic és ensopegar per primer cop amb una idea.

dilluns, 26 d’agost de 2019

Akujunkan

Sovint el més problemàtic de tota ficció és el seu final o, dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar. S'entén, és clar, que les pàgines d'un llibre o el metratge d'una pel·lícula siguin finits, només faltaria, però sovint és molt complicat oferir un final satisfactori a les complexitats plantejades. Aleshores de vegades apareix allò del final obert, on l'autor s'escapoleix de la seva responsabilitat fent creure que confia en la capacitat del lector d'acabar de reflexionar la cosa o, encara pitjor, ens trobem amb un Deus ex machina, com és el cas de la pel·lícula d'ahir a la nit, The Sisters Brothers, on la mort per causes aparentment naturals i inesperades d'un enigmàtic comodor estalvia a l'autor haver de decidir si fa morir o no a algun dels seus personatges protagonistes en l'habitual duel final que tot western acostuma a oferir. 

De la mateixa manera, també a mi em costa sovint acabar el que escric, essent aleshores el meu recurs predilecte el del peix que es mossega la cua, això és, recordar que, sovint, el més problemàtic de tota ficció és el seu final, o dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar.

divendres, 23 d’agost de 2019

Sōshiki

Al llarg dels anys he anat a molts restaurants. La majoria, és clar, prescindibles (no pas pocs ofensius), encara que uns quants d'excel·lents i alguns pocs, molt pocs, de superbs. D'entre tots n'hi havia un que era el meu preferit. No pas el millor, ni tan sols un dels superbs, però sí el meu preferit, potser per l'inconfusible escabetx de tonyina que servien com aperitiu. Quan hi vaig anar més, cosa de vint anys enrere, oferien als migdies un menú (mai no n'han tingut carta) on servien l'esmentat escabetx, un primer d'entre dos a escollir, un segon a triar entre carn i peix i unes postres per un preu molt raonable. Jo, és clar, sempre triava el peix, que d'habitud es combinava amb pasta de soja fermentada. I tant anava a aquell restaurant que algun cop, en no haver-hi lloc, m'havien parat una petita taula al davant de la cuina o m'havien fet compartir taula amb una altra habitual d'aquella casa, una noia rossa que parlava un castellà amb fort accent alemany, i que sempre escurava el wasabi amb un tros de pa. Arribats aquí potser algun hipotètic lector pot creure que es tractava d'un restaurant que oferia cuina japonesa, però no pas. El cuiner, Shojiro Ochi, sí que era japonès, d'Osaka, però el restaurant no oferia cuina japonesa, només cuina feta per un cuiner japonès que feia molt que vivia i treballava al cap i casal.

Després, amb un viure més atabalat, vaig deixar d'anar-hi amb assiduïtat. El restaurant, al seu torn, va pujar preus, va substituir l'escabetx de l'aperitiu per altres propostes més sofisticades i va voler oferir una cuina més elaborada, va canviar de nom i va entrar un nou cuiner per acompanyar a Shojiro, Toshi Suzuki, que crec recordar que s'havia format als Estats Units. Les meves visites s'espaiaren, d'anar un cop a la setmana vaig passar a anar un cop al mes, al trimestre, a l'any, fins que ahir, dos anys després de la meva darrera visita, hi vam anar a sopar i vàrem assabentar-nos del prematur òbit de Shojiro, al novembre de dos mil disset. 安らかに眠れ.

dijous, 22 d’agost de 2019

Hiniku wa nagaiki desu

Pàgina rera pàgina la prosa que tinc entre mans em resulta d'una meticulositat extrema, un analitzar variacions, combinacions i permutacions en busca d'un objectiu més aviat difús, un analitzar qualsevol detall fins a l'extenuació, amb innúmers notes a peu de pàgina que al seu torn són anotades per noves notes al peu de les notes. Alguns autors utilitzen la meticulositat per fixar amb precisió allò que volen que el lector interpreti o, encara pitjor, per creure's que les seves paraules no són ficció. No és aquest, però, el cas. Aquí l'autor més aviat sembla que utilitzi l'escriptura per provar no pas d'entendre, doncs a aquestes alçades qui pot pretendre entendre res, sinó, més aviat, per provar de trobar una certa orientació en el seu encaminar-se ves a saber on. D'aquí potser aquest anar endavant i endarrere, cap a una banda i l'altra, amunt i avall, o fer un salt i plantar-se a la quinta forca, per si de cas. El resultat, però, sempre sembla insatisfactori, amb tots els camins barrats per la paradoxa o la ironia. És lícit menjar llamàntol? És acceptable ser nord-americà? És sincer el senador McCain? És possible, encara, escriure?

I ara fora fàcil i probablement erroni, també lleig (però talment l'escorpí de la faula no me'n puc estar), lligar el suïcidi de l'autor amb aquesta impossibilitat no ja d'arribar a alguna banda, sinó, tan sols, de mantenir un cert equilibri en l'anar fent, aquell qui dia passa any empeny i ja t'ho trobaràs. No pas per res el comú de mortals viu en la mateixa desorientació i pocs són els suïcides. Només que, potser, la majoria ens acomodem a la ironia pròpia dels cínics per així no parar massa atenció a tot allò que ens envolta, no fos cas que prenguéssim mal, talment el benvolgut autor.

dimecres, 31 de juliol de 2019

Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dimarts, 23 de juliol de 2019

Watashi no nitchi desu ka

Els meus ascendents legals són propietaris d'un nínxol al cementiri de Les Corts on hores d'ara reposen restes diverses, com les de l'àvia Tereseta, a qui no hi vaig arribar a conèixer mai, i les de l'avi Quimet, a quí sí, encara que poc, i de qui diuen que tenia molt mal caràcter. I d'aquí un temps, desitjo que breu, també hi seran les restes d'aquells ascendents legals meus que són propietaris de l'esmentat nínxol, que ja tenen una edat que Déu n'hi do, i que traginen una carretada de xacres que no desitjaria jo ni al més pèrfid dels malvats, ni tan sols al Víctor Amela. I en un futur, espero que molt i molt llunyà, hom pot creure que jo mateix faré via cap aquest fosc indret.

