Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.