dimecres, 18 de setembre de 2019

Tabun

Em plau molt dir o escriure potser, esmentar que tot plegat no deixar de ser una possibilitat més o menys incerta. Vols anar a les Rovires aquest cap de setmana? em pregunten, potsers sí, acostumo a respondre jo, si de cas l'avinentesa em resulta adient; potser no, responc en cas contrari. Però mai responc o no, per desesper dels meus interlocutors, persones d'habitud avesades al miratge de les certeses i que troben més aviat apàtica, poc pràctica i molt enutjosa la meva aparent indefinició.

I no és que no tingui jo mai clar els meus desitjos, ni que la meva mirada sobre tot allò que m'envolta no sigui atenta, ni que no cregui jo tenir opinió sobre tot plegat; és, només, que em resulta molt plaent dir o escriure potser. Per si de cas, potser.

dijous, 12 de setembre de 2019

Sākasu ni ikimasu ka (II)

Ja ho vaig escriure fa temps, el goig del pla holandès aquell amb que John Frankenheimer, cap al final de The Train, ens mostra el moment precís en que un cert oficial alemany perd l'enteniment. Mateix recurs que Rezende fa servir a Bingo: O Rei das Manhãs, per mostrar el punt exacte en que el fort impuls d'ascensió del seu personatge principal esdevé zero i, tot seguit, es precipita avall. A més Rezende no es limita a girar el pla del quadre, sinó que, successivament, va tancant les llums del passadís per on marxa l'esquena de l'excessiu actor amb tres cops successius ben marcats pel so dels interruptors, que tanquen el pla en negre.

Pogués hagut acabar aleshores la narració, però res de més bonic que contemplar les desgràcies alienes i complaure's en tots i cadascun dels cops amb que hom és atuït fins a la patacada final, amb la badoqueria pròpia de qui creu, il·lús ell, que per la seva condició d'espectador restarà sa i estalvi.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Sākasu ni ikimasu ka

Innúmers són els relats d'ascensió i caiguda, tants, que la seva narrativa resta establerta de fa temps amb canònica precisió, ja saben, l'impuls d'ascensió, tot voluntat, ambició i talent, i la inevitable caiguda, coses de Newton. És per això que aquests tipus de relats coincideixen sempre en els fets narrats, restant l'interès dels mateixos en l'estil que el seu narradors dóna als mateixos, i en el grau de sadisme amb que es descriu la patacada final. 

En el cas d'avui, Bingo: O Rei das Manhãs, la narració de Daniel Rezende és explosiva, encara que no exempta d'una certa elegància. Llàstima del tímid intent de redempció final, però tot és perdonable a aquells capaços de narrar amb l'entusiasme que narra el senyor Rezende.

dijous, 5 de setembre de 2019

Watashi no teki

... no ens hem deixat pel nostre propi bé ningú de qui puguem sentir ni temor ni vergonya.

Sembla ser que les de més amunt foren paraules dites per Publi Corneli Escipió Nasica Corculum, dues vegades cònsol de Roma, segons explica Plutarc als seus Escrits d'ètica pràctica, un cop Cartago fou destruït seguint el desig de Marc Porci Cató Censorí, també conegut com Catò el vell, també conegut com Carthago delenda est.

El cas és que Plutarc alliçona als seus lectors sobre com un home polític pot treure profit dels seus enemics, i posa com exemple del seu argumentari les paraules de Publi Corneli i etcètera en el tractat Com treure profit dels propis enemics, que jo potser hagués preferit titular De la necessitat d'enemics.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Mimasu to sōzō shimasu

Un dels principals aprenentatges que va haver de fer l'infant aquell que tal vegada vaig ser, va ser el d'acceptar que tot allò que veia, que tot allò que imaginava, no era el mateix que veien o imaginaven les altres persones. Que si explicava que aquell petit camí que baixava pel pendent del costat de la riera portava al casalot on era la seva biblioteca secreta, que per entrar-hi era necessari saber-ne la contrasenya, i que dins s'hi conservaven els llibres perduts dels atlants que li havien sigut confiats en custòdia, els altres infants se'n reien, o titllaven a l'infant aquell de mentider, o li ventaven una bufa, o totes tres coses alhora. El mateix els adults, que el renyaven o li diagnosticaven un trastorn psicòtic i li administraven benzodiazepines, acusant-lo de no viure la realitat, d'haver-se creat un món a mida per tal de defugir les seves circumstàncies.

