dijous, 26 de setembre del 2019

Ōkesutora

Al juliol de mil nou-cents noranta-dos governava l'anomenat partit socialista, jo tenia vint-i-quatre anys, estudiava a l'ETSAB, i als migdies acostumava a escoltar la tertúlia que s'emetia a Catalunya Ràdio sota el nom de l'orquestra. Si més no, fins el deu de juliol, divendres, dia en que els participants en el programa, Modest Prats, Josep M. Terricabras, Josep Murgades i Jordi Vendrell, que oficiava de presentador, comentaren amb detall i un cert apassionament l'actualitat d'aquell deu de juliol. I tant fou el detall i l'apassionament que hi posaren, que el següent dilluns, tretze de juliol, el programa ja no es va emetre. Ni tampoc l'endemà, ni l'endemà de l'endemà, ni mai més.

Aleshores es detingueren i condemnarem per terrorisme fins a quaranta-cinc persones, que amb el cap dins de bosses de plàstic i rebent cops de guia telefònica, confessaren fins l'assassinat de Kennedy. Avui, vint-i-sis de setembre de dos mil dinou, també sota el govern de l'anomenat partit socialista, només n'han sigut set. Si més no, de moment. 

I si de cas vostès comparteixen amb mi un cert i vehement desig sobre certs canvis en la forma d'organització política d'aquest dissortat indret del nord-est peninsular, potser que marxin a fer turisme, si així els hi plau, que el món és molt maco, diuen. O, si més no, facin nit a casa d'algun amic, que l'amistat també és molt maca, diuen, també.

dijous, 19 de setembre del 2019

Dōshi to meishi

Sovint trobo que els personatges són el que potser menys m'interessa d'una narració, essent com potser són els personatges no més que l'inevitable subjecte que tot esdeveniment necessita. Encara que, altres cops, són els esdeveniments el que potser menys m'interessa d'una altra narració, essent com potser són els esdeveniments no més que l'inevitable fer que tot personatge necessita.

I és potser aquest un criteri que em podria ajudar a categoritzar les meves lectures en tres categories: narracions a abandonar de bon inici en trobar que ni personatges ni esdeveniments resulten d'interès; narracions a llegir amb més o menys curiositat si de cas personatges o esdeveniments resulten d'interès; i narracions a llegir amb entusiasme si de cas personatges i esdeveniments resulten d'interès.

Això podria ser així si no fos que hi ha d'altres variables encara més importants, com ara la particular forma de narrar que té cada autor, circumstància que fa que personatges o esdeveniments resultin, si més no, negligibles.

dimecres, 18 de setembre del 2019

Tabun

Em plau molt dir o escriure potser, esmentar que tot plegat no deixar de ser una possibilitat més o menys incerta. Vols anar a les Rovires aquest cap de setmana? em pregunten, potsers sí, acostumo a respondre jo, si de cas l'avinentesa em resulta adient; potser no, responc en cas contrari. Però mai responc o no, per desesper dels meus interlocutors, persones d'habitud avesades al miratge de les certeses i que troben més aviat apàtica, poc pràctica i molt enutjosa la meva aparent indefinició.

I no és que no tingui jo mai clar els meus desitjos, ni que la meva mirada sobre tot allò que m'envolta no sigui atenta, ni que no cregui jo tenir opinió sobre tot plegat; és, només, que em resulta molt plaent dir o escriure potser. Per si de cas, potser.

dijous, 12 de setembre del 2019

Sākasu ni ikimasu ka (II)

Ja ho vaig escriure fa temps, el goig del pla holandès aquell amb que John Frankenheimer, cap al final de The Train, ens mostra el moment precís en que un cert oficial alemany perd l'enteniment. Mateix recurs que Rezende fa servir a Bingo: O Rei das Manhãs, per mostrar el punt exacte en que el fort impuls d'ascensió del seu personatge principal esdevé zero i, tot seguit, es precipita avall. A més Rezende no es limita a girar el pla del quadre, sinó que, successivament, va tancant les llums del passadís per on marxa l'esquena de l'excessiu actor amb tres cops successius ben marcats pel so dels interruptors, que tanquen el pla en negre.

