dimarts, 24 de març de 2020

Sūgaku no kansū

Recordo amb molt d'enyor les matemàtiques de segon de l'antic batxillerat, on vaig ensumar alguns conceptes captivadors, com ara els de funció, límit o derivada. De les funcions crec que recordo tot el que vaig aprendre, com ara la seva definició, una correspondència de R en R, essent R el conjunt dels nombres reals, on a cada element del conjunt inicial se li assigna un, i només un, element del conjunt final. Evidentment existeixen funcions sobre d'altres conjunts, però per un batxiller limitar-ho al conjunt dels reals i a una sola variable semblava sensat. Sigui com sigui, el concepte que em va quedar més clar és el d'una única imatge, ni dues ni tres ni quatre ni infinites, només una. Gràficament era una pena, doncs veure gràfiques de funcions rinxolant-se sobre elles mateixes hagués resultat molt llaminer.

Per això em sorprèn quan de tant en tant trobo que es parla d'algunes funcions que no ho poden ser, com ara f(x)=arcsin(x) o g(x)=x^(1/2) . La primera, a part de quedar definida per un domini molt reduït, però això rai, pot oferir infinits resultat per cada x, i la segona, a no ser que la restringim al seu valor absolut, dos.O potser l'arrel quadrada de quatre no és tant 2 com -2?.

Tot plegat pot semblar trivial, però porto dos o tres dies que no em trec el tema del cap.

diumenge, 22 de març de 2020

Arumenia no onnanoko

Aquest passat Nadal vàrem rebre la visita d'una noia armènia, nascuda a l'Iran però resident a Austin, Texas, que coneguérem fa cosa de quatre anys, quan la tinguérem hostatjada a casa a canvi de la seva feina d'au-pair. D'aleshores ençà ens ha visitat no poques vegades (ella, la seva germana, alguna amiga) i aprofitem les seves estades per parlar una mica de tot, encara que un tema recurrent en les nostres converses és la seva antipatia pels turcs, cosa comprensible, però també pels kurds, avinentesa que en un principi em sorprengué. Els kurds feien la feina bruta, em digué, els turcs ordenaven i els kurds executaven, sense ensumar que un cop la feina fos feta ells serien els següents. 

I jo, que de feia temps sentia una certa simpatia pels kurds i les seves circumstàncies, no he pogut més que cercar més informació i veure que sí, que, un cop més, res no va de bons i de dolents, categories massa simples, sinó, més aviat, d'un cert i capriciós atzar.

dissabte, 21 de març de 2020

Kiseichū

Fa temps, abans de tot això de la pandèmia, però també abans del dit procés, abans de la crisi econòmica, abans, fins i tot, dels tripartits, en aquells feliços (o no) temps de la sociovergència, quan Jordi Pujol senyorejava a Palau i Pascual Maragall al cap i casal, vaig rebre una trucada telefònica per fer-me una enquesta. A qui votaré, em preguntaren, també a qui havia votat el darrer cop, i quins eren, al meu parer, els principals problemes que afectaven al país. En aquells anys els problemes més populars eren la delinqüència, l'atur, la corrupció, la immigració, el terrorisme, les drogues i poca cosa més. Potser per això la persona que em preguntava va quedar sobtada de la meva resposta, l'excessiu poder dels partits polítics. Efectivament, potser no era gaire visible, però socialistes i convergents s'ho repartien tot. Si uns tenien El periodico els altres tenien l'Observador, si uns el Teatre Lliure els altres el Teatre Nacional, si uns la COM Ràdio els altres Catalunya Ràdio, si els uns a la Maruja Torres els altres a Baltasar Porcel, si els uns el CCCB els altres el MNAC, si els uns Televisió Espanyola els altres TV3, si els uns a l'Oriol Bohigas els altres al Ricard Bofill, si els un a l'Albert Boadella els altres al Josep Maria Flotats,  i així ad infinitum. Tota activitat restava dividida en dos bàndols i tan sols calia triar. S'exigia una obediència absoluta i cega, i a canvi  s'oferien contractes públics, reconeixement en els medis afins i una Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona o una Creu de Sant Jordi segons toqués. El camí del mig, no al·linear-se acríticament amb els uns o amb els altres, restava castigat amb l'ostracisme.