Però no pas, i serveixin aquestes paraules per expressar la meva voluntat, doncs de cap de les maneres vull compartir l'efímera eternitat amb aquells que em prengueren del ventre matern, amb aquells que tot seguit m'abandonaren, amb aquells que anys després em recuperaren per atemorir-me i esguerrar-me els dies, amb aquells que tot ho han corromput amb les seves pors i follies, amb aquells que amb tant d'esforç s'han llaurat l'infern on ara són.

dijous, 11 de juliol de 2019

Kyō no kakimono (XIII)

Diuen que hom escriu per ser llegit. Si això fos així voldria dir que hom escriu per ser escoltat, això és, que hom creu que té alguna cosa a dir i que aquesta cosa a dir bé paga la pena d'ésser escoltada pels altres. Jo, en canvi, trobo aquest argument més aviat inversemblant, i crec ser de l'opinió que les raons per escriure són diverses i variades, i que hi ha qui escriu per guanyar diners, o qui ho fa per guanyar reconeixement social, o per fer proselitisme, o (com jo) per no haver de parlar, o per imperatiu moral, o per ensopiment, o per endreçar-se el pensament, o perquè sent el dictat d'una veu interior, o vés a saber per què.

I també crec ser de l'opinió que el que menys hauria d'importar a qui escriu és si és llegit o no, i que si això darrer fos cert, jo no hauria escrit tot el que precedeix aquesta darrera paraula.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Onna no hito wa Calasso-san no hon o yomimashita

Avui he coincidit en un vagó del ferrocarril metropolità amb una donzella que llegia Calasso, La locura que viene de las nimfas. I jo, és clar, he sentit tot seguit una pregona tendresa per tan entenimentada lectora i he desitjat esdevenir tot seguit el seu home, si de cas la donzella resultava ser heterosexual, la seva dona, si de cas n'era farinera. 

I m'he imaginat al seu costat, a la riba del llac de Como, o del llac Maggiore, ja cap el tard, llegint ella Calasso, jo Bontempelli, visquent un temps d'incerta existència. 

Però ella ha davallat potser a Urquinaona i jo no.

dimarts, 9 de juliol de 2019

Rāmen o tabemasu

Puc triar lloc? Li demano amb veu clara i neta al cambrer que tinc al davant, que en sentir les meves paraules resta esmaperdut, esbalaït, estupefacte i esprimatxat (el cambrer és prim), talment hagués sentit un só inhumà, incomprensible, inversemblant i impossible. Jo, és clar, amable de mena com sóc (una persona encantadora, si més no a estones), repeteixo amb veu encara més clara i neta la meva pregunta, puc triar lloc? Però el cambrer continua esmaperdut, esbalaït, estupefacte i igualment esprimatxat. No pas com el company que se li afegeix, per si cas pot ajudar, que si bé també resta esbalaït, esmaperdut i estupefacte, és d'una grossor que descarta l'esprimatxament. Perdona, no te entiendo, em respon finalment el cambrer, amb un accent austral inconfusible, i amb un to de veu net de cap acritud que fa encara més evident la seva estupefacció per uns sons que li resulten, com ja ha estat dit, inhumans, incomprensibles i inversemblants.

Afortunadament sóc una persona viatjada i no em costa demanar Can I choose a seat? amb una veu encara més clara, neta i cristal·lina. Yes, of coure, come in, em respon aleshores el cambrer, allerat, alleugerit, alleujat i alliberat, i passo jo tot seguit a triar el lloc que em resulta més plaent.

dilluns, 8 de juliol de 2019

Watashi wa kakimasen


Diuen que ja no es llegeixen blocs (o blogs). I bé deu ser cert, si així ho diuen. Diuen, també, que ja no se n'escriuen. I bé també deu ser cert, si així també ho diuen. I si és cert això que diuen és que respon a la veritat, això és, que resulta conforme amb allò que és. Sigui com sigui, o precisament per això, a mi em continua resultant plaent escriure el que d'altres ja no llegeixen i llegir el que d'altres ja no escriuen. I ha estat precisament així, llegint el que diuen que ja no s'escriu, que he ensopegat amb un parell de frases que, privades de tot context i significat, m'han resultat enlluernadores i gustoses de llegir, i que són les que més amunt i més avall bé podran llegir tots aquells que ja no llegeixen allò que ja no s'escriu.

dissabte, 29 de juny de 2019

Shi no yuka ni yokotawarite

El pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per ser mort, escriu en un cert moment Faulkner, a Mentre em moria.

I de primer em sobta el verb triat, ser enlloc de morir, talment Faulkner hagués hagut de dir el pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per morir. Més que res, per aquella màxima epicúria que ve a dir que mai no coincidirem amb la mort, doncs o bé som vius i la mort no hi és, o bé som morts i som nosaltres els que ja no hi som. Amb aquest criteri, és clar, preparar-se per ser mort resulta extravagant i més aviat innecessari, i com a molt hom podria preparar-se pel moment del trànsit.

