Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.

Kochira wa Semprún-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, crec adonar-me que el tema de La escritura o la vida no és pas Buchenwald, com jo pensava, sinó la reflexió sobre com explicar Buchenwald, o Auschwitz, o Mauthausen. Com explicar-ho per ser escoltat i per que aquell qui escolti pugui arribar a entendre el que allò representà pels seus estadants, tasca que no per inassolible cal deixar d'intentar. 

Però un cop finalitzo la lectura, (vergonyosa) traca final inclosa, recordo allò que són unes memòries, no més que el manual d'instruccions de com l'autor de torn vol ser recordat per aquells que ja no tindran el disgust de conèixer-lo en persona. I aquestes memòries en concret, les del senyor Semprún, les que acabo de llegir sota l'enutjós títol de La escritura o la vida, no són cap excepció a tan absurda norma.

I dic absurda perquè és cosa sabuda que passats quatre dies del sepeli de l'autor de torn, ja ningú no el recordarà mai més, i aqueferar-se per fixar la pròpia imatge se'm presenta com el més poca-solta dels treballs, talment Síssif empenyés la pedra aquella per gust.

Kochira wa Semprún-san desu ka

Llegeixo Semprún, La escritura o la vida, on trobo el següent paràgraf en tot contrari als meus prejudicis: Para conseguirlo hace falta, sin duda, tener una obra y tener una biografia. Los profesionales de la escritura, que no tienen más biografia que sus textos, serían incapaces del todo de hacerlo. La empresa misma debe de parecerles incongruente. Hasta tal vez indecente. Pero no estoy emitiendo aquí ningún juicio de valor. No pretendo saber que es lo mejor o lo que no està bien. Me limito a constatar, a proclamar una evidència.

No, el senyor Semprún no emet judicis de valors, només constata evidències, qualitat d'evident, quelcom tant clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Així doncs, abans de ficcionar cal viure, en cas contrari hom no és més que un incongruent indecent o un indecent incongruent, i això, és clar, no és cap judici de valor, cap opinió, només una evidència, ja saben, qualitat d'evident, quelcom tan clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Semprún dixit.