dimarts, 17 de novembre de 2020

Pantsu no hae

No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert - i no ho dic pas per molestar als pusil·lànimes - que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta.

En llegir les paraules de més amunt de primer pensava que Pla, que no per res n'és l'autor, feia una mena de metàfora i es referia a com la civilització, de mica en mica, ha anat amansin al mamífer que tot home és, de tal guisa que, a principis o mitjans del segle vint, la majoria de mascles humans es conformaven, si més no d'obra, a copular amb tan sols una femella i sempre dins d'unes formes discretes, essent tan sols una minoria els que, aleshores i encara avui, proven, de grat o per força, de fer seves a tota quanta dona se li posa pel davant.

Però no, en proseguir la lectura me n'he adonat que Pla es referia, literalment, a la pulcritud de dur la bragueta ben botonada, avinentesa que em porta a reconèixer que sí, molt millor botons que no pas cremalleres, que són més traidores.

dilluns, 16 de novembre de 2020

Daidokoro no tēburu

Res em treu tant de polleguera com una cuina amb taula. Una taula a la cuina és la metàfora perfecta de la miseria moral, de la manca d'ambició. Sempre m'he negat a preveure la col·locació d'una taula en cap de les cuines que he dissenyat, que no han sigut poques. Entenguem-nos-en, una cosa és tenir una cuina oberta, ben il·luminada, integrada dins d'altres espais de la casa. Aleshores sí, aleshores, en tota aquesta continuïtat d'espais no hi ha cap problema en preveure una taula aquí o allà, segons convingui. Però una cuina tancada, que d'habitud rep la claror d'un pati interior, no pot, de cap de les maneres, tenir una taula, ni que sigui, diuen de vegades els clients, per esmorzar o fer un mos ràpid.

Sempre s'ha de menjar en el millor espai possible, sense que valguin excuses amb la mandra de parar i desparar taula o amb les preses del matí. Hom comença esmorzant a la cuina i acaba fent la compra en un centre comercial i llegint el premi Planeta de torn.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Pla-san no hon o yonde imasu

No gaire sovint, però sí de tant en tant, trenco la meva norma de no llegir autors vius i faig la lectura d'algun contemporani meu. I, independentment dels motius que em portin a fer la lectura, la decisió acostuma a ser un error. Un cas paradigmàtic fou el de Tavares, de qui vaig començar a fer la lectura per la unanimitat que trobava arreu al voltant dels seus llibres, quan precisament aquesta unanimitat és la que m'hagués hagut de provocar una certa prevenció. I, cosa curiosa, és el propi Tavares qui em dóna l'argument que me'l fa prescindible, quan diu que l’única geografia de la literatura és la frase, la paraula. També crec recordar que per alguna banda escrivia que l'existència de  cadascuna de frases d'un llibre és breu i incerta, que són pocs els segons de que disposa per guanyar-se un lloc en el record del lector, i això en dura competència amb totes les altres frases que la precedeixen i la continuen, i d'aquí el seu esforç de dotar de contingut i forma a totes i cadascuna d'elles.

I aquí, crec jo, rau el tema. Sovint els meus clients, quan intenten expressar allò que creuen desitjar, acaben sempre parlant de materials. De la rajola del bany, del revestiment de les façanes, dels paviments i d'altres foteses. Jo, és clar, sempre els hi dic el mateix, que ja ens ho mirarem quan toqui, tot això, però que primer cal treballar la part més important de totes, l'espai, i que si l'arquitectura alguna cosa és, és precisament això, espai, allò que potser no es veu però que hi és, i que sí, això s'acaba formalitzant amb uns materials, però que l'important és l'espai, no pas els materials. Doncs igual amb Tavares, i que sí, que les frases i les paraules són importants, però tot aquest esforç de fer-les brillar constantment, tot aquest foc d'encenalls constant, em va acabar esgotant de tal manera que en acabar la seva lectura restava jo del tot incapaç de dir res del llibre que acabava de llegir, més enllà de l'enlluernament d'unes frases que, paradoxalment, tampoc vaig trigar gaire a oblidar.

