divendres, 8 de gener de 2021

Kyō no yume (II)

D'uns dies ençà se'm repeteix un somni. Torno a ser un infant i visc amb una familia que no reconec com a meva, una família que m'acull temporalment i m'ajuda en una certa recerca. I és amb el seu ajut, que es demostra sempre matusser i ineficient, que visito diversos edificis de l'administració pública ubicats a Passeig de Gràcia en busca d'algun tipus d'informació. Però els edificis sempre es troben en obres i fem les visites fora de l'horari d'atenció al públic, de manera que deambulem sense gaire sentit enmig d'espais desgavellats plens de sacs de runa i d'amuntegaments de plaques de guix laminat. Curiosament, o no, quan visitem els edificis torno a ser una persona adulta, i en totes les visites ens trobem amb una mateixa dona, que de vegades pren les maneres de vigilant armat, de coordinadora de seguretat i salut, de cap d'obra o d'administrativa que fa hores extres. Amb ella hi parlo, i encara que es malfia dels meus acompanyants, a mi em fa confiança i em demana què busco, que li expliqui, que ella m'ajudarà, em diu. I és aleshores que desperto, o que el somni o el record del somni em fuig. Fins que a l'endemà hi torno, de nou acompanyat pels sapastres de torn, i de nou torno a trobar-me amb la mateixa dona, que de nou es torna a malfiar dels meus acompanyants i de nou em torna a oferir el seu ajut, i és aleshores que de nou em torno a despertar, o que el somni o el record del somni em torna a fugir.

Però la sensació que em deixa el somni és agradable, potser per l'escalf que rebo de la dona desconeguda, o de la família que m'acull, o potser pel fet de tornar a ser un infant, talment el fracàs en la meva recerca em resultés irrellevant, com si cerqués més per obligació que no pas amb l'objectiu ferm d'obtenir algun resultat concret, com qui fa per fer, per passar l'estona, doncs bé se'ns acostuma a dir que cal viure amb un propòsit, ni que sigui el d'una certa i inabastable recerca.

dijous, 31 de desembre de 2020

Watashi wa ume o taberu no ga sukidesu

Diuen que les prunes cláudies són potser les prunes més saboroses. Desenvolupades a Moissac, Occitània, a partir d’una prunera silvestre de l’Àsia Menor, deuen el seu nom a Clàudia de França, duquessa de Bretanya, filla del rei Lluís XII i primera esposa del rei Francesc I. Les Clàudies són sucoses, dolces i molt gustoses, d’un verd pàl·lid molt més bonic que no pas el vermell fosc o el groc intens d’altres varietats de pruna.

dimarts, 29 de desembre de 2020

Jūni-gatsu nijūhachi-nichi

Tal dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any diguem-ne cinc-cents cinquanta-quatre abans de crist, potser naixia un tal Milcíades, dit el Jove, per així no confondre'l amb el seu tiet, dit Milcíades el Vell. 

Milcíades el Jove és sobretot conegut per ser un dels estrategues grecs de la batalla de Marató, tal com explica Heròdot a la seva Història, que encara avui és la font antiga més complerta sobre les batusses mèdiques. I sembla ser que de tornada de Marató Milcíades inicià una campanya de càstig contra l'illa de Paros, suposada aliada dels Perses. Però explica Heròdot que tot plegat no era més que una excusa de Milcíades per resoldre uns afers privats que ara no venen al cas. Sigui com sigui els atenencs foren derrotats a Paros i Milcíades hagué de retornar a Atenes ferit i amb la cua entre cames. I ja fos a causa de la lletja derrota, que mai agrada, o per l'ús en benefici propi de de l'exèrcit atenenc, al seu retorn Milcíades fou acusat de traïció, jutjat, condemnat i empresonat.

Finalment, potser també un dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any quatre-cents vuitanta-nou abans de crist, moria Milcíades, dit el Jove, a causa de la gangrena de la seva ferida a la cama.

dimarts, 15 de desembre de 2020

Sensō no eiga o oboemasu

L'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac enemic. Però molts són els civils a evacuar i poques les places disponibles als camions, de manera que es decideix evacuar tan sols als nens. Tota l'escena devia durar dos o tres minuts, a tot estirar, i jo no era més que un infant quan la vaig veure al televisor de casa. Però tot i el temps transcorregut d'aleshores ençà, encara avui m'és molt viu el record d'aquelles imatges en blanc i negre, amb els camions marxant, rodant sobre unes llambordes que recordo humides, els nens plorant i una mare que de sobte crida i prova de córrer rere un dels vehicles. I de fons les primeres ràfegues de trets i el crit d'un soldat. No sé el títol de la pel·lícula, ni recordo res més de la trama, ni tinc cap altra imatge a la memòria. Només sé que l'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on  hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac...

dimecres, 9 de desembre de 2020

Watashi wa densha ga suki desu (II)

Cap al final del metratge, i per raons que ara no venen al cas, el mossèn protagonista de la ficció que estic veient ha de fer un viatge en tren. Magnífic!, m'exclamo tot seguit, ara veuré com Bresson filma un tren en moviment. No per res Bresson, que és el director de la ficció que estic veient, ja ens ha mostrat al mossèn protagonista desplaçant-se a peu, en bicicleta, en automòbil i en moto. O sigui que ara toquen les imatges d'un tren en moviment, d'un tren que enmig de vapors i xerrics dugui al mossèn d'aquí cap allà enmig de les planes de la França rural. I en veure com les imatges mostren al mossèn arribar a l'estació, adquirir el corresponent bitllet i acomiadar-se d'aquell que l'ha acompanyat, ja anticipo les llamineres imatges, el so del xiulet i el grinyol de ferralla, la gorra del ferroviari de la banderola i les maletes dels viatgers. I és que m'agrada tant, veure trens en moviment, que vull veure com Bresson resol el fet. Si potser difuminarà el tren enmig de vapors o baixarà el punt de vista per oferir-nos un primer pla de la mecànica del moviment, si s'allunyarà per mostrar-nos el desplaçament enmig dels camps o ubicarà la càmera dalt del tren per filmar la desfilada del paisatge, si el farà creuar un pont o ves a saber.

Però no, ni una cosa ni l'altra, res de res, Bresson opta per l'el·lipsi i passem de l'estació de sortida a l'estació d'arribada sense veure ni ensumar cap tren. Ni tan sols un interior. Certament decebedor, lamentable, avinentesa que em fa decidir que Bresson, més que un mal cineasta, és (fou) una mala persona, un indesitjable, un imbècil, un desgraciat, i em faig el ferm propòsit, que sé que no compliré, de no veure mai més cap pel·lícula seva.

dimarts, 1 de desembre de 2020

Valmaseda-san no hon o yomimashita

Martín Valmaseda és l'autor de Blim, historia de una guitarra, que era el llibre que fèiem servir al tercer curs d'Educació General Bàsica, el que ara és la primària, per practicar la lectura a l'escola. Aleshores tenia jo vuit o nou anys, i encara avui recordo amb una certa nostàlgia el plaer d'aquella lectura.

Al llibre Valmaseda presentava a una guitarra que anava de mà en mà, essent precisament aquest anar de mà en mà el que li donava peu a desenvolupar la trama del llibre, farcida de personatges singulars i indrets exòtics, com ara la Pampa argentina. El mateix recurs que abans ja havia fet servir Anthony Mann a Winchester '73, western de mil nou-cents cinquanta, on era un rifle el que passava per diferents mans. I el mateix recurs que recordo en un episodi d'una sèrie de Televisió Espanyola, Turno de oficio, on era la butlleta d'una rifa la que anava canviant de mà. El punt singular de Blim era que la veu narradora era la de la pròpia guitarra, per allò que es tractava d'una lectura adreçada als infants, un tipus de lectura on sovint animals i objectes prenen característiques humanes, com ara la capacitat de parlar, avinentesa que en els llibres adreçats als adults resulta menys habitual.

I és una llàstima, doncs potser hagués sigut prou interessant conèixer què li hagués pogut respondre la magdalena aquella a Proust.

dilluns, 30 de novembre de 2020

Fukanōna no monogatari

És possible que la narrativa de Flatland sigui demencial. Pitjor encara, per moments ridícula. Però també és possible que la construcció de personatges que aquesta narrativa permet sigui d'una riquesa que no és fàcil trobar. Habituat als personatges plans, predicibles, perfectes en la seva ridícula coherència, les tres dones protagonistes de Flatland ofereixen un ventall de dubtes, contradiccions i insensateses, però també de determinació, fortalesa i temprança davant l'adversitat, que les fan ser alguna cosa més que un simple personatge. I és potser per això que el que podia semblar una versió més d'aquella història de fugida ja narrada per Tanner a Messidor, o Ridley Scott a Thelma & Louise, s'acaba convertint en un artefacte potser mal resolt, però d'una mala resolució enlluernadora.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Pantsu no hae

No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert - i no ho dic pas per molestar als pusil·lànimes - que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta.

En llegir les paraules de més amunt de primer pensava que Pla, que no per res n'és l'autor, feia una mena de metàfora i es referia a com la civilització, de mica en mica, ha anat amansin al mamífer que tot home és, de tal guisa que, a principis o mitjans del segle vint, la majoria de mascles humans es conformaven, si més no d'obra, a copular amb tan sols una femella i sempre dins d'unes formes discretes, essent tan sols una minoria els que, aleshores i encara avui, proven, de grat o per força, de fer seves a tota quanta dona se li posa pel davant.

Però no, en proseguir la lectura me n'he adonat que Pla es referia, literalment, a la pulcritud de dur la bragueta ben botonada, avinentesa que em porta a reconèixer que sí, molt millor botons que no pas cremalleres, que són més traidores.

dilluns, 16 de novembre de 2020

Daidokoro no tēburu

Res em treu tant de polleguera com una cuina amb taula. Una taula a la cuina és la metàfora perfecta de la miseria moral, de la manca d'ambició. Sempre m'he negat a preveure la col·locació d'una taula en cap de les cuines que he dissenyat, que no han sigut poques. Entenguem-nos-en, una cosa és tenir una cuina oberta, ben il·luminada, integrada dins d'altres espais de la casa. Aleshores sí, aleshores, en tota aquesta continuïtat d'espais no hi ha cap problema en preveure una taula aquí o allà, segons convingui. Però una cuina tancada, que d'habitud rep la claror d'un pati interior, no pot, de cap de les maneres, tenir una taula, ni que sigui, diuen de vegades els clients, per esmorzar o fer un mos ràpid.

Sempre s'ha de menjar en el millor espai possible, sense que valguin excuses amb la mandra de parar i desparar taula o amb les preses del matí. Hom comença esmorzant a la cuina i acaba fent la compra en un centre comercial i llegint el premi Planeta de torn.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Pla-san no hon o yonde imasu

No gaire sovint, però sí de tant en tant, trenco la meva norma de no llegir autors vius i faig la lectura d'algun contemporani meu. I, independentment dels motius que em portin a fer la lectura, la decisió acostuma a ser un error. Un cas paradigmàtic fou el de Tavares, de qui vaig començar a fer la lectura per la unanimitat que trobava arreu al voltant dels seus llibres, quan precisament aquesta unanimitat és la que m'hagués hagut de provocar una certa prevenció. I, cosa curiosa, és el propi Tavares qui em dóna l'argument que me'l fa prescindible, quan diu que l’única geografia de la literatura és la frase, la paraula. També crec recordar que per alguna banda escrivia que l'existència de  cadascuna de frases d'un llibre és breu i incerta, que són pocs els segons de que disposa per guanyar-se un lloc en el record del lector, i això en dura competència amb totes les altres frases que la precedeixen i la continuen, i d'aquí el seu esforç de dotar de contingut i forma a totes i cadascuna d'elles.

