dilluns, 20 de març de 2017

Kinō eiga o mimashita (X)

El principal desencís no és pas pel bunyol en sí, ni per la manca de qualsevol consideració per l'original, només faltaria. El principal desencís, el principal enuig, és, només, per aquest malbaratar el temps i el talent d'algú com el senyor Villaronga, d'algú capaç d'escriure i dirigir obres com ara Tras el cristalEl marAro Tolbukin o un cert documental sobre Miquel Bauçà, fent la feina que bé hagués pogut fer qualsevol estiracordetes que haguessin arreplegat en un mòdul formatiu d'imatge i so. 

I si de cas per la propera, quan toqui estifollar, que sé jo, Rodoreda, Todó o la mare del Tano, que la senyora Isona faci un curset on line i es posi ella mateixa a fer veure que algú dirigeix, que l'èxit, en aquest país nostre, ja el té assegurat.

dissabte, 18 de març de 2017

Frankie-chan no otōto

- I coneixerem tothom. Ens acostarem a la gent i els coneixerem de seguida. Anirem caminant per una carretera fosca, veurem llum en una casa i trucarem a la porta i els desconeguts s'afanyaran a obrir-nos i diran: "Passeu! Passeu!". I coneixerem aviadors condecorats, i gent de Nova York, i estrelles de cinema. Tindrem milers d'amics, milers i milers d'amics. I pertanyerem a tants clubs que fins i tot en perdrem el compte. Serem membres del mon sencer. Noihome! Homenoi!

Qui així parla, curulla d'entusiasme i amb un gros ganivet a la mà, és na F. Jasmine, amb F de Frankie, Frankie Addams, personatge diguem-ne que protagonista de la novel·la homònima de na Carson McCullers. I no sé jo sí serà la clarividència de l'autora, o simplement que els adults hem mudat en adolescents, però en el desig de na F. Jasmine no puc més que veure el món que m'envolta, on tothom s'atansa a tothom i on tothom diu ser amic de tothom, talment un tal Mark Zuckerberg no fos més que el germà petit i molt espavilat de na F. Jasmine.

dimarts, 14 de març de 2017

Shinbun o kaimasu

Avui he somniat que passejava un gos, grossa absurditat, en ser-me com em són odiosos i desagradables els animals d'habitud no comestibles. No obstant això, allà era jo, dins el somni, de passeig per la vorera de no sé pas quin carrer amb un gos menut i nerviüt que estirava la corretja de valent, fent-me anar amunt i avall segons el seu particular i volàtil desig, fins que en un cert moment s'aturava i s'arronsava, senyal inequívoc de la seva evident intenció de posar-se a cagar. Aleshores jo, esglaiat en adonar-me de les intencions del ca, l'estirava amb força i li cridava que s'aturés, que no era aquell moment ni lloc adients per buidar budells, que allò que pretenia fer requeria d'una certa intimitat, que ni parlar-ne. Però el gos, indiferent a la indubtable sensatesa de les meves paraules, m'imposava el seu caprici i deixava anar una cagarada abundant i pastosa, més pròpia d'un adult obès i sobrealimentat que no pas de la menudalla que em passejava. És aleshores que m'he vist en la necessitat de cercar un quiosc, comprar un diari qualsevol, i de tornada al lloc dels fets recollir l'abundosa femta, dipositar-la en un contenidor adient, i frisar per tal que ningú no hagi vist com en dErsu_, el favorit dels Déus, recollia les caques d'un petaner qualsevol.

Encara sort de la indubtable utilitat de la premsa impresa.

dijous, 9 de març de 2017

Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.

dilluns, 6 de març de 2017

Watashi no karada

Ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor. Una decisió que no m'ha representat cap avantatge ni inconvenient, i que els canvis que ha provocat en el meu cos moridor són d'una tal migradesa que només un observador excessivament amatent del meu cos moridor podria arribar a adonar-se dels efectes de la decisió presa, duta a terme i no esmentada. I dic no esmentada en tractar-se d'una decisió tan petita i insignificant que no paga ni tan sols la pena d'ésser esmentada.

