dilluns, 29 de juny de 2015

Watashi wa sutoikkuna desu ka (II)

De la immensitat que espanta Pascal o que, agafada com a imatge, serveix a Nietzsche per accentuar la nostra insignificança. Minúsculs granets de sorra perduts en l'oceà de l'infinit, a punt de la seva imminent desaparició-dissolució; aquesta imatge recurrent té el contrast de la casa. La poderosa immensitat, amb aparença d'abisme, cedeix -si més no provisionalment- davant de la protecció que la casa ofereix al mortal, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima.

I qui gosaria negar la paüra que l'infinit pot provocar a aquells que gosin mirar a l'immensitat de tot plegat de fit a fit, lluny del recer de la llar, que com bé explica el senyor Esquirol ens permet viure l'engany de creure que som algú. Però és aleshores, quan creiem ser a recer de la immensitat que ens embolcalla, que un altre paorós infinit, dit infinitesimal, treu el cap de sota l'alà i ens obliga a tombar el cap i mirar cap a una altra banda si no volem perdre el poc seny que potser tenim, doncs com acceptar, com capir, com viure amb el pensament que dins nostre s'amaguen innúmers mons plens d'una vida que ens aliena, on milers de milions de petits éssers fan la viu viu, i que aquella immensitat que crèiem haver deixat més enllà del barri de casa és amb nosaltres, en cada petit racó del nostre cos, multiplicada per deu, per cent, per mil, per mil milions, i que ni tan sols podem trobar amagatall sota l'amorosa roba del llit, sens dubte infestada per alguns dels més paorosos habitants de l'infinitesimal, els anomenats àcars, éssers monstruosos que mercès a un dels més cruels invents sortits de ment humana, el microscopi, ens recorden que per no ser, ni tan sols no som res.

dijous, 25 de juny de 2015

Watashi wa sutoikkuna desu ka

D'habitud aquell que crec voler ser resta impassible davant de les circumstàncies del viure, de tal manera que ni joies ni dissorts li acostumen a mudar l'ànim, talment aquell que crec voler ser fos una mena de campió mundial de l'estoicisme d'estar per casa que visqués aliè a tot quefer humà. Però hi ha una circumstància que si altera de manera inevitable l'ànim d'aquell que crec voler ser, si em disculpen aquesta lletja insistència meva de parlar de mi mateix servint-me de la tercera persona del singular, i no és altra que aquella que diuen que Leibniz enuncià en demanar-se per què hi ha alguna cosa i no més aviat no res. I és en no trobar mai una resposta apaivagadora a semblant enunciat, que aquell que crec voler ser defuig la qüestió i proba de dedicar el seu enteniment a altres quefers més profitosos, com ara destriar la millor manera de preparar el bacallà, i qui dia passa any empeny. Però l'esveradora qüestió reapareix amb preocupant regularitat, com fa cosa de quatre anys amb el visionat de Melancholia, on el sempre malcarat Lars von Trier ofereix una actualització de l'enunciat de Leibniz acompanyada pels acords del preludi del tercer acte del Tristany. O com amb la lectura d'aquests dies, on l'autor de torn, Josep Maria Esquirol, comet la insensatesa de reproduir les paraules de Leibniz talment fossin paraules innocents i innòcues, d'aquelles que poden ser dites amb la tranquil·litat de qui parla per no dir res, falta imperdonable en aquest cas, doncs bé el senyor Esquirol, a diferència d'aquell que crec voler ser, fa servir les paraules per dir alguna cosa.

