Yubi

No em plau el so consonàntic de la lletra erra en paraules com ara fanfàrria, rem o irrealitat. La successió de patacs que es produeix per la pertorbadora vibració dels plecs glotals en fer el so característic de l'erra sonora em desplau tant, que, per contagi, el significat de certes paraules on aquest so és inclòs també em desplau, com ara ratafia, un mal beuratge d'excessiva dolçor. A més, a causa de la mala posició d'una dent, la incisiva externa esquerra del maxil·lar inferior, tinc dificultats per pronunciar alguns grups consonàntics on el so de l'erra és inclòs, com ara el format per la continuitat fònica de la de i la erra, és a dir, el so que formen totes dues consonants davant d'una vocal en paraules com ara drac o pedra. Per sort no sóc serbi i puc estalviar-me el mal tràngol de fer la coneixença d'algú anomenat Andrija, Dragan, Dražen, Jadran, Pedrag, Vedran o Zdravko, tampoc espanyol i no visc a la bonica ciutat de Madrid, que jo pronunciaria Marrid. És per tot això que a partir d'avui no inclouré en els meus escrits cap paraula on el so de l'erra sonora sigui present, i si per manca d'atenció m'erro (ai) en això, em tallaré un dit com a penyora, començant pels dels peus, per cada descuit que em facin saber. Siguin, però, misericordiosos.

Kochira wa Swoboda-chan desu

Annette Swoboda és l'autora d'un llibre excepcional que tinc a la biblioteca de casa, Dudus Töpfchen, o en Dudu i l'orinal, en la seva versió catalana. Un conjunt de sis il·lustracions a doble pàgina cadascuna, totes sis d'anàloga composició, on l'ànec Dudu ocupa la banda dreta del dibuix i els integrants del cor que l'acompanya, un parell d'ocells, un petit gos i el cap d'un cavall de joguina, la dreta, restant sempre el centre buit. En totes sis il·lustracions, d'un dinamisme que d'esquerra a dreta ens convida a avançar en la narració, en Dudu mostra una gran determinació en els seus actes, com quan es posa l'orinal al cap, talment Don Quixot a l'ínsula Baratària, alhora que els membres del cor el contemplen escèptics. Un fons neutre en rebregats colors primaris realça l'acurada definició dels personatges, de mirades tan expressives que arriben a recordar alguns dels autoretrats de Rembrandt. Un magnífica opció, en definitiva, pels afeccionats a la narrativa visual, sense que per això haguem de menystenir el seu text, d'una prosa clara i precisa.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Súnion ni ikimashita ka

Tot text escrit hauria de ser llegit amb desconfiança. Encara més si és ben escrit, i absolutament si a més diu allò que ens plau escoltar. És per això que cal desconfiar amb fermesa del doctor Riba, i més si parlem de la segona de les seves Elegies de Bierville, el més conegut dels seus poemes. A Súnion, amb bellíssims dístics elegíacs, Riba ens encoratja a viure, ens fa hereus d'una culta tradició, i mira de consolar-nos del mal fat, talment ens parlés Epicur oferint-nos la felicitat dels nostres records i de tota la nostra suposada història, avantpassats inclosos. No es pot demanar més, i que volen, a tots ens plau ser enredats, fins al propi Riba, que no desconfià de les seves pròpies paraules, quan, potser, és de nosaltres mateixos de qui més hem de desconfiar.

Shinden o mimashita ka

Així dons, l'art grec és una síntesi de raó i vista, de la geometria i el dret de veure, escriu Zbigniew Herbert, a un bàrbar al jardí, en parlar de les subtils llicències que es permetien els arquitectes grecs a l'hora de bastir llurs construccions.

I en un àmbit més universal, és potser aquesta intel·ligent barreja entre metafísica i positivisme, raó abstracte i observació empírica, teoria i pràctica, idealisme i pragmatisme, o com li vulguin dir a la indispensable infidelitat intel·lectual, la raó per la que, prop de tres mil anys després, encara continuem parlant dels senyors grecs. Llàstima, però, que no haguem aprés encara la seva màxima virtut, aquella que podem contemplar, exemplificada amb sòlida roca, a no pas pocs indrets.