Però els personatges de Faulkner no crec que s'estiguin per orgues i més aviat trobarien les paraules d'Epicur un estirabot fora de lloc. No per res ells malviuen aclaparats per totes les circumstàncies possibles, essent la religió no pas el menor dels seus maldecaps, en ser com és l'eternitat no pas poca cosa. D'aquí, potser, que viure sigui un preparar-se per ser mort, un preparar-se per passar l'eternitat de la manera més confortable possible. 

D'aquí, fins i tot, hom potser podria extreure una bonica ensenyança d'allò més pràctica, a saber, que els agnòstics vivim per preparar-nos per morir, els creients (personatges de Faulkner inclosos) viuen per preparar-se per ser morts. I qui dia passa any empeny.

dimecres, 26 de juny de 2019

Gunshū

Feia temps que no veia The crowd i avui n'he tingut l'ocasió, a la sala petita de la Filmoteca, acompanyada pel DJ Javier Verdes, coses de la modernor.

I serà potser per la música, o tal vegada pels cabells esborrifats del protagonista, que no he pogut evitar de recordar una altra d'aquelles pel·lícules que sempre em plau de veure, Erasehead, de manera que a mesura que el metratge avançava enmig de descabellades batusses familiars, no podia jo més que trobar que la semblança entre els protagonistes i les excuses argumentals d'ambdues pel·lícules era evident i innegable, talment Lynch s'hagués estrenat amb una versió de Vidor, cosa sempre possible (o no).

Sigui com sigui, i tot i no ser el meu Vidor preferit, quin tros de pel·lícula, i quina manera de donar la raó a Murnau, quan aquest deia que el sonor havia arribat massa aviat.

diumenge, 23 de juny de 2019

Zettai

Mai no duc corbata. Mai menjo carn de porc. Mai ballo. Mai fumo. Mai tinc mal de cap. Mai llegeixo autors vius. Mai vaig al Pinell de Brai. Mai menjo formatge. Mai saludo fent petons. Mai dic Bon Nadal. Mai em pentino. Mai vaig en bicicleta. Mai agafo ascensors. Mai llenço petards. Mai sóc empàtic. Mai menjo maionesa. Mai prenc cafè. Mai prenc te. Mai faig migdiades. Mai em banyo en una piscina. Mai tinc la pressió alta. Mai em plau el que escric. Mai escolto opera italiana. Mai faig almoina. Mai col·laboro en causes solidàries. Mai faig servir  la paraula birra. Mai voto partits dits d'esquerres. Maig veig pel·lícules doblades. Mai crido. Mai ploro. Mai prenc el sol. Mai dormo tot el que voldria. Mai menjo carn picada. Mai no dic la veritat.

divendres, 21 de juny de 2019

Hon-yaku no

Ha plogut molt i el llenguatge ha anat modificant-se, cada 50 o 60 anys s’ha de tornar a traduir, tenir versions per a les noves generacions, diu Pere Sureda segons recull Xavier Aliaga en aquest article.

I serà que tinc el costum de fer servir caputxa, però les paraules de Sureda em revolten, tal com en el seu dia em revoltaren les paraules d'aquesta piulada. Aleshores l'excusa era Woolf, ara Faulkner, encara que el rerefons és potser el mateix. Però per què només els lectors de traduccions es mereixen una nova versió que els hi sigui més entenedora, més adaptada al seu temps? per què no els soferts lectors angloparlants no poden disposar d'una nova versió de Faulkner, o de Woolf? Caldria, sens dubte, fer reviure Faulkner, o tal vegada ensinistrar tot un seguit d'epígons per tal d'anar actualitzant periòdicament la seva obra.

No seré jo qui negui les mancances de les traduccions de Pedrolo, traduccions que durant molts anys m'allunyaren de Faulkner, ni tampoc seré jo qui estalviï elogis a la versió de l'Esther Tallada, però només se m'acudeixen dues raons per tornar a traduir allò que ja ha estat traduït. Una, millorar tècnicament una traducció per apropar-se més a l'original, com sens dubte fa Tallada amb Faulkner o Udina amb Woolf. I, dues, oferir a qui estigui interessat una particular i personal versió d'un original, sense que en aquest el concepte de fidelitat tingui cap rellevància, tal com Riba feu amb l'Odissea, que tan de bo l'hagués traduïda per tercera, quarta o cinquena vegada. Tota la resta, falòrnies per fer bullir l'olla.

dimarts, 18 de juny de 2019

Supairometorī

La lectura espiromètrica és una tècnica de lectura que requereix un cert entrenament i que no està a l'abast de qualsevol lector. Per explicar-ho ras i curt, el lector espiromètric reté la respiració durant la lectura i només inspira i expira al final de cada paràgraf. Això, és clar, fa que només lectors experts en espirometria siguin capaços d'entomar la lectura d'autors com Proust o Kafka, i que aquells que s'inicien en l'espirometria hagin de limitar-se a la lectura d'autors de prosa precipitada. 

Però són precisament els lectors experts, aquells capaços d'entomar paràgrafs interminables, els que més beneficis obtenen d'una lectura espiromètrica. La causa es troba en la hipòxia cerebral que es produeix per manca d'oxígen i que comporta una disminució de la capacitat per moure el cos (de manera que el lector no pot eludir la lectura), una pèrdua temporal de memòria (que fa que el lector no recordi res del que tot just acaba de llegir), i dificulta la presa de decisions encertades (avinentesa que provoca que el lector interpreti de manera inversemblant allò que ja no recorda). És potser per tot això que la lectura espiromètrica ofereix els seus millors resultats a l'hora d'entomar proses mancades d'interès, proses que, llegides a la manera habitual, provocarien la indignació de tot bon lector.