Aquell infant, aleshores, va aprendre a callar, a imaginar i a callar, a viure de manera endreçada segons els altres li demanaven i a restar tot sovint absent en veure i imaginar tot allò que els altres no sabien veure i no podien o no volien imaginar. Potser per això a aquell infant li agradaven tant les estones on no calia fer res, les estones on tot es podia reduir a mirar i imaginar. 

I encara ara, aquells que em tracten, em demanen sovint en què penso, en veure'm tantes vegades absent. I jo, és clar, responc que en no res.

dimarts, 3 de setembre de 2019

Shisō

És bonic ensopegar per primer cop amb una idea. L'epifania del moment aquell on a les pàgines del llibre de torn un petit conjunt de paraules pren un significat enlluernador que ens revela el que fins aquell moment no havíem mai verbalitzat. Fabulós, sens dubte, però, d'on l'haurà treta, l'autor, l'enlluernadora idea? se l'haurà empescat ell tot solet? ens demanem, encara corpresos, admirats, entusiasmats.

I potser sí, vés a saber, encara que el més probable és que l'hagi manllevat d'alguna altre autor que, al seu torn, també l'haurà manllevat d'un tercer autor i així fins arribar a Matusalem i més enllà. I és que les idees, poques, que es belluguen entre el comú dels mortals són més velles que l'anar a peu, i si de cas algun cop creiem ensopegar amb alguna novetat és, només, que la nostre memòria fa figa o que som més curts que fets per encàrrec. Però, sigui com sigui, com de bonic és ensopegar per primer cop amb una idea.

dilluns, 26 d’agost de 2019

Akujunkan

Sovint el més problemàtic de tota ficció és el seu final o, dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar. S'entén, és clar, que les pàgines d'un llibre o el metratge d'una pel·lícula siguin finits, només faltaria, però sovint és molt complicat oferir un final satisfactori a les complexitats plantejades. Aleshores de vegades apareix allò del final obert, on l'autor s'escapoleix de la seva responsabilitat fent creure que confia en la capacitat del lector d'acabar de reflexionar la cosa o, encara pitjor, ens trobem amb un Deus ex machina, com és el cas de la pel·lícula d'ahir a la nit, The Sisters Brothers, on la mort per causes aparentment naturals i inesperades d'un enigmàtic comodor estalvia a l'autor haver de decidir si fa morir o no a algun dels seus personatges protagonistes en l'habitual duel final que tot western acostuma a oferir. 

De la mateixa manera, també a mi em costa sovint acabar el que escric, essent aleshores el meu recurs predilecte el del peix que es mossega la cua, això és, recordar que, sovint, el més problemàtic de tota ficció és el seu final, o dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar.

divendres, 23 d’agost de 2019

Sōshiki

Al llarg dels anys he anat a molts restaurants. La majoria, és clar, prescindibles (no pas pocs ofensius), encara que uns quants d'excel·lents i alguns pocs, molt pocs, de superbs. D'entre tots n'hi havia un que era el meu preferit. No pas el millor, ni tan sols un dels superbs, però sí el meu preferit, potser per l'inconfusible escabetx de tonyina que servien com aperitiu. Quan hi vaig anar més, cosa de vint anys enrere, oferien als migdies un menú (mai no n'han tingut carta) on servien l'esmentat escabetx, un primer d'entre dos a escollir, un segon a triar entre carn i peix i unes postres per un preu molt raonable. Jo, és clar, sempre triava el peix, que d'habitud es combinava amb pasta de soja fermentada. I tant anava a aquell restaurant que algun cop, en no haver-hi lloc, m'havien parat una petita taula al davant de la cuina o m'havien fet compartir taula amb una altra habitual d'aquella casa, una noia rossa que parlava un castellà amb fort accent alemany, i que sempre escurava el wasabi amb un tros de pa. Arribats aquí potser algun hipotètic lector pot creure que es tractava d'un restaurant que oferia cuina japonesa, però no pas. El cuiner, Shojiro Ochi, sí que era japonès, d'Osaka, però el restaurant no oferia cuina japonesa, només cuina feta per un cuiner japonès que feia molt que vivia i treballava al cap i casal.

Després, amb un viure més atabalat, vaig deixar d'anar-hi amb assiduïtat. El restaurant, al seu torn, va pujar preus, va substituir l'escabetx de l'aperitiu per altres propostes més sofisticades i va voler oferir una cuina més elaborada, va canviar de nom i va entrar un nou cuiner per acompanyar a Shojiro, Toshi Suzuki, que crec recordar que s'havia format als Estats Units. Les meves visites s'espaiaren, d'anar un cop a la setmana vaig passar a anar un cop al mes, al trimestre, a l'any, fins que ahir, dos anys després de la meva darrera visita, hi vam anar a sopar i vàrem assabentar-nos del prematur òbit de Shojiro, al novembre de dos mil disset. 安らかに眠れ.

dijous, 22 d’agost de 2019

Hiniku wa nagaiki desu

Pàgina rera pàgina la prosa que tinc entre mans em resulta d'una meticulositat extrema, un analitzar variacions, combinacions i permutacions en busca d'un objectiu més aviat difús, un analitzar qualsevol detall fins a l'extenuació, amb innúmers notes a peu de pàgina que al seu torn són anotades per noves notes al peu de les notes. Alguns autors utilitzen la meticulositat per fixar amb precisió allò que volen que el lector interpreti o, encara pitjor, per creure's que les seves paraules no són ficció. No és aquest, però, el cas. Aquí l'autor més aviat sembla que utilitzi l'escriptura per provar no pas d'entendre, doncs a aquestes alçades qui pot pretendre entendre res, sinó, més aviat, per provar de trobar una certa orientació en el seu encaminar-se ves a saber on. D'aquí potser aquest anar endavant i endarrere, cap a una banda i l'altra, amunt i avall, o fer un salt i plantar-se a la quinta forca, per si de cas. El resultat, però, sempre sembla insatisfactori, amb tots els camins barrats per la paradoxa o la ironia. És lícit menjar llamàntol? És acceptable ser nord-americà? És sincer el senador McCain? És possible, encara, escriure?

I ara fora fàcil i probablement erroni, també lleig (però talment l'escorpí de la faula no me'n puc estar), lligar el suïcidi de l'autor amb aquesta impossibilitat no ja d'arribar a alguna banda, sinó, tan sols, de mantenir un cert equilibri en l'anar fent, aquell qui dia passa any empeny i ja t'ho trobaràs. No pas per res el comú de mortals viu en la mateixa desorientació i pocs són els suïcides. Només que, potser, la majoria ens acomodem a la ironia pròpia dels cínics per així no parar massa atenció a tot allò que ens envolta, no fos cas que prenguéssim mal, talment el benvolgut autor.

dimecres, 31 de juliol de 2019

Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dimarts, 23 de juliol de 2019

Watashi no nitchi desu ka

Els meus ascendents legals són propietaris d'un nínxol al cementiri de Les Corts on hores d'ara reposen restes diverses, com les de l'àvia Tereseta, a qui no hi vaig arribar a conèixer mai, i les de l'avi Quimet, a quí sí, encara que poc, i de qui diuen que tenia molt mal caràcter. I d'aquí un temps, desitjo que breu, també hi seran les restes d'aquells ascendents legals meus que són propietaris de l'esmentat nínxol, que ja tenen una edat que Déu n'hi do, i que traginen una carretada de xacres que no desitjaria jo ni al més pèrfid dels malvats, ni tan sols al Víctor Amela. I en un futur, espero que molt i molt llunyà, hom pot creure que jo mateix faré via cap aquest fosc indret.

