Donde se comenta lo que está por venir, al modo tradicional, y se le da una bienvenida cordial al lector, escriu Kiko Amat al próleg de Los enemigos.
En aparença el text sembla un divertiment, un petit exercici d'estil, una irònica i simpàtica mostra d'erudició, on en companyia de Plutarc es fa un cert elogi de l'enemistat, l'odi i la rancúnia. El cas, però, és que sota el suposat endreç de les formes de l'assaig, pàgina rere pàgina la veu narradora comença a prendre un protagonisme impropi del suposat gènere, i a mesura que avancem en la lectura resulta evident que no som allà on potser crèiem ser.
I així fins que arribem a l'últim capítol, al prodigiós últim capítol, on de cop descobrim on som. No pas a les pàgines d'un assaig més o menys enginyós, més o menys entretingut, més o menys profitós, sinó que ens descobrim dins la veu narradora, dins les pors i temors que l'alimenten, dins el conflicte que és, dins els dubtes i la incertesa, dins, en definitiva, d'aquell que ha gosat provar d'explicar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada