dimarts, 24 de març del 2020

Sūgaku no kansū

Recordo amb molt d'enyor les matemàtiques de segon de l'antic batxillerat, on vaig ensumar alguns conceptes captivadors, com ara els de funció, límit o derivada. De les funcions crec que recordo tot el que vaig aprendre, com ara la seva definició, una correspondència de R en R, essent R el conjunt dels nombres reals, on a cada element del conjunt inicial se li assigna un, i només un, element del conjunt final. Evidentment existeixen funcions sobre d'altres conjunts, però per un batxiller limitar-ho al conjunt dels reals i a una sola variable semblava sensat. Sigui com sigui, el concepte que em va quedar més clar és el d'una única imatge, ni dues ni tres ni quatre ni infinites, només una. Gràficament era una pena, doncs veure gràfiques de funcions rinxolant-se sobre elles mateixes hagués resultat molt llaminer.

Per això em sorprèn quan de tant en tant trobo que es parla d'algunes funcions que no ho poden ser, com ara f(x)=arcsin(x) o g(x)=x^(1/2) . La primera, a part de quedar definida per un domini molt reduït, però això rai, pot oferir infinits resultat per cada x, i la segona, a no ser que la restringim al seu valor absolut, dos.O potser l'arrel quadrada de quatre no és tant 2 com -2?.

Tot plegat pot semblar trivial, però porto dos o tres dies que no em trec el tema del cap.

diumenge, 22 de març del 2020

Arumenia no onnanoko

Aquest passat Nadal vàrem rebre la visita d'una noia armènia, nascuda a l'Iran però resident a Austin, Texas, que coneguérem fa cosa de quatre anys, quan la tinguérem hostatjada a casa a canvi de la seva feina d'au-pair. D'aleshores ençà ens ha visitat no poques vegades (ella, la seva germana, alguna amiga) i aprofitem les seves estades per parlar una mica de tot, encara que un tema recurrent en les nostres converses és la seva antipatia pels turcs, cosa comprensible, però també pels kurds, avinentesa que en un principi em sorprengué. Els kurds feien la feina bruta, em digué, els turcs ordenaven i els kurds executaven, sense ensumar que un cop la feina fos feta ells serien els següents. 

I jo, que de feia temps sentia una certa simpatia pels kurds i les seves circumstàncies, no he pogut més que cercar més informació i veure que sí, que, un cop més, res no va de bons i de dolents, categories massa simples, sinó, més aviat, d'un cert i capriciós atzar.

dissabte, 21 de març del 2020

Kiseichū

Fa temps, abans de tot això de la pandèmia, però també abans del dit procés, abans de la crisi econòmica, abans, fins i tot, dels tripartits, en aquells feliços (o no) temps de la sociovergència, quan Jordi Pujol senyorejava a Palau i Pascual Maragall al cap i casal, vaig rebre una trucada telefònica per fer-me una enquesta. A qui votaré, em preguntaren, també a qui havia votat el darrer cop, i quins eren, al meu parer, els principals problemes que afectaven al país. En aquells anys els problemes més populars eren la delinqüència, l'atur, la corrupció, la immigració, el terrorisme, les drogues i poca cosa més. Potser per això la persona que em preguntava va quedar sobtada de la meva resposta, l'excessiu poder dels partits polítics. Efectivament, potser no era gaire visible, però socialistes i convergents s'ho repartien tot. Si uns tenien El periodico els altres tenien l'Observador, si uns el Teatre Lliure els altres el Teatre Nacional, si uns la COM Ràdio els altres Catalunya Ràdio, si els uns a la Maruja Torres els altres a Baltasar Porcel, si els uns el CCCB els altres el MNAC, si els uns Televisió Espanyola els altres TV3, si els uns a l'Oriol Bohigas els altres al Ricard Bofill, si els un a l'Albert Boadella els altres al Josep Maria Flotats,  i així ad infinitum. Tota activitat restava dividida en dos bàndols i tan sols calia triar. S'exigia una obediència absoluta i cega, i a canvi  s'oferien contractes públics, reconeixement en els medis afins i una Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona o una Creu de Sant Jordi segons toqués. El camí del mig, no al·linear-se acríticament amb els uns o amb els altres, restava castigat amb l'ostracisme.

Amb el pas del temps la cosa es va fer cada cop més evidentment, especialment quan, amb els anys de crisi econòmica, el diner ja no corria amb tanta alegria i els privilegis dels partits es van començar a fer massa evidents. A més, varen aparèixer nous paràsits que també demanaven el seu plat a taula, i les noves tecnologies varen interrompre amb força, essent twitter un nou camp de batalla on la confrontació arriba a les formes més barroeres.

I tot per un plat de llenties.

divendres, 13 de març del 2020

Akai desu (II)

Escriu com vulguis, llegeix com vulguis, són, potser, les dues principals idees que em sembla trobar a la lectura d'aquests dies, Digues que m'estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig. Idees que no puc més que fer me meves i que trobo que, de tant obvies, no caldria ni tan sols justificar, talment es tractessin del necessari axioma fundacional de tota literatura.

Però com potser dues frases, per molt subordinades i adverbials que siguin, poden semblar poca cosa per omplir tot un llibre, l'escriptora s'allarga en un seguit d'anècdotes biogràfiques i explicacions doctament referenciades que, ben sovint, semblen contradir la veritat axiomàtica més amunt enunciada i que ara em plau repetir, escriu com vulguis, llegeix com vulguis, afegint una petita i redundant coda, contradiu-te quan vulguis.

dimecres, 4 de març del 2020

Jōgohō

Diuen que Ausiàs March és mort, que morí tal com dia com avui de fa un piló d'anys a la bonica ciutat de València. I també diuen que Antelm Turmeda és mort, com diuen que també són morts Verdaguer, Carner, Alcover, Foix, Leveroni, Riba, Arderiu, Estellés, Vinyoli, Manent, Abelló, Brossa i un munt més. 

Els que tot això diuen són els mateixos que també diuen que un tal Bofill és viu. Tot plegat n'hi ha per a llogar-hi cadires.