Dare ga jisatsu desu ka (II)

De mica en mica, a mesura que m'enfilo per l'humit pendent, vaig deixant enrere les veus dels meus acompanyants, que resten endarrerits per la lògica malaptesa dels més menuts. Les camagrogueres habituals, però, resten buides, i em concentro tant en l'observació de la molsa, sabent com sé que tot un erol de camagrocs pot camuflar-se amb gran eficàcia, que no m'adono de la meva solitud fins que és massa tard, i ni tan sols amb enutjosos crits arribo a fer-me sentir. Tant és, continuo capficat amb la molsa, d'on arreplego ben poca cosa, alhora que resto hipnotitzat per uns diminuts bolets de blavosa coloració que neixen de la soca corcada d'un roure. Els imagino metzinosos, mortals, i m'imagino menjant-los allà mateix, golafre, fins a restar ajagut sobre les pútrides fulles que cobreixen el sòl. Però en imaginar, també, els seriosos contratemps que la meva fi causaria al meus acompanyants, la recerca i identificació del meu cos, l'orfenesa de la petita A., els embrollats tràmits legals, i les meves absurdes ambicions, concloc que sí, que aquest podria ser el lloc, i els delicats fongs la manera, però que l'adverbi més important, el quan, encara no és arribat.

Ame o tabetai desu

Ahir vaig veure com una dona menjava llaminadures. Asseguda al meu davant, als Ferrocarrils de la Generalitat, la dona prenia els dolços d'una bossa de plàstic transparent i els engolia a un ritme constant, ni afamada ni goluda, talment mengés sense causa, com un autòmat. Llengües, núvols, píndoles de xocolata, pega dolces negres i vermelles, gominoles amb forma d'ós, d'ampolla de refresc de cola, de maduixa, d'aràcnid i mil llepolies més que endrapava amb gest precís, prenent amb delicadesa les llaminadures de la bossa i emportant-se-les a la boca, sense pressa però sense pausa, una, i una altra, i una altra, i una altra, fins a no deixar-ne cap. Ara li recordo els dits, llargs, d'ungles cuidades sense pintar, els llavis molsuts esquitxats de sucre blanc, els cabells bruns i llisos, i un estampat de rodones que li guarnia la roba. I és sense cap raó que demà, quan torni a agafar els Ferrocarrils, seré jo qui porti una bossa plena de llaminadures, que menjaré a un ritme constat, ni afamat ni golut, talment un autòmat, amb el desig que algú, potser ella, s'hi fixi i escrigui alguna cosa com ara... ahir vaig veure com un home menjava llaminadures.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita (II)

He pensat com tu que m'havien de passar coses especials. M'hi creia destinat. Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res.

Escriu Julien Gracq a la ribera de les Sirtes.

Si consideréssim una classificació de la novel·la atenent al seu argument, això és, l'acció narrada, sens dubte que una de les principals categories fora la de les novel·les a on no succeeix mai res i només es pot narrar l'espera dels seus protagonistes, doncs acostumen a ser novel·les on els personatges romanen a l'espera d'algun fet decisiu que doni sentit a llurs vides. Fet, és clar, que mai no s'esdevé, doncs no és qüestió que un fet qualsevol destorbi allò que ens acostuma a voler mostrar l'autor, la manca de sentit de tot plegat. Paradigma d'aquesta categoria de novel·la seria el desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, ficció que ja saben que em plau citar tant sí com no, i l'oncle Vània deTxèjov, que no és una novel·la però tant és. I pel que porto llegit, no em reca afirmar que la ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, és, sens dubte, una de les grans obres d'aquest gènere, el més noble de tots, el de les novel·les a on no passa mai res.

Kakumei

Imagino una revolució, posin-li el nom que més els plagui, on els dogmàtics de torn prenen el poder i miren de fer taula rassa de tot el passat. Imagino els monuments enderrocats, els llibres cremats, les ciutats enrunades, i degollats tots els que no combreguen amb la nova fe. Imagino, també, un vell escriptor escarnit públicament per ser qui és, que veu com els seus llibres són cremats per tal que idees caduques no contaminin els nous temps. Imagino a l'escriptor envoltat d'enfervorits revolucionaris, els seus botxins, esperant el tall alliberador del ganivet amb un somriure als llavis. Imagino al cap de l'escamot revolucionari, que sorprès pel somriure de l'escriptor no dubta a fer-ne befa, tot recordant-li que d'aquí poc serà mort, la seva obra oblidada i el seu món reduït a cendra. Tant és, imagino que respon l'escriptor, abans de caure occit pel tall de l'esmolat ganivet, d'altres tornaran a escriure els meus llibres. I imagino el cos de l'escriptor, caigut a terra, inert als peus del seu botxí, que tot netejant la fulla del ganivet li respon, seriós, tant és, d'altres tornaran a fer la meva feina.

