dilluns, 26 de setembre de 2016

Watashi wa apurikotto ga suki desu

És possible que allò que anomenem coneixement només ens faci servei, si és que per alguna cosa ens pot arribar a fer servei, no pas per fer-nos captenir amb un cert encert sinó, només, per entendre el perquè dels nostres inevitables e invariables errors? per finalment capir el perquè de la nostra persistència en colpejar-nos la delicada testa amb la solidesa de les parets? en trobar un cert consol en creure que, en qualsevol cas i circumstància, hauríem actuat amb la mateixa malaptesa? en finalment acceptar-nos tal com potser som i bandejar tot allò que crèiem desitjar que fos? en acceptar la desfeta, disculpar-nos la covardia i, finalment, gaudir en pau de la dolçor dels albercocs? doncs, ma ci sono albicocche così buone.

divendres, 23 de setembre de 2016

Watashi wa watashi ga suki dewa arimasen

Avesat com estic al passat, a tot allò que crec recordar que se'm va esdevenir, a aquell que potser vaig ser, a la placidesa de tot allò que ja no és... el present se'm fa esquerp, cansí, aliè i, per sobre de tot, enutjós. Com esquerp, cansí, aliè i, també per sobre de tot, enutjós em resulta ser aquell que crec ser, aquell que potser sóc. I és aleshores que només el miratge del futur, el miratge de tot allò que sens dubte mai no s'esdevindrà, que tant és que mai no s'esdevingui, m'és l'únic consol.

Només que el futur cada cop s'apropa més, se m'apropa més.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Kinō eiga o mimashita (VIII)

A la pantalla del cinema veig les imatges projectades d'un grup de cinc persones, tres dones i dos homes, vestits tots ells amb robes llampants i abillats amb l'excés propi de la gent de la faràndula. Tots cinc canten, cadascú amb una tessitura de veu diferent, una mateixa melodia segons les característiques pròpies de l'estil vocal anomenat doo wop. La cançó, ensucrada a l'engròs, fa rodolins al voltant d'una incerta i intangible abstracció que molta gent acostuma anomenar servint-se d'una paraula de cinc lletres que comença per a i termina amb la divuitena lletra de l'alfabet llatí. Dos dels cantants, un dels homes i una de les dones, tenen el color de pell propi de les poblacions de l'Àfrica subsahariana. Els altres tres tenen el color de pell propi dels anomenats caucàsics, amb independència de si són, o no, nascuts a les muntanyes del Caucas, avinentesa sens dubte improbable però sempre possible. I qui dia passa any empeny.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.

dissabte, 10 de setembre de 2016

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Montblanc ni ikimashita

I és a l'emmurallada vila de Montblanc on ensopeguem amb uns riallers percussionistes portuguesos que colpegen sense clemència els respectius tabals, tambors i timbals, que de tot traginen. Els percussionistes, que marxen arrenglerats en quatre columnes, aturen de sobten el seu marxar i procedeixen a executar una mena de maniobra envoltant que sembla tenir com a propòsit escenificar el versicle setze del vintè capítol de l'evangeli segons sant Mateu, aquell on es diu que els darrers passaren a primers, i els primers, a darrers. Duta a terme la maniobra i esdevinguts els darrers primers i els primers darrers, els percussionistes esclaten en una mena de bramul eixordador, si se'm permet l'exageració, alhora que prossegueixen amb el seu incansable picar tabals, tambors i timbals, que de tot traginen.

I així els percussionistes van bramulant i percutint, fins que el foll insensat que sembla fer-los de guia s'enfila sobre una barana de la via pública i executa un petit salt d'una migradesa impròpia del brogit que provoquen els seus adlàters, i dóna per acabat el pandemònium, entenent per pandemònium qualsevol de les dues accepcions que recull el diccionari de l'institut, a saber, lloc de reunió dels esperits infernals o reunió de gent que conspira per al mal, encara que jo, capriciós de mena, m'inclino per la segona.

divendres, 2 de setembre de 2016

Sumu

Viure obsessionat, pres a tothora per la inclement tirania d'una idea única, fixa i contingent que decideixi tots els meus actes i em monopolitzi el pensament, que m'aïlli del món i em faci estrany i indesitjable a ulls del proïsme. Existeix més joiós i inabastable delit? més grossa i malaltissa insensatesa? més digna i humana ambició?