I ara facin la prova, i si sobreviuen, ja em diran. O no.

divendres, 31 de maig de 2019

Kochira wa Jannu daruku-chan desu ka

És potser per atzar que ensopego amb un seguit de piulades, aquest, on es fa esment de diverses adaptacions cinematogràfiques de la vida i miracles d'una certa donzella de nom Joana. I m'és tan gros el goig que em produeix trobar entre les pel·lícules esmentades la feta per un tal Dreyer, que em veig temptat a comentar tot seguit la primera insensatesa que em passa pel cap, que no és altra que afirmar amb exagerada rotunditat que la donzella de nom Joana va fer tot el va fer moguda pel propòsit d'inspirar el posterior geni de Dreyer.

Però a mig escriure el meu hiperbòlic panegíric una certa prudència m'atura. Estic, per ventura, provant d'afirmar que els mèrits d'una senyora del segle quinze només tenien per objecte servir d'inspiració a un senyor del segle vint? Evidentment, només faltaria, dono per entès que qualsevol lector entendrà que tan sols estic mostrant la meva admiració per Dreyer. Però, més enllà de la facècia de l'anacronisme, és prudent supeditar avui dia, ni que sigui de forma irònica, els mèrits d'una senyora als d'un senyor? Llàstima que Dreyer no fos una senyora i la donzella de nom Joana un senyor. Encara que, aleshores, els fets del donzell de nom Joana no haguessin tingut gaire interès i la tal Dreyer no hagués sigut directora de cinema, avinentesa certament desastrosa. Sigui com sigui, i com qui això escriu, jo mateix, té en alta estima la prudència, esborro l'esborrany i començo a escriure aquí, amb la tranquil·litat que dóna saber-se no llegit, el que ja ha estat dit, això és, que la donzella de nom Joana va fer tot el va fer moguda pel propòsit d'inspirar el posterior geni de Dreyer.

dijous, 16 de maig de 2019

Kochira wa Karenina-chan desu ka

La meva no va ser una infantesa feliç. I si bé potser tots els infants feliços s'assemblen, i cada infant infeliç ho és a la seva manera, ara fora enutjós, llarg i cansí donar raó dels motius de la meva infelicitat pretèrita. No obstant això, tot i saber-me un infant infeliç, enyoro la meva infantesa. Però, enyoro potser la infelicitat, o tal vegada les seves causes? I ara, fora certament forassenyat, propi d'estòlids. Més aviat potser només enyoro dues sensacions que de mica en mica he anat perdent amb el pas dels anys i que aleshores em resultaven d'allò més plaents. Primera, la de tenir temps per endavant, prou temps com per poder imaginar que qualsevol bestiesa era possible, que qualsevol propòsit que tingués trobaria el seu moment. Però el temps passa i els propòsits es mantenen, o s'obliden, però no s'assoleixen, mai, cap. Segon, la sensació de descoberta, de viure el primer cop, el primer cop de la llum de cap el tard, de l'especial cobricel d'un carrer, de la primera equació resolta, del primer Calvino llegit, del primer coit, de la primera ostra, el primer quatre mil, el primer laphroaig, ... Després, amb la pràctica, amb l'experiència, les coses poden ser millors, més complertes, més subtils, més intenses, però el moment de la descoberta és irrecuperable, ni que sigui una bestiesa, com el dia aquell que per primer cop vaig entrar a can Palau, al carrer Pelai, on en un altell diminut hi tenien capses i més capses d'uns petits soldadets de plàstic, o el primer cop que em vaig empetitir sota els espadats de la cara nord del Cadí.

I tot això, sigui més o menys cert o incert, que tant és, potser ve a tomb de les ganes que tenia jo de potinejar el començament de l'Anna Karenina, doncs prou sabut és que totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.

divendres, 3 de maig de 2019

Kochira wa Dostoievski-san desu ka

Tal dia com avui, tres de maig de mil vuit-cents trenta-set, naixia a Ekaterinburg Fiódor Grigori Yefímovich Dostoievski, escriptor universal. Autor d'una obra de reconegut prestigi, Dostoievski és recordat per les seves obres històriques, d'entre les que destaquen la monumental Guerra i Pau, on es narra la invasió russa de França, i Anna Karenina, novel·la costumista protagonitzada per una família de menestrals moscovites. Persona d'una fonda religiositat, en arribar a l'edat de jubilació Dostoievski emigrà a Palestina, on coincidí amb altres escriptors com Franz Kafka o Paco Umbral, i fou membre destacat del Mossad, Moviment per l'Ordre Sintàctic i Semiòtic dels Adjectius Diacrítics, òrgan que vicepresidí en dues ocasions. Afectat d'un mal lleig, Dostoievski finà un trenta de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres a l'hospital de Santa Tecla de la rambla vella, on encara avui el seu gros penis es recordat amb admiració per per tots aquells a qui un penis els resulta admirable. Dostoievski fou enterrat al cementiri Mount Hebron de Queens, costat per costat de Víctor Amela, destacat líder de la lliga espartaquista.