Kyō no kakimono (X)

De vegades em plau escriure paraules discretes i mesurades, d'un significat prudent i fàcils d'oblidar. Ben al contrari, altres cops em plauen les paraules cridaneres, de formes excessives i significat forassenyat. I no són poques les vegades que ensopego amb algun mot que m'enllamineix, bronze, per exemple, i friso per agombolar-lo enmig d'una prosa florida. D'habitud, però, és només que en anar distret d'aquí cap allà faulejo (?), i sense adonar-me'n ni voler-ho, construeixo històries que després no sé com acabar. No és menys habitual que pres per l'entusiasme per allò que acabo de llegir vulgui imitar l'estil de les meves lectures, o fer-me meves les opinions d'altri. És aquest eclecticisme el que em condemna, aquesta barreja, sovint contradictòria, doncs en voler-ho tot és com si no volgués res, en ni tan sols saber el que vull.

Dare ga sakka desu ka

Llegeixo el viatge a Roma, d'Alberto Moravia, on trobo a Mario, un personatge que fa de poeta. I fa de poeta no pas per què escrigui poesia, i ara, sinó per què s'identifica amb un poeta que ja va escriure tota la poesia que ell hagués volgut escriure, Guillaume Apollinaire, i, a més, afegeix el propi Mario, ho va fer infinitament més bé que no ho hauria pogut fer jo. Tanta sinceritat redimeix la impostura de Mario, i deixa en mal llocs a tots aquells que escriuen i tornen a escriure allò que d'altres ja van escriure, infinitament més bé que no ho fan ells, només pel dubtós goig de fer-se dir escriptors.

Kochira wa Essa-chan desu

Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.

Kinoko o tabemasu ka

Davallant amb cura per un humit pendent sembrat de molsa, on cerquem saborosos camagrocs i trobem no pas pocs becs de perdiu, arribem a un petit curs d'aigua, no més que una pixarada, que de sobte s'eixampla i ens obsequia un sorprenent gorg, diminut i excels, cobert pel dens brancam propi de la vegetació de ribera, on un sabater posa a proba l'hidròfug recobriment de llurs potes, que li permet caminar sobre l'aigua talment fos el fill de Déu al llac de Genesaret. Amb alguna esgarrinxada, peatge obligat d'un sotabosc llargament abandonat, que paguem gustosos, descansem sobre la volta de verdor que ens protegeix de tot mal, alhora que els dos menuts piquen l'aigua amb l'ajut de sengles branques. És aleshores que em venen a la memòria les imatges de El ángel exterminador, de Buñuel, on un grup de burgesos resta reclòs en un fastuós habitatge del que no gosen sortir, en ser retinguts per una força misteriosa. Però malauradament nosaltres no som figurants de cap pel·lícula, i cap excusa ens evita d'abandonar el gorg, i també uns petits bolets blancs que ens són desconeguts i no collim.

Jiyū

L'endemà Lavretski es llevà dejorn, parlà amb l'stàrosta, visita la granja, feu alliberar de la cadena el gos del corral, que s'expansionà amb alguns lladrucs, però no encertà a aprofitar-se de la seva llibertat. Escriu Turguènev, Ivan Serguéievitx Turguénev, a l'inici del capítol vint de Niuada de gentilhomes.

Sóc de l'opinió que quan Turguénev ens parla, talment un apunt naturalista per ambientar l'acció, del gos del corral, no ens parla pas de cap gos, ni fa una innocent digressió, sinó que ens avança la seva tesi, això és, que el protagonista de la seva narració, potser el mateix Turguénev, malbarata la seva llibertat. Però sigui referida a gossos, a il·lustrats prohoms russos, o als meus atrafegats contemporanis, no comparteixo la visió que Turguénev ens ofereix de la llibertat. I no és només que jo sigui poc amic de compartir, sinó que com a bon estoic que sóc, ni que sigui a estones, trobo que la llibertat no és més que la manera en què decidim entomar les particulars circumstàncies de la nostra vida, ni que sigui bordant, i en cap cas, la fútil tria d'aquestes circumstàncies.

