dilluns, 30 d’agost del 2010

Yudaya-jin no tetsugaku-sha

I vós, dErsu_, sou racionalista o positivista? em pregunta un saludat. Depèn, responc. No, dErsu_, o sou racionalista o sou positivista, això no depèn de res, m'interromp el meu interlocutor. I vós, a més de tafaner, què sou? racionalista o positivista? li pregunto jo. Racionalista, és clar, em respon sense dubtar... i vós, dErsu_, racionalista o positivista? hi torna, insistent. Jo voldria ser voluble, responc finalment, fins i tot soluble, ja sabeu, de fàcil dissolució, però em temo que en el fons no sóc més que capriciós, i això m'impossibilita tant pel racionalisme com pel positivisme, maneres de ser que demanen una consistència que em desplau, afegeixo amb un cert enuig, doncs poc em plau explicar més obvietats de les necessàries. No feu jocs de paraules, dErsu_, soluble és el cafè, i no pas el de millor qualitat, em retreu el meu saludat, i ja veig a venir que em sortireu amb aquella màxima d'aquell famós filòsof oriental, be water my friend, be water! s'exclama, fent-se l'indignat. Us equivoqueu novament, no em plauen els filòsofs tan orientals, sinó els hebreus, ja sabeu, Marx, Lewis, Cohen, Allen, Diògenes... Diògenes jueu? m'interromp, sobtat, el meu saludat. I tant, responc, i tant... i ara, si em perdoneu, porto pressa.

dijous, 26 d’agost del 2010

Koko ni imasu

De la terrassa estant, ajagut en una confortable gandula, veig com un infant de pocs anys mira d'enfilar-se, endebades, per l'estípit d'una de les innúmers palmeres, potser una phoenix canariensis, del passeig. Al seu costat em crida l'atenció el deficient estat de conservació d'una columna de secció trombocònica de l'enllumenat públic. Giro el cap i observo tota una fila d'innúmers columnes que presenten les mateixes patologies, i com sempre en aquestes circumstàncies em pregunto perquè feren les columnes en acer per pintar, d'enutjós i costós manteniment, i no en acer galvanitzat. Però de seguida em distrec amb la gran façana d'un hotel proper, tota esquitxada pels innúmers colors de les innúmers tovalloles que els seus innúmers estadants han penjat en les innúmers baranes dels innúmers balcons. És aleshores que imagino l'estol de veles, també innúmers, sens dubte, del bon rei Jaume, dit el conqueridor, que degueren fer-se a la mar ben a prop d'on sóc, un cinc de setembre de fa innúmers anys, tants com set-cents vuitanta-un, vers l'illa de les Tres Taronges, aquella que també va visitar en data llunyana el més odiós dels moridors, aquell que dugué el meu nom i gastà la meva aparença en innúmers ocasions.