Pogués hagut acabar aleshores la narració, però res de més bonic que contemplar les desgràcies alienes i complaure's en tots i cadascun dels cops amb que hom és atuït fins a la patacada final, amb la badoqueria pròpia de qui creu, il·lús ell, que per la seva condició d'espectador restarà sa i estalvi.

diumenge, 8 de setembre del 2019

Sākasu ni ikimasu ka

Innúmers són els relats d'ascensió i caiguda, tants, que la seva narrativa resta establerta de fa temps amb canònica precisió, ja saben, l'impuls d'ascensió, tot voluntat, ambició i talent, i la inevitable caiguda, coses de Newton. És per això que aquests tipus de relats coincideixen sempre en els fets narrats, restant l'interès dels mateixos en l'estil que el seu narradors dóna als mateixos, i en el grau de sadisme amb que es descriu la patacada final. 

En el cas d'avui, Bingo: O Rei das Manhãs, la narració de Daniel Rezende és explosiva, encara que no exempta d'una certa elegància. Llàstima del tímid intent de redempció final, però tot és perdonable a aquells capaços de narrar amb l'entusiasme que narra el senyor Rezende.

dijous, 5 de setembre del 2019

Watashi no teki

... no ens hem deixat pel nostre propi bé ningú de qui puguem sentir ni temor ni vergonya.

Sembla ser que les de més amunt foren paraules dites per Publi Corneli Escipió Nasica Corculum, dues vegades cònsol de Roma, segons explica Plutarc als seus Escrits d'ètica pràctica, un cop Cartago fou destruït seguint el desig de Marc Porci Cató Censorí, també conegut com Catò el vell, també conegut com Carthago delenda est.

El cas és que Plutarc alliçona als seus lectors sobre com un home polític pot treure profit dels seus enemics, i posa com exemple del seu argumentari les paraules de Publi Corneli i etcètera en el tractat Com treure profit dels propis enemics, que jo potser hagués preferit titular De la necessitat d'enemics.

dimecres, 4 de setembre del 2019

Mimasu to sōzō shimasu

Un dels principals aprenentatges que va haver de fer l'infant aquell que tal vegada vaig ser, va ser el d'acceptar que tot allò que veia, que tot allò que imaginava, no era el mateix que veien o imaginaven les altres persones. Que si explicava que aquell petit camí que baixava pel pendent del costat de la riera portava al casalot on era la seva biblioteca secreta, que per entrar-hi era necessari saber-ne la contrasenya, i que dins s'hi conservaven els llibres perduts dels atlants que li havien sigut confiats en custòdia, els altres infants se'n reien, o titllaven a l'infant aquell de mentider, o li ventaven una bufa, o totes tres coses alhora. El mateix els adults, que el renyaven o li diagnosticaven un trastorn psicòtic i li administraven benzodiazepines, acusant-lo de no viure la realitat, d'haver-se creat un món a mida per tal de defugir les seves circumstàncies.

Aquell infant, aleshores, va aprendre a callar, a imaginar i a callar, a viure de manera endreçada segons els altres li demanaven i a restar tot sovint absent en veure i imaginar tot allò que els altres no sabien veure i no podien o no volien imaginar. Potser per això a aquell infant li agradaven tant les estones on no calia fer res, les estones on tot es podia reduir a mirar i imaginar. 

I encara ara, aquells que em tracten, em demanen sovint en què penso, en veure'm tantes vegades absent. I jo, és clar, responc que en no res.

dimarts, 3 de setembre del 2019

Shisō

És bonic ensopegar per primer cop amb una idea. L'epifania del moment aquell on a les pàgines del llibre de torn un petit conjunt de paraules pren un significat enlluernador que ens revela el que fins aquell moment no havíem mai verbalitzat. Fabulós, sens dubte, però, d'on l'haurà treta, l'autor, l'enlluernadora idea? se l'haurà empescat ell tot solet? ens demanem, encara corpresos, admirats, entusiasmats.

I potser sí, vés a saber, encara que el més probable és que l'hagi manllevat d'alguna altre autor que, al seu torn, també l'haurà manllevat d'un tercer autor i així fins arribar a Matusalem i més enllà. I és que les idees, poques, que es belluguen entre el comú dels mortals són més velles que l'anar a peu, i si de cas algun cop creiem ensopegar amb alguna novetat és, només, que la nostre memòria fa figa o que som més curts que fets per encàrrec. Però, sigui com sigui, com de bonic és ensopegar per primer cop amb una idea.