dilluns, 12 de novembre de 2018

Akumu

De vegades tinc la sensació que el cel m'és proper i la terra llunyana. Que en qualsevol moment els meus peus deixaran de trobar un suport sòlid sota seu, que jo mateix esdevindré ingràvid, i que serà aleshores el vent qui em desplaçarà d'aquí cap allà o d'allà cap aquí segons el seu lliure albir. I un cop resti jo a mercè dels elements, essent ja no més que un mer observador acrític de tot allò que m'envolta, passiu, impàvid, del tot retut, serà aleshores que tot se'm farà clar i transparent, més que evident, i totes aquelles preguntes que ara em capfiquen deixaran de tenir cap sentit.

És aquest, potser, el meu pitjor malson. 

divendres, 9 de novembre de 2018

Cassoles no warau tōri

Hi ha carrers que no són carrers, com ara l'avinguda del Príncep d'Astúries, que no és carrer, ni avinguda ni res. I no és pel vergonyós nom, és, només, que la dita avinguda ja no és ni tan sols el que va ser, una riera, la riera de Cassoles. El carrer Gran, més o menys paral·lel a l'avinguda, era, és, un carener, com tots els carrers Grans i Majors, que no per res abans la gent era molt assenyada a l'hora de construir i no eren amics d'inundacions. Per això el carrer on sojorno, tot i ser paral·lel a mar, és una rambla, per desguassar l'aigua del carrer Gran a la riera, l'antiga riera de Cassoles. Però amb el temps, amb les aparences de prosperitat i el creixement de la ciutat, la riera s'urbanitzà, es canalitzaren les escorrenties, es pavimentà el seu traçat sinuós, es definiren unes partions, es consolidaren els darreres del carrer Gran i s'edificaren uns hòrrids edificis nous allà on no hi havia res. De resultes un espai desgraciat, que deixà de ser riera per passar a no ser res.

Ara l'espai és en obres, esventrat, doncs l'Ajuntament el reforma. S'ampliaran voreres, que bona falta fa, es plantaran arbres, que més bona falta fa, i potser d'aquí cinquanta anys, quan els arbres siguin crescuts i tapin el nyap edificatori, l'antiga riera potser tornarà a ser alguna cosa, doncs ja ho va escriure de la Sota, que si bé els metges enterren els errors, els arquitectes només podem plantar arbres i esperar.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Watashi wa Kami no sukina mono desu

Talment visqués jo dins l'espai escènic d'una tragèdia d'Eurípides, em veig sovint afavorit per l'acció directe dels Déus que, Deus ex machina, intervenen sovint en benefici dels meus interessos. Cal, però, no exagerar, i si em descric com habitant d'una tragèdia d'Eurípides no és pas pel caire tràgic dels meus dies, sinó pel costum del de Salamina de servir-se de ginys mecànics per tal de fer sortir a escena alguna deïtat que li resolgués la trama de torn. Afortunadament els temps han evolucionat i els Déus ja no necessiten d'enutjosos aparells per tal de fer allò que creuen convenient de fer, i poden fer i desfer en contra del que manen les dites lleis naturals amb l'únic propòsit de beneficiar-me o de deslliurar-me d'un lleig destret sense l'ajut de cap andròmina que els ubiqui dalt de cap escenari. Molts són els exemples que podria jo ara donar d'inversemblants i discretes intervencions divines en el meu favor, però com que d'habitud es tracta d'accions adreçades a esmenar les lletges conseqüències de la meva habitual malaptesa, prefereixo estalviar-me els exemples per no haver de malparlar de mi mateix, doncs, com és fàcil comprendre, em tinc una certa simpatia i poc em plau l'autocrítica.

És potser per això que sovint m'agrada recordar que qui això escriu, jo mateix, és, sóc, el favorit dels Déus.