diumenge, 14 de gener de 2018

Futatsu no eiga o mimashita

És a la sala gran de la Filmoteca que veig The Deep Blue Sea, de Terence Davies, que després d'un cert desconcert inicial em fa pensar en el passat dia dos, quan a la mateixa sala de la Filmoteca vaig veure Gertrud. I és que com a Gertrud, al llargmetratge de Davies trobo una protagonista que abandona un acabalat, madur i no gaire estimat marit per cercar l'amor en la figura d'un imbècil que gasta menys anys, un músic fatxenda en el cas de Gertrud, un ex-pilot de la Royal Air Force en el de The Deep Blue Sea

Però el que em fa relacionar més ambdues pel·lícules és la fredor amb que els respectius directors diserten sobre tot això de l'amor. I si bé l'excés sentimental és quelcom que m'enutja, ja sigui dins o fora del cinema, tanta fredor em fa agafar una distància excessiva vers els fets narrats, essent aquest excés de distància el que potser m'allunyà d'ambdues pel·lícules, doncs als miops, l'excés de distància, ens destarota.

dissabte, 6 de gener de 2018

Deruta ni imasu

I és havent dinat, que en caminar a la babalà pels petits corriols que trobo al meu pas, resto admirat per tot allò que m'envolta, que no són més que camps d'arròs i algunes esparses i tronades construccions, a més de la ferralla d'uns vehicles abandonats. Però l'hora s'apropa al capvespre, la llum és baixa, el paisatge pla, tal com li correspon a un delta, i la meva predisposició excel·lent. De ben segur que el mateix lloc, al pic de la canícula, a ple sol, em semblaria hòrrid i tòrrid, inclement i despietat. Però ara, amb la llum que s'arrossega ran de terra, amb clarobscur per tot, i sense cap propòsit per les properes hores, l'indret on sóc em sembla una mena de paradís i jo mateix crec ser el més afortunat dels moridors. Talment el record que tinc d'un cert cop, també a hora baixa, enmig de les ruïnes de la ciutat aquella dels focis que s'establiren a l'antiga gola del Fluvià, quan podia contemplar jo la mar propera a través dels pins, agombolat per una llum horitzontal que tot ho perdonava.

Com de diferent seria això de viure, si els dies es limitessin a les hores del capvespre, quan el món físic no és més que el record d'allò que mai no va ser.

dijous, 4 de gener de 2018

Shūkaku hito-tachi

Amb el seguit d'esdeveniments darrerament viscuts, hom ha pogut comprovar com la tercera estrofa del cant d'Els segadors ha estat finalment apresa per la multitud sediciosa. A mi, però, la versió habitual d'Els segadors, aquella reconeguda com a himne oficial per la llei 1/1993, de 25 de febrer, de l'himne nacional de Catalunya, no m'acaba de plaure. Prefereixo la molt més descriptiva versió documentada per Manuel Milà i Fontanals i Francesc Alió i Brea, segons la interpretació feta per Rafael Subirachs a Canet de mar un ja llunyà mil nou-cents setanta-sis. Versió que em vaig avesar a escoltar en una d'aquelles cintes d'àudio que les entitats d'estalvi acostumaven a regalar per nadal quan jo era un infant. Si més no, aquesta altra versió em permet, en versos del segle divuit, conèixer de primera mà les darreres novetats de tot allò que aquests dies s'esdevé i anticipar l'inevitable desenllaç.

dimarts, 2 de gener de 2018

Shuchō shimasu

Encara que no pas tota, sí que he tingut la gran sort de poder veure bona part de la filmografia de Dreyer que es conserva, des de la silent Prästänkan del mil nou-cents vint, fins a la sonora Gertrud del mil nou-cents seixanta-cinc. I és precisament Gertrud la pel·lícula de Dreyer que em resulta més inaccessible, doncs en cap dels tres cops que l'he vista he estat capaç de capir allò que, a parer de molts, fa de la darrera pel·lícula de Dreyer una obra excepcional. En altres obres seves sí que he restat trasbalsat per la narració, però no pas a Gertrud, on fins i tot he estat pres d'un cert desànim, i això que es tracta de l'adaptació d'una obra teatral de Hjalmar Söderberg, autor de qui he llegit dues novel·les amb gran, grandíssima, enorme satisfacció.