diumenge, 31 de juliol de 2016

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dimarts, 26 de juliol de 2016

DFW-san no hon o yonde imasu (III)

De totes maneres resulta entendridor que qui això escriu, jo mateix, es dediqui a a buscar tres peus al gat i a recomanar lectures al difunt DFW, a qui només s'hauria d'agrair que posés per escrit tot el que va posar per escrit. DFW, o els seus personatges, tenen tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, sense que qui això escriu, que continuo sent jo mateix, tingui poc més a fer a part de gratar-se si de cas li cou, que tampoc és el cas.

Només afegir que el fet que DFW o qualsevol dels seus personatges tinguin tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, no fa, i disculpin l'embrollada obvietat, que la poesia, la literatura o el que sigui deixi o no de ser el que ja és o no és, en cas de ser o no ser el que ja és o no és.

dilluns, 25 de juliol de 2016

DFW-san no hon o yonde imasu (II)


Són els de més amunt versos de Francesc Garriga que em va venir al cap en llegir les paraules on la Julie, tal vegada el propi DFW, mostrava un cert escepticisme vers a allò que hom acostuma a anomenar poesia, no més que un manat d'obvietats foscament embrollades, segons es desprèn del significat de les esmentades paraules. Paraules de les que és fàcil deduir que DFW va tenir la grossa i potser comprensible però imperdonable mancança de no llegir mai a Francesc Garriga. En cas d'haver-ho fet, DFW hagués comprovat com és possible ser clar i alhora precís, i de com amb poques però triades paraules hom pot fer evident tota la complexitat que a voltes un excés de llum pot amagar, en no ser cosa fàcil fer de la claredat virtut, tal com Garriga va saber fer, defugint el sempre llaminer enlluernament de la simplicitat.

Encara que entenc que fora inversemblant, però certament sensacional (paradoxes cronològiques a banda), que la protagonista nord-americana d'un relat de DFW fos lectora de Garriga i pogués recitar a la seva novia la nuesa de certes obvietats, com ara

divendres, 22 de juliol de 2016

DFW-san no hon o yonde imasu

- No m'ha agradat mai, només això. Fuig d'estudi. Fins i tot quan m'agrada, no és més que una manera molt indirecta de dir el que és obvi, diria.
La Julie somriu. Té les dues dents de davant separades.
- Olé -diu-. Però adona't que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi.

La tal Julie parla de poesia amb la seva novia, la Faye, que se l'escolta riallera, en un cert moment en que ambdues es troben assegudes sobre la sorra, a la platja, fent-se moixaines, segons escriu David Foster Wallace a Animalons inexpressius, un dels relats inclosos a l'antologia de contes que aquest dies passejo amunt i avall de la ciutat, i a qui d'ara en endavant, per fer-ho tot menys obvi, anomenaré amb l'obvi acrònim de DFW.

Poesia, sí, però no veig cap motiu per no extrapolar el judici de la tal Julie, potser del propi DFW, a la prosa i, fins i tot, a la prosa del propi DFW, on qui sap si rere no poques giragonses només s'amaga allò que és obvi, allò que molt pocs poden entomar de cara i a pit descobert, si fem cas al propi DFW, i d'aquí, qui ho sap, la necessitat d'allò que no pas pocs anomenem literatura, no més que el necessari embrollament d'allò que és obvi. A no ser, és clar, que la literatura no sigui més que tot el contrari, això és, la resposta que donen aquells pocs escollits, i ara mateix n'estic pensant en un, que no és pas en DFW, que no només disposen dels recursos necessaris per entomar tot allò que les circumstàncies tenen a bé d'oferir-los sinó la gentilesa, o tal vegada la necessitat, de posar-ho per escrit, essent, en aquest cas, tots aquells altres que tenim el lleig vici d'escriure per provar de defugir l'obvietat, no més que uns menyspreables embrolladors. DFW inclòs.

