dimecres, 10 de juny de 2015

Dare ga bokuchikumin desu ka

La principal diferència entre allò que ens plau anomenar una manada i allò que ens plau anomenat un ramat és, sens dubte, la figura d'allò que ens plau anomenar un pastor, absent en allò que ens plau anomenar una manada i feliçment present en allò que ens plau anomenar un ramat. D'aquesta guisa, allò que ens plau anomenar manada es pot associar a una estructura social on bona part dels seus membres competeixen per exercir l'autoritat, alhora que en allò que ens plau anomenar ramat l'autoritat sempre l'exerceix un tirà exterior a qui ningú no discuteix, amb independència de les bondats o malvestats del seu govern.

I encara que sota diferents noms, uns de més discrets i d'altres de més parençosos, com ara teòcrata teocràcia de teòcrates adoradors de la mort dels altres, imperfecta i poc vistosa democràcia liberal de qui dia passa anys empeny, guirigall assembleari del tot o res, o república popular d'ànimes molt i molt nobles (i aquí un lector amatent potser haurà pogut escatir les meves sempre prescindibles preferències), la forma d'exercir l'autoritat en una manada és sempre la mateixa, la imposició per la força del caprici dels mascles més violents i vanitosos, amb independència que els dits mascles gastin penis o xona. I en cas que els dits mascles violents i vanitosos deixen de comportar-se de manera violenta i vanitosa, seran immediatament substituïts per uns altres mascles (de mascles mai no en falten), que al seu torn també seran substituït si no es comporten amb prou violència i vanitat. És important, doncs, que els mascles dominants siguin prou forts i malnats com per donar estabilitat a la manada i permetre als seus membres anar fent la viu viu un cop s'hagin acostumat als seus particulars capricis. En cas contrari, si els mascles dominants no són prou forts i malnats, els canvis són constants i tot plegat resulta d'una manifesta incomoditat.

De ramats, ai las, només n'hi ha als pessebres, de Santa Llúcia a la Candelera.