I aquí, crec jo, rau el tema. Sovint els meus clients, quan intenten expressar allò que creuen desitjar, acaben sempre parlant de materials. De la rajola del bany, del revestiment de les façanes, dels paviments i d'altres foteses. Jo, és clar, sempre els hi dic el mateix, que ja ens ho mirarem quan toqui, tot això, però que primer cal treballar la part més important de totes, l'espai, i que si l'arquitectura alguna cosa és, és precisament això, espai, allò que potser no es veu però que hi és, i que sí, això s'acaba formalitzant amb uns materials, però que l'important és l'espai, no pas els materials. Doncs igual amb Tavares, i que sí, que les frases i les paraules són importants, però tot aquest esforç de fer-les brillar constantment, tot aquest foc d'encenalls constant, em va acabar esgotant de tal manera que en acabar la seva lectura restava jo del tot incapaç de dir res del llibre que acabava de llegir, més enllà de l'enlluernament d'unes frases que, paradoxalment, tampoc vaig trigar gaire a oblidar.

I tot això m'ha vingut al record per la relectura que estic fent de les Notes disperses de Pla, el dotzè volum de les seves obra completa. I és que Pla, sovint, també se les estima molt, les seves frases, com suposo que deu fer tothom que escriu, però Pla n'era perfectament conscient que les frases no són l'objectiu.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Pōrando no eiga o mimashita

Ja cap al final del metratge hi ha un moment prodigiós. Tan prodigiós que el vull tornar a veure per provar d'escatir què és el que fa el director amb la càmera. Situem-nos-en. Un correccional juvenil a Polònia. Un noi ben cepat, fort i bregat en aquesta mena de coses es disposa a apallissar a un altre noi, no tan cepat, potser no tan fort, i qui sap si tan bregat en aquesta mena de coses. I de cop, quan la batussa comença, succeeix quelcom amb la càmera, quelcom que encara no sé ben bé què és. La càmera es mou, sí, i també s'inclina, però més aviat sembla que tingui una mena de transformació quàntica per així poder oferir una escena d'una brutalitat i un lirisme com no en recordo cap altra. La sang, la tumefacció produïda pels cops, fins i tot la noradrenalina flueix per les imatges amb força hipnòtica. Quines hòsties que es donen, i amb quina bellesa són narrades.

La resta del film (Corpus Christi) està prou bé, no per res es tracta d'una pel·lícula polonesa, i encara que la ficció que s'explica sigui inversemblant i equivocada, és cosa sabuda que resulta ontològicament impossible que una pel·lícula polonesa sigui dolenta.

divendres, 16 d’octubre de 2020

Saragosa-dōri

D'uns anys ençà les meves rutines diàries em fan passar sovint pel carrer Saragossa, és a dir, em fan passar sovint per davant de l'edifici que l'arquitecte i falangista José Antonio Coderch projectà pel pintor Antoni Tàpies. Es tracta d'un edifici sobri, mal conservat, que a la seva façana mostra un dels elements més característics de l'arquitectura de Coderch, les persianes de llibret. I és tanta l'admiració que em desperten les obres de Coderch i el record de la persona de l'Antoni Tàpies, que si de cas hi passo acompanyat d'algun conegut no m'hi puc estar d'esmentar que en aquell edifici tenia Tàpies habitatge i taller, i que l'edifici fou projectat pel José Antonio Coderch, dades, totes elles, que acostumen a resultar irrellevants pels meus interlocutors, a qui els noms de Coderch i Tàpies no diuen res.

Ès potser per això que avui, en fer la coneixença d'un nou veí, he quedat ben complagut quan ha sigut ell qui, en esmentar el carrer Saragossa, ha comentat que allà hi tenia casa i taller l'Antoni Tàpies, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

Quedi doncs dit que és al carrer Saragossa on el pintor Antoni Tàpies tenia casa i taller, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