Encara que, en cas de ser alguna cosa, és possible, probable i potser també desitjable, que la literatura sigui tota una altra cosa.

divendres, 15 de juliol de 2016

Jikan ga arimasen

Em plauria d'allò més poder disposar cada dia d'una estona per escriure, això és, endreçar-me el pensament. D'habitud, però, em disculpo amb la falta de temps, doncs moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat. Però a més de disculpar-me m'enganyo, en ser la principal dificultat no pas la manca de temps, sinó de pensament, doncs més enllà dels llocs comuns que arreplego ací i allà, quin és el meu pensament? hi ha res de propi en allò que crec pensar? hi ha res que no estigui disposat a bandejar en qualsevol moment? hi ha res al meu cap que no sigui més que el record d'allò llegit, és a dir, manllevat? i m'ha servit mai, allò llegit, per anar més enllà?

I és la indulgència que trobo que hom ha de tenir amb si mateix la que m'estalvia les respostes, prou obvies, i un cop més em permet excusar-me en la manca de temps, doncs bé és cert que moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat.

dilluns, 4 de juliol de 2016

Watashi no rin-jin

Avui he somniat que dues veïnes de casa, mare i filla, eren vampires. La casa del somni, però, no es corresponia ni amb la casa on visc ni amb cap casa que em sigui coneguda, i ambdues veïnes, mare i filla, que portaven pròtesis dentals per amagar la llargada dels respectius ullals, també m'eren desconegudes.

Al confús desenvolupament del somni experimentava jo un fort desig no gens innocent per la filla, persona ja adulta, que en tot moment mostrava una evident avidesa per la meva persona. No obstant això el seu capteniment era d'una pulcritud exquisida, de manera que no només em protegia de l'escomesa d'altres vampirs que campaven pel meu subconscient, sinó que insistia que només amb el meu beneplàcit gosaria ella fer-me seu, alhora que m'enumerava els nombrosos i evidents beneficis de la seva mossegada. Jo, però, dubtava. I si les manyagueries de les seves paraules no fossin més que sopars de duro per entabanar-me i poder-me xuclar-me la sang? I si la mossegada resultava excessivament dolorosa? I si els plaers promesos no ho eren pas, de plaents? I si l'eternitat se'm feia feixuga? I si...?

Fins que enmig dels dubtes he despertat pres d'un cert desassossec, on es barrejava no només la paüra per allò desconegut i la frisança per allò desitjat, sinó, també, un cert enuig per la meva sempiterna indecisió. talment, ni tan sols en somnis, m'estigués permesa la possibilitat de donar existència a allò que crec desitjar.

dimarts, 28 de juny de 2016

Kochira wa watashi dewa arimasen

Sovint allò que crec desitjar resulta quelcom indesitjable pels altres, això és, quelcom no volgut per tots aquells que, em siguin coneguts o desconeguts, tenen la dissort de no ser jo. Què fer, aleshores? perseverar en allò que crec desitjar o donar-me i renunciar a allò que crec desitjar? Afortunadament, o no, res no m'impedeix imaginar-me que allò que crec desitjar s'esdevé, de manera que endut pel contingent caprici del meu pensament les conseqüències d'allò que ja m'ha deixat de ser desitjable que s'esdevingui, en imaginar jo que ja s'ha esdevingut, deixen d'atabalar-me. Però no pas, és clar, per la negligible dissort d'aquells a qui el meu desig pogués incomodar, sinó, només, per evitar-me l'enutjosa fatiga d'haver d'imposar el meu caprici, doncs imposar-se a tots aquells que tenen la dissort de no ser jo és cosa que potser no paga mai la pena.

dilluns, 20 de juny de 2016

Negaimasu, sōzō shimasu, oboemasu

- Quan en Jim té ganes de fer alguna cosa - va dir Jules -, i en la mesura en què creu que no perjudicarà ningú (pot equivocar-se), ell la fa, per el seu gaudi i per extreure'n una lliçó. Aspira a convertir-se en un savi, algun dia, escriu Rochė en un cert moment, a Jules i Jim.