Shugi

Sense ficció, és el paorós títol d'un nou programa de gènere documental de TV3. I dic paorós, de paüra, gran por, perquè només en la doctrina no hi ha ficció, doncs només en la doctrina hi ha realitat, essent doctrina i realitat sinònims perfectes, en no tenir ni doctrina ni realitat una existència efectiva, per molt que ambdues abstraccions ho pretenguin. Valgui com a exemple de la confusa explicació que acabo de redactar l'obra de Ken Loach, director de cinema, diuen, on sota l'etiqueta de realisme se'ns ofereix el que sempre ofereixen els realistes, doctrina i adoctrinament. O el que jo mateix acabo d'escriure, digne, també, del pitjor dels catecismes, i mancat de l'humor que, algun cop, se li escapa al senyor Loach, doncs ningú no és perfecte.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita

Llegeixo Julien Gracq, al castell d'Agol, i tot i una lleu remor que em recorda al prodigiós Jünger de en els espadats de marbre, tinc la màgica sensació d'estar llegint el Vampyr de Dreyer, si és que això és possible, doncs, paràgraf rere paràgraf, al llarg d'interminables subordinades que s'allarguen sense cap pausa on prendre alè, i perdut enmig d'una adjectivació sense parió, resto aliè al significat d'alló que llegeixo, potser un clàssic triangle amorós, alhora que una desassossegadora inquietud em pren amb sobtada violència, mostra evident del geni del senyor Poirier, veritable cognom de Gracq, poc interessat, com ell mateix evidencia en el prefaci, en les particulars circumstàncies de l'acció narrada.

Kami wa watashi no uchi ni kimashita

Avui Déu m'ha vingut a trobar i s'ha mostrat disgustat pel meu capteniment. No és que no em mostreu el degut respecte, és que ni tan sols m'ofeneu amb la vostra irreverència, feu com si jo no existís! ha conclòs després de fer-me un sermó. Jo, és clar, he mirat d'excusar-me i he adduït en la meva defensa que, efectivament, sempre havia cregut que ell no existia, doncs mai fins ara no havia tingut cap prova solvent de la seva existència. Doncs sí que existeixo! ha assegurat picant fort sobre la taula, i ara que ja ho sabeu, què penseu fer? Jo, és clar, i perdonin la repetició, he mostrat la meva sorpresa i no he pogut evitar de fer-me meva la seva pregunta, què penso fer?! he exclamat, tot perplex. Això mateix, què penseu fer? ha insistit ell, fitant-me als ulls i assenyalant-me amb el dit índex de la mà dreta... Anar a preparar el sopar, que és fa tard, he respost, un cop recuperat de l'ensurt inicial, sopa de farigola i truita de ceba.

Nani o yomimasu ka

Entre el que aquí poden vostès llegir i el que jo he escrit hi ha una certa diferència, per molt que tant vostès, amables lectors, com jo, l'autor del text, fem servir el mateix sistema de signes escrits. De la mateixa manera, també hi ha una certa diferència entre allò que jo hagués volgut escriure i allò que finalment he escrit, és a dir, entre el meu pensament i la seva expressió escrita, per més que tots dos se serveixin, també, del mateix sistema de signes. Però lluny de voler jugar al joc de les set diferències, trobo que tant és, si jo no escric allò que hagués volgut escriure, i vostès no llegeixen allò jo he escrit o, encara menys, allò que crec haver escrit, doncs cap de les quatre coses, ni allò que jo hagués volgut escriure, ni allò que he escrit, ni allò que crec haver escrit, ni allò que vostès llegeixen, té la més mínima importància.

Uede

Amunt, amunt! crido en pujar corrents per les escales, principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic, panteixant per l'esforç, però feliç i entusiasmat. Amunt, amunt! continuo cridant, alhora que grimpo, posant un peu aquí, una mà allà, per l'arrebossat del badalot. Amunt, amunt! torno a cridar, enfilant-me sense por per la tija del parallamps, amb vistes al mar, a Collserola, i als terrats dels veïns. Amunt, amunt! encara crido, fent equilibris sobre el màstil, emulant al més traçut dels funàmbuls. Amunt, amunt! crido encara més fort en llençar-me enlaire, tot fent pressió amb la planta dels peus per impulsar-me. Amunt, amunt! persisteixo en el crit, amb la certesa que l'empenta del meu salt vencerà la força gravitatòria i travessaré l'atmosfera terrestre, tota, troposfera, estratosfera, mesosfera i ionosfera. Amunt, amunt! miro de cridar, esdevingut ja cosmonauta, però la meva veu resta silent, mancada d'un medi elàstic per on desplaçar-se, i jo mateix resto desorientat en trobar-me mancat de referències externes, lliure de camps gravitatoris, perdut en l'isotropia d'un espai-temps infinit. Amunt, amunt! expira el meu darrer alè, després d'uns instants de lògica perplexitat, i moro ofegat per la manca de l'imprescindible oxigen.