Amb el pas del temps la cosa es va fer cada cop més evidentment, especialment quan, amb els anys de crisi econòmica, el diner ja no corria amb tanta alegria i els privilegis dels partits es van començar a fer massa evidents. A més, varen aparèixer nous paràsits que també demanaven el seu plat a taula, i les noves tecnologies varen interrompre amb força, essent twitter un nou camp de batalla on la confrontació arriba a les formes més barroeres.

I tot per un plat de llenties.

divendres, 13 de març de 2020

Akai desu (II)

Escriu com vulguis, llegeix com vulguis, són, potser, les dues principals idees que em sembla trobar a la lectura d'aquests dies, Digues que m'estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig. Idees que no puc més que fer me meves i que trobo que, de tant obvies, no caldria ni tan sols justificar, talment es tractessin del necessari axioma fundacional de tota literatura.

Però com potser dues frases, per molt subordinades i adverbials que siguin, poden semblar poca cosa per omplir tot un llibre, l'escriptora s'allarga en un seguit d'anècdotes biogràfiques i explicacions doctament referenciades que, ben sovint, semblen contradir la veritat axiomàtica més amunt enunciada i que ara em plau repetir, escriu com vulguis, llegeix com vulguis, afegint una petita i redundant coda, contradiu-te quan vulguis.

dimecres, 4 de març de 2020

Jōgohō

Diuen que Ausiàs March és mort, que morí tal com dia com avui de fa un piló d'anys a la bonica ciutat de València. I també diuen que Antelm Turmeda és mort, com diuen que també són morts Verdaguer, Carner, Alcover, Foix, Leveroni, Riba, Arderiu, Estellés, Vinyoli, Manent, Abelló, Brossa i un munt més. 

Els que tot això diuen són els mateixos que també diuen que un tal Bofill és viu. Tot plegat n'hi ha per a llogar-hi cadires.

dimecres, 19 de febrer de 2020

Watashi no namae o iimasen

No esmentaré el meu nom és, potser, un títol sensacional i, qui sap si també, la millor manera de començar un parlament. L'orador s'aixeca d'entre el públic o surt d'una porteta lateral, puja a la tarima, es situa rere el faristol, fa uns copets al micròfon, gargamella, i davant l'expectació del públic ho diu, no esmentaré el meu nom, i tot seguit deixa anar el que sigui que hagi vingut a dir.

I potser també podria funcionar com a primer vers d'un poema anònim i mal comptat, com ara:
No esmentaré el meu nom.
No esmentaré els meus mèrits,
tampoc  els meus desitjos,
encara menys les meves pors.

No diré qui sóc,
ni qui voldria ser,
ni qui els altres creuen que sóc.

Més enllà de parlar
res no diré.

I au.

dimarts, 18 de febrer de 2020

Akuma ga watashi o hōmon shimasu

Jo sempre havia cregut que el diable no existia, que el tal Satanàs no era més que un personatge creat per espantar o distreure la canalla per les vacances de Nadal, quan portem als més petits a veure els pastorets. Per això m'he quedat ben parat quan aquesta tarda he rebut la seva visita. No pot ser! m'he dit en veure'l per l'espiell de la porta. Però i tant que podia ser, i com pudia, el desgraciat, a sofre, socarrim i fems... tant, que he hagut d'obrir balcó i galeria per ventilar el pis. I això que vestia amb no poca elegància, camisa i pantalons de Josep Abril, botes altes i un abric de pel de camell que de tan passat de moda resultava del tot escaient. Però la cosa és que pudia a mil dimonis, mai millor dit. Sort que només s'hi ha estat un moment, en veure's de seguida que tot plegat no era més que una confusió. L'home, o l'àngel caigut, més aviat, estava cercant a un conegut seu, una mena de psicòpata que esbudella innocents per passar l'estona, i en haver llegit que jo gaudia d'una certa habilitat amb l'esmolat glavi a les mans, m'ha confós amb  el seu conegut. No, no, i ara, m'he excusat, tot plegat només és ficció, he insistit davant els seus dubtes, i si bé és indubtable que en contra d'allò que jo creia vós existiu, qui no existeix sóc jo, he provat d'argumentar davant el seu enuig, en pensar-se ell que li prenia el pel, fins al punt que, indignat, m'ha cridat quatre grolleries abans de girar literalment cua. Aleshores, és clar, he corregut a escriure això que acaben de llegir, que jo sempre havia cregut que el diable no existia, que el tal Satanàs no era més que un personatge creat per espantar o distreure la canalla, i etcètera.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Douglas-sama wa shinde imasu ka