Què se m'escapa a Gertrud? no ho sé pas, encara, però aquesta tarda, a la Filmoteca, tindré una nova possibilitat de treure'n l'entrellat, amb el benentès que, de no reeixir, continuaré insistint tants cops com faci falta i em sigui possible.

dimecres, 27 de desembre de 2017

Densha de yomimasu

Avui, per motius laborals del tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren. Certament hagués pogut anar en cotxe, però he preferit fer ambdós desplaçaments en tren per així poder disposar de tres hores ben bones per llegir i estalviar-me l'enuig d'haver de conduir. I ha estat precisament en posar-me a llegir (La passejada, de Robert Walser) que m'ha vingut el record d'un altre viatge fet a Igualada fa cosa de setze anys. En aquella ocasió no es tractava d'un desplaçament fet per motius laborals, sinó per unes altres raons encara més irrellevants que, ves per on, van suposar la publicació d'un text per mi escrit on es comentaven quatre obvietats sobre els treballs de Ludwig Hilberseimer. El curiós del cas, però, no és que en aquell viatge també aprofités el desplaçament en tren per llegir, avinentesa habitual en mi, sinó que el llibre triat també fos de Walser, El quadern de Fritz Kocher, llibre que he regalat en més d'una ocasió per a estupefacció de la persona receptora del regal.

I tot plegat no serà més que una grossa casualitat, o no, però en adonar-me de la coincidència he pensat que bé podia jo escriure un text on es digués que avui, per motius laborals de tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren.

dilluns, 25 de desembre de 2017

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

dimarts, 19 de desembre de 2017

Saikurisuto

Ja fa temps, pels volts de la passada primavera, un cert cop que em disposava jo a creuar el carrer Provença a l'alçada de Balmes, vaig ser envestit per una ciclista. L'incident, no més que un ensurt que només va provocar una interjecció malsonant de la ciclista cap a la meva persona que expressava enuig i irritació (joder!), i la meva corresponent i mesurada resposta (tinc verd!), potser es va deure a la suma de tres circumstàncies. Primera, l'habitual indiferència dels ciclistes vers les normes de circulació. Segona, el censurable costum de l'ajuntament d'implementar carrils-bici de doble sentit en carrers que d'habitud només tenen un sentit de circulació. I, tercera, el meu habitual embadocament.

I si bé la ciclista que ignora les normes de circulació hagués estat la responsable legal i penal dels danys que jo hagués pogut sofrir en cas d'haver-se produït danys. I l'ajuntament que projecta amb malaptesa l'espai públic i tolera la indiferència dels ciclistes ver les normes de circulació hagués pogut ser una mena de responsable moral, categoria difusa i del tot irrellevant. Només jo hagués estat el veritable responsable i afectat de l'incident, en ser només jo el responsable de les meves pròpies circumstàncies, en saber com sé que la ciutat és curulla de ciclistes que es belluguen a a babalà i és administrada per uns paràsits populistes de manifesta ineptitud. I si hagués jo mirat a banda a banda, tal com de vegades faig, res del que no es va esdevenir no s'hagués pogut esdevenir.

divendres, 15 de desembre de 2017

Uta o yomimasu ka

Sovint, en restar enlluernat per algun dels poemes del poemari que en aquells moments pugui jo tenir a les mans, ja sigui per la indubtable perícia versificadora que demostra el seu autor, o per la seva capacitat d'expressar amb colpidor sentiment allò que el capfica, o per la seva habilitat a l'hora de recollir un instant o, simplement, pel fet d'haver cregut trobar en un poema allò que jo mateix creia voler trobar, això és, la confirmació dels meus propis prejudicis... la resta del poemari em cau de les mans. I tant és que la resta de poemes siguin més que solvents, potser engrescadors, brillants, fins i tot excel·lents, en el cas que que l'excel·lència sigui una categoria aplicable a la poesia. Tant és, doncs, sigui com sigui, jo resto enlluernat, això és, ofuscat, incapaç de veure res que no sigui la llum que, sens dubte, més que il·luminar-me m'encega.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Naze kakimasu ka (IV)