Però no pas, i serveixin aquestes paraules per expressar la meva voluntat, doncs de cap de les maneres vull compartir l'efímera eternitat amb aquells que em prengueren del ventre matern, amb aquells que tot seguit m'abandonaren, amb aquells que anys després em recuperaren per atemorir-me i esguerrar-me els dies, amb aquells que tot ho han corromput amb les seves pors i follies, amb aquells que amb tant d'esforç s'han llaurat l'infern on ara són.

dijous, 11 de juliol de 2019

Kyō no kakimono (XIII)

Diuen que hom escriu per ser llegit. Si això fos així voldria dir que hom escriu per ser escoltat, això és, que hom creu que té alguna cosa a dir i que aquesta cosa a dir bé paga la pena d'ésser escoltada pels altres. Jo, en canvi, trobo aquest argument més aviat inversemblant, i crec ser de l'opinió que les raons per escriure són diverses i variades, i que hi ha qui escriu per guanyar diners, o qui ho fa per guanyar reconeixement social, o per fer proselitisme, o (com jo) per no haver de parlar, o per imperatiu moral, o per ensopiment, o per endreçar-se el pensament, o perquè sent el dictat d'una veu interior, o vés a saber per què.

I també crec ser de l'opinió que el que menys hauria d'importar a qui escriu és si és llegit o no, i que si això darrer fos cert, jo no hauria escrit tot el que precedeix aquesta darrera paraula.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Onna no hito wa Calasso-san no hon o yomimashita

Avui he coincidit en un vagó del ferrocarril metropolità amb una donzella que llegia Calasso, La locura que viene de las nimfas. I jo, és clar, he sentit tot seguit una pregona tendresa per tan entenimentada lectora i he desitjat esdevenir tot seguit el seu home, si de cas la donzella resultava ser heterosexual, la seva dona, si de cas n'era farinera. 

I m'he imaginat al seu costat, a la riba del llac de Como, o del llac Maggiore, ja cap el tard, llegint ella Calasso, jo Bontempelli, visquent un temps d'incerta existència. 

Però ella ha davallat potser a Urquinaona i jo no.

dimarts, 9 de juliol de 2019

Rāmen o tabemasu

Puc triar lloc? Li demano amb veu clara i neta al cambrer que tinc al davant, que en sentir les meves paraules resta esmaperdut, esbalaït, estupefacte i esprimatxat (el cambrer és prim), talment hagués sentit un só inhumà, incomprensible, inversemblant i impossible. Jo, és clar, amable de mena com sóc (una persona encantadora, si més no a estones), repeteixo amb veu encara més clara i neta la meva pregunta, puc triar lloc? Però el cambrer continua esmaperdut, esbalaït, estupefacte i igualment esprimatxat. No pas com el company que se li afegeix, per si cas pot ajudar, que si bé també resta esbalaït, esmaperdut i estupefacte, és d'una grossor que descarta l'esprimatxament. Perdona, no te entiendo, em respon finalment el cambrer, amb un accent austral inconfusible, i amb un to de veu net de cap acritud que fa encara més evident la seva estupefacció per uns sons que li resulten, com ja ha estat dit, inhumans, incomprensibles i inversemblants.

Afortunadament sóc una persona viatjada i no em costa demanar Can I choose a seat? amb una veu encara més clara, neta i cristal·lina. Yes, of coure, come in, em respon aleshores el cambrer, allerat, alleugerit, alleujat i alliberat, i passo jo tot seguit a triar el lloc que em resulta més plaent.

dilluns, 8 de juliol de 2019

Watashi wa kakimasen


Diuen que ja no es llegeixen blocs (o blogs). I bé deu ser cert, si així ho diuen. Diuen, també, que ja no se n'escriuen. I bé també deu ser cert, si així també ho diuen. I si és cert això que diuen és que respon a la veritat, això és, que resulta conforme amb allò que és. Sigui com sigui, o precisament per això, a mi em continua resultant plaent escriure el que d'altres ja no llegeixen i llegir el que d'altres ja no escriuen. I ha estat precisament així, llegint el que diuen que ja no s'escriu, que he ensopegat amb un parell de frases que, privades de tot context i significat, m'han resultat enlluernadores i gustoses de llegir, i que són les que més amunt i més avall bé podran llegir tots aquells que ja no llegeixen allò que ja no s'escriu.

dissabte, 29 de juny de 2019

Shi no yuka ni yokotawarite

El pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per ser mort, escriu en un cert moment Faulkner, a Mentre em moria.