Sembla ser que fa uns dies Kirk Douglas va morir. Que el passat cinc de febrer va traspassar a l'edat de cent tres anys, a casa seva i per causes naturals, diuen. I potser sí, que el cos d'un tal  Issur Danielovich Demsky digués prou el passat dia cinc. Però, que hagi mort el tal Issur, vol dir que Kirk Douglas ha mort? Potser alguns diran que ja fa temps que Douglas va morir i que, si de cas, ara tan sols el colguen. Que des de que va deixar de fer d'actor, el dos mil vuit, Douglas ja era mort. D'altres, en canvi, diran que Douglas no només no ha mort, sinó que no morirà mai o, si més no, no morirà fins que no morin les seves pel·lícules, o el record de les seves pel·lícules, en especial les dues que va fer amb l'Stanley Kubrick. Aquí, és clar, es confonen Kirk Douglas, el tal Isur Danielovich, i els personatges interpretats per Douglas. N'eren tots la mateixa persona, n'eren, són, de diferents?

I ara, potser, tocaria respondre amb una darrera frase enginyosa que rere el seu enginy amagués la impossibilitat de respondre a una pregunta que, ben pensat, no té ni solta ni volta.

divendres, 31 de gener de 2020

Supein wa minshu shugi desu ka

España es una democracia consolidada és una frase que, d'un temps ençà, es pot escoltar i llegir arreu, a tothora. Als diaris, als digitals, als noticiaris, a les tertúlies radiofòniques, a les conferències de premsa, als jutjats... tan per boca de periodistes com de càrrecs electes o d'esforçats funcionaris de l'estat. Ells sabran, però de tant dir-ho la cosa resulta sospitosa. Què potser els funcionaris alemanys, britànics, belgues o luxemburguesos van repetint a tort i a dret que el seu estat és una democràcia consolidada? Oi que no? doncs això.

Potser per això fa tan de mal escoltar com, cada cop que en té l'ocasió, l'Oriol Junqueras va repetint que ell és tan independentista com el que més.

dilluns, 27 de gener de 2020

Horā

No fa gaire va ser James Gray amb Ad Astra,  i ara ha estat Sam Mendes amb 1917. En el cas de Gray, tot i l'ambientació còsmica, es seguia molt fidelment l'esquema de Conrad, amb un notable viatge malbaratat per un final precipitat, talment els productors haguessin retallat el metratge. En canvi Mendes ho fia tot al viatge, restant la trobada amb Kurtz, el coronel Mackenzie, no més que una escena més aviat aigualida. Per l'entremig molt d'espectacle, massa, amb escenes magníficament rodades seguint el model de Kubrick a Path of Glory, però que en mans de Mendes esdevenen no més que anècdotes del tot inversemblants. I és una llàstima, doncs tant els diàlegs com la narrativa resultaven llaminers, però les inevitables i molt previsibles explosions ho esguerren tot, talment no es pugui fer una pel·lícula bèl·lica sense foc d'encenalls ni súper herois. 

Encara sort que sempre ens restarà Apocalypse Now.

dissabte, 25 de gener de 2020

Hikōki ga suki desu ka

Tinc el desig de no haver de pujar mai més a cap avió. I no, no és que tingui por de volar, no és pas això, no. Ni tampoc estic amoïnat pel futur del planeta i vulgui col·laborar a la cosa aquesta de la reducció d'emissions de CO2. No, i ara, no pas, de cap manera. És, tan sols, que el meu desig és no haver de viatjar, no haver-me de desplaçar més enllà d'on em puguin dur les cames. Tinc el desig de no haver de pujar mai més a cap avió, sí, però tampoc vull haver de pujar mai més a cap tren, a cap autocar, autobús o cotxe. Ni tan sols a una bicicleta o a un patinet, avinentesa que, a més, fora del tot ridícula.

