dissabte, 21 de març de 2020

Kiseichū

Fa temps, abans de tot això de la pandèmia, però també abans del dit procés, abans de la crisi econòmica, abans, fins i tot, dels tripartits, en aquells feliços (o no) temps de la sociovergència, quan Jordi Pujol senyorejava a Palau i Pascual Maragall al cap i casal, vaig rebre una trucada telefònica per fer-me una enquesta. A qui votaré, em preguntaren, també a qui havia votat el darrer cop, i quins eren, al meu parer, els principals problemes que afectaven al país. En aquells anys els problemes més populars eren la delinqüència, l'atur, la corrupció, la immigració, el terrorisme, les drogues i poca cosa més. Potser per això la persona que em preguntava va quedar sobtada de la meva resposta, l'excessiu poder dels partits polítics. Efectivament, potser no era gaire visible, però socialistes i convergents s'ho repartien tot. Si uns tenien El periodico els altres tenien l'Observador, si uns el Teatre Lliure els altres el Teatre Nacional, si uns la COM Ràdio els altres Catalunya Ràdio, si els uns a la Maruja Torres els altres a Baltasar Porcel, si els uns el CCCB els altres el MNAC, si els uns Televisió Espanyola els altres TV3, si els uns a l'Oriol Bohigas els altres al Ricard Bofill, si els un a l'Albert Boadella els altres al Josep Maria Flotats,  i així ad infinitum. Tota activitat restava dividida en dos bàndols i tan sols calia triar. S'exigia una obediència absoluta i cega, i a canvi  s'oferien contractes públics, reconeixement en els medis afins i una Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona o una Creu de Sant Jordi segons toqués. El camí del mig, no al·linear-se acríticament amb els uns o amb els altres, restava castigat amb l'ostracisme.

Amb el pas del temps la cosa es va fer cada cop més evidentment, especialment quan, amb els anys de crisi econòmica, el diner ja no corria amb tanta alegria i els privilegis dels partits es van començar a fer massa evidents. A més, varen aparèixer nous paràsits que també demanaven el seu plat a taula, i les noves tecnologies varen interrompre amb força, essent twitter un nou camp de batalla on la confrontació arriba a les formes més barroeres.

I tot per un plat de llenties.

Cap comentari: