Ju-hachi no sakka

Si no em falla la memòria (ni les anotacions), dinou són els autors que escrivien o escriuen en rus que fins ara porto llegits. A saber, Puixkin, Lermóntov, Gógol, Dostoievski, Turguénev, Txékhov, Tolstoi, Andréiev, Braun, Bulgàkov, Bàbel, Tsvetàieva, Kharms, Tiniànov, Platónov, Xalàmov, Dovlàtov, Soljenitsin i Óssipov. Divuit difunts i un viu. Catorze russos, quatre ucraïnesos i un cosac. Divuit homes i una dona.

I si bé és cert que tinc una preferència molt volguda pels autors morts enfront dels vius, i que en tractar-se d'autors que escriuen o escrivien en rus és lògic que hi hagi una majoria de russos, no creia tenir cap preferència per raó de gènere, i vull creure que no practico cap mena de discriminació, ni negativa ni positiva. Però, aleshores, com és que encara no he llegit Akhmàtova, Guínzburg, Mandelstan (Nadejda, no Óssip) o Petruixévskaia?

Konban eiga o mimashita (V)

Només començar, les primeres imatges de Tikhiye stranitsy, d'Aleksandr Sokúrov, em recorden certs decorats d'aquell cinema que l'historiografia es complau a anomenar, per gros desgrat meu, expressionista. Tot seguit, però, a mesura que el so resulta tan captivador com les imatges, trobo errònia aquesta primera impressió i retorno al vampyr de Dreyer, i en aparèixer una certa trama, per anomenar-la d'alguna manera, o, més aviat, unes certes atmosferes que d'alguna manera es podrien anomenar costumistes, em sembla recordar els fets, o més aviat les impressions, produïdes per la lectura de Crim i càstig, de Dostoievski. No és d'estranyar, la pel·lícula es presenta, en l'estrany programa que ara edita la Filmoteca, com un poema visual inspirat en els clàssics russos del segle dinou. No sé trobar, però, en la grossa pantalla de la sala de projeccions, res que em recordi a Tolstoi, ni a Turguènev, ni a Txèkhov ni Lérmontov, tampoc a Gógol, que són altres autors russos del dinou que he llegit. Només, en la meva turpitud, sé retrobar a Dostoievski, que no és poca cosa, en concret, com ja ha estat dit, Crim i càstig, de manera que no em semblaria del tot desencertat afirmar que Tikhiye stranitsy és l'adaptació al cinema no pas de la novel·la de Dostoievski, sinó de les sensacions que la novel·la de Dostoievski causa en els seus lectors, si més no en un, Aleksandr Sokúrov.

Jiyū

L'endemà Lavretski es llevà dejorn, parlà amb l'stàrosta, visita la granja, feu alliberar de la cadena el gos del corral, que s'expansionà amb alguns lladrucs, però no encertà a aprofitar-se de la seva llibertat. Escriu Turguènev, Ivan Serguéievitx Turguénev, a l'inici del capítol vint de Niuada de gentilhomes.

Sóc de l'opinió que quan Turguénev ens parla, talment un apunt naturalista per ambientar l'acció, del gos del corral, no ens parla pas de cap gos, ni fa una innocent digressió, sinó que ens avança la seva tesi, això és, que el protagonista de la seva narració, potser el mateix Turguénev, malbarata la seva llibertat. Però sigui referida a gossos, a il·lustrats prohoms russos, o als meus atrafegats contemporanis, no comparteixo la visió que Turguénev ens ofereix de la llibertat. I no és només que jo sigui poc amic de compartir, sinó que com a bon estoic que sóc, ni que sigui a estones, trobo que la llibertat no és més que la manera en què decidim entomar les particulars circumstàncies de la nostra vida, ni que sigui bordant, i en cap cas, la fútil tria d'aquestes circumstàncies.

San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.