dissabte, 20 de juny de 2015

Hinoki o mimashita

I és a la vora del despatx que resto bocabadat per la sorprenent floració d'un esvelt xiprer, que desafiant amb orgull les lleis de la natura que fins a dia d'avui han endreçat el cosmos, xiprers inclosos, presenta la característica floració de les tipuanes, d'innúmers i menudes flors grogues. Però després d'uns instants de joiós embadocament, les lleis de la natura reprenen la seva inexorable i tirànica voluntat, i em permeten adonar-me de les esplèndides tipuanes que envolten l'esvelt xiprer, que en plena floració van escampant els seus pètals amb temerària generositat. I és així que l'esvelt xiprer ha anat espigolant amb discreta elegància la grogor aliena, que ara el vesteix amb el tarannà propi del temps de carnestoltes, talment també els xiprers, si més no aquest, tinguessin el dret de deixar de ser aquells que habitualment aparenten ser, per així esdevenir aquells que habitualment no aparenten ser, amb el benentès que, més enllà de les aparences, ni tan sols els xiprers són gaire cognoscibles.

divendres, 19 de juny de 2015

Doko ni watashi no ki ga arimasu ka

El cercis siliquastrum, també dit l'arbre de l'amor per les seves característiques fulles cordades, és un arbre que gaudeix de la meva sempre contingent i prescindible simpatia. I no pas per la seva característica floració, d'un poc discret rosa intens, sinó més aviat per la tortuosa foscor del seu tronc, que, lluny de cercar l'habitual verticalitat del món vegetal, s'acostuma a retorçar en un seguit de capricioses formes que singularitzen cada exemplar de siliquastrum. Per això m'estimo més trobar-los desendreçats que no pas alineats en llargues esteses, tal com s'esdevé al carrer d'Astúries, on els siliquastrums que són plantats resten apocats i tímids, talment no gosessin ser qui són. Molt millor els siliquastrums de la plaça de Pau Vila, on un cop davallat del catorze molts matins m'aturo a contemplar no només els siliquastrums, sinó també les flonges parkinsònies que els acompanyen, doncs aquells esplèndids exemplars sí que es deixen anar, creatius, cercant cadascú la seva particular i capriciosa forma, i demostrant que molt de tant en tant potser sí que la creativitat és alguna cosa més que un llampant disbarat.

Però sens dubte el meu siliquastrum preferit és, era, un d'emplaçat a l'àrea de jocs per a infants de la plaça d'en Joanic. I dic era perquè aquest matí, en travessar l'esmentada plaça, he vist amb gros disgust que el siliquastrom ja no era al lloc que tenia marcat, tal vegada per què les seves arrels no han resistit més l'excentricitat de la seva càrrega, o potser difunt a causa d'alguna lletja malaltia, o tal vegada talat a causa de l'apocament d'algun gestor municipal, que trobava que algun infant podria prendre mal en estimbar-se tronc avall, en ser habitual que els infants que feien estada a l'àrea de jocs de la plaça provessin d'enfilar-se siliquastrum amunt, o, amb tota probabilitat, víctima de la paorosa ferotgia dels responsables de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de l'ajuntament del cap i casal que, com sap tothom que els coneix, odien els arbres.

dissabte, 13 de juny de 2015

Kore wa kyū bangō desu ka

precísexactament o estrictament determinat o definit, no equívoc o vague, és un adjectiu derivat del llatí praecīsum que bé podria servir per definir un nou gènere literari, potser el novè, que seria aquell format per les novel·les que a partir d'avui m'hauria de plaure d'anomenar com a precises, si no fos que literatura i precisió són termes antagònics d'indesitjable combinatòria. Perquè, entenguem-nos-en, la precisió és quelcom que en certs àmbits pot arribar a tenir la seva raó de ser, com per exemple en la redacció de manuals d'instruccions, on és certament important que tot quedi dit i especificat amb superlativa claredat, per tal que fins i tot les persones de cap fluix i pensament emboirat siguin capaces de fer anar els estris corresponents de manera segura, adient i satisfactòria. Però més enllà de les instruccions d'una rentadora o del prospecte d'un antipirètic, la precisió hauria de ser quelcom aliè a tota paraula escrita, que hauria de prendre sentit només a partir de la particular interpretació que a cada moment fes el lector de torn amb independència de tot allò que el corresponent autor hagi volgut dir. És potser per això que totes aquelles novel·les que s'anuncien fent elogi de la seva precisió, i que fins i tot són comparades amb les andròmines aquelles que diuen que serveixen per mesurar el temps, no poden més que passar a formar part de la ingent munió de paperassa que més aviat caldria anomenar sota el potser poc científic però força expressiu nom d'una merda com un piano, amb el benentès que, ni pianos ni lutiers, no tenen la culpa de res.