No obstant això, tot i la irrellevant insignificança de la decisió presa, duta a terme i no esmentada, la meva satisfacció és majúscula. I des del dia que vaig dur a terme la decisió no esmentada no passen ni cinc minuts que no hi pensi amb viva satisfacció, talment hi hagués un abans i un després en el meu cos moridor. Satisfacció, en tot cas, no només excessiva i mancada de fonament, sinó, sobretot, viva i evident, fins al punt que em permeto escriure que ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor.

dissabte, 4 de març de 2017

McCullers-chan no hon o yonde imasu

Cada dia era com el dia anterior però més llarg, i ja no li feia mal, escriu Carson McCullers segons traducció de Jordi Martín Lloret a Frankie Addams, novel·la que avui em plau incloure dins el gènere poc llaminer de novel·les protagonitzades per adolescent desorientats, si se'm permet l'evident pleonasme.

I bé podria acceptar jo com a definició d'adolescència aquest cada dia com el dia anterior però més llarg, entenent que el ja no li feia mal potser significaria el moment del pas de la dita adolescència a la dita joventut, essent aleshores el pas de la dita joventut a la dita edat adulta el moment en que cada dia és com el dia anterior però més curt, i on tot torna a fer mal.

divendres, 24 de febrer de 2017

Usotsuki desu ka

La pintura és la forma de mentir més sofisticada, llegeixo que escriu na Clàudia Rius tot citant les paraules d'en Gonzalo Goytisolo Gil que es poden sentir en un vídeo que acompanya l'exposició que espai Volart dedica a l'esmentat Goytisolo. La pintura és la forma de mentir més sofisticada, doncs, avinentesa que em fa recordar les paraules aquelles de la Tanit Plana, una foto és mentida, sempre (que per alguna cosa la tal Plana és fotógrafa), de tal manera que m'acabo dient que, tal vegada, els diferents gèneres artístics tan sols es diferencien en la seva particular manera de mentir.

Així, si la pintura menteix amb sofisticació, potser la poesia ho fa amb ritme, l'escultura amb pietat, l'arquitectura amb ostentació, la fotografia amb desvergonyiment. la música amb sornegueria i el cinema amb versemblança, essent la mentida nua i ordinària no més que l'habitual forma d'expressió del comú dels mortals, d'aquells que encara no hem aprés a mentir amb un mínim de gràcia.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Dare ga kore o iimashita ka

La indulgència -com va dir algú- és la més intel·ligent de totes les virtuts, escriu Joseph Conrad a Memòria personal, segons traducció de Josep Maria Muñoz

I res puc jo afegir a l'obvietat enunciada per Conrad, aquest com va dir algú, doncs és cosa prou sabuda que tot ja ha estat dit, fins i tot, i per si de cas, allò contrari a tot allò que ja ha estat dit. És a dir, que, sens dubte, algun imbècil ja deu haver dit que la indulgència és la menys intel·ligent de totes les virtuts, doncs només un imbècil gosaria fer el trist paper d'antònim de Conrad.

Així que ja ho saben, si tenen l'extravagant desig de voler practicar la virtut, siguin indulgents.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Mujitsu no desu ka

Naturalment, el criat no tenia ni idea de per què la vella arrencava els cabells d'aquells cadàver. Per tant, no podia saber si, racionalment, aquella conducta havia de ser jutjada com acte bo o dolent.

Són les de més amunt paraules del narrador d'un dels relats de Ryūnosuke Akutagawa que es poden trobar a Rashōmon i altres contes en traducció de l'Albert Nolla. Paraules que semblen prendre partit en una vella disputa, la de decidir si hom ha de ser jutjat pels seus actes o bé per les seves intencions. En aquest cas el criat que dubta es decanta per la segona opció i, en desconèixer els motius que porten a la vella a arrencar els cabells d'un cadàver, no sap com judicar la seva acció. 

