Teki

Donde se comenta lo que está por venir, al modo tradicional, y se le da una bienvenida cordial al lector, escriu Kiko Amat al próleg de Los enemigos.

En aparença el text sembla un divertiment, un petit exercici d'estil, una irònica i simpàtica mostra d'erudició, on en companyia de Plutarc es fa un cert elogi de l'enemistat, l'odi i la rancúnia. El cas, però, és que sota el suposat endreç de les formes de l'assaig, pàgina rere pàgina la veu narradora comença a prendre un protagonisme impropi del suposat gènere, i a mesura que avancem en la lectura resulta evident que no som allà on potser crèiem ser.

I així fins que arribem a l'últim capítol, al prodigiós últim capítol, on de cop descobrim on som. No pas a les pàgines d'un assaig més o menys enginyós, més o menys entretingut, més o menys profitós, sinó que ens descobrim dins la veu narradora, dins les pors i temors que l'alimenten, dins el conflicte que és, dins els dubtes i la incertesa, dins, en definitiva, d'aquell que ha gosat provar d'explicar-se.

Watashi no teki

... no ens hem deixat pel nostre propi bé ningú de qui puguem sentir ni temor ni vergonya.

Sembla ser que les de més amunt foren paraules dites per Publi Corneli Escipió Nasica Corculum, dues vegades cònsol de Roma, segons explica Plutarc als seus Escrits d'ètica pràctica, un cop Cartago fou destruït seguint el desig de Marc Porci Cató Censorí, també conegut com Catò el vell, també conegut com Carthago delenda est.

El cas és que Plutarc alliçona als seus lectors sobre com un home polític pot treure profit dels seus enemics, i posa com exemple del seu argumentari les paraules de Publi Corneli i etcètera en el tractat Com treure profit dels propis enemics, que jo potser hagués preferit titular De la necessitat d'enemics.

Doko ni ikitai desu ka (II)

Seguint el que diuen que va dir Plutarc, jo creia ser de l'opinió que la conversa ens feia àgils, l'escriptura precisos i la lectura complerts, amb el benentès, és clar, que el complerts no era més que una mostra de bona voluntat.

Però ha estat l'esparsa lectura d'aquests darrers dies, uns pocs poemes d'Emily Dickinson espigolats d'ací i d'allà, la que m'ha fet veure que l'escriptura, si més no l'escriptura que aspira a esdevenir allò que hom acostuma a anomenar literatura, supera de llarg la precisió esmentada per Plutarc (un historiador, és a dir, un científic, no més que una persona endreçada) i va molt més enllà de l'exacta i precisa transcripció del pensament de l'autor de torn, essent potser la vague indefinició d'aquest més enllà allò que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un manual d'instruccions. O és que prop de tres mil anys desprès continuem escoltant els cants de la Ilíada per conèixer el precís pensament del seu inexistent autor?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Heikō desu

Encara que pugui no semblar-ho, Serguei Dovlàtov i Joseph Roth foren escriptors molt similars. Ambdós foren alcohòlics, ambdós visqueren en un camp de presoners soviètic (Dovlatov com a vigilant i Roth com a captiu imaginari), i ambdós acabaren sent apàtrides, Dovlatov en marxar de la Unió Soviètica i Roth en quedar-se sense llar per l'ensulsiada de l'Imperi Austro-hongarés. Ambdós, a més, eren jueus, i ambdós patiren un infart, tot i que Roth sobrevisqué el temps necessari per morir de delirium tremens en plena indigència. I, cal no oblidar-ho, ambdós foren, sobretot, grans escriptors. Vides paral·leles que hagués pogut biografiar Plutarc.

És, doncs, per tots aquests paral·lelismes, que ambdós haurien de compartir editor, de tal manera que qualsevol catàleg que inclogui algun títol de Dovlatov hauria d'incloure necessàriament un altre de Roth, i viceversa. És a dir que, per posar un exemple qualsevol, un editor que hagués editat la zona de Dovlatov hauria també d'editar, sense excusa ni dilació possible, Job, de Roth, Joseph Roth.

Kochira wa Hugo Chávez-san desu

No troben que el president de Veneçuela s'assembla cada cop més a la figura històrica de Cèsar, Caius Iulius Caesar? Vides paral·leles, que escriuria Plutarc. Tots dos són militars que basen el seu èxit en el control de l'exèrcit i en una demagògia populista adreçada a les classes més desafavorides, que utilitzen com a força de xoc contra les oligarquies que sota una estètica democràtica senyorejaven prèviament la república, essent per tots dos la democràcia no més que un enutjós destorb que els impedeix governar el país com qui governa una caserna. A més, tots dos tenen facilitat de paraula i són autors de frases cèlebres, el veni, vidi, vici, o l'alea jacta est de Cèsar, i ara l'uhh, ahh, Chávez no se va, de Chávez, doncs ni l'un ni l'altre són amics de marxar. Potser la figura de Cèsar gaudeix d'una pàtina de respecte que Chávez encara no té, però temps al temps, doncs segur que d'aquí dos mil anys els estudiants de llengües mortes faran exercicis de traducció amb els discursos de Chávez, com qui ara tradueix La guerra de les Gàl·lies. I si be és cert que la carrera professional de Cèsar va ser més reeixida, passant a foc i sang la meitat del món conegut, aquells eren altres temps, i no per això s'ha de magnificar la figura de Cèsar, que vista de prop devia ser tan menyspreable com la de Chávez.