I tot això m'ha vingut al record per la relectura que estic fent de les Notes disperses de Pla, el dotzè volum de les seves obra completa. I és que Pla, sovint, també se les estima molt, les seves frases, com suposo que deu fer tothom que escriu, però Pla n'era perfectament conscient que les frases no són l'objectiu.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Pōrando no eiga o mimashita

Ja cap al final del metratge hi ha un moment prodigiós. Tan prodigiós que el vull tornar a veure per provar d'escatir què és el que fa el director amb la càmera. Situem-nos-en. Un correccional juvenil a Polònia. Un noi ben cepat, fort i bregat en aquesta mena de coses es disposa a apallissar a un altre noi, no tan cepat, potser no tan fort, i qui sap si tan bregat en aquesta mena de coses. I de cop, quan la batussa comença, succeeix quelcom amb la càmera, quelcom que encara no sé ben bé què és. La càmera es mou, sí, i també s'inclina, però més aviat sembla que tingui una mena de transformació quàntica per així poder oferir una escena d'una brutalitat i un lirisme com no en recordo cap altra. La sang, la tumefacció produïda pels cops, fins i tot la noradrenalina flueix per les imatges amb força hipnòtica. Quines hòsties que es donen, i amb quina bellesa són narrades.

La resta del film (Corpus Christi) està prou bé, no per res es tracta d'una pel·lícula polonesa, i encara que la ficció que s'explica sigui inversemblant i equivocada, és cosa sabuda que resulta ontològicament impossible que una pel·lícula polonesa sigui dolenta.

divendres, 16 d’octubre de 2020

Saragosa-dōri

D'uns anys ençà les meves rutines diàries em fan passar sovint pel carrer Saragossa, és a dir, em fan passar sovint per davant de l'edifici que l'arquitecte i falangista José Antonio Coderch projectà pel pintor Antoni Tàpies. Es tracta d'un edifici sobri, mal conservat, que a la seva façana mostra un dels elements més característics de l'arquitectura de Coderch, les persianes de llibret. I és tanta l'admiració que em desperten les obres de Coderch i el record de la persona de l'Antoni Tàpies, que si de cas hi passo acompanyat d'algun conegut no m'hi puc estar d'esmentar que en aquell edifici tenia Tàpies habitatge i taller, i que l'edifici fou projectat pel José Antonio Coderch, dades, totes elles, que acostumen a resultar irrellevants pels meus interlocutors, a qui els noms de Coderch i Tàpies no diuen res.

Ès potser per això que avui, en fer la coneixença d'un nou veí, he quedat ben complagut quan ha sigut ell qui, en esmentar el carrer Saragossa, ha comentat que allà hi tenia casa i taller l'Antoni Tàpies, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

Quedi doncs dit que és al carrer Saragossa on el pintor Antoni Tàpies tenia casa i taller, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