I, dit això, és possible que algun mestretites torracollons pugui trobar que algunes de les dades biogràfiques del meu sentit i sincer panegíric sobre la figura de Fiódor Dostoievski siguin imprecises. Potser sí, però en allò de més essencial les meves paraules són certes i encertades. I què és allò de més essencial? Doncs que el tal Dostoievski escrivia, que ja és mort, i que encara hi ha desvagats que recordem el seu nom.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Hitsuyōna eiga

Una pel·lícula necessària és, sens dubte, un sintagma d'esgarrifós significat. Necessari és l'oxigen, o la llum del sol, o, què sé jo, les vitamines o certs aminoàcids, però, una pel·lícula? I el cas és que no poques vegades aquest sintagma és utilitzat per fer elogi de les suposades virtuts d'alguna ficció. Però quan es diu que una pel·lícula és una pel·lícula necessària s'està dient que ens trobem davant d'una narració posada al servei d'una idea i, encara més, d'una idea justa i lloable, és a dir, una idea que bé es mereix que hom esmerci certs esforços en la seva promoció i difusió, talment els espectadors fóssim els esforçats estudiants d'una institució pedagògica. Les idees, qualsevol idea, no mereixen pas promoció ni difusió, ni cap tipus d'idolatria, el que es mereix una idea és crítica, és dubte, és menyspreu, és una bona coça i que hom s'hi gargalli a sobre.

I tot això bé a tomb de Grâce à Dieu, una pel·lícula tan necessària com innecessària fou Frantz, essent com potser és innecessari el més gros elogi que se li pot fer a qualsevol ficció.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Keiyōshi

És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.

... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...

dilluns, 8 d’abril de 2019

Motto motto

D'Ishiguro em plau amb gros delit l'excés amb que s'expliquen els seus personatges. La interminable xerrameca del vellard ascensorista de Els inconsolables, o el parlar per no callar de la parella protagonista de El gegant adormit. Prolífiques i aparentment innecessàries explicacions que s'entortolliguen en elles mateixes i acaben atrapant al lector en una xarxa d'impossible fugida. Altres autors, en canvi, exerceixen la desmesura en l'enumeració dels fets narrats, com ara els innúmers feminicides que ens ofereix Bolaño a 2666, o els no menys innúmers carnatges enumerats per Little a Les Benignes, quan narra l'avenç cap a l'est dels genocides nazis.

Sigui com sigui, potser en contraposició al meu tarannà discret, el que em plau és la desmesura, l'excés, el no tenir-ne mai prou, l'abassegar al lector per terra, mar i aire, aquell estabornir-lo amb una pluja constant de cops, aquell no parar ni quan aquest cau estès, rendit, inert.

dimecres, 3 d’abril de 2019

Shi

... de tuberculosi, d'epilèpsia, del mosquit anòfel, sífilis, càncer, lepra; rosegats per una rata, un dragó, un corb gros, una hiena; per arma de tall, de punta, de foc; per haver engolit aigua salada, cremat amb llenya, caiguts d'una roca, del trapezi d'un circ, de les finestres de Praga; per apoplexia, caquèxia, insalubritat; per una lesió al cor...

És el de més amunt un llistat d'espècies de morts possibles pels milions d'homes que han poblat, poblen i poblaran la Terra, segons es complau a llistar (com qui llista espècies d'artròpodes o gasteròpodes) el protagonista de la ficció que tinc a les mans, que es complau en recordar, això és, inventar, un cert moment del seu propi passat. Jo, és clar, tot i el possible goig d'una visita a Praga, triaria caigut d'una roca, a poder ser aquesta, en temps de tardor.

dimarts, 26 de març de 2019

Chotto matte kudasai (X)

De petit acostumava a demanar llibres, quan hom em demanava què volia que se'm regalés amb motiu d'alguna diada d'aquelles en què s'acostumen a fer regals. Anys després, quan vaig començar a disposar de diners propis, vaig passar a comprar-me jo mateix els llibres, costum que encara mantinc, tot i que continuo acceptant obsequis. I ben aviat vaig acostumar-me a demanar o comprar llibres no pas pel desig que tenia de llegir-los de manera immediata, sinó seduït pel nom de l'autor de torn, nom que havia jo trobat en algun llibre de text o havia escoltat en converses de gent adulta que em mereixia un cert respecte. I així em recordo amb tretze anys comprant-me una Metafísica d'Aristòtil que mai no he estat capaç llegir. Però la comprava pensant que ja arribaria el dia adient, que ja arribaria el moment en què seria capaç de capir i gaudir al tal Aristòtil.

Però d'uns anys ençà acostumo a comprar llibres amb el desig immediat de llegir-los, i cada cop més em trobo llegint el llibre que acabo de comprar, fins al punt que fa temps que només llegeixo llibres que prenc del prestatge on tinc desades les darreres compres, avinentesa que em desplau i em fa enyorar els anys aquells en què les lectures no m'apressaven, que bé podien esperar un, cinc, deu o vint anys.

I encara sort, si més no, que continuo esperant Aristòtil.

dimarts, 19 de març de 2019

Terebi o mite imasu

I és en obrir la porta, en resposta a l'enutjós estrèpit del timbre, que em trobo amb en Jota palplantat al replà fent cara de pomes agres. Amb aquesta cara de funeral que vestiu qualsevol diria que se us ha mort el canari, el saludo burleta, a veure si el molt insensat escampa. Prou!, dErsu_, prou!, em crida en Jota fent-se l'ofès. N'estic fins al capdamunt d'aquest to que gasteu, i d'aquest costum vostre de ridiculitzar-me, de presentar-me sempre com un ximple. Encara sort que ningú no us llegeix, però, tot i així, això de fer-me servir de protagonista de les vostres bestieses s'ha d'acabar. Ridiculitzeu a en Zeta, o a l'Erra, però a mi deixeu-me en pau, i feu el favor de no prendre apunts. Què m'escolteu? I, a més, exigeixo una rectificació, vull que se'm conegui de debò, tal com sóc. Exigeixo que escrigueu un paper on s'exposin amb objectivitat les meves virtuts i on reconegueu les vostres difamacions, i, també...

