dimecres, 15 de febrer de 2017

Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Mujitsu no desu ka

Naturalment, el criat no tenia ni idea de per què la vella arrencava els cabells d'aquells cadàver. Per tant, no podia saber si, racionalment, aquella conducta havia de ser jutjada com acte bo o dolent.

Són les de més amunt paraules del narrador d'un dels relats de Ryūnosuke Akutagawa que es poden trobar a Rashōmon i altres contes en traducció de l'Albert Nolla. Paraules que semblen prendre partit en una vella disputa, la de decidir si hom ha de ser jutjat pels seus actes o bé per les seves intencions. En aquest cas el criat que dubta es decanta per la segona opció i, en desconèixer els motius que porten a la vella a arrencar els cabells d'un cadàver, no sap com judicar la seva acció. 

Jo, però, a l'hora de jutjar a algú trobo irrellevants tant actes com intencions, i prenc en consideració, tan sols, la simpatia o antipatia que aquest algú em desperta. Entenc, només faltaria, que aquest criteri meu és poc precís i fa de mal justificar, essent, més que un criteri, una bestiesa. Però, que potser vostès no fan exactament el mateix?

dimarts, 7 de febrer de 2017

Odorokubeki (II)

I un cop resto lliure dels dos desconeguts recordo com d'enutjós em resulta transformar-me en drac, doncs encara que convertit en drac puc volar i el meu cos esdevé invulnerable, el gros embalum que faig em resulta molest i poc pràctic, si més no quan soc al meu barri, on els carrers són estrets i no estan fets pel desplaçaments de bèsties d'aital grandària. A més, els vianants que ensopego no estan avesats als dracs i resten incòmodes i espantadissos davant la meva intimidatòria presència, i quan provo de parlar per tranquil·litzar-los els acabo socarrimant amb el meu alè, i si provo d'enlairar-me topo de cap amb balcons i façanes. A més, tots aquests enutjosos contratemps em destaroten i fan que la meva consciència reculi davant el rèptil que també sóc. I és aleshores que em trobo en el destret d'oblidar qui crec ser, i eternament enutjat voltar sota la forma de drac, malmetent per combustió tot allò que ensopegui al meu vol. Encara sort que l'hora tardana m'ofereix una bella posta de sol, avinentesa que em tempera l'ànim i em permet recuperar la meva habitual i esprimatxada forma humana. Només lamentar, un cop més, les destrosses sofertes per la meva roba, que resta tota estripada, feta parracs, fins i tots els calçotets, fets miques per la superlativa grandària del penis que fins fa uns moments traginava.

I és abillat d'aquesta guisa, ja arribant a casa, que de cop sobte una desconeguda em demana si tinc un minut, i sense parar esment en la meva nuesa comença a parlar-me amb l'objectiu de captar diners per tal de donar suport a una organització filantròpica de molt lloables intencions. Excuseu-me, m'excuso, com podeu veure, ni tan sols disposo de recursos suficients per vestir-me amb decència i, en conseqüència, poc puc permetre'm de col·laborar amb causes que no tinguin la meva persona com a única beneficiària. Però malgrat les meves enraonades paraules, la desconeguda continua recitant el seu sutra, aliena a tot el que pugui jo dir, de manera que no tinc més remei que girar cua i deixar-la amb la paraula a la boca, no fos cas que la incomoditat de la situació em tornés a posar a mercè del gros rèptil que amago dins, de l'odiós rèptil que també sóc, que tots som. O és que per ventura vostès no repten mai?

dijous, 2 de febrer de 2017

Dare ga Willowes-chan desu ka

Una no es fa bruixa per anar pel món fent maldats, ni tampoc per anar pel món ajudant els altres, com una dama de la parròquia que arriba dalt d'una escombra. És per escapar-se de tot això: per tenir una vida pròpia, no una existència que t'atorguen els altres... escriu Sylvia Townsend Warner a Lolly Willowes

Però que volen, potser sí que na Sylvia Townsend, atenent a la seva condició de dona feminista i comunista, escrivia amb unes intencions molt concretes, talment l'assaig aquell de Virginia Woolf sobre la pròpia cambra i la necessitat que tota dona tenia d'alliberar-se d'aquells que la privaven de ser qui potser era. Però tot i la meva condició de mascle més o menys heterosexual i lliberal, no puc deixar de fer-me meu el personatge de la Lolly Willowes, la Laura, i desitjar el dia en què jo mateix deixi de ser el fill, el pare, la parella, el conegut, l'arquitecte, el cosí o l'amistançat de qui toqui, per esdevenir aquell que crec voler ser, això és, ningú.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Odorokubeki (I)