Kochira wa Ix-san desu

Fa temps vaig llegir una entrevista a on l'entrevistat esmentava una colpidora sentència d'un tal Ix. Des d'aleshores, sempre que puc aprofito per esmentar la meva simpatia per Ix, i reprodueixo allò que recordo del que vaig llegir. I quan els meus interlocutors, enllaminits per allò que ja he dit em demanen noves dades del tal Ix, de qui diuen no haver sentit a parlar mai, m'apresso a inventar el que calgui per mirar de no decebre'ls. De manera que amb el temps he anat el·laborant una complerta biografia d'Ix, he estructurat el seu suposat pensament, i li he bastit una complexa xarxa de relacions amb els més reconeguts intel·lectuals. I tant he excel·lit en la meva recreació, que ja he estat cridat més d'un i dos cops a programes de radio i televisió per perorar sobre Ix, i actualment estic redactant una complerta i extensa biografia per encàrrec d'una important editorial. Llàstima, però, que, en una entrevista recent, l'entrevistat que va esmentar a Ix ja fa molt de temps ha afirmat que el tal Ix no ha existit mai, i que només va ser una facècia que es va permetre davant de la insistència del periodista en demanar-li noms. Jo, és clar, ja m'he afanyat a desmentir a l'entrevistat, i he començat a escampar rumors sobre la seva poca solvència intel·lectual. I penso fer tant de soroll que estic ben segur que ofegaré la seva veu, doncs per res del món voldria perdre el meu nou estatus, el de màxima autoritat sobre Ix.

Tengoku ni ikitai dewa arimasen

Pero entonces sobrevino la decadencia. Se comenzó a recurrir a la inteligencia y emergió la astucia. Llegeixo amb disgust creixent Bao Jingyan, autor xinès del segle tercer de qui no se sap res del cert, doncs fins i tot es dubta de la seva existència, essent potser el seu nom no més que un pseudònim. En les paraules de Jingyan retrobo tots els tòpics habituals al voltant del mite del bon salvatge, talment estigués llegint la famosa (i falsa) Carta del gran Cap Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, o un manual d'auto-ajuda new age d'inspiració Roussoniana. Només que el senyor Jingyan és molt anterior, tant, que potser fou el primer a condemnar per escrit no ja el progrés, sinó la pròpia intel·ligència, a la que culpà de tots els mals que ens allunyen de l'arcàdia primigènia. Si fa no fa com Millàn-Astray, poc amic també de la intel·ligència, doncs no per res la utopia ha infantat els més cruels totalitarismes.

Tegami o yomimasu ka

En un cert moment el coprotagonista de la pel·lícula recull un carta de la bústia, llegeix el remitent, i, sense obrir-la, la guarda a la grossa butxaca d'un abric. Una acció anecdòtica que pren un protagonisme que anticipa el que s'esdevindrà més tard, quan la carta adquirirà una certa rellevància. Diuen els entesos que en un guió de cinema o de televisió no pot haver cap element sobrer, i que si en un cert moment la càmera mostra com algú es guarda una carta a la butxaca, aquella carta tornarà a sortir. Per això, quan he vist com el protagonista recollia una carta, mirava qui era el remitent, i la guardava a la grossa butxaca d'un abric, he sabut del cert que la cosa no acabaria aquí. L'altre pràctica habitual és dissimular l'acció dins el desenvolupament de la trama i, arribat el moment, fer un flash back per tal que l'espectador recordi el que potser abans li ha passat per alt. Cap de les dues opcions no em plau, i encara menys la combinació d'ambdues, doncs trobo que els professionals del ram, per molt que responguin al nom de Lars von Trier i facin films excel·lents, haurien de confiar més en les capacitats dels seus espectador.