Però aquí en Jota calla, probablement per què el seu cap ha deixat d'estar en contacte amb la resta del seu cos, i tot seguit cau, estès sota el replà, tacant el marbre del paviment, alhora que l'esfèrica testa rebota escales avall fins aturar-se a l'alçada del principal. Qui ha picat? sento aleshores que em demana la companya, que és a la sala, mirant el seu programa favorit, El show del MarchenaUn objectivista, li responc, però no pateixis, que ja ha marxat.

dilluns, 18 de març de 2019

Suuēden no ō

És la predectibilitat, qualitat de predictible, un defecte?

Sovint s'acostuma a menystenir una trama qualificant-la de predictible, talment el seu antònim, la impredectibilitat, fos una virtut, com si la sorpresa, el gir inesperat, el deixar amb un pam de nas al lector o a l'espectador de torn fos quelcom desitjable. Jo, és clar, discrepo, encara que tampoc no gosi afirmar jo ara el contrari, que la predictibilitat sigui necessàriament una virtut, en no ser les coses tan fàcils, tan blanques o tan negres. Però, si més no, la impredecitibilitat m'acostuma a resultar sospitosa, avinentesa que em porta sovint a estimar potser en excés la predictibilitat, i si bé això pot resultar un error, ningú no és perfecte.

Sigui com sigui, quan em trobo davant d'una trama predictible on no cal restar pendent al desenvolupament de la mateixa, puc relaxar-me i restar atent a qualsevol altra bestiesa, com ara cercar possibles canvis en la persona verbal de la veu narradora, avinentesa que em porta a faular la possible existència d'un nou gènere de novel·la, l'enèssim, el format per les novel·les la veu narradora de les quals canvia de persona verbal a caprici del seu autor, tal com en un cert moment s'esdevé a Davant del rei de Suècia, coses de la monarquia, suposo.

dimarts, 12 de març de 2019

Nazo no otoko Toma-san

Thomas l'Obscur és un títol sensacional, un d'aquells títols que conviden a la lectura, breu, homèric, ben trobat, contundent, que sense dir gaire insinua molt i que, a més, sona bé. Altra cosa és si resulta pertinent o no. La novel·la, si és que es tracta d'una novel·la, no es pot negar que és obscura, de comprensió feixuga i interpretació incerta, i tampoc es pot negar que el tal Thomas sembla tenir un cert protagonisme. Però a mesura que s'avança en la lectura ens trobem amb un segon personatge, una tal Anne, i fins i tot un tercer quan l'omniscient veu narradora decideix convertir-se en un nou i innominat personatge. I si bé és cert que les circumstàncies del tal Thomas obren i tanquen les pàgines del llibre, el seu protagonisme em sembla dubtós, com dubtós resulta tot el que es llegeix, excepció feta de l'ús i l'abús que el senyor Blanchot fa de l'oxímoron, doncs qualsevol atribut es presenta sembla en relació amb el seu antònim, talment en el món de Blanchot tan sols la proximitat separés, la fredor escalfés o la fam afartés. Llàstima que, Els destarotats, soni més aviat ridícul.

dijous, 7 de març de 2019

Watashi wa hon o mimasu

Gens casualment acostumo a trobar més aviat hòrrid el disseny dels llibres d'autors que trobo prescindibles. És fàcil comprendre que si comparteixo una certa afinitat amb un editor al voltant de quins autors paga la pena de ser llegits i quins no, també comparteixi una altra certa afinitat sobre com dissenyar l'objecte que tot llibre també és. D'aquí que no resulti absurd que més d'un cop hagi jo encetat alguna lectura atret pel particular disseny d'una portada, i que, en justa correspondència, hagi refusat d'encetar d'altres per l'horror que l'objecte que les acollia em despertava.

I tot això m'ha vingut al cap per la lectura dilluns començada, Thomas l'obscur, de l'editorial Flaneur, el disseny dels llibres de la qual em recorden vagament a l'extinta col·lecció Venècies: unes similars proporcions, una mateixa fragilitat en la tria de materials, un cert esnobisme i/o marginalitat a l'hora de decidir quins autors editar... Això sí, recordo els volums de Venècies d'un disseny més sobri que no pas els de Flaneur, encara que els d'aquesta darrera editorial gaudeixen d'una característica que ara mateix no recordo haver trobat abans en cap altra col·lecció de cap altra editorial, això és, la manca de referències a d'altres títols editats (aquells properament, en preparació, altres títols del mateix autor en aquesta col·lecció o darrers títols publicats tan habituals en solapes, contraportades o pàgines finals), avinentesa que em resulta no només virtuosa i digne de tot elogi, sinó, per sobre de tot, sensacional.

dimarts, 5 de març de 2019

Mimashō ka

Cada dia, en despertar-me i obrir els ulls, i encara més en obrir la porta i sortir al carrer, tot allò que m'envolta se'm mostra i se'm fa present: la filera de mèlies, la vorera de panot, la botiga de queviures caducats del davant, el banc on acostumen a dinar i fumar les dependentes de la perruqueria del costat, la bugaderia de l'altra banda, les botigues de llaminadures, el cinema, les obres de l'avinguda de la riera de Cassoles... i també els innúmers desconeguts i els pocs coneguts i saludats que ben decidits es desplacen d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, talment el seu viure tingués algun sentit.

Però, verament se'm fa present tot allò que me'envolta i se'm mostra? o, tan sols, la idea que ja m'he fet sobre tot allò que m'envolta i se'm mostra? i, si és així, hauria de provar d'escatir què hi ha més enllà del meu pensament? o tal vegada és millor fer via i anar encaixant tot allò que m'envolta i se'm mostra amb la idea que ja m'he fet de tot plegat? I vós, hipotètic i desvagat lector, en llegir-me, entomeu les meves paraules talment el que aquestes potser signifiquen, o més aviat les encabiu dins allò que creieu que acostumo a escriure?