I de primer em sobta el verb triat, ser enlloc de morir, talment Faulkner hagués hagut de dir el pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per morir. Més que res, per aquella màxima epicúria que ve a dir que mai no coincidirem amb la mort, doncs o bé som vius i la mort no hi és, o bé som morts i som nosaltres els que ja no hi som. Amb aquest criteri, és clar, preparar-se per ser mort resulta extravagant i més aviat innecessari, i com a molt hom podria preparar-se pel moment del trànsit.

Però els personatges de Faulkner no crec que s'estiguin per orgues i més aviat trobarien les paraules d'Epicur un estirabot fora de lloc. No per res ells malviuen aclaparats per totes les circumstàncies possibles, essent la religió no pas el menor dels seus maldecaps, en ser com és l'eternitat no pas poca cosa. D'aquí, potser, que viure sigui un preparar-se per ser mort, un preparar-se per passar l'eternitat de la manera més confortable possible. 

D'aquí, fins i tot, hom potser podria extreure una bonica ensenyança d'allò més pràctica, a saber, que els agnòstics vivim per preparar-nos per morir, els creients (personatges de Faulkner inclosos) viuen per preparar-se per ser morts. I qui dia passa any empeny.

dimecres, 26 de juny de 2019

Gunshū

Feia temps que no veia The crowd i avui n'he tingut l'ocasió, a la sala petita de la Filmoteca, acompanyada pel DJ Javier Verdes, coses de la modernor.

I serà potser per la música, o tal vegada pels cabells esborrifats del protagonista, que no he pogut evitar de recordar una altra d'aquelles pel·lícules que sempre em plau de veure, Erasehead, de manera que a mesura que el metratge avançava enmig de descabellades batusses familiars, no podia jo més que trobar que la semblança entre els protagonistes i les excuses argumentals d'ambdues pel·lícules era evident i innegable, talment Lynch s'hagués estrenat amb una versió de Vidor, cosa sempre possible (o no).

Sigui com sigui, i tot i no ser el meu Vidor preferit, quin tros de pel·lícula, i quina manera de donar la raó a Murnau, quan aquest deia que el sonor havia arribat massa aviat.

diumenge, 23 de juny de 2019

Zettai

Mai no duc corbata. Mai menjo carn de porc. Mai ballo. Mai fumo. Mai tinc mal de cap. Mai llegeixo autors vius. Mai vaig al Pinell de Brai. Mai menjo formatge. Mai saludo fent petons. Mai dic Bon Nadal. Mai em pentino. Mai vaig en bicicleta. Mai agafo ascensors. Mai llenço petards. Mai sóc empàtic. Mai menjo maionesa. Mai prenc cafè. Mai prenc te. Mai faig migdiades. Mai em banyo en una piscina. Mai tinc la pressió alta. Mai em plau el que escric. Mai escolto opera italiana. Mai faig almoina. Mai col·laboro en causes solidàries. Mai faig servir  la paraula birra. Mai voto partits dits d'esquerres. Maig veig pel·lícules doblades. Mai crido. Mai ploro. Mai prenc el sol. Mai dormo tot el que voldria. Mai menjo carn picada. Mai no dic la veritat.

divendres, 21 de juny de 2019

Hon-yaku no

Ha plogut molt i el llenguatge ha anat modificant-se, cada 50 o 60 anys s’ha de tornar a traduir, tenir versions per a les noves generacions, diu Pere Sureda segons recull Xavier Aliaga en aquest article.

I serà que tinc el costum de fer servir caputxa, però les paraules de Sureda em revolten, tal com en el seu dia em revoltaren les paraules d'aquesta piulada. Aleshores l'excusa era Woolf, ara Faulkner, encara que el rerefons és potser el mateix. Però per què només els lectors de traduccions es mereixen una nova versió que els hi sigui més entenedora, més adaptada al seu temps? per què no els soferts lectors angloparlants no poden disposar d'una nova versió de Faulkner, o de Woolf? Caldria, sens dubte, fer reviure Faulkner, o tal vegada ensinistrar tot un seguit d'epígons per tal d'anar actualitzant periòdicament la seva obra.