dijous, 1 d’octubre de 2020

Mukashi mukashi

Hi tenia més de divuit anys, això segur, en ser jo qui conduïa el vell Renault 7 de la meva mare. I va ser al setembre, per la diada. Sortírem un dissabte al migdia després de treballar (jo aleshores feia substitucions en una nostrada i desapareguda caixa d'estalvis) i férem els pocs més de tres-cents quilòmetres fins a Benasc per unes carreteres molt diferents de les d'ara. Arribàrem a lloc encara amb llum, i carregats com mules començàrem a caminar, travessant el Pla d'Aigualluts i tirant amunt cap el coll de Salenques enmig d'interminables tarters. Crec recordar que férem bivac abans d'arribar al coll i, de fet, en una de les poques fotografies que férem (aleshores no hi havia mòbils amb càmera, ni tampoc sense) se'm veu dempeus, grenyut, amb tot el perfil de la cresta al darrera, il·luminat per la llum pròpia del capvespre. O sigui que ja devia ser diumenge onze quan començàrem de debò. Recordo els dos primer gendarmes, que vaig pujar de primer, sense excessives dificultats, tot i el pes; i també tinc el record vivíssim d'una gran roca plana, molt inestable, que cedí sota el pes del meu company i es precipità paret avall. Ell fou prou àgil com per saltar i tot quedà en un ensurt. Anàvem molt lents, fent marrades. Érem joves i inexperts, amb més ganes que no pas tècnica, i en total férem dues nits a la cresta, sense comptar la prèvia. Un excés, sens dubte. La primera tots dos sols, i la segona en companyia de tres nois d'Artesa de Segre que ens atraparen a l'alçada del Margalida. Ells havien passat la diada a Barcelona, ens digueren, llençant piles a la policia nacional. Era l'habitual a les diades d'aleshores. Encara els recordo, el més gran amb un petit bigoti, el mitjà amb barba i el més jove afaitat. No crec que arribessin a la trentena, o potser algun sí, però als nostres ulls semblaven adults entenimentats. Férem la resta de la ruta amb ells, compartírem el segon bivac i la baixada per la ruta clàssica de l'Aneto, passant per la Renclusa, fins als pàrking on teníem els cotxes. Els tornarem a veure un cop més, mesos després, però aquesta ja és una altra història, encara més intranscendent.

dimarts, 29 de setembre de 2020

Hijō ni ōkina sūtsukēsu

Tot és la maleta. La grossa maleta que les dues noies traginen amunt i avall amb no poc esforç pels carrers i el subsòl de la gran ciutat. Maleta escales amunt en trobar-se avariada l'escala mecànica de torn, maleta per sobre del torniquet d'accés al metro, maleta dalt del mostrador del guarda de seguretat, maleta aquí, maleta allà, talment la maleta fos el tercer protagonista de la ficció.

I podria sobtar una maleta tan grossa per un viatge tan curt, anar i tornar a Nova York des de Pennsivània, cosa de dues hores d'autobús per trajecte. I encara que és cert que l'estada a la gran ciutat s'acaba allargant tres dies, quan les dues noies surten del seu poble tan sols preveuen passar-n'hi un, de dia, a Nova York. Per què, doncs, aquest tros de maleta? que fa de tan mal portar, que resulta tan incòmoda, tan pesant. Dons pel mateix motiu que l'acció s'esdevé a l'hivern, sovint sota la pluja, no fos cas que l'adolescent embarassada no fes prou pena a l'espectador.

I així amb tot.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (III)

És cosa sabuda que allò de més íntim que té una llengua és la fonètica. Potser també la sintaxi, però per sobre de tot la fonètica, la particular sonoritat amb que cada llengua s'expressa. I d'entre les que jo conec, cap fonètica em resulta més bella que la japonesa. Potser la russa se li acosta, però provin d'escoltar la conversa de dos japonesos, o vagin al cinema a escoltar la versió del Macbeth que dirigí Kurosawa. Tant és que no entenguin res, però escoltin.

I si paren atenció descobriran que cada cop més el japonès és farcit de manlleus anglesos. Anglesos, sí, però que passats pel sedàs de la particular fonètica japonesa adquireixen una nova sonoritat, com ara avellana, que del sec hazelnut anglosaxó esdevé un delicat i alhora contundent hēzerunattsu.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (II)

Jo volia escriure sobre Joseph Roth. Però no pas sobre cap llibre de Joseph Roth, ni sobre cap escrit seu, ni tampoc sobre el conjunt de la seva obra, no. Jo volia escriure sobre Joseph Roth, la persona, l'ésser humà, l'embriac, el penques. I si hi volia escriure era per fer evident l'enuig que em desperta el poc que sé d'ell i el molt que imagino; i com, en cas d'haver jo nascut en temps de l'imperi Austro-hongarès i haver-ne fet la coneixença, el rebuig que m'hagués provocat la seva persona m'hagués impedit fer la lectura dels seus llibres, avinentesa, convindran amb mi, espaordidora.