I és al carrer Berga on dos homes que em són desconeguts em surten al pas i em demanen amb veu tremolosa si de cas jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. Efectivament, provo de respondre (doncs tan cert és que em dic dErsu_ com que sóc el favorit dels Déus), però callo tot seguit em veure com ambdós desconeguts comencen a cridar-me amb insolència alhora que de sota dels respectius abrics treuen sengles armes curtes i m'encanonen amb més por que hostilitat. Se us acusa del reiterat homicidi d'un tal Jota, m'informa un dels dos desconeguts, i tot el que digueu podrà ser utilitzat en contra vostre, afegeix l'altre, que s'identifica com un tal Efa, comissari dels mossos. Jo, és clar, ric i els responc que un homicidi no pot ser pas reiterat, i que el tal Jota no ha tingut mai una existència gaire real, que tot plegat no és més que ficció, que jo només mato insectes, formigues i mosques principalment, encara que també algun escarabat, de tant en tant, d'aquells tan grossos vinguts de les amèriques, i un cop un llamàntol per decapitació, i potser també nombrosos crancs, per fer sopa, però mai a ningú que respongui al malnom de Jota. Però els desconeguts no semblen atendre a les meves enraonades explicacions i un d'ells prova d'emmanillar-me, avinentesa del tot enutjosa, doncs bé podria ser que la bossa d'avellanes que acabo de comprar al mercat acabés pel terra. I és per això que amb paraules cordials i veu amanyagadora els recordo que ells tampoc no existeixen, que no són més que un producte de la meva imaginació i que facin el favor de tocar el dos, que fan nosa. Però els desconeguts insisteixen en la seva insensatesa, així que no em deixen altra opció que transformar-me novament en drac i acaronar-los amb l'escalfor del meu alè. I encara que sento la molesta punyida dels projectils a l'abdomen, no trigo gaire a volatilitzar-los, doncs on s'és vist, venir a destorbar-me d'aquesta manera, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

dimecres, 25 de gener de 2017

Kamigami no tasogare

I no és pas per res que els Déus dels homes del nord tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula, i alimentar-los al llarg dels anys amb les més saboroses carns i les begudes més espirituoses. No, no és pas per res, que Odin, Thor, Baldr, Tyr i companyia mostrin tan excelsa hospitalitat amb els braus que han excel·lit en el combat, amb els braus que amb foll convenciment han entomat l'acer britó amb el desig de trobar una bona mort.

Una bona mort, sí, doncs, altrament, el destí de tot mortal és el Helheim, el regne de gel, una mena d'Hades envoltat de serps que escupen verí i on no surt mai el sol, un indret inhòspit i hostil, hòrrid i pestilent. I si els Déus nòrdics tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula i estalviar-los l'estada al Helheim, és, només, per fer-los lluitar el dia del Ragnarök, el dia que Loki es presentarà davant seu al capdavant d'un formidable exèrcit. D'un exèrcit de gegants, monstres i difunts que donarà mort a uns Déus lúbrics i avariciosos, egòlatres i fatxendes, malparits i cercabregues, que no dubtaran en fer servir als seus hostes no pas per evitar la seva segura derrota, sinó, tal vegada, per embellir la seva caiguda.

diumenge, 22 de gener de 2017

Kochira wa Ragnard-san desu ka

Segons l'imaginari popular, poques coses abellien més a un guerrer víking que la mort en combat. Ser abatut per l'enemic enmig del carnatge, ser recollit per alguna de les valquíries i ser dut als salons del Valhalla, on al llarg dels anys banquetejaria amb els Déus i els herois de l'antigor, els einherjar, abans no s'esdevingués el Ragnarök. S'entén, és clar, que una societat que en bona mesura depenia per sobreviure i prosperar de la bravor dels seus guerrers s'empesqués semblant faula, i d'aquí la mítica bravor dels homes del nord, que mai no defallien i encaraven qualsevol destret amb el cor alegre, talment pugessin dalt dels cims traginant capelina, carmanyola i cantimplora.