Jo, però, a l'hora de jutjar a algú trobo irrellevants tant actes com intencions, i prenc en consideració, tan sols, la simpatia o antipatia que aquest algú em desperta. Entenc, només faltaria, que aquest criteri meu és poc precís i fa de mal justificar, essent, més que un criteri, una bestiesa. Però, que potser vostès no fan exactament el mateix?

dimarts, 7 de febrer de 2017

Odorokubeki (II)

I un cop resto lliure dels dos desconeguts recordo com d'enutjós em resulta transformar-me en drac, doncs encara que convertit en drac puc volar i el meu cos esdevé invulnerable, el gros embalum que faig em resulta molest i poc pràctic, si més no quan soc al meu barri, on els carrers són estrets i no estan fets pel desplaçaments de bèsties d'aital grandària. A més, els vianants que ensopego no estan avesats als dracs i resten incòmodes i espantadissos davant la meva intimidatòria presència, i quan provo de parlar per tranquil·litzar-los els acabo socarrimant amb el meu alè, i si provo d'enlairar-me topo de cap amb balcons i façanes. A més, tots aquests enutjosos contratemps em destaroten i fan que la meva consciència reculi davant el rèptil que també sóc. I és aleshores que em trobo en el destret d'oblidar qui crec ser, i eternament enutjat voltar sota la forma de drac, malmetent per combustió tot allò que ensopegui al meu vol. Encara sort que l'hora tardana m'ofereix una bella posta de sol, avinentesa que em tempera l'ànim i em permet recuperar la meva habitual i esprimatxada forma humana. Només lamentar, un cop més, les destrosses sofertes per la meva roba, que resta tota estripada, feta parracs, fins i tots els calçotets, fets miques per la superlativa grandària del penis que fins fa uns moments traginava.

I és abillat d'aquesta guisa, ja arribant a casa, que de cop sobte una desconeguda em demana si tinc un minut, i sense parar esment en la meva nuesa comença a parlar-me amb l'objectiu de captar diners per tal de donar suport a una organització filantròpica de molt lloables intencions. Excuseu-me, m'excuso, com podeu veure, ni tan sols disposo de recursos suficients per vestir-me amb decència i, en conseqüència, poc puc permetre'm de col·laborar amb causes que no tinguin la meva persona com a única beneficiària. Però malgrat les meves enraonades paraules, la desconeguda continua recitant el seu sutra, aliena a tot el que pugui jo dir, de manera que no tinc més remei que girar cua i deixar-la amb la paraula a la boca, no fos cas que la incomoditat de la situació em tornés a posar a mercè del gros rèptil que amago dins, de l'odiós rèptil que també sóc, que tots som. O és que per ventura vostès no repten mai?

dijous, 2 de febrer de 2017

Dare ga Willowes-chan desu ka

Una no es fa bruixa per anar pel món fent maldats, ni tampoc per anar pel món ajudant els altres, com una dama de la parròquia que arriba dalt d'una escombra. És per escapar-se de tot això: per tenir una vida pròpia, no una existència que t'atorguen els altres... escriu Sylvia Townsend Warner a Lolly Willowes

Però que volen, potser sí que na Sylvia Townsend, atenent a la seva condició de dona feminista i comunista, escrivia amb unes intencions molt concretes, talment l'assaig aquell de Virginia Woolf sobre la pròpia cambra i la necessitat que tota dona tenia d'alliberar-se d'aquells que la privaven de ser qui potser era. Però tot i la meva condició de mascle més o menys heterosexual i lliberal, no puc deixar de fer-me meu el personatge de la Lolly Willowes, la Laura, i desitjar el dia en què jo mateix deixi de ser el fill, el pare, la parella, el conegut, l'arquitecte, el cosí o l'amistançat de qui toqui, per esdevenir aquell que crec voler ser, això és, ningú.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Odorokubeki (I)