Tot plegat, és clar, tan sols és retòrica, parlar per no callar, talment mirar, veure, no fos, tan sols, recordar.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Shita ni ikimasu

Ladri di biciclette és potser el clàssic del cinema que més rebuig em genera. Cert que només l'he vist un cop, i en fa d'anys, molts, però em continua viu el violent rebuig que em causa la sola menció del nom del seu director, que ara, només faltaria, no esmentaré. No negaré jo que la pel·lícula pugui tenir virtuts, si més no, els que saben de cinema la tenen en gran estima. Allà ells. Però és innegable (això és, tractaré de ximplet a qui ho negui) que els seus defectes són nombrosos i greus, el pitjor dels quals, potser, la seva exagerada complaença en el patetisme.

Però, si més no, amb Ladri di biciclette vaig aprendre a malfiar-me d'aquells que tot ho fien a la glorificació del sofriment d'un innocent que, de tan badoc, ni ensuma per on l'hi engalten. I és potser per això que de tant en tant, còmodament escarxofat en alguna sala de cinema, em torna el record del Bruno plorant la inevitable desgràcia de son pare. Com ahir, veient If Beale Street Could Talk, que si bé en un inici em va enllaminir d'allò més, especialment per la fermesa i el coratge mostrats per la seva protagonista, les innecessàries escenes de Puerto Rico me'n van allunyar sense remei, de manera que a partir d'aquell moment tot se'm va anar avall, excepte, és clar, la indignació.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Jisho o yomimasu ka (II)

Diuen que existeixen uns llibres anomenats diccionaris. Déu ser cert. Si més no, jo mateix en tinc uns quants a casa. I potser sí que a les seves pàgines són llistats un gavadal de mots admirablement endreçats. I això em plau, i no pas poc, en plaure'm com em plauen llistes i endreça. I també diuen que aquests llibres anomenats diccionaris no expliquen cap ficció, i que inclouen l'exacta significació de tots els mots que hi són enclosos, que diuen que són tots. I tot seguit, aquells que diuen aquestes coses fan com si res i potser es mengen una ceba o es furguen el nas. 

Però jo tenia entès que els mots només signifiquen allò que volen que signifiquin aquells que els fan servir. I encara que aquest significat és efímer, volàtil i més aviat imprecís, talment restessin els mots afectats per la pressió atmosfèrica del moment o pel particular caprici de qui els esmenta o els escolta, és precisament aquesta imprecisió, aquesta volatilitat, aquesta efimeritat, allò que els fa captivadors, i que a mi em permet escriure efimeritat amb el goig propi de qui ja té la taula parada.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Hachi-gatsu no hikari

De vegades el començament d'un bon llibre em resulta problemàtic, en ser com és als primers paràgrafs de tot  llibre on topem de sobte amb la particular sintaxi de l'autor de torn. Així, tant pot ser que ens trobem amb frases interminables farcides de mil subordinades o amb esquemàtics sintagmes mancats de verb; amb adjectivacions excessives o amb aclaparadors i precisos substantius; amb metàfores enlluernadores o amb la rigidesa impertorbable de la norma. Entre l'exuberància de Proust o l'eixutesa de Kristof hi ha molt camp per còrrer, i és en aquests primers paràgrafs on tastem allò que ens trobarem al llarg de les pàgines del llibre de torn. Els fets aniran fent, potser previsibles, o no. I també el subtext que ens vol encolomar l'autor es pot anar modulant i construint al llarg de la lectura. Fins i tot la veu narradora pot variar, i el temps, l'estructura o qualsevol altra anècdota. Però no pas la sintaxi, doncs ara mateix no recordo cap autor com cal que faci evolucionar la seva sintaxi en una mateixa obra, ni tan sols la Woolf. Per això els començaments poden resultar problemàtics, per aquest topar de cap en una o altra sintaxi que ens resulti més o menys estranya, més o menys sorprenent, excessiva o feixuga. I serà la capacitat d'aquesta sintaxi d'embolcallar allò que es narrat, o la nostra adaptabilitat a allò a que no estem avesats, el que potser decidirà l'èxit o el fracàs de la nostra lectura.

I tot això ve a torn del començament de Llum d'agost, de Faulkner, doncs després de l'estranyesa no mancada d'una certa irritació que m'ha causat l'excés dels seus primers paràgrafs, amb ben poques pàgines he tingut prou per deixar-me atrapar per una profusió que més que descriure amb precisió allò que és narrat (avinentesa impossible i fins i tot potser indesitjable), m'agombola amb una prosòdia que ho és tot.

divendres, 1 de febrer de 2019

Nichi-yōbi ni eiga o mimashita

Tinc el costum d'anar a veure totes les pel·lícules de Lars von Trier tan aviat com són estrenades, en no ser poques les virtuts que acostumen a exhibir els seus treballs. Però malauradament Trier acostuma a desconfiar dels espectadors i això el fa ser excessivament exhaustiu en la seva narració. D'aquí, potser, el llarg metratge de molts dels seus llargmetratges (com la interminable Nymphomaniac) i l'enutjosa repetició d'alguns dels seus arguments. Quin sentit tenia fer Dancing in the Dark després d'haver ja rodat Breaking the Weaves? És com si Trier volgués puntualitzar en excés, deixar les coses massa clares, no fos cas que algú, ni que fos ell mateix, no fes la lectura que toca.