Sí, jo volia escriure sobre Josep Roth, però després de molt intentar-ho tan sols vaig poder escriure sobre avellanes, aprofitant l'avinentesa que ja es pot trobar la nova collita al mercat, i del fet, que és possible que ja hagi dit, que les avellanes m'agraden molt, amb delit, suaument torrades, això sí, del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

diumenge, 20 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu

És possible que ja ho hagi escrit, però ara que arriba la nova collita paga molt la pena recordar que m'agraden les avellanes, molt, amb delit. Suaument torrades, això sí, i del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida. Encara que és possible que sigui jo injust amb els turcs i que allà, a l'aridesa de l'Anatòlia, també es facin avellanes exquisides. Però l'avellana turca que arriba a les lleixes dels supermercats catalans és, convindran amb mi, lamentable. Després hi ha les macadàmies, que també em plauen, i les pacanes, les marcona, els anacards, els festucs, les nous... però res com les avellanes del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Toshokan ni imasu (III)

Sovint la pròpia biblioteca em genera dubtes. Qui va fer construir la biblioteca? Amb quin motiu? Fa molt, d'això? Les sales són confortables, ja ho he dit, i tot es veu tan cuidat que a primer cop d'ull pot semblar nou. Però si es para atenció es pot veure com les rajoles del paviment estan unes més gastades que les altres, com alguna de les fusteries de les balconeres tenen alguna petita clivella, i tot un seguit d'altres detalls que em fan pensar que l'edifici ja té un cert temps, encara que es deuen fer tasques de manteniment sovint, potser sala a sala, aprofitant el moment que alguna sala queda lliure de lectors. 

Després hi ha el tema dels bibliotecaris, que sovint semblen una peça més del mobiliari. A cada sala hi ha les butaques, els prestatges, la taula i la cadira del bibliotecari i el propi bibliotecari, com una mena d'extensió de la cadira. La major part del temps llegeixen i només es distingeixen dels usuaris pel fet que mai no seuen a les butaques sinó a la cadira que tenen assignada. Però de tant en tant fan algunes feines d'escriptori. Omplen fitxes, que no sé si es corresponen als llibres o als usuaris, endrecen si de cas algun llibre no és al seu lloc, o responen de manera sintética i sovint críptica a les preguntes que els hi podem adreçar els lectors. D'on deuen sortir els bibliotecaris? em demano sovint.

dissabte, 29 d’agost de 2020

Sūnin no chosha

... i bé es podria arribar a pensar que el no-final de la novel·la és més grandiós que cap desenllaç possible.


Són les de més amunt paraules de Joan Ferrerons. Paraules que tanquen l'epíleg de la seva traducció de El Castell. Paraules que més enllà del cas particular de la novel·la de Kafka, sens dubte la millor novel·la mai escrita, ens ofereixen la clau de volta del que potser hauria de ser tota novel·la, una mena de torrentada narrativa impossible de contenir amb cap final. Un novel·lista ha d'obrir portes, moltes, totes; ha de fer córrer l'aire i oblidar-se de finals que tot ho escapcen. Tot allò de presentació, nus i desenllaça no són més que falòrnies de mediocres, sopars de duro de tots aquells nyicris incapaços de veure més enllà del seu propi nas.

D'aquí que siguin pocs, molt pocs, els autors amb el talent necessari com per deixar les seves novel·les inacabades. Encara que sovint també hi ha els autors apocats, porucs, tímids, autors que no gosen prescindir del final, no fos cas. Autors que, tot i bastir una novel·la monumental, volen mantenir les formes i acaben encaixonant tot el seu món en les estretors d'un final. Encara sort que de vegades és la lletja parca qui, fent d'amatent crític literari, decideix emportar-se a l'autor de torn abans aquest no esguerri la seva pròpia obra amb cap final de pa sucat amb oli.

diumenge, 16 d’agost de 2020

Imiganai

 ... on s’hi pensa poc, on la mística del cabdill ocupa el lloc de la ideologia i justifica el crim, escriu Marquerite Duras a El dolor, en parlar d'un cert personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar feixistes.