I l'habitual fer del tal Jim em porta, com no pot ser altrament, a pensar en la meva pròpia manera de no fer, doncs jo, d'habitud, quan tinc ganes de fer alguna cosa no la faig pas, no fos cas, i més m'estimo imaginar-me fent-la per tot seguit ja recordar-me havent-la fet, la cosa primer desitjada i tot seguit imaginada, avinentesa que no sé jo si em permetrà extreure gaires lliçons ni em durà molta o poca  saviesa, però que sens dubte resulta d'allò més confortable (i imaginativa).

Desitjar, imaginar, recordar. Vet aquí, potser, tot el meu viure.

dimecres, 15 de juny de 2016

Truffaut-san to Roché-san wa issho ni ikimashita

Jules i Jim. Tot just quaranta pàgines llegides, però crec entendre perquè Truffaut no només va decidir adaptar la novel·la homònima de Roché sinó, fins i tot, per què el resultat del seu treball fou tan reeixit. No crec que el mèrit sigui dels fets narrats, que també, sinó, per sobre de tot, de la elegant agilitat narrativa que exhibeix Roché, no exempta d'una certa i llaminera acceleració, que trobo que en tot coincideix amb l'entusiasta manera de fer del primer Truffaut. I si algú discrepa de les meves paraules, que calli i visioni Les mistons.

I si cosa de quinze anys després del darrer visionat encara recordo Jules et Jim amb ànim exaltat, resto perplex pel record que guardo de Les Deux Anglaises et le Continent, potser la pel·lícula de Truffaut que menys m'ha plagut, i també basada en una novel·la de Roché. Em caldria, doncs, en la mesura del sempre difícil possible, reveure la pel·lícula i llegir la novel·la homònima, cosa certament problemàtica, ja que el meu inexistent francès no em permet entomar una lectura així i, que jo sàpiga, no existeix cap traducció catalana. Castellana sí, a Libros del Asteroide, però no tinc el costum de llegir traduccions al castellà i, ai las, crec ser una persona d'admirables i beneits costums.

dilluns, 13 de juny de 2016

Tokoro de

L'home, que acabava de trobar en el seu cor el pensament herètic i perillós sobre la vanitat de la pròpia existència, es tornava a trobar davant d'un altre (darrer) dilema: acceptar la temporalitat de l'existència en nom d'aquesta valuosa revelació aconseguida a través d'un gran patiment (que exclou tota moralitat i que és, doncs, la llibertat absoluta) o bé, en nom d'aquesta mateixa revelació, deixar-se caure als braços del no-res, escriu Danilo Kiš a Una tomba per a Boris Davidović.

Suposo que no es pot dir millor, i que qualsevol comentari que ara jo fes no només resultaria fatxendós i confús sinó, sobretot, sobrer. Però talment l'escorpí aquell de la faula, no puc evitar de fer un cop més el ridícul afegint una mena de coda a les paraules del senyor Kiš, doncs trobo que el propi patiment no és pas l'únic camí que ens pot dur a conèixer i provar d'acceptar la vanitat de la pròpia existència, això és, que la nostra existència no és més que una no sempre bonica aparença de la que hom acostuma a restar massa ufanós. I és que gràcies a que molts han deixat per escrit el seu propi patiment, hom pot fer via aprofitant-se del patiment aliè, camí de final potser més incert, però sens dubte molt més confortable de seguir.

dijous, 9 de juny de 2016

Kinō, watashi wa eiga ni ikitakata desu

Ahir hagués volgut jo anar a la seu de la Filmoteca a veure Macao, l'enfer du jeu, de Jean Delannoy. I no és que tingui jo gaire interès per l'obra de Delannoy, de qui només recordo alguna intranscendent pel·lícula vista en la infantesa, i a qui el meu idolatrat Truffaut criticà amb ferotgia des de les pàgines de Cahiers du Cinema. A més, és Bertrand Tavernier qui ahir presentava la pel·lícula, doncs no per res ha estat el propi Tavernier, vell amic d'Esteve Riambau, director de la Filmoteca, qui ha proposat el passi de la pel·lícula de Delannoy dins el cicle que aquests dies li dedica la Filmoteca (a Tavernier, no pas a Delannoy). I, com no pot ser altrament, la recomanació de Tavernier, prolífic director que em desperta una intensa i personal antipatia per tot un seguit de raons que ara no venen al cas, poc em convida a interessar-me per l'obra de Delannoy.

