dimecres, 4 de setembre de 2013

Sen kyū-hyaku san-jū

La darrera traducció al català de La senyora Dalloway de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors Udina, llegeixo en una piulada al compte de twitter d'Edicions La Magrana.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest era de 1930, talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les traduccions noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que em venen ben grosses. És, només, que, era de 1930, no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que és vell només perquè és vell.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest la nova, talment la novetat fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar sistemàticament tot allò originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada, ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la nova, no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és nou només perquè és nou

1 comentari:

pons007 ha dit...

Alguna cosa han de traduir el traductors, no? Encara que ja estigui traduida...