Explica Joseph Roth a L'anticrist que, en el seu anar amunt i avall fent de periodista, sovint es topava amb frases de gran aparença, com ara la cultura és poder, o la religió és l'opi del poble, que res no volen dir, en restar manipulat el significat dels mots que la formen. D'aquesta manera, segons Roth, tan seria dir la cultura és poder com el poder és cultura o la cultura és feblesa. Tan seria, perquè cap d'elles no voldria dir res.

I és amb aquest pensament al cap que, en topar amb la frase de Duras, no puc més que fer-me meva la idea de Roth i demanar-me si potser l'autora també hagués pogut escriure alguna cosa com ara ... on s'hi pensa massa, on la mística de la ideologia ocupa el lloc de la vida i justifica el crim, per parlar d'algun hipotètic personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar comunistes.

dimarts, 28 de juliol de 2020

Toshokan ni imasu (II)

Un altre dubte és saber si hi ha una sala final. Si n'hi ha, i si n'és abastable, si algun dia el llibreter de torn em xiuxiuejarà que he arribat al final. Podria ser que aquesta darrera sala existís, però que ningú no pogués viure prou anys com per arribar-hi. O potser resta reservada als lectors més excepcionals, si és que semblant categoria té algun tipus de sentit. Però de vegades m'imagino que aquesta sala final existeix i és abastable. I aleshores, què? què s'esdevé després? Potser aleshores esdevindré jo mateix bibliotecari, si de cas els bibliotecaris són aquells pocs escollits que han passat per totes les sales. O potser aleshores esdevindré escriptor, doncs bé els llibres s'han d'escriure. Podria provar de preguntar al bibliotecari, però encara que amb amabilitat sempre defugen qualsevol tipus de conversa, doncs el silenci dins la sala és sagrat.

Per allò que llegeixo és evident que existeix un món exterior a la biblioteca. Un món on la gent s'aquefera amb mil i una ocupacions. De petits juguen i estudien, de joves festegen, i ja adults treballen i fan créixer una família. A l'exterior, si faig cas a les lectures, les persones viuen alegries i decepcions, moments de joia però també de dolor. Hi ha guerres, revolucions, gent que passa gana i penalitats, i d'altres que viuen a l'abundància més excessiva. Suposo que és en aquest món exterior on hi van a parar els que decideixen marxar de la biblioteca. De vegades tinc curiositat per algunes de les coses que llegeixo. Com deu ser un petó? com deu ser el dolor? i l'amor? Però la curiositat no em dura gaire i sempre acabo recordant un aforisme que vaig llegir fa un parell de sales, els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Potser fora d'aquí també es podria llegir, i d'aquesta manera es podria abastar tot, vida i lectura, lectura i vida. Però seria igual de complerta, una lectura compartida amb les alegries i els neguits del viure?

dijous, 23 de juliol de 2020

Toshokan ni imasu (I)

Totes les sales són aparentment iguals, rectangles de raó àuria amb una porta a cadascun dels costats curts, una llibreria en un dels costats llargs, i un tancament envidriat a l'altra costat llarg que comunica amb un jardí molt ben cuidat. Són sales molt agradables gràcies a les vistes al jardí i a la llum que reben. I molt confortables, moblades amb unes còmodes butaques centrals on em passo les hores llegint sense patir cap destorb. Només cal agafar un dels llibres de la llibreria, seure, i llegir. Una de les portes comunica amb la sala anterior i l'altra amb la sala posterior. Hom sempre és lliure de sortir al jardí, si en té ganes, amb el benentès que aleshores ja no s'hi pot tornar a entrar. També s'és lliure de retrocedir a la sala anterior. Però per accedir a la sala posterior és necessari el permís del bibliotecari de la sala. I és que a cada sala hi ha un bibliotecari que no només té cura de l'espai i dels llibres, sinó que fa d'amfitrió dels lectors que arriben procedents de la sala anterior, i decideix el moment a partir del qual un lector pot accedir a la sala següent, si així li plau.