dijous, 1 d’octubre de 2020

Mukashi mukashi

Hi tenia més de divuit anys, això segur, en ser jo qui conduïa el vell Renault 7 de la meva mare. I va ser al setembre, per la diada. Sortírem un dissabte al migdia després de treballar (jo aleshores feia substitucions en una nostrada i desapareguda caixa d'estalvis) i férem els pocs més de tres-cents quilòmetres fins a Benasc per unes carreteres molt diferents de les d'ara. Arribàrem a lloc encara amb llum, i carregats com mules començàrem a caminar, travessant el Pla d'Aigualluts i tirant amunt cap el coll de Salenques enmig d'interminables tarters. Crec recordar que férem bivac abans d'arribar al coll i, de fet, en una de les poques fotografies que férem (aleshores no hi havia mòbils amb càmera, ni tampoc sense) se'm veu dempeus, grenyut, amb tot el perfil de la cresta al darrera, il·luminat per la llum pròpia del capvespre. O sigui que ja devia ser diumenge onze quan començàrem de debò. Recordo els dos primer gendarmes, que vaig pujar de primer, sense excessives dificultats, tot i el pes; i també tinc el record vivíssim d'una gran roca plana, molt inestable, que cedí sota el pes del meu company i es precipità paret avall. Ell fou prou àgil com per saltar i tot quedà en un ensurt. Anàvem molt lents, fent marrades. Érem joves i inexperts, amb més ganes que no pas tècnica, i en total férem dues nits a la cresta, sense comptar la prèvia. Un excés, sens dubte. La primera tots dos sols, i la segona en companyia de tres nois d'Artesa de Segre que ens atraparen a l'alçada del Margalida. Ells havien passat la diada a Barcelona, ens digueren, llençant piles a la policia nacional. Era l'habitual a les diades d'aleshores. Encara els recordo, el més gran amb un petit bigoti, el mitjà amb barba i el més jove afaitat. No crec que arribessin a la trentena, o potser algun sí, però als nostres ulls semblaven adults entenimentats. Férem la resta de la ruta amb ells, compartírem el segon bivac i la baixada per la ruta clàssica de l'Aneto, passant per la Renclusa, fins als pàrking on teníem els cotxes. Els tornarem a veure un cop més, mesos després, però aquesta ja és una altra història, encara més intranscendent.

dimarts, 29 de setembre de 2020

Hijō ni ōkina sūtsukēsu

Tot és la maleta. La grossa maleta que les dues noies traginen amunt i avall amb no poc esforç pels carrers i el subsòl de la gran ciutat. Maleta escales amunt en trobar-se avariada l'escala mecànica de torn, maleta per sobre del torniquet d'accés al metro, maleta dalt del mostrador del guarda de seguretat, maleta aquí, maleta allà, talment la maleta fos el tercer protagonista de la ficció.

I podria sobtar una maleta tan grossa per un viatge tan curt, anar i tornar a Nova York des de Pennsivània, cosa de dues hores d'autobús per trajecte. I encara que és cert que l'estada a la gran ciutat s'acaba allargant tres dies, quan les dues noies surten del seu poble tan sols preveuen passar-n'hi un, de dia, a Nova York. Per què, doncs, aquest tros de maleta? que fa de tan mal portar, que resulta tan incòmoda, tan pesant. Dons pel mateix motiu que l'acció s'esdevé a l'hivern, sovint sota la pluja, no fos cas que l'adolescent embarassada no fes prou pena a l'espectador.

I així amb tot.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (III)

És cosa sabuda que allò de més íntim que té una llengua és la fonètica. Potser també la sintaxi, però per sobre de tot la fonètica, la particular sonoritat amb que cada llengua s'expressa. I d'entre les que jo conec, cap fonètica em resulta més bella que la japonesa. Potser la russa se li acosta, però provin d'escoltar la conversa de dos japonesos, o vagin al cinema a escoltar la versió del Macbeth que dirigí Kurosawa. Tant és que no entenguin res, però escoltin.

I si paren atenció descobriran que cada cop més el japonès és farcit de manlleus anglesos. Anglesos, sí, però que passats pel sedàs de la particular fonètica japonesa adquireixen una nova sonoritat, com ara avellana, que del sec hazelnut anglosaxó esdevé un delicat i alhora contundent hēzerunattsu.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (II)

Jo volia escriure sobre Joseph Roth. Però no pas sobre cap llibre de Joseph Roth, ni sobre cap escrit seu, ni tampoc sobre el conjunt de la seva obra, no. Jo volia escriure sobre Joseph Roth, la persona, l'ésser humà, l'embriac, el penques. I si hi volia escriure era per fer evident l'enuig que em desperta el poc que sé d'ell i el molt que imagino; i com, en cas d'haver jo nascut en temps de l'imperi Austro-hongarès i haver-ne fet la coneixença, el rebuig que m'hagués provocat la seva persona m'hagués impedit fer la lectura dels seus llibres, avinentesa, convindran amb mi, espaordidora.