En qualsevol lectura arriba un moment on tot es fa evident, un moment on els fets narrats resten clars i transparents, un moment en que ens adonem que, un cop més, tornem a llegir la mateixa trama de sempre. És aleshores que el llibre de torn només té dues possibilitats de salvació, o bé la forma en que és escrit ens enllamineix, o bé els pensaments que amaga la trama ens resulten enriquidors. Possibilitats sempre incertes i arriscades, doncs bé els jocs formals poden acabar en el ridícul més espantós, i els pensaments són una cosa tan escasa que pràcticament tots ja van ser posats per escrit fa milers d'anys. Tot i això, són innúmers els bufanúvols que continuen embrutant papers, i molts més els desvagats que fruïm amb la seva lectura, avinentesa certament curiosa que sembla servir d'excusa per escriure uns quants milers de pàgines més, talment faig jo ara mateix, repetint allò que tothom ja sap.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Ju-hachi jikan

Divuit hores. Després d'anys d'anar atrafegat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, de respondre correus, d'estendre rentadores, de buidar renta-vaixelles, de comprar saboroses avellanes, de passejar nens, d'amidar projectes, d'especejar filets de peix, de coure verdures, d'aixecar i baixar manuelles, d'atendre trucades, de parar i desparar taula, d'assistir a reunions, de traginar embalums, d'inspeccionar edificis, de baixar escombraries, d'escriure bestieses, de fer sopes, de llegir plecs de condicions, de milers i milers d'hores de fer anar l'autocad i mil absurditats més, dispondré, per fi, de divuit hores seguides sense res a fer, sense la possibilitat de fer res. Divuit hores reclòs a l'interior d'un vehicle automòbil destinat a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes, en aquest cas, els més de mil tres-cents quilòmetres que separen el cap i casal de la capital dels belgues. Divuit hores per reposar, divuit hores per divagar i, tal vegada, llegir. Divuit fabuloses hores d'anada i divuit fabuloses hores més de tornada. Divuit hores.

dimarts, 5 de desembre de 2017

Oto no

Com ja dec haver comentat en més d'una ocasió, va ser Dreyer a Vampyr qui va deixar establert el que havia de ser la sonoritat de tota pel·lícula sonora, no més que un acompanyar les imatges de torn amb els sons que els hi són més aviat propis, signifiqui el que signifiqui això de més aviat propis.

En canvi, és pràctica habitual que els directors de cinema deixin la sonoritat de les seves pel·lícules a mercè de diàlegs i músiques diverses. D'aquesta guisa, el que hom sent dins l'espai clos d'una sala de cinema acaba sent una superposició de diàlegs excessius i músiques més aviat omnipresents que proven en tot moment de manipular l'estat anímic de l'espectador de forma més aviat grollera. És, talment, allò que va anunciar Murnau sobre l'adveniment del cinema sonor, que aquest havia arribat massa aviat, de tal manera que tota aquella caterva de mediocres que omplien les seves lamentables pel·lícules amb rètols i més rètols, ara ja tindrien la possibilitat de prescindir de tot intent de narrativa visual.

I és potser aquesta la més gran virtut de You Were Never Really Here, una aposta tan ferma per la narrativa visual acompanyada per la sonoritat que li és pròpia, que eclipsa els evidents i nombrosos defectes de la pel·lícula, que al costat del festival audiovisual que ens ofereix Lynne Ramsay, m'importen tan com res.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

divendres, 24 de novembre de 2017

Chikai desu ka

I don't know yet what I'm going to tell them. It'll be pretty close to the truth, diu Bogart, ja cap al final, interpretant potser el seu paper més celebrat, el de Philip Marlowe a The Big Sleep.