No seré jo qui negui les mancances de les traduccions de Pedrolo, traduccions que durant molts anys m'allunyaren de Faulkner, ni tampoc seré jo qui estalviï elogis a la versió de l'Esther Tallada, però només se m'acudeixen dues raons per tornar a traduir allò que ja ha estat traduït. Una, millorar tècnicament una traducció per apropar-se més a l'original, com sens dubte fa Tallada amb Faulkner o Udina amb Woolf. I, dues, oferir a qui estigui interessat una particular i personal versió d'un original, sense que en aquest el concepte de fidelitat tingui cap rellevància, tal com Riba feu amb l'Odissea, que tan de bo l'hagués traduïda per tercera, quarta o cinquena vegada. Tota la resta, falòrnies per fer bullir l'olla.

dimarts, 18 de juny de 2019

Supairometorī

La lectura espiromètrica és una tècnica de lectura que requereix un cert entrenament i que no està a l'abast de qualsevol lector. Per explicar-ho ras i curt, el lector espiromètric reté la respiració durant la lectura i només inspira i expira al final de cada paràgraf. Això, és clar, fa que només lectors experts en espirometria siguin capaços d'entomar la lectura d'autors com Proust o Kafka, i que aquells que s'inicien en l'espirometria hagin de limitar-se a la lectura d'autors de prosa precipitada. 

Però són precisament els lectors experts, aquells capaços d'entomar paràgrafs interminables, els que més beneficis obtenen d'una lectura espiromètrica. La causa es troba en la hipòxia cerebral que es produeix per manca d'oxígen i que comporta una disminució de la capacitat per moure el cos (de manera que el lector no pot eludir la lectura), una pèrdua temporal de memòria (que fa que el lector no recordi res del que tot just acaba de llegir), i dificulta la presa de decisions encertades (avinentesa que provoca que el lector interpreti de manera inversemblant allò que ja no recorda). És potser per tot això que la lectura espiromètrica ofereix els seus millors resultats a l'hora d'entomar proses mancades d'interès, proses que, llegides a la manera habitual, provocarien la indignació de tot bon lector.

I ara facin la prova, i si sobreviuen, ja em diran. O no.

divendres, 31 de maig de 2019

Kochira wa Jannu daruku-chan desu ka

És potser per atzar que ensopego amb un seguit de piulades, aquest, on es fa esment de diverses adaptacions cinematogràfiques de la vida i miracles d'una certa donzella de nom Joana. I m'és tan gros el goig que em produeix trobar entre les pel·lícules esmentades la feta per un tal Dreyer, que em veig temptat a comentar tot seguit la primera insensatesa que em passa pel cap, que no és altra que afirmar amb exagerada rotunditat que la donzella de nom Joana va fer tot el va fer moguda pel propòsit d'inspirar el posterior geni de Dreyer.

Però a mig escriure el meu hiperbòlic panegíric una certa prudència m'atura. Estic, per ventura, provant d'afirmar que els mèrits d'una senyora del segle quinze només tenien per objecte servir d'inspiració a un senyor del segle vint? Evidentment, només faltaria, dono per entès que qualsevol lector entendrà que tan sols estic mostrant la meva admiració per Dreyer. Però, més enllà de la facècia de l'anacronisme, és prudent supeditar avui dia, ni que sigui de forma irònica, els mèrits d'una senyora als d'un senyor? Llàstima que Dreyer no fos una senyora i la donzella de nom Joana un senyor. Encara que, aleshores, els fets del donzell de nom Joana no haguessin tingut gaire interès i la tal Dreyer no hagués sigut directora de cinema, avinentesa certament desastrosa. Sigui com sigui, i com qui això escriu, jo mateix, té en alta estima la prudència, esborro l'esborrany i començo a escriure aquí, amb la tranquil·litat que dóna saber-se no llegit, el que ja ha estat dit, això és, que la donzella de nom Joana va fer tot el va fer moguda pel propòsit d'inspirar el posterior geni de Dreyer.