Sí, jo volia escriure sobre Josep Roth, però després de molt intentar-ho tan sols vaig poder escriure sobre avellanes, aprofitant l'avinentesa que ja es pot trobar la nova collita al mercat, i del fet, que és possible que ja hagi dit, que les avellanes m'agraden molt, amb delit, suaument torrades, això sí, del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

diumenge, 20 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu

És possible que ja ho hagi escrit, però ara que arriba la nova collita paga molt la pena recordar que m'agraden les avellanes, molt, amb delit. Suaument torrades, això sí, i del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida. Encara que és possible que sigui jo injust amb els turcs i que allà, a l'aridesa de l'Anatòlia, també es facin avellanes exquisides. Però l'avellana turca que arriba a les lleixes dels supermercats catalans és, convindran amb mi, lamentable. Després hi ha les macadàmies, que també em plauen, i les pacanes, les marcona, els anacards, els festucs, les nous... però res com les avellanes del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Toshokan ni imasu (III)

Sovint la pròpia biblioteca em genera dubtes. Qui va fer construir la biblioteca? Amb quin motiu? Fa molt, d'això? Les sales són confortables, ja ho he dit, i tot es veu tan cuidat que a primer cop d'ull pot semblar nou. Però si es para atenció es pot veure com les rajoles del paviment estan unes més gastades que les altres, com alguna de les fusteries de les balconeres tenen alguna petita clivella, i tot un seguit d'altres detalls que em fan pensar que l'edifici ja té un cert temps, encara que es deuen fer tasques de manteniment sovint, potser sala a sala, aprofitant el moment que alguna sala queda lliure de lectors. 

Després hi ha el tema dels bibliotecaris, que sovint semblen una peça més del mobiliari. A cada sala hi ha les butaques, els prestatges, la taula i la cadira del bibliotecari i el propi bibliotecari, com una mena d'extensió de la cadira. La major part del temps llegeixen i només es distingeixen dels usuaris pel fet que mai no seuen a les butaques sinó a la cadira que tenen assignada. Però de tant en tant fan algunes feines d'escriptori. Omplen fitxes, que no sé si es corresponen als llibres o als usuaris, endrecen si de cas algun llibre no és al seu lloc, o responen de manera sintética i sovint críptica a les preguntes que els hi podem adreçar els lectors. D'on deuen sortir els bibliotecaris? em demano sovint.

dissabte, 29 d’agost de 2020

Sūnin no chosha

... i bé es podria arribar a pensar que el no-final de la novel·la és més grandiós que cap desenllaç possible.


Són les de més amunt paraules de Joan Ferrerons. Paraules que tanquen l'epíleg de la seva traducció de El Castell. Paraules que més enllà del cas particular de la novel·la de Kafka, sens dubte la millor novel·la mai escrita, ens ofereixen la clau de volta del que potser hauria de ser tota novel·la, una mena de torrentada narrativa impossible de contenir amb cap final. Un novel·lista ha d'obrir portes, moltes, totes; ha de fer córrer l'aire i oblidar-se de finals que tot ho escapcen. Tot allò de presentació, nus i desenllaça no són més que falòrnies de mediocres, sopars de duro de tots aquells nyicris incapaços de veure més enllà del seu propi nas.

D'aquí que siguin pocs, molt pocs, els autors amb el talent necessari com per deixar les seves novel·les inacabades. Encara que sovint també hi ha els autors apocats, porucs, tímids, autors que no gosen prescindir del final, no fos cas. Autors que, tot i bastir una novel·la monumental, volen mantenir les formes i acaben encaixonant tot el seu món en les estretors d'un final. Encara sort que de vegades és la lletja parca qui, fent d'amatent crític literari, decideix emportar-se a l'autor de torn abans aquest no esguerri la seva pròpia obra amb cap final de pa sucat amb oli.

diumenge, 16 d’agost de 2020

Imiganai

 ... on s’hi pensa poc, on la mística del cabdill ocupa el lloc de la ideologia i justifica el crim, escriu Marquerite Duras a El dolor, en parlar d'un cert personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar feixistes.