dimecres, 10 de juny de 2015

Dare ga bokuchikumin desu ka

La principal diferència entre allò que ens plau anomenar una manada i allò que ens plau anomenat un ramat és, sens dubte, la figura d'allò que ens plau anomenar un pastor, absent en allò que ens plau anomenar una manada i feliçment present en allò que ens plau anomenar un ramat. D'aquesta guisa, allò que ens plau anomenar manada es pot associar a una estructura social on bona part dels seus membres competeixen per exercir l'autoritat, alhora que en allò que ens plau anomenar ramat l'autoritat sempre l'exerceix un tirà exterior a qui ningú no discuteix, amb independència de les bondats o malvestats del seu govern.

I encara que sota diferents noms, uns de més discrets i d'altres de més parençosos, com ara teòcrata teocràcia de teòcrates adoradors de la mort dels altres, imperfecta i poc vistosa democràcia liberal de qui dia passa anys empeny, guirigall assembleari del tot o res, o república popular d'ànimes molt i molt nobles (i aquí un lector amatent potser haurà pogut escatir les meves sempre prescindibles preferències), la forma d'exercir l'autoritat en una manada és sempre la mateixa, la imposició per la força del caprici dels mascles més violents i vanitosos, amb independència que els dits mascles gastin penis o xona. I en cas que els dits mascles violents i vanitosos deixen de comportar-se de manera violenta i vanitosa, seran immediatament substituïts per uns altres mascles (de mascles mai no en falten), que al seu torn també seran substituït si no es comporten amb prou violència i vanitat. És important, doncs, que els mascles dominants siguin prou forts i malnats com per donar estabilitat a la manada i permetre als seus membres anar fent la viu viu un cop s'hagin acostumat als seus particulars capricis. En cas contrari, si els mascles dominants no són prou forts i malnats, els canvis són constants i tot plegat resulta d'una manifesta incomoditat.

De ramats, ai las, només n'hi ha als pessebres, de Santa Llúcia a la Candelera.

dilluns, 8 de juny de 2015

Mankiewicz-san no eiga o mimashita

Cas similar al de Zweig és el de Joseph L. Mankiewicz, autor de All About Eve, llarg llargmetratge que és preferible només visionar un cop per així deixar-se portar per l'admirable roïnesa dels personatges i el no menys admirable sadisme dels diàlegs. Però si hom comet l'error, com jo mateix, de visionar la cinta un segon o tercer cop, és trobarà enfarfegat per l'omnipresent veu del narrador, alter ego de Mankiewicz, que en tot moment ha de fer explícit el sentit d'allò que veiem o escoltem, no fos cas que algú, qui fos, decidís, ni que fos per un moment, badar i no fer cas de tan diligent i carregós autor, encara que Mankiewicz, de moment, només se'm fa gustosament insuportable.

dissabte, 6 de juny de 2015

Zweig-san no hon o yonde imasu (II)