dijous, 16 de maig de 2019

Kochira wa Karenina-chan desu ka

La meva no va ser una infantesa feliç. I si bé potser tots els infants feliços s'assemblen, i cada infant infeliç ho és a la seva manera, ara fora enutjós, llarg i cansí donar raó dels motius de la meva infelicitat pretèrita. No obstant això, tot i saber-me un infant infeliç, enyoro la meva infantesa. Però, enyoro potser la infelicitat, o tal vegada les seves causes? I ara, fora certament forassenyat, propi d'estòlids. Més aviat potser només enyoro dues sensacions que de mica en mica he anat perdent amb el pas dels anys i que aleshores em resultaven d'allò més plaents. Primera, la de tenir temps per endavant, prou temps com per poder imaginar que qualsevol bestiesa era possible, que qualsevol propòsit que tingués trobaria el seu moment. Però el temps passa i els propòsits es mantenen, o s'obliden, però no s'assoleixen, mai, cap. Segon, la sensació de descoberta, de viure el primer cop, el primer cop de la llum de cap el tard, de l'especial cobricel d'un carrer, de la primera equació resolta, del primer Calvino llegit, del primer coit, de la primera ostra, el primer quatre mil, el primer laphroaig, ... Després, amb la pràctica, amb l'experiència, les coses poden ser millors, més complertes, més subtils, més intenses, però el moment de la descoberta és irrecuperable, ni que sigui una bestiesa, com el dia aquell que per primer cop vaig entrar a can Palau, al carrer Pelai, on en un altell diminut hi tenien capses i més capses d'uns petits soldadets de plàstic, o el primer cop que em vaig empetitir sota els espadats de la cara nord del Cadí.

I tot això, sigui més o menys cert o incert, que tant és, potser ve a tomb de les ganes que tenia jo de potinejar el començament de l'Anna Karenina, doncs prou sabut és que totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.

divendres, 3 de maig de 2019

Kochira wa Dostoievski-san desu ka

Tal dia com avui, tres de maig de mil vuit-cents trenta-set, naixia a Ekaterinburg Fiódor Grigori Yefímovich Dostoievski, escriptor universal. Autor d'una obra de reconegut prestigi, Dostoievski és recordat per les seves obres històriques, d'entre les que destaquen la monumental Guerra i Pau, on es narra la invasió russa de França, i Anna Karenina, novel·la costumista protagonitzada per una família de menestrals moscovites. Persona d'una fonda religiositat, en arribar a l'edat de jubilació Dostoievski emigrà a Palestina, on coincidí amb altres escriptors com Franz Kafka o Paco Umbral, i fou membre destacat del Mossad, Moviment per l'Ordre Sintàctic i Semiòtic dels Adjectius Diacrítics, òrgan que vicepresidí en dues ocasions. Afectat d'un mal lleig, Dostoievski finà un trenta de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres a l'hospital de Santa Tecla de la rambla vella, on encara avui el seu gros penis es recordat amb admiració per per tots aquells a qui un penis els resulta admirable. Dostoievski fou enterrat al cementiri Mount Hebron de Queens, costat per costat de Víctor Amela, destacat líder de la lliga espartaquista.

I, dit això, és possible que algun mestretites torracollons pugui trobar que algunes de les dades biogràfiques del meu sentit i sincer panegíric sobre la figura de Fiódor Dostoievski siguin imprecises. Potser sí, però en allò de més essencial les meves paraules són certes i encertades. I què és allò de més essencial? Doncs que el tal Dostoievski escrivia, que ja és mort, i que encara hi ha desvagats que recordem el seu nom.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Hitsuyōna eiga

Una pel·lícula necessària és, sens dubte, un sintagma d'esgarrifós significat. Necessari és l'oxigen, o la llum del sol, o, què sé jo, les vitamines o certs aminoàcids, però, una pel·lícula? I el cas és que no poques vegades aquest sintagma és utilitzat per fer elogi de les suposades virtuts d'alguna ficció. Però quan es diu que una pel·lícula és una pel·lícula necessària s'està dient que ens trobem davant d'una narració posada al servei d'una idea i, encara més, d'una idea justa i lloable, és a dir, una idea que bé es mereix que hom esmerci certs esforços en la seva promoció i difusió, talment els espectadors fóssim els esforçats estudiants d'una institució pedagògica. Les idees, qualsevol idea, no mereixen pas promoció ni difusió, ni cap tipus d'idolatria, el que es mereix una idea és crítica, és dubte, és menyspreu, és una bona coça i que hom s'hi gargalli a sobre.

I tot això bé a tomb de Grâce à Dieu, una pel·lícula tan necessària com innecessària fou Frantz, essent com potser és innecessari el més gros elogi que se li pot fer a qualsevol ficció.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Keiyōshi

És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.

... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...