Suposo que deu haver una primera sala, on devia jo començar ja fa molts anys, quan no era més que un infant.Una sala que potser és una mica diferent de la resta, amb una sola porta, o amb una de les portes que comunica amb algun espai que ja no és biblioteca. Però encara que crec recordar algunes de les sales per les que he passat, no tinc cap record d'aquesta hipotètica primera sala. Podria, evidentment, tornar enrere sala rere sala fins potser arribar a aquesta sala inicial, però m'hi estic tan bé, tan a gust, a la sala on ara sóc, em resulten tan captivadores les lectures que m'ofereix, que la simple idea de marxar se'm fa costa amunt. Més aviat m'enllamineix allò que pugui arribar a trobar a la propera sala, i cada cop espero amb més impaciència el moment en què el bibliotecari se m'atansarà i, amb el filet de veu que gasten tots els bibliotecaris, em convidarà a passar a la propera sala amb la fórmula de rigor, potser a la següent sala trobareu lectures que us interesaran més.

dilluns, 13 de juliol de 2020

Kochira wa Crusoe-san desu

La lectura de Robinson Crusoe ha estat una decepció. Decepció per la matussera prosa de Defoe, per la manca d'estructura de la novel·la, per la inhumana perseverança del personatge, per l'interminable i extravagant final, per l'equivocat pròleg que l'acompanya... Però tot i això haig de reconèixer que he gaudit de la lectura, si més no, a partir del moment que vaig decidir que, més que una novel·la d'aventures, el que tenia a les mans era una obra moral, una mena de catecisme on, sota la forma d'una ficció utòpica, l'autor establia amb la seguretat pròpia dels il·luminats les línies mestres que han de pautar la vida de tota persona, això és, aïllament extrem i laboriositat infinita.

I un cop sabut a riure, que, ben llegits, els moralistes sempre resulten d'una comicitat extrema.

dilluns, 22 de juny de 2020

Kochira wa Palamedes-san desu

Són moltes les versions sobre la mort de Palamedes, fill de Naupli, rei d'Eubea. En totes elles és Ulisses, Odisseu, qui tramà ardits i enganys contra Palamedes, a qui no perdonava certs fets del passat.

I és que expliquen que, arribat el moment d'anar a guerrejar a Troia, Ulisses fingí follia per tal d'estalviar-se la batussa, doncs espavilat com era prou sabia com d'incerta i arriscada era una empresa d'aquell tipus. I és per això que quan Menelau I Palamedes foren a Ítaca a recordar-li la paraula donada, Ulisses prengué bous i arada i es posà a sembrar sal als camps, fent-se l'orat. Però Palamedes ensumà l'egany i prengué Telèmac, fill d'Ulisses, a qui posà davant dels bous. Ulisses, és clar, desvià els bous per no envestir al seu fill, talment hagués recuperat de cop la raó, i l'engany fou descobert.

I d'aquí que Ulisses, grandíssim fill de puta, li tingués jurada al tal Palamedes, que com a tants d'altres trobà la lletja parca per la malvolença del fill de Laertes, que a Ítaca diuen que tenia les estades.

dijous, 11 de juny de 2020

Dare ga monogatari desu ka

El nucli dramàtic de tota obra narrativa s'ha de poder formular amb una pregunta, i a més amb una pregunta que es pugui respondre amb un sí o amb un no. ¿Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Aconseguirà el vell de Hemingway capturar el gran peix espasa?

Ja fa temps que sé que la idea que Sànchez Piñol té sobre què és la literatura no és la mateixa que en tinc jo. Encara més, Sànchez Piñol sembla tenir una idea molt clara sobre què és la literatura (tal com es pot llegir al pròleg que ha escrit per la nova traducció del Robinson Crusoe que acaba d'editar la Bernat Metge), i jo no en tinc cap idea clara, ni tan sols difusa, sobre què és i què no és la literatura.