I és al carrer Berga on dos homes que em són desconeguts em surten al pas i em demanen amb veu tremolosa si de cas jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. Efectivament, provo de respondre (doncs tan cert és que em dic dErsu_ com que sóc el favorit dels Déus), però callo tot seguit em veure com ambdós desconeguts comencen a cridar-me amb insolència alhora que de sota dels respectius abrics treuen sengles armes curtes i m'encanonen amb més por que hostilitat. Se us acusa del reiterat homicidi d'un tal Jota, m'informa un dels dos desconeguts, i tot el que digueu podrà ser utilitzat en contra vostre, afegeix l'altre, que s'identifica com un tal Efa, comissari dels mossos. Jo, és clar, ric i els responc que un homicidi no pot ser pas reiterat, i que el tal Jota no ha tingut mai una existència gaire real, que tot plegat no és més que ficció, que jo només mato insectes, formigues i mosques principalment, encara que també algun escarabat, de tant en tant, d'aquells tan grossos vinguts de les amèriques, i un cop un llamàntol per decapitació, i potser també nombrosos crancs, per fer sopa, però mai a ningú que respongui al malnom de Jota. Però els desconeguts no semblen atendre a les meves enraonades explicacions i un d'ells prova d'emmanillar-me, avinentesa del tot enutjosa, doncs bé podria ser que la bossa d'avellanes que acabo de comprar al mercat acabés pel terra. I és per això que amb paraules cordials i veu amanyagadora els recordo que ells tampoc no existeixen, que no són més que un producte de la meva imaginació i que facin el favor de tocar el dos, que fan nosa. Però els desconeguts insisteixen en la seva insensatesa, així que no em deixen altra opció que transformar-me novament en drac i acaronar-los amb l'escalfor del meu alè. I encara que sento la molesta punyida dels projectils a l'abdomen, no trigo gaire a volatilitzar-los, doncs on s'és vist, venir a destorbar-me d'aquesta manera, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

dimecres, 25 de gener de 2017

Kamigami no tasogare

I no és pas per res que els Déus dels homes del nord tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula, i alimentar-los al llarg dels anys amb les més saboroses carns i les begudes més espirituoses. No, no és pas per res, que Odin, Thor, Baldr, Tyr i companyia mostrin tan excelsa hospitalitat amb els braus que han excel·lit en el combat, amb els braus que amb foll convenciment han entomat l'acer britó amb el desig de trobar una bona mort.

Una bona mort, sí, doncs, altrament, el destí de tot mortal és el Helheim, el regne de gel, una mena d'Hades envoltat de serps que escupen verí i on no surt mai el sol, un indret inhòspit i hostil, hòrrid i pestilent. I si els Déus nòrdics tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula i estalviar-los l'estada al Helheim, és, només, per fer-los lluitar el dia del Ragnarök, el dia que Loki es presentarà davant seu al capdavant d'un formidable exèrcit. D'un exèrcit de gegants, monstres i difunts que donarà mort a uns Déus lúbrics i avariciosos, egòlatres i fatxendes, malparits i cercabregues, que no dubtaran en fer servir als seus hostes no pas per evitar la seva segura derrota, sinó, tal vegada, per embellir la seva caiguda.

diumenge, 22 de gener de 2017

Kochira wa Ragnard-san desu ka

Segons l'imaginari popular, poques coses abellien més a un guerrer víking que la mort en combat. Ser abatut per l'enemic enmig del carnatge, ser recollit per alguna de les valquíries i ser dut als salons del Valhalla, on al llarg dels anys banquetejaria amb els Déus i els herois de l'antigor, els einherjar, abans no s'esdevingués el Ragnarök. S'entén, és clar, que una societat que en bona mesura depenia per sobreviure i prosperar de la bravor dels seus guerrers s'empesqués semblant faula, i d'aquí la mítica bravor dels homes del nord, que mai no defallien i encaraven qualsevol destret amb el cor alegre, talment pugessin dalt dels cims traginant capelina, carmanyola i cantimplora.

Però, més enllà de l'imaginari popular i de l'èpica de les sagues, creia verament el guerrer víking la història explicada? no dubtava? certament hom sempre està disposat a creure allò que li resulta més satisfactori de ser cregut, talment jo mateix, que més enllà de qualsevol dubte crec ser el favorit dels Déus. Però, tota aquella caterva de Enars, Oddmunds, Ragnars o Sigfrieds, no dubtaven a l'hora d'entomar l'acer saxó de la vera existència de tot plegat? O, simplement, no eren més que uns estoics exemplars, i el seu convenciment no més que l'apatheia pròpia d'aquells que saben que la pròpia llibertat només rau en la manera d'entomar allò que els Déus ens han reservat? talment el mític Ragnard Lodbrok no fos més que el més avantatjat dels alumnes de Zenó, el de Cition.