I si per qualsevol motiu em vagués de visitar, què sé jo, Lübeck, doncs ja reveuria el Nosferatu de Murnau. I si em plagués d'anar on fos, ja llegiria el que calgués. Però desplaçar-me? no, no pas, no més enllà d'on em puguin dur les cames.

dijous, 23 de gener de 2020

Watashi wa kenchikuka dewa arimasen (II)

dErsu_, per cert, m'escomet Jota als ferrocarrils, vós que sou arquitecte, com és que mai no escriviu sobre arquitectura, o sobre altres arquitectes? què no us interessa el tema? que n'opineu, per exemple, d'aquests olotins tan famosos? em demana, burleta, potser anticipant algun estirabot. Quins arquitectes olotins? li pregunto. Va dErsu_... els RCR, no us feu l'orni? prou famosos que són, aquí i arreu, insisteix ell, fent-se el sorprès. Ah, però aquests són escenògrafs, no pas arquitectes, li responc, sorprès que hores d'ara encara calgui insistir en semblant obvietat. Oh, vaja, i sobre Le Corbusier? bé podríeu escriure sobre Le Corbusier pare de l'arquitectura moderna, hi torna. Le Corbusier? però si era publicista, em veig obligat a respondre. I l'Oriol Bohigas, aquest prohom de la cultura? em proposa tot seguit. Bohigas? un copista, li responc, ja una mica fart. I Gaudi? aquest no em negareu que sí que era un tros d'arquitecte, insisteix, convençut de llurs pròpies paraules. Gaudi? un pastisser, m'hi torno. Aleshores... només vós sou arquitecte, dErsu_? potser que fóssiu una mica més humil, no trobeu? I abans no l'esguerri del tot no tinc més remei que tallar les seves paraules, doncs prou evident és que jo tampoc no sóc arquitecte, per molt que cert paper així ho digui, que només ho faig veure, i que no és pas responsabilitat meva si els altres s'ho creuen.

dilluns, 20 de gener de 2020

Tēburu

Si tal com diu la Portaveu del PSC, la senyora Eva Granados, el govern català ha d'anar a la tan comentada Taula de Diàleg (TDD d'ara endavant) representant al conjunt de la societat catalana (i no tan sols a aquells que desitgem la independència del país), en justa correspondència el govern espanyol també hauria d'anar a la TDD representant al conjunt de la societat espanyola, inclosos aquells que desitgem la independència del país. Això, a banda de ser just i necessari, tal com sempre s'ha dit a missa, resultaria sensacional, en permetre que qualsevol dels participants de la TDD fes tots els papers de l'auca, talment Peter Sellers a Doctor Strangelove. Així, en un cert moment en Pere Aragonès podria negociar en nom del govern espanyol i na Carmen Calvo en nom del govern català, per, tot seguit, intercanviar papers i tornar a representar en Pere Aragonès al govern català i na Carmen Calvo a l'espanyol. O, molt millor, podria negociar cadascú amb si mateix, alternant successivament el seu paper com a representant d'ambdós governs, encara que potser la millor solució fora que na Ada Colau s'ho manegués tot ella sola. Tot plegat pot semblar confús i probablement ho sigui, però això no treu que el resultat de la tal TDD fora exactament el mateix que si aquesta tingués un desenvolupament més normal, amb els bàndols més ben definits, tal com s'ha fet sempre arreu. Però que volen, bé som catalans i cap extravagància no ens és aliena.

dissabte, 18 de gener de 2020

Chotto matte kudasai (XI)

Un moment ho justifica tot, diu l'Albert Serra tot parlant de Buñuel, a Memento.

I és clar que sí, em dic jo tot seguit, enlluernat, recordant com molts cops una escena, una frase, una imatge, o quelcom de molt més imprecís com ara ves a saber què, pot arribar a justificar tota una ficció, i com, també, un breu instant, i encara més el seu record (o la seva invenció, que ve a ser el mateix) pot arribar a justificar tota una vida.

dijous, 16 de gener de 2020

Kyūketsuki wa sonzai shimasu ka

És el del vampir un argument d'interès. No pas, però, per la certa o incerta existència o inexistència dels mateixos, avinentesa del tot irrellevant, sinó, més aviat, per les excel·lents obres que ens ofereix, com ara les de Murnau, Dreyer, Herzog, Perucho, Portabella, Polanski i d'altres (suposo). Però també per la multitud de reflexions que permet, com ara la de la mort. Són els vampirs humans imperfectes, es estar, com estan, privats de la mort? Complerta la mort, a l'home? I si és així, quan esdevinguem immortals (d'aquí dues o tres generacions) continuarem sent humans? O bé cal rebutjar la immortalitat en benefici de la nostra humanitat? És desitjable ser humans?

Preguntes, totes elles, que no hi ha cap necessitat de respondre, però que sempre és bonic formular. O no.

diumenge, 12 de gener de 2020

Nijū-san

Caïm i Abel, els tres porquets, el quartet d'Alexandria, el quintet de la mort, Santa Maria de Sixena, els set samurais (i les set cabretes), vuit (e mezzo), nueve novísimos poetas, deu negrets, l'onze de setembre, els dotze apòstols, Lleó tretze, les catorze vides de dos gats, quinze són quinze, els setze jutges, volver a los diecisiete, divuit poemes de nadal, les dinou tragèdies d'Eurípides conservades, les vint noves llunes de Saturn, vint-i-un botons, el Bailen vint-i-dos i, poca broma, vint-i-tres ministres.

diumenge, 5 de gener de 2020

Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres, grossa evidència que no admet discussió. Uns, però, més que d'altres, només faltaria, i així com un roure em deixa més aviat indiferent, i una acàcia em desplau no pas poc, trobo els faigs espaterrants, especialment a l'hivern, quan orfes de la pirotècnia pròpia de la tardor o de la ufanor de la primavera, mostren les seves línies nues, grises, potser ben endreçades cap al cel, o tal vegada caragolades a caprici de l'atzar. 

Per això em plau caminar per fagedes a l'hivern, com l'altre dia, a la Grevolosa, trepitjant la pútrida catifa de fulles caigudes i admirant les línies que es dreçaven al meu voltant. Això sí, prou m'estalvio d'abraçar-me a cap arbre, gros ridícul, i situació incòmoda potser també per l'arbre, que bé es mereix un respecte, i a qui no crec que li plagués la meva cantelluda intimitat.

diumenge, 22 de desembre de 2019

Supōtsu ga suki desu

- M'agrada l'esport -va dir-, i m'agraden els nois atrevits i vigorosos. No m'agraden els somnis i estic ben viva.

Qui així parla és una tal Jennifer, una de de les assistents a la festa d'anirversari d'en Léobille, segons ens explica Boris Vian al relat Surprise-party a can Léobille. I encara abans la mateixa Jennifer, en conversa amb el protagonista de la narració, en Folubert (nom que em fa pensar en com de bonic, o no, fora conèixer algú que es digués Celobert), diu quelcom tan horrorós com ara: a mi no m'agraden els somnis. Prefereixo la realitat.

Llàstima no ser jo mateix un dels personatges de la narració, per tal de poder-li respondre que menys fums, i que per molt que sigui pèl-roja i resulti enlluernadora a ulls del somiatruites de Folubert, no deixa de ser més que un personatge secundari d'un breu relat d'un autor infravalorat. I aquí, sens dubte, l'hagués jo espifiat, en aquesta mena d'atac ad hominem, en oblidar que, al costat d'un personatge secundari d'un breu relat d'un autor infravalorat, jo mateix no sóc res.

dimarts, 10 de desembre de 2019

Daruma-sama no monogatari

Fudan Daruma, Daruma-sama, fou un senyor de la guerra en temps del període Muromachi. Fidel a l'emperador, Daruma-sama va haver de deixar el país després de la victòria dels partidaris del Shogun Ashikaga en les guerres Nanboku-chō. Perdut el castell familiar, aïllat al nord, morts els seus fills, Daruma-sama s'embarcà rumb a la península de Korea, però una tempesta desvia les seves naus fins al mar d'Okhotsk, on moltes hi naufragaren. No obstant això, es dóna per cert que Daruma-sama arribà sa i estalvi a terres fins aleshores desconegudes, on només senyorejaven les bèsties, i que fou allà on es forjà la seva llegenda, segons recull el poema del Darumonogatari, obra fundacional de l'èpica nipona.

I si bé ara fora llarg, enutjós i absurd enumerar les moltes gestes de Daruma-sama, en ser els seus fets coneguts per tothom i perfectament equiparables als que s'atribueixen a d'altres herois de l'antigor, com ara Gilgamesh, Hèracles, Odisseu o Simbad, sempre em plau recordar l'enfrontament de Daruma-sama amb els cinquanta bandits bornis de Kiu-Long, on Daurama-sama fonamentà la seva victòria en el fet d'escometre sempre als seus rivals per la banda dreta, en trobar-se tots cinquanta bandits privats de l'ull dret, avinentesa que sens dubte mostrà la murrieria de Daruma-sama, i que ofereix la bonica moralina d'aquesta història: no dubtin a treure partit de les debilitats dels seus rivals.

divendres, 6 de desembre de 2019

Shinbun o yomimasu

Si l’any 1960 eres a París, en un dia qualsevol podies anar a sentir Georges Brassens, Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mariano. Una qualitat i una varietat fabuloses... vaig llegir que explicava Joan-Daniel Bezsonoff a Miquel Riera en una entrevista publicada ja fa uns dies al diari Avui.

