dilluns, 12 de novembre de 2018

Akumu

De vegades tinc la sensació que el cel m'és proper i la terra llunyana. Que en qualsevol moment els meus peus deixaran de trobar un suport sòlid sota seu, que jo mateix esdevindré ingràvid, i que serà aleshores el vent qui em desplaçarà d'aquí cap allà o d'allà cap aquí segons el seu lliure albir. I un cop resti jo a mercè dels elements, essent ja no més que un mer observador acrític de tot allò que m'envolta, passiu, impàvid, del tot retut, serà aleshores que tot se'm farà clar i transparent, més que evident, i totes aquelles preguntes que ara em capfiquen deixaran de tenir cap sentit.

És aquest, potser, el meu pitjor malson.