I si fa no fa, aquest  It'll be pretty close to the truth, aquest estarà molt a prop de la veritat, és també  tot el que hom pot dir sobre la poc rellevant trama de la pel·lícula, no més que una excusa que dóna peu als llaminers diàlegs de Marlowe. I és, també, tot el que hom pot dir sobre el que sigui que vagi a dir, amb el benentès, és clar, que com aquell pont d'Arnhem, allò d'aparença propera pot resultar, sovint, molt llunyà.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Okashina futari

Va ser fa uns dies, al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, que vaig ensopegar amb la parella d'éssers humans més curiosa que recordo haver ensopegat mai al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, indret on sempre és fàcil ensopegar amb éssers humans curiosos, com ara jo mateix.

I aquella parella d'éssers humans no era pas curiosa pel seu aspecte, certament poc discret però no pas inhabitual, ni tampoc per les amoroses manyagueries que es feien, ni, tan sols, per la expansiva sociabilitat que mostraven vers persones que semblaven ser de la seva coneixença. És, només, que mentre ell es bellugava amb aparent dificultat amb l'ajuda de dues crosses, ella ho feia pujada dalt d'un monopatí, ja saben, una planxa de fusta o de fibra sintètica, muntada damunt quatre rodes amb suspensió, que serveix per a patinar sobre superfícies (més o menys) llises.

divendres, 10 de novembre de 2017

Hajimemashite (II)

La simpatia és una qualitat que em resulta sospitosa. I no pas per allò que és, no més que hipocresia, sinó per l'enuig que em suposa el tracte amb persones simpàtiques. Persones que acostumen a somriure a tort i a dret ensenyant dents i genives; persones que acostumen a escoltar als altres talment les circumstàncies de tots aquells que no són ells fossin del seu interès; persones que acostumen a tustar espatlles i encaixar mans; persones que, en definitiva, podrien arribar a voler-me abraçar, avinentesa, convindran amb mi, esgarrifosa.

I és potser per això, per la paüra a ser abraçat, que en ensopegar amb algú simpàtic fujo jo cames ajudeu-me, no fos cas.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Kore wa futsū desu ka

Trobo que aquests darrers dies el país ha tornat a la normalitat, entenent per normalitat allò que és conforme al costum, és a dir, allò que és més habitual que s'esdevingui, allò que, no per res, s'ha anat repetint al llarg dels darrers tres-cents anys.

I precisament és per això, per aquesta normalitat, per aquesta normalitat que permet detenir funcionaris públics, registrar propietats privades sense ampara judicial, violar el secret postal, intimidar i acomiadar periodistes, atonyinar votants i acompanyants, legislar en contra dels interessos d'una part dels ciutadans en benefici de la resta, fer declarar a mestres i batlles davant jutges, regraciar als botxins i menysprear a les víctimes, protegir i encoratjar facinerosos de braç alçat que agraeixen transeünts, destituir, empresonar, escarnir i maltractar càrrecs electes i etcètera, que cal de totes totes eixir d'una normalitat a la que, per ser absoluta, només li resta el bombardeig de pobles i ciutats.

I l'única eixida desitjable és, crec jo, la que vós, benvolgut lector, ja sabeu.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Soderbergh-san no eiga desu ka

És sens dubte agradable de veure, la darrera pel·lícula del senyor Soderbergh. Potser no més que una història ben trabada al voltant d'un atracament perfecte comés per una colla de simpàtics perdedors, però tampoc menys. I si bé primer he pensat que es tractava d'una pel·lícula tan agradable de veure com fàcil d'oblidar, ara dubto. I dubto en recordar altres pel·lícules vistes, també ben agradables de veure, també ben fàcils d'oblidar, però que, curiosament (o no), encara recordo. Pel·lícules sens dubte menors, d'aquelles que no sortiran a cap història del cinema, però que bé poden formar part de la curiosa categoria de pel·lícules que hom recorda amb un cert enyor sense saber ben bé per què. Pel·lícules com potser Slap shot, de George Roy Hill, o Bronco Billy, de Clint Eastwood.