Perquè, doncs, ahir hagués anat jo a la seu de la Filmoteca si un cert retard en la gestió de les rutines del vespre no m'ho hagués impedit?

dilluns, 6 de juny de 2016

Jakaranda no hana

És al jardí de la Vil·la Florida on veig com dos membres d'un equip de neteja de l'ajuntament del cap i casal escombren amb una certa malaptesa i no poca desgana el paviment de lloses de pedra que ocupa una part de l'esmentat jardí. I en parar una mica d'atenció veig com els ramassos d'ambdós escombraires apleguen i barregen tot el que troben al seu davant, com ara clofolles de llavors de gira-sol, excrements de gos, petits bocins de paper, puntes de cigarret, molles de pa, fulles seques, sorra i moltes altres menudalles que en caure a terra han perdut llur suposada raó de ser i han esdevingut no més que brossa, excepció feta, només faltaria, de les delicades flors de xicranda, que fins i tot enmig de la merda conserven una certa dignitat, avinentesa que sens dubte hauria d'eximir-les de ser escombrades i rebregades, com així faig saber als dos escombriaires, que, costa de creure, no atenen al meu prec i tot seguit perden una vida que no necessitaven, doncs res no es mereixen aquells que no admiren la bellesa, això és, tot allò que jo trobo bell.

divendres, 3 de juny de 2016

Watashi desu (XI)

I si jo no fos aquell que crec ser? És a dir, i si de cop sobte tingués jo el convenciment de no ser aquell que fins ara creia ser? I si des d'ara mateix cregués jo ser una altra persona? Tal vegada algú com molts dels indesitjables estòlids que acostumo a ensopegar en el meu apressat anar amunt i avall al llarg del dia? Deixaria de semblar-me estòlid, aleshores, l'indesitjable que ara creuria ser? I aquell que fins ara creia ser, m'ho començaria a semblar, d'estòlid? I els sempre capriciosos Déus, a qui honorarien amb el seu sempre llaminer favoritisme? A aquell que ara creuria ser, o encara a aquell que abans creia ser? I ja per anar acabant, en què es diferenciaria aquell que ara creuria ser d'aquell que ara ja no creuria ser? És més, a algú li importaria si encara sóc aquell que creia ser o si ja sóc aquell altre que ara crec ser? I a mi mateix, m'importaria, o, si més no, m'hauria d'importar?

dijous, 26 de maig de 2016

Ban-jin desu

Escrivia Pla a La vida amarga que en tota casa de dispesa hi ha sempre un barrut que no paga. Pla, bon coneixedor de les cases de dispesa, i bon coneixedor també d'allò que, ai las, som les persones, ho trobava enutjós però inevitable, i establia que calia evitar les cases amb un excés de barruts, doncs un barrut a compensar per la resta d'hostes encara rai, però si eren molts els barruts aleshores les condicions de la casa es ressentien, el menjar empitjorava i la convivència es feia difícil. Aleshores només restava una opció, mudar de dispesa i cercar recer en una nova casa encara no malmesa per l'excés de barruts i la claca corresponent, doncs provar de fer fora els barruts, gent no només barruda sinó també violenta i fatxendosa, era quelcom impossible.

Dit això, només em resta lamentar que mudar de barri, de ciutat, de país (si de cas de planeta), no sigui tan fàcil com mudar de dispesa.

dilluns, 23 de maig de 2016

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Fahrenheit 451, canònica distòpia de Bradbury posada en escena per Truffaut, les coses estan clares des d'un principi: cal prohibir la lectura per què els llibres menteixen i provoquen infelicitat. Davant d'aquest principi fundacional hi ha dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent aquells que no ho accepten, si més no a ulls de lectors i espectadors, moralment superiors a aquells que sí ho accepten.