No obstant això, entre repeticions i marrades és evident que Trier avança, potser cap enlloc, però entre la redempció de les seves primeres i sacrificades heroïnes al més pur estil Dreyer (fora lleig escriure sobre Trier sense anomenar Dreyer) i el cansí nihilisme que exhibeix el seu darrer psicòpata, certament que s'ha fet camí. I tal com ja va escriure Machado, lectura escolar de la meva infantesa, caminante, son tus huellas el camino y nada más; i esperem que Trier recordi que al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. No fos cas, em permeto afegir.

dijous, 31 de gener de 2019

Rin no ame

De Guerra i pau recordo especialment la fugida dels Rostov de Moscou amb carros carregats d'andròmines, com ara les luxoses vaixelles de porcellana, la fina cristalleria o el mobiliari de fustes nobles. I recordo encara esgarrifat el moment en què Nataixa, la pubilla, fa descarregar els carros per tal d'evacuar als ferits de Borodino. Horrorós, sens dubte, aquest malbaratar el patrimoni familiar per tal d'allargar l'agonia a quatre malaurats.

De manera potser anàloga, el que més atabala Jünger de la destrucció d'Alemanya no és pas la crema de les ciutats sota la pluja de fòsfor i la conseqüent mort de grans i petits, sinó la pèrdua de biblioteques i arbres.

Talment fa quatre dies, quan hom s'horroritzava per les imatges de la destrucció de les ruïnes de Petra a mans dels dolents.

dimecres, 30 de gener de 2019

Sen kyū-hyaku yonjūsan-nen shi-gatsu jūichi-nichi

La bona prosa és com el vi i igual que el vi continua viva i evolucionant. Hi ha frases que encara no són veres i, tanmateix, una vida misteriosa les va bastint per convertir-les en veritat.

La prosa recent és també una mica tosca encara; en el curs dels anys agafa patina. Ho noto sovint a les cartes antigues.

Com ja he escrit en més d'una ocasió, tinc el costum de llegir tan sols autors difunts. Així m'estalvio l'enuig d'haver d'estar al dia i puc aprofitar-me de la feina de selecció feta pel pas del temps, doncs un cop resten orfes, els escrits del passat bé han de demostrar la seva vàlua per si mateixos. Sens dubte que això em suposa alguna mancança, doncs no dubto que entre els innúmers bufanúvols que em són contemporanis algun hi haurà que pagui la pena de ser llegit. Però què hi farem, la vida és finita i les prunes gustoses. I ara, a més, puc fer-me meu l'argument (potser un cert elogi de la distància) que Jünger anotà al seu diari un onze d'abril de mil nou-cents quaranta-tres, mentre el fòsfor destruïa les ciutats alemanyes i els fills de David eren exterminats a l'est.

dilluns, 21 de gener de 2019

He gassen

I abans de sortir del cinema, un cop la pel·lícula ha finalitzat, passo pel lavabo per tal de fer una pixada, doncs els darrers minuts del metratge se m'han fet un pel llargs per l'esforç que havia jo de fer per contenir la micció, coses de l'edat. I un cop sóc assegut a l'inodor, doncs prefereixo pixar assegut, i com qui no vol la cosa, deixo anar un pet que ni el del bou d'en Patufet, un gas interminable que comença però no acaba, acompanyat d'un espetec no diré que eixordador, però sí força escandalós. Afortunadament sóc sol i no em cal ser polit, així que mentre faig feina a plaer (els meus pets no fan pudor) començo a barrinar al voltant de la pel·lícula que acabo de veure, The Favourite, que si bé no es pot negar que és una pel·lícula de Yorgos Lanthimos, doncs bé ho anuncien així els títols de crèdit, no colpeja com d'habitud colpegen les pel·lícules de Lanthimos, fins al punt que hom podria dir que The Favourite és una pel·lícula ben agradable de veure, fins i tot instructiva, i feta amb una solvència visual i sonora que ja voldrien assolir molts dels que es fan dir directors de cinema. Devia ser un encàrrec, em dic, en recordar, a més, que Lanthimos no signa el guió, no sé si content per veure com de magnífica pot ser la resolució d'un encàrrec, o més aviat decebut per si Lanthimos s'acaba convertint en un altre noi dels encàrrecs. Però aquí el pet s'acaba, m'alço, m'eixugo el penis, em pujo i em cordo els pantalons, em rento les mans, i surto apressat tot pesant que un pet tan espectacular com el que acabo de deixar anar bé es mereix unes paraules.

dijous, 10 de gener de 2019

Watashi wa risuto ga suki desu

A l'hora de llegir les memòries, el dietari o l'autobiografia de qualsevol escriptor cal anar anotant amb cura i bona lletra els noms dels escriptors que l'autor afirma que ha llegit, llegeix, o té intenció de llegir, i fer-ne una classificació en quatre columnes. La primera columna, a l'esquerra del tot d'un paper en blanc format A4 vertical, contindrà els noms dels escriptors que ens són del tot desconeguts. La segona, a la dreta de la primera, contindrà els noms dels escriptors que ens són coneguts però que no hem llegit. La tercera, a la dreta de la segona, els noms dels escriptors que ens són coneguts, que hem llegit, però que no ens han plagut. I la quarta, a la dreta del tot del full, contindrà els noms dels escriptors que en són coneguts, que hem llegit i que ens han plagut.

Un cop fet això observarem la llista amb delit, en traurem alguna conclusió, ens farem algun propòsit i la desarem a la carpeta on desem les llistes de noms d'escriptors citats a les memòries, els dietaris o les autobiografies dels escriptors que haguem llegit.

dijous, 3 de gener de 2019

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.