dijous, 26 de novembre del 2009

Yubi

No em plau el so consonàntic de la lletra erra en paraules com ara fanfàrria, rem o irrealitat. La successió de patacs que es produeix per la pertorbadora vibració dels plecs glotals en fer el so característic de l'erra sonora em desplau tant, que, per contagi, el significat de certes paraules on aquest so és inclòs també em desplau, com ara ratafia, un mal beuratge d'excessiva dolçor. A més, a causa de la mala posició d'una dent, la incisiva externa esquerra del maxil·lar inferior, tinc dificultats per pronunciar alguns grups consonàntics on el so de l'erra és inclòs, com ara el format per la continuitat fònica de la de i la erra, és a dir, el so que formen totes dues consonants davant d'una vocal en paraules com ara drac o pedra. Per sort no sóc serbi i puc estalviar-me el mal tràngol de fer la coneixença d'algú anomenat Andrija, Dragan, Dražen, Jadran, Pedrag, Vedran o Zdravko, tampoc espanyol i no visc a la bonica ciutat de Madrid, que jo pronunciaria Marrid. És per tot això que a partir d'avui no inclouré en els meus escrits cap paraula on el so de l'erra sonora sigui present, i si per manca d'atenció m'erro (ai) en això, em tallaré un dit com a penyora, començant pels dels peus, per cada descuit que em facin saber. Siguin, però, misericordiosos.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Kochira wa Swoboda-chan desu

Annette Swoboda és l'autora d'un llibre excepcional que tinc a la biblioteca de casa, Dudus Töpfchen, o en Dudu i l'orinal, en la seva versió catalana. Un conjunt de sis il·lustracions a doble pàgina cadascuna, totes sis d'anàloga composició, on l'ànec Dudu ocupa la banda dreta del dibuix i els integrants del cor que l'acompanya, un parell d'ocells, un petit gos i el cap d'un cavall de joguina, la dreta, restant sempre el centre buit. En totes sis il·lustracions, d'un dinamisme que d'esquerra a dreta ens convida a avançar en la narració, en Dudu mostra una gran determinació en els seus actes, com quan es posa l'orinal al cap, talment Don Quixot a l'ínsula Baratària, alhora que els membres del cor el contemplen escèptics. Un fons neutre en rebregats colors primaris realça l'acurada definició dels personatges, de mirades tan expressives que arriben a recordar alguns dels autoretrats de Rembrandt. Un magnífica opció, en definitiva, pels afeccionats a la narrativa visual, sense que per això haguem de menystenir el seu text, d'una prosa clara i precisa.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Súnion ni ikimashita ka

Tot text escrit hauria de ser llegit amb desconfiança. Encara més si és ben escrit, i absolutament si a més diu allò que ens plau escoltar. És per això que cal desconfiar amb fermesa del doctor Riba, i més si parlem de la segona de les seves Elegies de Bierville, el més conegut dels seus poemes. A Súnion, amb bellíssims dístics elegíacs, Riba ens encoratja a viure, ens fa hereus d'una culta tradició, i mira de consolar-nos del mal fat, talment ens parlés Epicur oferint-nos la felicitat dels nostres records i de tota la nostra suposada història, avantpassats inclosos. No es pot demanar més, i que volen, a tots ens plau ser enredats, fins al propi Riba, que no desconfià de les seves pròpies paraules, quan, potser, és de nosaltres mateixos de qui més hem de desconfiar.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Shinden o mimashita ka

Així dons, l'art grec és una síntesi de raó i vista, de la geometria i el dret de veure, escriu Zbigniew Herbert, a un bàrbar al jardí, en parlar de les subtils llicències que es permetien els arquitectes grecs a l'hora de bastir llurs construccions.

I en un àmbit més universal, és potser aquesta intel·ligent barreja entre metafísica i positivisme, raó abstracte i observació empírica, teoria i pràctica, idealisme i pragmatisme, o com li vulguin dir a la indispensable infidelitat intel·lectual, la raó per la que, prop de tres mil anys després, encara continuem parlant dels senyors grecs. Llàstima, però, que no haguem aprés encara la seva màxima virtut, aquella que podem contemplar, exemplificada amb sòlida roca, a no pas pocs indrets.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Dare ga jisatsu desu ka (II)

De mica en mica, a mesura que m'enfilo per l'humit pendent, vaig deixant enrere les veus dels meus acompanyants, que resten endarrerits per la lògica malaptesa dels més menuts. Les camagrogueres habituals, però, resten buides, i em concentro tant en l'observació de la molsa, sabent com sé que tot un erol de camagrocs pot camuflar-se amb gran eficàcia, que no m'adono de la meva solitud fins que és massa tard, i ni tan sols amb enutjosos crits arribo a fer-me sentir. Tant és, continuo capficat amb la molsa, d'on arreplego ben poca cosa, alhora que resto hipnotitzat per uns diminuts bolets de blavosa coloració que neixen de la soca corcada d'un roure. Els imagino metzinosos, mortals, i m'imagino menjant-los allà mateix, golafre, fins a restar ajagut sobre les pútrides fulles que cobreixen el sòl. Però en imaginar, també, els seriosos contratemps que la meva fi causaria al meus acompanyants, la recerca i identificació del meu cos, l'orfenesa de la petita A., els embrollats tràmits legals, i les meves absurdes ambicions, concloc que sí, que aquest podria ser el lloc, i els delicats fongs la manera, però que l'adverbi més important, el quan, encara no és arribat.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Ame o tabetai desu

Ahir vaig veure com una dona menjava llaminadures. Asseguda al meu davant, als Ferrocarrils de la Generalitat, la dona prenia els dolços d'una bossa de plàstic transparent i els engolia a un ritme constant, ni afamada ni goluda, talment mengés sense causa, com un autòmat. Llengües, núvols, píndoles de xocolata, pega dolces negres i vermelles, gominoles amb forma d'ós, d'ampolla de refresc de cola, de maduixa, d'aràcnid i mil llepolies més que endrapava amb gest precís, prenent amb delicadesa les llaminadures de la bossa i emportant-se-les a la boca, sense pressa però sense pausa, una, i una altra, i una altra, i una altra, fins a no deixar-ne cap. Ara li recordo els dits, llargs, d'ungles cuidades sense pintar, els llavis molsuts esquitxats de sucre blanc, els cabells bruns i llisos, i un estampat de rodones que li guarnia la roba. I és sense cap raó que demà, quan torni a agafar els Ferrocarrils, seré jo qui porti una bossa plena de llaminadures, que menjaré a un ritme constat, ni afamat ni golut, talment un autòmat, amb el desig que algú, potser ella, s'hi fixi i escrigui alguna cosa com ara... ahir vaig veure com un home menjava llaminadures.