dijous, 19 de gener de 2017

Watashi no monogatari

Avui he decidit que el protagonista de la meva primera novel·la serà un jueu emigrat a les Amèriques que es desplaça a una populosa ciutat de frontera amb un propòsit poc definit. Un protagonista que, a més, a la populosa ciutat de frontera farà estada en un sanatori antituberculós on no passarà mai res i on hom és mantindrà sempre a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, d'una tacada faré que la meva primera novel·la formi part dels més destacats gèneres literaris de tots els temps, a saber, el de les novel·les el protagonista de les quals és un jueu que fa les Amèriques, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a un cert indret sense cap raó aparent, el de les novel·les el protagonista de les quals fa estada en un sanatori antituberculós, el de les novel·les on no passa mai res, i el de les novel·les els personatges de les quals resten a l'espera d'allò que mai no s'esdevé. I ja, com a cirereta del pastís, només em restarà fer una narració admirablement confusa, cosa fàcil si m'atenc a l'habitual confusió del meu pensament, sense que mai se sàpiga quan comença ni acaba res, de tal manera que la meva primera novel·la també formarà part del gens menyspreable gènere literari que formen les novel·les admirablement confuses, i del gènere que formen les novel·les inabastables que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Serà sensacional, mil o dues mil pàgines per no dir res. Amb una mica de sort ningú no em llegirà, ni els coneguts més propers, i així, per acabar-ho d'adobar, em podré fer meva la figura de l'escriptor maleït, aquell a qui ningú no llegeix en vida, i a qui només la mort ofereix una certa immortalitat. Encara que, potser, només acabo conreant el gènere literari més habitual, fàcil i sobrevalorat de tots, el de les novel·les immortals que no han estat mai escrites, només desitjades.

divendres, 13 de gener de 2017

Dare ga Bauman-san desu ka

Arrel de la notícia de la mort de Zygmunt Bauman, no paro d'ensopegar amb articles que menystenen el pensament del tal Bauman, a qui només reconeixen el mèrit d'un cert oportunisme (avinentesa no pas negligible), en ser capaç el tal Bauman de desgranar un discurs buit de tot contingut però molt ben travat, que ve a dir justament el que els seus contemporanis semblem voler escoltar.

Jo, és clar, poc puc dir sobre el tal Bauman, de qui no he llegit ni mitja paraula, però si continuo ensopegant crítiques per tot, no tindré més remei que encetar la lectura, ni que sigui per poder blasmar al tal Bauman a la meva pròpia manera, doncs bé sembla que, en aquest país nostre, qui no diu pestes del tal Bauman no és ningú.

dimecres, 11 de gener de 2017

Kakemashō ka

Escrivim
per recordar
el que hem perdut,

escriu l'Anise Koltz a La terra calla. I jo, com no pot ser altrament, em prenc un cop més la llibertat de buscar-li els tres peus al gat, doncs, tal vegada, bé podria ser que escrivíssim per recordar, sí, però no pas el que hem perdut, sinó el que creiem haver perdut, això és, el que voldríem haver perdut, el que voldríem haver tingut, doncs, fora de quatre esperances sense cap fonament real que no pagan la pena ni de ser esmentades, que hem tingut mai res? Encara sort que és la pròpia poeta qui em posa a lloc, més endavant, en recordar-me que
el meu poema parla d'un passat
que mai no ha existit.

dimarts, 10 de gener de 2017

Kurisumasu no shokuji

Tal com s'acostuma a esdevenir any rere any, coincideixo amb Jota en un dels habituals àpats de celebració d'aquests dies festius que tot just acabem d'entomar. I tal com és habitual, Jota s'interessa per les meves circumstàncies, talment, més enllà de l'obligada sociabilitat a que la situació obliga, Jota tingués un interès ver en saber si vaig o torno, tal com demostra la precisió amb que recorda tot allò que any rere any li he anat desgranant en resposta a les seves preguntes, com ara les meves preferències a l'hora de prendre begudes destil·lades o de preparar salutífers esmorzars. I així, plat rere plat, Jota escolta amb aparent interès les meves sempre extenses explicacions sobre les fosques perspectives del mercat de renda fixa o sobre la meva acurada classificació de gèneres literaris.