A The lobster, en canvi, distòpia poc canònica de Yorgos Lanthimos, només una cosa resta clara, que la distòpia es basa en la prohibició que hom visqui solter per motius que semblen no treure cap a res. Davant d'aquest principi fundacional també s'ofereixen les mateixes dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent, en aquest cas, ambdues igualment problemàtiques, doncs aquells que fugen de la imposició acaben ells mateixos captius de noves i estranyes imposicions, talment Lanthinos ens advertís que les coses no són tan senzilles com hom creia pensar en temps de Bradbury i Truffaut, quan hom podia diferenciar entre bons i dolents. Ara, si de cas, la tria cal fer-la entre dolents i pitjors, cosa no sempre agradable de fer.

dimecres, 18 de maig de 2016

Doko ni otearai ga arimasu ka

D'un temps ençà resto ben cofoi de la femta que excreta el meu tracte digestiu. Uns cagallons formosos, llargaruts, sòlids i cilíndrics que es capbussen amb silent promptitud al petit bassal de l'inodor de torn. I és tanta la meva satisfacció que no em sé estar de fer saber a tothom que em vulgui escoltar, i a qui no també, les excel·lents excel·lències dels meus excrements, de les que parlo amb orgull i exuberància, amb infinitud de detalls i amb l'ànim exaltat, doncs l'assumpte, convindran amb mi, és de la màxima rellevància.

Però, costa de creure, no acostumo a trobar mai en els meus interlocutors un sincer interès pel significat de les meves paraules, talment, més enllà de l'agradosa i hipòcrita benvolença amb que hom acostuma a escoltar les paraules d'altri, cap importància tingués l'excel·lència dels meus fems. És aleshores que m'empipo i m'acuito a prendre l'esmolat glavi per fer pagar a l'insolent de torn el preu de la seva indiferència. Però al darrer moment, quan ja ensumo la sang del desgraciat, aturo el gest i em dic que poca culpa té, el meu interlocutor, i, que si de cas, el que cal és conscienciar a la societat de la grossa importància que per a tots té el bon funcionament del tracte digestiu. És per això que em prenc la llibertat de redactar un manifest del tot imprescindible, al que espero que tots els qui llegeixen aquestes ratlles s'adhereixin de manera immediata, clara i inequívoca, altrament, caldrà que s'atenguin a les conseqüències de la seva incúria. Dit això, començo:

diumenge, 15 de maig de 2016

Utsukushī desu ka

I és a la poc transitada vorera del carrer Atenes que em ve el record d'haver llegit que tres són les capacitats en que cal excel·lir per tal d'assolir tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit (ara respirin), això és, memòria, intel·ligència i voluntat que serien les capacitats, i veritat, bellesa i felicitat que seria tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit. Encara que arribat a plaça Molina ja he bescanviat la sempre inabastable felicitat per una més discreta i raonable confortabilitat, i en creuar Balmes a l'alçada de Sant Eusebi bescanvio també la problemàtica veritat per un molt més sensat escepticisme.

I encara que ara ja fa estona que sóc arribat a la placidesa de la llar, i que les verdures ja han estat cuites, menjades i païdes, cap succedani trobo per la bellesa, talment res no pogués apaivagar-me l'enutjós desig d'abastar allò que, més que ser, considero bell.

dimecres, 11 de maig de 2016

Sanmiittai

"Tornar-se humils", va pensar l'ajudant, "és per a molts l'últim refugi que tenen a la vida", escriu Walser a L'ajudant.

Qui així pensa sembla ser en Joseph, l'ajudant de l'enginyer Tobler, o si més no això és el que ens diu la veu narradora, cosa que em planteja un primer i innecessari problema, el de discernir, en la mesura del possible, en què es diferencien el tal Joseph, l'esmentada veu narradora i el propi Walser, autor de tot plegat, talment jo fos Sant Agustí provant d'escatir el misteri de la Santíssima Trinitat, doncs a l'igual que Els germans TannerL'ajudant està narrada en una tercera persona que em sorprèn, tal vegada Walser provés d'agafar distància d'ell mateix. En canvi, Jacob von Gunten està narrat en una primera persona que se'm fa més propera, i és potser per això que em resulta la més rodona de totes tres, amb el benentès, només faltaria, que totes tres em semblen unes més que esplèndides novel·les, d'aquelles només a l'abast de qui no formarà mai part de cap associació d'escriptors.

Sigui com sigui, sembla que Walser va refugiar-se molt aviat en la humilitat, qualitat d'humil, que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.