divendres, 31 de juliol del 2009

Ashita natsu-yasumi ikimasu (III)

Doncs això, tot i que encara trigaré uns dies a agafar un avió en direcció sud-oest, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Winesburg ni imasu

Des de fa uns dies sóc a Winesburg, Ohio. El lloc no és que sigui especialment bonic, ni tampoc lleig. Fet i fet, no sabria dir gaire com és. Polsós, això sí, amb camps de blat de moro pels voltants, conreus de maduixes, i un riu anomenat Wine Creek... però tant és tot això del blat de moro, les maduixes i el riu; no és pas per això, que sóc a Winesburg, Ohio. Ni tampoc hi sóc per la gent, doncs també són com tothom, moridors com vostès, com jo... gent que potser beu massa, que maltracta als dèbils, i que malbarata els seus dies parlant amb els veïns, amb éssers imaginaris, amb el George Willard o amb ningú. I en trobar que el lloc és com tots els llocs, i que la gent és, també, com tothom, em ve al cap la idea que potser sempre he estat a Winesburg, Ohio, tot i que jo, malfixat, fins ara havia cregut que era nat a la bonica ciutat de Tarragona i residia al Cap i Casal.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Anata wa watashi desu

La petita A acostuma a fer servir el singular de la segona persona del pronom personal per referir-se a ella mateixa. Una errada comprensible, doncs en adreçar-nos nosaltres a ella amb aquesta forma del pronom, ella, desconeixedora encara de les diferents categories gramaticals, identifica el pronom com una altra forma del seu nom, i així, en voler-se cordar les sabates tota sola, per posar un exemple, no diu pas jo, sinó tu, alhora que es toca el pit per emfatitzar el seu desig. És de suposar que d'aquí no gaire temps aprendrà que certes paraules no tenen un significat concret, i que el tu, o el vós, l'utilitzem per adreçar-nos a qualsevol interlocutor, i no només a ella. I encara d'aquí més temps, gràcies a l'escolarització i les nostres ensenyances, aprendrà les subtileses de la gramàtica i l'ús correcte del llenguatge verbal i no verbal, escrit i parlat. El que ja serà més difícil, i potser portarà més temps, serà que desaprengui l'aprés i torni a recordar que, parlem en primera, segona o tercera persona, fem servir el singular o el plural, sigui per escrit o de viva veu, sempre, en tot moment i sense cap excepció, parlem de nosaltres mateixos, i mai dels altres.

dijous, 23 de juliol del 2009

Kaiwa

D'un temps ençà m'he acostumat a escriure fent servir la forma polida del vós, talment m'adreces a uns hipotètics lectors. Caldria, però, matissar aquest hàbit, no sigui pas que, en llegir-me, hom pugui creure que m'adreço a ell. Encara més si es considera que la confusió és fàcil, doncs el significant és el mateix, lectors, però el significat varia, i no pas poc. Per una banda hi ha els lectors que malbaraten el seu temps llegint les nicieses que aquí es poden llegir, i per altra banda els lectors a qui m'adreço. Els primers, si es fa cas de diferents evidències que ara no ve al cas de concretar, existeixen. Són pocs, però existeixen, i espero que no s'ofenguin més del necessari si dic que no els tinc en gaire consideració a l'hora d'escriure el que aquí es pot llegir. I els segons també existeixen, tot i que potser hauria de dir el segon, en singular, doncs els hipotètics lectors als que m'adreço, l'hipotètic lector al que m'adreço, sóc jo, doncs, convindran amb mi, l'únic diàleg susceptible de resultar profitós és el que hom té amb si mateix.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (III)

Encara amb Aquil·les, ja em disculparan, m'ha vingut al cap la història del tinent Drogo, protagonista de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. El tinent Drogo malbarata els seus dies reclós en una fortalesa a la frontera, esperant un atac que mai es produeix. I quan sembla que sí, que potser sí que hi haurà una batussa que justifiqui tota una vida dedicaca a les armes, el tinent, vell i malalt, mor. Hi ha qui titlla la història de faula pacifista, donada la professió del tinent, i la presenta com un alegat antimilitarista publicat quan Mussolini jugava a fer-se el milhomes. I és cert, el tinent Drogo era militar, però el propi Buzzati explicà més d'un cop que havia pres com a models per al tinent alguns dels periodistes amb qui compartia redacció al Corriere della Sera, en contemplar com deixaven fugir la vida a l'espera de la gran notícia que els dones la fama, la glòria, i altres llaminadures. La faula del tinent Drogo no és pas pacifista, és vital, doncs... qui no malbarata la seva vida esperant allò que mai no succeeix? Només Aquil·les, és clar, que encalça la glòria amb entusiasme... tant, que l'acaba aconseguint, i ja ho veuen, fins i tot aquesta, la del tinent, és també la vida que a la fi voldria el gran Aquil·les.

dijous, 16 de juliol del 2009

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.


¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.


Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

divendres, 10 de juliol del 2009

Hitsuji

Avui al migdia, camí de casa, m'he vist sorprès per l'envestida d'un ramat de xais que s'ha creuat al meu pas. Els xais, arrenglerats en compactes files, talment disciplinats hoplites de belles gamberes, m'han arrossegat amb la força de la seva escomesa, i sense voler-ho, violentada la meva voluntat, m'he vist empés cap a no sé on enmig de bels i bramuls. Impotent davant la força del ramat, enfrontat al perill de veure'm esclafat per les quatre vegades innúmers peülles dels innúmers xais, no he tingut més remei que donar-me, i amb grans esforços he anat seguint l'apressat pas del ramat, gatejant maldestre de quatre grapes i rebent no pas pocs cops. Amb els xais he anat d'aquí cap allà, he pasturat l'humitosa herba amarada de la pluja que queia sobre la ciutat, i he trepitjat als dissortats que defallien, fins que, ja cap al tard, en marxar cada ovella al seu corral, he pogut, jo també, tornar cap a casa.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Kono kujira wa shiroi desu (IV)

Ara tocava narrar els dies passats al banc, en tant que seient estret i llarg on caben dues o més persones, i com la meva companya em portava una carmanyola amb menjar calent cada matí, fins que, decebut de nou, engegava a rodar a la gran balena blanca i reprenia el meu dia a dia habitual, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Seria aleshores, en ja no desitjar trobar a la gran balena, que finalment la trobaria en algun lloc inversemblant, com ara un ascensor, per allò de trobar quelcom de molt gran en un lloc molt petit. Potser, en pujar amb un desconegut a un tretzè pis d'un edifici d'oficines, s'obririen les portes en el tercer i entraria el gran cetaci. Discrets, ens estrenyeríem per fer-li lloc, i un cop ja hagués baixat, potser al sisè, el desconegut faria algun comentari faceciós sobre el que hom es pot arribar a trobar en un ascensor, i jo deixaria anar alguna obvietat sobre allò que tothom ja sap, que només es pot assolir allò que hom ja no desitja.

Però ja fa uns dies que només tinc al cap la trobada entre Ulisses i Aquil·les a l'Hades, quan Ulisses davallà als inferns per consultar a Tirèsies, segons el cant onzé de l'Odissea, i he perdut tot interès per les balenes. Així que, donant per bo el que he escrit al paràgraf anterior, tinguin per acabada la sèrie dedicada a la Gran Balena Blanca.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Kono kujira wa shiroi desu (III)

Però, com no pot ser altrament, rere la cantonada no hi havia cap balena, ni blanca ni grisa, ni gran ni petita. Només una alta columna d'aigua que sortia a gran pressió d'un esvoranc del paviment, on sembla que s'havia rebentat una important canonada de distribució. A l'espera de l'arribada dels equips d'emergència que havien de restablir la dita normalitat, els badocs s'ho miraven amb interès, bocabadats els més petits, amoïnats els veïns, crítics amb la gestió de l'ajuntament els més grans. Jo, però, que ja m'havia fet a la idea de trobar a la gran balena blanca, doncs en acostar-me a la cantonada el so del broll d'aigua se'm feia inequívoc i per res imaginava una fuita, vaig restar ben decebut, tant, que sense esma de res em vaig asseure en un banc proper i vaig decidir que seria la balena la que em trobaria a mi, i, fins que això no passes, allà m'hi quedaria, esperant-la.

dijous, 2 de juliol del 2009

Kono kujira wa shiroi desu (II)

A l'endemà, sense possibilitats de fer-me a la mar però encara frisós per trobar la gran balena blanca, vaig sortir a buscar-la al carrer, aprofitant que havia d'anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. I amatent a qualsevol indici preguntava als vianants que trobava al meu pas, no fos cas que algú em pogués donar notícia. Però els més s'excusaven dient que no sabien res de balenes, d'altres feien mofa del meu desig, i no pas pocs fugien apressats del meu davant. Alguns, això sí, em donaven dades exactes d'on trobar-la, però un cop arribat allà a on em deien descobria que tot plegat no havia estat més que una facècia. Fins que tornant cap a casa, ja en hora fosca, vaig ensopegar amb un conegut a qui també vaig preguntar per la gran balena blanca. Ell, però, mirà de fer-me entendre la insensatesa de la meva recerca, buscar una gran balena blanca a la ciutat és de bojos, insistia. Però la gran balena blanca no és del tot blanca, ni gaire grossa, i, ben mirat, ni tan sols és una balena, vaig respondre-li, abans d'apressar-me carrer enllà, doncs rere la cantonada em va semblar sentir el so característic dels brolls de les balenes.