Explica Joseph Roth a L'anticrist que, en el seu anar amunt i avall fent de periodista, sovint es topava amb frases de gran aparença, com ara la cultura és poder, o la religió és l'opi del poble, que res no volen dir, en restar manipulat el significat dels mots que la formen. D'aquesta manera, segons Roth, tan seria dir la cultura és poder com el poder és cultura o la cultura és feblesa. Tan seria, perquè cap d'elles no voldria dir res.

I és amb aquest pensament al cap que, en topar amb la frase de Duras, no puc més que fer-me meva la idea de Roth i demanar-me si potser l'autora també hagués pogut escriure alguna cosa com ara ... on s'hi pensa massa, on la mística de la ideologia ocupa el lloc de la vida i justifica el crim, per parlar d'algun hipotètic personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar comunistes.

dimarts, 28 de juliol de 2020

Toshokan ni imasu (II)

Un altre dubte és saber si hi ha una sala final. Si n'hi ha, i si n'és abastable, si algun dia el llibreter de torn em xiuxiuejarà que he arribat al final. Podria ser que aquesta darrera sala existís, però que ningú no pogués viure prou anys com per arribar-hi. O potser resta reservada als lectors més excepcionals, si és que semblant categoria té algun tipus de sentit. Però de vegades m'imagino que aquesta sala final existeix i és abastable. I aleshores, què? què s'esdevé després? Potser aleshores esdevindré jo mateix bibliotecari, si de cas els bibliotecaris són aquells pocs escollits que han passat per totes les sales. O potser aleshores esdevindré escriptor, doncs bé els llibres s'han d'escriure. Podria provar de preguntar al bibliotecari, però encara que amb amabilitat sempre defugen qualsevol tipus de conversa, doncs el silenci dins la sala és sagrat.

Per allò que llegeixo és evident que existeix un món exterior a la biblioteca. Un món on la gent s'aquefera amb mil i una ocupacions. De petits juguen i estudien, de joves festegen, i ja adults treballen i fan créixer una família. A l'exterior, si faig cas a les lectures, les persones viuen alegries i decepcions, moments de joia però també de dolor. Hi ha guerres, revolucions, gent que passa gana i penalitats, i d'altres que viuen a l'abundància més excessiva. Suposo que és en aquest món exterior on hi van a parar els que decideixen marxar de la biblioteca. De vegades tinc curiositat per algunes de les coses que llegeixo. Com deu ser un petó? com deu ser el dolor? i l'amor? Però la curiositat no em dura gaire i sempre acabo recordant un aforisme que vaig llegir fa un parell de sales, els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Potser fora d'aquí també es podria llegir, i d'aquesta manera es podria abastar tot, vida i lectura, lectura i vida. Però seria igual de complerta, una lectura compartida amb les alegries i els neguits del viure?

dijous, 23 de juliol de 2020

Toshokan ni imasu (I)

Totes les sales són aparentment iguals, rectangles de raó àuria amb una porta a cadascun dels costats curts, una llibreria en un dels costats llargs, i un tancament envidriat a l'altra costat llarg que comunica amb un jardí molt ben cuidat. Són sales molt agradables gràcies a les vistes al jardí i a la llum que reben. I molt confortables, moblades amb unes còmodes butaques centrals on em passo les hores llegint sense patir cap destorb. Només cal agafar un dels llibres de la llibreria, seure, i llegir. Una de les portes comunica amb la sala anterior i l'altra amb la sala posterior. Hom sempre és lliure de sortir al jardí, si en té ganes, amb el benentès que aleshores ja no s'hi pot tornar a entrar. També s'és lliure de retrocedir a la sala anterior. Però per accedir a la sala posterior és necessari el permís del bibliotecari de la sala. I és que a cada sala hi ha un bibliotecari que no només té cura de l'espai i dels llibres, sinó que fa d'amfitrió dels lectors que arriben procedents de la sala anterior, i decideix el moment a partir del qual un lector pot accedir a la sala següent, si així li plau.