Zweig és un autor que sempre sembla tenir les idees molt clares. Sap on vol arribar i sap, també, el camí que vol seguir per arribar al destí triat. Amb Zweig no valen dubtes o vacil·lacions, pauses o marrades, no pas. Amb Zweig cal seguir el pas i obeir a l'autor amb entusiasme, talment els turistes aquests que són conduits com ramats pels carrers del barri gòtic, primer cap a les columnes de l'antic temple d'August, després cap el bonic Pati dels Tarongers, i tot seguit al claustre de la catedral, on es pot admirar l'incansable activitat fornicadora de les oques que hi són hostatjades. Només que a diferència de la majoria de guies, Zweig no només coneix l'ofici, sinó que sap perfectament què paga la pena de ser visitat i què no. Amb Zweig un mai no té la impressió de perdre el temps amb foteses o banalitats, no pas. Amb Zweig tot temps és ben aprofitat i tota visita resulta enriquidora i alliçonadora. Cap paraula de més, cap expressió sobrera, només informació i indicacions, sobretot indicacions, no fos cas que algú, qui fos, decidís, ni que fos per un moment, badar i no fer cas de tan diligent i carregós autor, doncs Zweig, a cada nova pàgina, se'm fa, cada cop més, insuportable.

divendres, 5 de juny de 2015

Zweig-san no hon o yonde imasu

...un infant sempre està ple de de pors i sentiments de culpa, ens diu en un cert moment la veu narradora de L'embriaguesa de la metamorfosi, d'Stefan Zweig, d'on es pot deduir, si fem cabal a l'esmentada veu narradora, que allò que diferència un adult d'un infant potser és, precisament, aquest restar ple de por i de culpa, talment créixer no fos més que anar-se'n alliberant de tan infantívols sentiments, en adonar-se, talment les ensenyances d'Epicur, que cap por és sensata i que la indulgència vers un mateix és, potser, el principi de tot benestar. I si més no això és així fins que acabi l'esmentada lectura del senyor Zweig, a qui cada cop llegeixo amb menys interès, i les coses passin a ser talment li plagui a la propera veu narradora que tingui jo a bé ensopegar, tal vegada, aquesta.

dimecres, 3 de juny de 2015

Yurusenai

Sovint, potser fart de la sempre immoderada hipocresia aliena, faig com si donés per bo el fals interès que el conegut o saludat de torn sembla mostrar per les meves circumstàncies, i és aleshores que l'esbocino amb innúmers, innecessaris i redundants comentaris sobre l'estat de les meves xacres, la creixença dels menuts, o qualsevol altra bestiesa que el conegut o saludat de torn hagi tingut la insensatesa de demanar-me. I això ho faig no pas per enuig vers la hipocresia aliena, només faltaria, sinó fastiguejat per l'excés, allò que en una cosa ultrapassa el límit establert, doncs trobo que, en els altres, els excessos són sempre imperdonables.

dilluns, 1 de juny de 2015

Kurumi o tabetai desu

I és en esbocinar la clovella, que enlloc del gustós fruit de la noguera tinc el sentit desencís de trobar-me a les mans una pútrida i pútida femta negra, enmig de la qual hi campa un gros cuc de cap fosc i cos blanquinós, que sembla haver trobat no només gustosa sinó també nutritiva la corresponent nou, amb el seu alt contingut en proteïnes, els seus àcids grassos omega tres, les seves vitamines, els seus oligoelements i els seus corresponents minerals, coure, manganès i zinc.

I abans de prendre una altra nou del pot, resto uns instants amb el bellugadís cuc al palmell de la mà, que continua endrapant sense ni tan sols adonar-se que ja no es troba protegit per la sòlida clovella, i que allò que encara menja ja no és cap nou, sinó el propi excrement, talment fos seguidor d'alguna dieta alternativa proposada per algun eminent nutricionista integratiu. I és mentre vaig masegant el petit cuc entre els dits polze i índex de la destra, que no puc més que envejar la potser efímera però certament joiosa vida del cuc tot just traspassat, que confortablement hostatjat dins la nou ha viscut una vida d'abundància i plaer, lliure d'obligacions i mal de caps, tan sols pendent d'anar queixalant a mesura que el seu desig així li manava, com si la vida no fos sinó el que potser és, l'eficient funcionament d'un evolucionat sistema digestiu.