El que sí sé és que les dues-centes onze mil set-centes seixanta-tres paraules de Moby Dick fan alguna cosa més que informar-nos de si la el bon capità Ahab mata o no mata a la balena blanca, avinentesa crec que irrellevant, essent tal vegada aquesta cosa més allò que potser és la literatura.

diumenge, 7 de juny de 2020

Mō hoshikunai

Otra vez, no. Una vez ya es demasiado, és el vers final d'un més que conegut poema de Fonollosa. Un d'aquells poemes rodons, exactes. Un d'aquells poemes que permeten sentir-se un pam per sobre del comú dels mortals, d'aquells pobres infeliços que encara ara combreguen amb rodes de molí, que incapaços d'acceptar la pròpia finitud es complauen en imaginar absurditats diverses, com ara la que dóna títol al poema, la transmigració en una altra espècie, o la que pot semblar més llaminera als fornicadors, la del paradís islàmic de la Jannà.

I és potser aquest l'únic problema del poema, aquest to de superioritat, aquest punt de vista propi del convençut, de l'agnòstic militat, de l'integrista que no dubta ni per un instant de la certesa de les pròpies creences.

El poema sí que hagués resultat encara més rodó si l'hagués escrit un catòlic, o un protestant, un musulmà o un budista. Algú que, convençut que una segona part és possible, es permet el luxe de renunciar. Però dit per un agnòstic, xerrameca. De la bona, però xerrameca.

divendres, 29 de maig de 2020

Dare ga watashi no haha desu ka

No existeix res. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, diuen que deia Gòrgies de Leontins, orador, retòric, mestre, diplomàtic, sofista i/o filòsof.

No sent res. Si sentis alguna cosa, no la podria entendre. I si sentis alguna cosa i la pogués entendre, no la recordaria, hagués pogut potser dir Gòrgies de Leontins, orador, retòric, mestre, diplomàtic, sofista i/o filòsof, si de cas hagués conegut a la meva ascendent femenina de primer grau.

dimarts, 5 de maig de 2020

Mashin wa sonzai shimasu ka

A la taula del meu davant tinc assegut al menut amb el seu ordinador portàtil. Com cada matí d'aquestes darreres setmanes fa classe des de casa, i com cada matí d'aquestes darreres setmanes no puc evitar de sentir als seus companys i a la mestre, gràcies (o més aviat per culpa) de l'altaveu de l'ordinador. I és en un cert moment que sento com la mestra els hi explica que és una màquina, i també la diferència entre màquines simples i màquines compostes. A saber, aquelles que necessiten de la força de l'home per fer el seu fet i aquelles que no. Tot seguit la mestre els hi mana que facin dues llistes amb les màquines que trobin per casa, una per les simples i l'altra per les compostes. 

I és aleshores que comencen les dificultats. Un clip és màquina? i una aixeta? i una agulla (pinça diu la mestra) d'estendre? i el tub de pasta de dents? i un got? I és aleshores que estic temptat d'explicar al menut que una màquina no és més que una paraula de set lletres que serveix pel que serveix, això és, per donar tema de conversa a una mestra i fer contents als que creuen en la realitat, però que les màquines, més enllà d'una incerta abstracció, no existeixen, mai no han existit, i mai no existiran.

dimarts, 28 d’abril de 2020

Shitsumon shite mo ī desu ka

Disculpa, puc fer-te una pregunta? em preguntà un cop, vora Fontana, fa temps, una desconeguda que vestia l'armilla logotipada d'una coneguda organització no governamental i traginava una grossa carpeta. Només faltaria, si no fos que ja me l'heu feta, la pregunta, li vaig respondre jo. Com? es va exclamar ella, sorpresa. Que en preguntar-me si em podíeu fer una pregunta ja m'heu fet una pregunta, vaig provar d'explicar-li. Aleshores t'hagués hagut de demanar si et podia fer dues preguntes? em demanà ella, que encara no capia del tot el significat de les meves paraules. No pas, ja que aleshores em demanaríeu permís per fer-me dues preguntes, quan una ja me l'hauríeu feta, vaig insistir jo. Aleshores? em preguntà ella. Em podíeu haver demanar si de cas em podíeu fer una altra pregunta, i d'aquesta manera ja quedaria implícit que m'havíeu fet una primera pregunta, vaig provar d'explicar-me, però la noia ja no hi era i jo vaig poder continuar amb el meu apressat anar d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, en aquells temps en que hom encara es desplaçava lliure i apressat pels carrers de la ciutat.

divendres, 24 d’abril de 2020

Rōjin

Com hem deixat que les hores ens fugissin, esforçant-nos estúpidament
per assegurar-nos un lloc en la consideració dels altres!