No m’ha agradat mai, la cançó francesa. No puc. Cent mil violins lacrimals. No m’agrada tota aquesta colla de cantants catalans que van a la francesa. Ah, la cançó francesa. El cinema de Truffaut. Oh, là là... llegeixo uns dies després que explica Pascal Comelade a Andreu Barnils i Adiva Koenigsbert en una entrevista publicada a vilaweb.

dimarts, 3 de desembre de 2019

Watashi wa okimasu ga suki desu

És sabut que tota situació, per dolenta que sigui, és susceptible d'empitjorar. Però també és sabut que res millor que les dificultats, per viure, altrament, contemplar tothora la bellesa dels boscos, resultaria cansí, monòton, previsible... horrorós, al cap i a la fi. I això que a mi els boscos em plauen amb delit, ja siguin de muntanya o de ribera, farcits de faigs o de verns, d'alzines o roures, freixes o til·lers. I trepitjar aquell fullam humit, pútrid, olorós, i alçar la vista i entrellucar el cel entre el brancatge, parar l'oïda i escoltar tot allò que d'habitud ni tan sols oïm. I sí, tot això és delitós, però sempre combinat amb les bufes que les circumstàncies ofereixen amb admirable regularitat, amb la indiferència de qui se sap segur guanyador. No és res personal, m'imagino que xiuxiueja Tanit, o la d'ulls d'òliba, abans de ventar-te una nova clatellada i deixar-te estès, a veure si, un cop més, vius el goig d'alçar-te.

dimarts, 26 de novembre de 2019

Kōjutsu

Una bola de billar platejada rodola per una superfície blanca entre bastonets metàl·lics, llargs i curts, que pivoten sobre un eix central i canvien de direcció per deixar passar les boles, platejades, negres, blanques i daurades, com en un gran taulell del joc del milió. Els bastonets s'ajunten formant quadrícules com les de l'Eixample, octogonals, i les boles circulen pels carrers que les separen. El taulell queda fosc i els bastonets s'il·luminen al pas de les boles fins a quedar tot l'Eixample il·luminat. Enmig d'un octàgon desdibuixat el títol, com si fos ahir.

I després que vagin dient tot allò que una imatge val més que mil paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dijous, 14 de novembre de 2019

Soshite, watashi wa supein-go imashō ka

Sovint em demano quines opinions tindria jo, si de cas l'atzar m'hagués fet néixer espanyol, sobre tots aquest seguit d'esdeveniments que d'uns anys ençà tenen lloc a l'indret on l'atzar m'ha fet néixer. M'ho miraria tot amb enuig? amb indiferència? potser amb solidaritat? amb por? indignació? curiositat? incomprensió? I encara que, tal com diuen que deia Sant Agustí, ningú no és conegut per algú altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú es coneix prou bé com per estar segur de la seva conducta l'endemà, crec que m'ho prendria tot amb curiosa indiferència, tal com els problemes dels altres acostumen a resultar-me indiferents, en tenir com en tinc prou amb els propis, i en ser-me com em són curioses les circumstàncies alienes.

El que sí em plau creure és que si de cas el meu pensament s'entretingués uns instants amb tot aquest sidral, em demanaria jo quina opinió en tindria, si de cas l'atzar m'hagués fet néixer català. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dijous, 31 d’octubre de 2019

Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Moneru no sho

... ella la va portar de la mà cap a la llibertat desconeguda.

Són aquestes les paraules finals de la salvatge, un dels petits retrats que recull El llibre de Monelle, on l'autor, Marcel Schwob, es complau en presentar joves donzelles que semblen despertar al món. Però més enllà de les donzelles i de les intencions de l'autor, trobo que això de adjectivar la llibertat de desconeguda és d'una obvietat que esborrona. Pot ser altrament? Pot hom ser lliure en un indret conegut? no seria, precisament, la pèrdua de la llibertat el preu a pagar per accedir a tot pretès coneixement, a aquest fer-ser una idea més o menys completa d’algú o d’alguna cosa?

Afortunadament, o no, tant llibertat com coneixement no són més (ni menys) que paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.