Només que, del senyor Soderbergh, hom n'espera més.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Gunshū

Aquests darrers dies, per motius prou coneguts de tothom i que ara no venen al cas, m'he trobat sovint envoltat d'innúmers desconeguts. Desconeguts que abillats amb ensenyes diverses i en actitud mig festiva mig reivindicativa, ocupaven carrers i places, cridaven i entonaven càntics, i es mostraven mútua companyonia. Avinenteses, totes elles, que em resultaven, em resulten, certament enutjoses, però que em veia, em veig, en la necessitat d'entomar en ares a un hipotètic i futur benefici.

Curiosa contradicció, la meva, convençut com estic que cap futur no pot compensar ni justificar la pèrdua del present. Però allà m'hi trobo, baldat i fastiguejat, disposat a tot allò que calgui, a tot allò que se'm demani. Jo voldria ser a l'altra banda, escarxofat en la comoditat d'una butaca, menjant avellanes, prenent destil·lats de malta, apel·lant al compliment de la sempre benvolguda i necessària llei, a la prevalença de l'ordre per damunt la dita justícia, a l'enuig per tanta multitud, a la insensatesa de tot canvi, a l'estupidesa de tot plegat. 

Ho voldria, sí, però allà hi sóc, envoltat d'innúmers desconeguts que, com a bons catalans, fan coses.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Dare ga kachimasu ka

Tinc entès que un cop l'any es condeix un premi de literatura anomenat Nobel en memòria d'un cert químic suec. Enguany, sembla ser que el premiat ha estat Kazuo Ishiguro, autor que sens dubte puc incloure en la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que he llegit, categoria que també inclou noms com el de Doris Lessing, John Maxwell Coetzee, Imre Kertész i fins a quinze més. Després hi hauria la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que no he llegit, categoria molt més nombrosa i variada. L'avinentesa curiosa, o no, és que, de força anys ençà, cap autor prèviament inclòs en alguna d'ambdues categories ha canviat de categoria, això és, no he deixat de llegir a cap autor pel fet que aquest hagi guanyat l'esmentat premi, ni he començat a llegir a cap autor pel fet d'haver guanyat el mateix i ja prou esmentat premi, esdevenint, doncs, la concessió del premi una avinentesa del tot irrellevant pel que fa al meu hàbit lector.

Altres premis, en canvi, em resulten molt més rellevants, com ara el premi Planeta o el Ramon Llull, doncs tinc l'higiènic hàbit d'evitar la lectura de qualsevol autor que en pugui resultar premiat, i en el molt inversemblant cas que algun autor que tinc el costum de llegir en resultés premiat, cessaria jo la seva lectura d'immediat.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Utsukushī monogatari

Recordo com Roth narra en no poques ocasions la marxa de les forces austro-hongareses cap el front, un cop l'heureu dels Habsburg és mort i la guerra declarada. L'eixida de les tropes de Viena sota el bellugadís ritme de la Marxa Radetzki és joiós i exaltat. La multitud aclama al soldats i tot és una festa. La victòria segura, la tornada ràpida, l'èxit indubtable.

Però també recordo com Roth narra la tornada d'aquells mateixos soldats, anys després, a un petit país esgotat i cansat, desitjós d'oblidar el que potser un dia va ser. Ja no hi ha bandes que rebin als pocs que tornen, i els supervivents de la guerra es troben perduts en un país que ja no reconeixen, talment el propi Roth, finalment exiliat a París.

Encara sort que aquestes coses, avui en dia, ja no s'esdevenen.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Gojū-mai

Amb cinquanta fulls impresos dins d'una carpeta i un rotllo de cinta adhesiva a la butxaca, surto de la llar responent a la crida d'un full enganxat prop de casa, on es convoca als veïns del carrer a penjar tot tipus de fulls reivindicatius en joiosa companyia. Però encara que tot plegat sembla una tasca senzilla i agradable, jo no sóc una persona ni senzilla ni agradable, i això de la companyia em desplau no pas poc. És aleshores que, tot i veure un grup de veïns que es reparteixen fulls i es divideixen el carrer, prefereixo fer la meva i marxar carrer enllà, cap al barri veí, on de ben segur la tasca reivindicativa no és tan present. 