Suposo que deu haver una primera sala, on devia jo començar ja fa molts anys, quan no era més que un infant.Una sala que potser és una mica diferent de la resta, amb una sola porta, o amb una de les portes que comunica amb algun espai que ja no és biblioteca. Però encara que crec recordar algunes de les sales per les que he passat, no tinc cap record d'aquesta hipotètica primera sala. Podria, evidentment, tornar enrere sala rere sala fins potser arribar a aquesta sala inicial, però m'hi estic tan bé, tan a gust, a la sala on ara sóc, em resulten tan captivadores les lectures que m'ofereix, que la simple idea de marxar se'm fa costa amunt. Més aviat m'enllamineix allò que pugui arribar a trobar a la propera sala, i cada cop espero amb més impaciència el moment en què el bibliotecari se m'atansarà i, amb el filet de veu que gasten tots els bibliotecaris, em convidarà a passar a la propera sala amb la fórmula de rigor, potser a la següent sala trobareu lectures que us interesaran més.

dilluns, 13 de juliol de 2020

Kochira wa Crusoe-san desu

La lectura de Robinson Crusoe ha estat una decepció. Decepció per la matussera prosa de Defoe, per la manca d'estructura de la novel·la, per la inhumana perseverança del personatge, per l'interminable i extravagant final, per l'equivocat pròleg que l'acompanya... Però tot i això haig de reconèixer que he gaudit de la lectura, si més no, a partir del moment que vaig decidir que, més que una novel·la d'aventures, el que tenia a les mans era una obra moral, una mena de catecisme on, sota la forma d'una ficció utòpica, l'autor establia amb la seguretat pròpia dels il·luminats les línies mestres que han de pautar la vida de tota persona, això és, aïllament extrem i laboriositat infinita.

I un cop sabut a riure, que, ben llegits, els moralistes sempre resulten d'una comicitat extrema.

dilluns, 22 de juny de 2020

Kochira wa Palamedes-san desu

Són moltes les versions sobre la mort de Palamedes, fill de Naupli, rei d'Eubea. En totes elles és Ulisses, Odisseu, qui tramà ardits i enganys contra Palamedes, a qui no perdonava certs fets del passat.

I és que expliquen que, arribat el moment d'anar a guerrejar a Troia, Ulisses fingí follia per tal d'estalviar-se la batussa, doncs espavilat com era prou sabia com d'incerta i arriscada era una empresa d'aquell tipus. I és per això que quan Menelau I Palamedes foren a Ítaca a recordar-li la paraula donada, Ulisses prengué bous i arada i es posà a sembrar sal als camps, fent-se l'orat. Però Palamedes ensumà l'egany i prengué Telèmac, fill d'Ulisses, a qui posà davant dels bous. Ulisses, és clar, desvià els bous per no envestir al seu fill, talment hagués recuperat de cop la raó, i l'engany fou descobert.

I d'aquí que Ulisses, grandíssim fill de puta, li tingués jurada al tal Palamedes, que com a tants d'altres trobà la lletja parca per la malvolença del fill de Laertes, que a Ítaca diuen que tenia les estades.

dijous, 11 de juny de 2020

Dare ga monogatari desu ka

El nucli dramàtic de tota obra narrativa s'ha de poder formular amb una pregunta, i a més amb una pregunta que es pugui respondre amb un sí o amb un no. ¿Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Aconseguirà el vell de Hemingway capturar el gran peix espasa?

Ja fa temps que sé que la idea que Sànchez Piñol té sobre què és la literatura no és la mateixa que en tinc jo. Encara més, Sànchez Piñol sembla tenir una idea molt clara sobre què és la literatura (tal com es pot llegir al pròleg que ha escrit per la nova traducció del Robinson Crusoe que acaba d'editar la Bernat Metge), i jo no en tinc cap idea clara, ni tan sols difusa, sobre què és i què no és la literatura.

El que sí sé és que les dues-centes onze mil set-centes seixanta-tres paraules de Moby Dick fan alguna cosa més que informar-nos de si la el bon capità Ahab mata o no mata a la balena blanca, avinentesa crec que irrellevant, essent tal vegada aquesta cosa més allò que potser és la literatura.