Sigui com sigui, Jota pregunta i jo responc, no donant-se mai la situació inversa, doncs, interessar-me per tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, és potser l'única excentricitat que mai no m'he permès.

dissabte, 7 de gener de 2017

Kochira ga rippa desu ka

És potser l'admiració, sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona (...) que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent, l'únic criteri que crec seguir a l'hora de relacionar-me amb els altres, això és, amb tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

És potser l'admiració, repeteixo, allò que fa que, en la mesura del possible, doncs tampoc no m'agrada exagerar, només provi jo de relacionar-me amb aquelles persones que o bé em desperten una viva admiració, o, a l'inrevés, senten una viva admiració vers mi. A les primeres, d'habitud difuntes, les acostumo a trobar a les meves lectures, doncs només la mort i una certa distància em fa soportables els sempre enutjosos mèrits aliens. A les segones, sens dubte persones de discerniment difús, no crec que les arribi a trobar mai enlloc, donada la seva segura inexistència.

És potser l'admiració, torno a repetir, allò que, en conseqüència, fa que no m'agradi relacionar-me amb ningú.

dilluns, 2 de gener de 2017

Naraku no soto

No es veu però hi és. La seva transparència és absoluta, i no només a la vista, també a la oïda o al tacte. Encara que m'envolta, no m'impedeix que pugui jo veure o escoltar tot allò que, al meu voltant, sigui susceptible de ser vist o escoltat. I, a l'inrevés, tampoc impedeix que aquells que tinc al voltant em puguin veure o puguin escoltar allò que pugui jo dir. Fins i tot, en cas necessari, puc arribar a encaixar les mans amb qui convingui a través seu, o a intercanviar fòtils, cops o manyagueries amb aquells que tingui més a la vora. No es veu, doncs, i més que transparent gosaria jo dir que és invisible, imperceptible, doncs ni tan sols s'intueix. Però si paro prou atenció, i no dic jo ara que sigui cosa sensata parar-hi atenció, prou m'adono de la seva ineludible presència. I és aleshores que pres per una certa basarda no puc més que concloure que entre un mateix i tot allò que no és un mateix, l'abisme hi és, invisible però cert, insalvable, sempre present, en tot moment, a tothora.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Watashi no yoi mokuteki

A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.

I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Totsugeki

A la ficció, i crec ser de l'opinió que  tot és ficció, no tinc cap problema en acceptar la versemblança dels personatges que encarnen el mal d'una manera absoluta. Per exemple, el mossèn a qui dóna vida Robert Mitchum a The Night of the Hunter, el captaire coix interpretat per José Manuel Martín a Viridiana, o el sonat d'Anthony Perkins a Psycho

En canvi, els personatges que els hi són antagònics, els personatges que en tot moment encarnen la virtut sense permetre's cap defalliment, els personatges que sempre malden per servir als altres i res no fan en benefici propi, em resulten, si més no, problemàtics. Com és el cas d'ahir, amb l'enèsim visionat de Path of Glory, on més enllà de l'excel·lent guió i de la superba posada en escena, on bona part del protagonisme el pren l'espai escènic, ja siguin els luxosos palaus de l'alt comandament, la lineal trinxera on malviuen els soldat o l'espai amorf i indefinit de la terra de ningú, em grinyola l'impecable capteniment del coronel Dax, interpretat per un sempre magnífic Kirk Douglas, que en tot moment fa el que toca per defensar els seus soldats més enllà del que la prudència i el sentit del deure aconsella, i que quan la temptació li és oferta amb safata de plata no dubta a refusar-la ofès.

Deu ser, és clar, que en la meva turpitud no m'he adonat que més que una pel·lícula bèl·lica, Path of Glory és una pel·lícula de ciència-ficció, essent el personatge interpretat per Douglas no és més que un extraterrestre, de tan poc humà com és.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Hōkoku shimasu ka

Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.

I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.

Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?

dimarts, 20 de desembre de 2016

Futatsu


Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.