Subete

És cosa sabuda que tot el que jo pugui arribar a pensar, a dir o a escriure, ja haurà estat pensat, dit o escrit per algú altre, i no trigarà gaire a ser pensat, dit o escrit per no pas pocs més. De la mateixa manera, tot el que els altres han arribat a pensar, a dir o a escriure, ho hagués pogut pensar, dir o escriure jo mateix. O potser no pas tot, doncs bé n'hi ha de més talentosos i esforçats que no pas jo, i pocs de tan talossos. Però tant és, doncs la certesa en la poca originalitat de les meves afirmacions fa que no dubti gens en fer-me meves les dels altres, això és, fer-les passar per meves, amb la incerta seguretat que bé se m'haguessin pogut ocórrer a mi.

Hoteru ni imasu

A les pàgines de Hotel Savoy retrobo l'habitual argument de no poques novel·les de Joseph Roth, el presoner de guerra que torna del captiveri a un país que ja no existeix. I també retrobo, i això és una agradable sorpresa, el mateix hotel que Kazuo Ishaguro ens obsequià a Els inconsolables. No ben bé el mateix, és clar, doncs l'Hotel Savoy és reduït a cendres a les darreres pàgines de la novel·la de Roth, però tots dos hotels vesteixen les mateixes robes absurdes (i prenguin l'adjectiu com el que és, una lloança) que embolcallen una mateixa història, la d'uns personatges, una comunitat, que esperen un esdeveniment que ha de salvar-los de tots els mals, talment tots fossin, tots fóssim, feligresos del reverend Fiveiski, segons la torbadora prosa de Leonid Andréiev,

Tots es queixaven de la vida, però cap no volia morir, i tots esperaven quelcom amb una tensió de tot el seu ésser, i aquella espera no tenia començament, com si fos nada amb el primer home. Aquesta espera havia passat a través de tots els cors, a través de tots els cervells de tots els homes, tant dels que se n'havien anat com dels que encara vivien. I per això era tan autoritària i poderosa. Però també era amarga, per tal com havia extret tota la tristesa de les esperances no realitzades, tota la dolor de la fe defraudada, tota la pena de la dramàtica solitud. L'alimentava la saba de tots els cors humans, i ara s'estenia damunt llurs vides com un arbre esponerós.

Takushī de ikimasu (II)

El taxista, doncs, deixa de ser taxista i esdevé aturat. Fins que un cop exhaurida la prestació d'atur, el taxista que imagino, a qui continuaré anomenant així tot i la prohibició legal que té a fer de taxista, comença a treballar com ajudant de cuina en un restaurat de menjar ràpid de la nova terminal de l'Aeroport del Prat, ironies de la ficció, gràcies a la mediació d'un cunyat seu. Allà el taxista, lluny de perdre la por als avions, persevera en aital irracionalitat, per molt que, dia rere dia, cap avió no s'estavella i els fets desmenteixen les seves pors. Però és cosa sabuda que els fets tenen poca rellevància a l'hora de formar-se opinions, i la manca de tragèdies aèries només serveix per convèncer-lo, encara més, que el proper avió no té altra possibilitat que estavellar-se. Aquest convenciment porta al taxista a fer la seva feina amb la més gran dedicació, en la certesa que està preparant el darrer àpat dels malaurats que seuen a les taules. És així que, no mancat d'un cert talent natural per a la cuina, i empès per lloables sentiments humanitaris, el taxista ascendeix en l'escalafó professional del restaurant on treballa i arriba a ser cap de cuina. No atura, aleshores, la seva progressió, doncs aprofita les vacances per fer estades en els millors restaurants del continent, gràcies als contactes que el seu tarannà sociable i llagoter l'ajuden a fer entre els innombrables clients que passen per les taules del restaurant. Sempre desplaçant-se en l'antic taxi, ara pintat de blanc, el taxista peregrina cada any cap a Roses, o a París, al número sis de la rue de Balzac, o a Sant Celoni, Arenys de mar, Sant Pol, Girona, Sant Sebastià... i els reconeixements que no triguen a arribar-li l'esperonen encara més, i en pocs anys ja recull tres estrelles michelin i comença a figurar a les llistes dels millors restaurants del món publicades per les revistes especialitzades. Llistes que no triga gaire a encapçalar, de manera unànime i continuada, fins al dia de la seva jubilació.

I vet aquí la història de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món. Una història de la que poden extreure útils ensenyances, o, si més no, un tema de conversa pel proper cop que, camí d'un aeroport, pugin a un taxi.