Però una segona dificultat em ve aleshores al cap: on penjar els fulls? evidentment, descarto d'immediat la possibilitat d'enganxar-los a les façanes dels edificis, doncs bé aquests edificis són una propietat privada de la que jo, de cap manera, puc disposar. El mobiliari urbà, tal vegada? tampoc m'acaba de plaure la idea, i dubtant dubtant vaig caminant i caminant fins que m'adono que ja porto una hora donant voltes i encara no he enganxat res. Afortunadament es dóna l'avinentesa que just en aquell moment sóc al davant d'una de les portes dels jardins de Moragas, que em fan recordar el general aquell, Josep Moragues i Mas, que fou mort i escarnit per la seva lleialtat austriacista. És potser per això que decideixo enganxar un primer full en el preceptiu rètol municipal que informa als vianants de la presència del jardí. Per procedir, aprofito l'avinentesa de la proximitat d'unes cadires per seure, obrir la carpeta, treure'm la cinta adhesiva de la butxaca, tallar-ne quatre bocins, enganxar-los a les cantonades del full, i, amb tot ja apunt, llevar-me, apropar-me al rètol i procedir a enganxar el meu full, provant, això sí, de no tapar cap de les informacions que el rètol conté, com ara l'horari d'obertura dels jardins.

I ha estat començar que tot va avall. De seguida cerco les altres portes dels jardins i procedeixo d'igual manera. I tot seguit em desplaço als jardins de la casa Sagnier, i als de Monterols, als del Turó Parc, als del Piscines i Esports, fins que pràcticament esgoto els fulls i prop de la mitjanit començo a tornar cap a casa. Però és en ser a Travessera amb Balmes, que no puc resistir-me a la temptació d'enganxar un parell de fulls més, aquest cop sí, als vidres d'un local comercial, on, no per res, es troba la seu d'una certa i ataronjada agrupació política.

divendres, 15 de setembre de 2017

Tōku kara kimasu

Escarxofat al sofà, veig un gag del Polònia on un estol de jutges prohibicionistes escolta amatent les sempre ridícules paraules que la caricatura del president del país veí els hi adreça. Curiosament, o no, en un cert moment es fa esment del cognom d'un dels jutges, Morales, avinentesa que em retorna a un cert dia de la meva infantesa, quan el meu pare em dugué al Teatre Tívoli a veure un espectacle de la Trinca. En dit espectacle, crec recordar que titulat Nou de Trinca, s'acompanyava la cançó aquella de Com el Far-west no hi ha res amb la projecció d'un petit curtmetratge on un escamot de cavalleria empaitava als tres nois de la trinca, que no per res anaven abillats com a nadius de les praderies amerindies. I també recordo com el capitost de l'escamot es dirigia tot sovint a un tal Morales, Morales toque carga, que era el nom del soldat que bufava la trompeta.

I vull creure, i resto convençut que així és, que no és pas casual que l'esmentat jutge prohibicionista comparteixi nom amb l'esforçat bufador, doncs, en aquest no sempre dissortat país nostre, les coses acostumen a venir de lluny.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Shakespeare-sama no hon o yonde imasu

Not marbre nor the gilded monuments
Of princess shall outlive this pow'rful rhyme,

O, talment tradueix Gerard Vergés en la seva versió dels sonets de Shakespeare,

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant.

I si bé en aquest cinquanta-cinquè sonet Shakespeare sembla molt segur de la vàlua del seu vers, no són pocs el sonets on el propi Shakespeare dubta d'aquesta vàlua, com quan es lamenta de l'abandó de les muses, And my sick muse doth give another place, essent, potser aquest contradir-se a si mateix, aquest bellugueig entre el dubte i l'envaniment,una més de les moltes raons que fan que Shakespeare sigui qui és, o, més aviat, qui diem que és.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?