Llegeixo Ritsos. Especialment dos llaminers monòlegs on una envellida Electra i un envellit Agamèmnon parlen amb la veu de la vellesa. Una veu que, com és norma, es lamenta de la vida malbaratada, dels anhels equivocats, de la pèrdua, la solitud, i dels habituals llocs comuns que sempre es posen en boca dels personatges envellits. Podria jo ara recordar La mort d'Ivan Illitx, o d'altres, on tornem a trobar les mateixes reflexions, unes reflexions que potser són més pròpies d'aquells que imaginen la vellesa que no pas d'aquells que la viuen, d'aquells a qui les xacres del present impedeixen recordar un passat que, de tan llunyà, els deu resulta extravagant, aliè, incomprensible. Els vells que he tractat no es lamenten d'allò que no visqueren, sinó de la lletja sordesa, del dolor de malucs, dels horaris de la residència, de les maneres dels seus cuidadors, de la insipidesa del menjar, de la petitesa del teclat del mòbil.

I és potser per això, per aquesta manca d'interès dels vells que he conegut, persones capficades en fer-te veure les fotografies de nets i besnéts tan sí com no, que tan em plauen aquests vells de Ritsos o de Tolstoi, vells lúcids i reflexius, vells espatarrants, inexistents, que, en tot moment, diuen allò que vull sentir en boca d'un vell.

dijous, 9 d’abril de 2020

Electra-chan desu ka, Ritsos-san desu ka


Són les de més amunt paraules que l'autor, Iannis Ritsos, posa en boca d'una envellida Electra, que parlant amb la seva encara més vella dida recorda a la mare, Clitemnestra. Però vol l'atzar que un salt de pàgina m'interrompi la lectura i pugui aleshores jo demanar-me què... que al capdavall què... i reprimint l'impuls de passar pàgina i prosseguir la lectura, comenci jo a especular quins poden arribar a ser els avantatges d'una mort tràgica, si no heroica, en semblar-me que potser el sentit de les paraules d'Electra, de Ritsos, vagin per aquí. I per deixar-me agombolar pel la incertesa del moment aturo la lectura, i m'apresso a escriure el aquí es pot llegir, que són les de més amunt paraules que l'autor, Iannis Ritsos, posa en boca d'una envellida Electra.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Watashi desu (n)

Mentrestant, en la satisfacció que reps de la seva manera de llegir-te, de les citacions textuals de la teva objectivitat física, s'insinua un dubte: que ella no et llegeix un i enter com ets, sinó que t'usi, que usi fragments de tu separats del context per construir-se un partner fantasmal, conegut només per ella, en la penombra de la seva semiconsciència, i que això que ella desxifra sigui aquest apòcrif visitant dels seus somnis, no tu, diu en un cert moment la veu narradora, que sembla adreçar-se a l'hipotètic lector de la novel·la que, ves per on, també sembla ser-ne el seu protagonista.

I és aquest un tema que em resulta recurrent, i sobre el que crec haver escrit no poques vegades, masses i tot, però no per això m'hi estaré de repetir-me, avinentesa, la de la repetició, que em resulta plaent i satisfactòria, en evitar-me com m'evita l'esforç d'haver de dir res de nou. A més, són tantes les coses escrites, que resto incapaç de trobar, d'entre tota la redundant xerrameca que aquí es pot trobar, allò que encara recordo haver escrit, i que venia a dir que sí, i tant, que el conflicte amb els altres és sempre aquest, la por a ser, enlloc d'aquell que creiem ser, recordem ser o volem ser, aquell que els altres creuen que som.