Però, més enllà de l'imaginari popular i de l'èpica de les sagues, creia verament el guerrer víking la història explicada? no dubtava? certament hom sempre està disposat a creure allò que li resulta més satisfactori de ser cregut, talment jo mateix, que més enllà de qualsevol dubte crec ser el favorit dels Déus. Però, tota aquella caterva de Enars, Oddmunds, Ragnars o Sigfrieds, no dubtaven a l'hora d'entomar l'acer saxó de la vera existència de tot plegat? O, simplement, no eren més que uns estoics exemplars, i el seu convenciment no més que l'apatheia pròpia d'aquells que saben que la pròpia llibertat només rau en la manera d'entomar allò que els Déus ens han reservat? talment el mític Ragnard Lodbrok no fos més que el més avantatjat dels alumnes de Zenó, el de Cition.

dijous, 19 de gener de 2017

Watashi no monogatari

Avui he decidit que el protagonista de la meva primera novel·la serà un jueu emigrat a les Amèriques que es desplaça a una populosa ciutat de frontera amb un propòsit poc definit. Un protagonista que, a més, a la populosa ciutat de frontera farà estada en un sanatori antituberculós on no passarà mai res i on hom és mantindrà sempre a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, d'una tacada faré que la meva primera novel·la formi part dels més destacats gèneres literaris de tots els temps, a saber, el de les novel·les el protagonista de les quals és un jueu que fa les Amèriques, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a un cert indret sense cap raó aparent, el de les novel·les el protagonista de les quals fa estada en un sanatori antituberculós, el de les novel·les on no passa mai res, i el de les novel·les els personatges de les quals resten a l'espera d'allò que mai no s'esdevé. I ja, com a cirereta del pastís, només em restarà fer una narració admirablement confusa, cosa fàcil si m'atenc a l'habitual confusió del meu pensament, sense que mai se sàpiga quan comença ni acaba res, de tal manera que la meva primera novel·la també formarà part del gens menyspreable gènere literari que formen les novel·les admirablement confuses, i del gènere que formen les novel·les inabastables que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Serà sensacional, mil o dues mil pàgines per no dir res. Amb una mica de sort ningú no em llegirà, ni els coneguts més propers, i així, per acabar-ho d'adobar, em podré fer meva la figura de l'escriptor maleït, aquell a qui ningú no llegeix en vida, i a qui només la mort ofereix una certa immortalitat. Encara que, potser, només acabo conreant el gènere literari més habitual, fàcil i sobrevalorat de tots, el de les novel·les immortals que no han estat mai escrites, només desitjades.

divendres, 13 de gener de 2017

Dare ga Bauman-san desu ka

Arrel de la notícia de la mort de Zygmunt Bauman, no paro d'ensopegar amb articles que menystenen el pensament del tal Bauman, a qui només reconeixen el mèrit d'un cert oportunisme (avinentesa no pas negligible), en ser capaç el tal Bauman de desgranar un discurs buit de tot contingut però molt ben travat, que ve a dir justament el que els seus contemporanis semblem voler escoltar.

Jo, és clar, poc puc dir sobre el tal Bauman, de qui no he llegit ni mitja paraula, però si continuo ensopegant crítiques per tot, no tindré més remei que encetar la lectura, ni que sigui per poder blasmar al tal Bauman a la meva pròpia manera, doncs bé sembla que, en aquest país nostre, qui no diu pestes del tal Bauman no és ningú.

dimecres, 11 de gener de 2017

Kakemashō ka

Escrivim
per recordar
el que hem perdut,

escriu l'Anise Koltz a La terra calla. I jo, com no pot ser altrament, em prenc un cop més la llibertat de buscar-li els tres peus al gat, doncs, tal vegada, bé podria ser que escrivíssim per recordar, sí, però no pas el que hem perdut, sinó el que creiem haver perdut, això és, el que voldríem haver perdut, el que voldríem haver tingut, doncs, fora de quatre esperances sense cap fonament real que no pagan la pena ni de ser esmentades, que hem tingut mai res? Encara sort que és la pròpia poeta qui em posa a lloc, més endavant, en recordar-me que
el meu poema parla d'un passat
que mai no ha existit.

dimarts, 10 de gener de 2017

Kurisumasu no shokuji

Tal com s'acostuma a esdevenir any rere any, coincideixo amb Jota en un dels habituals àpats de celebració d'aquests dies festius que tot just acabem d'entomar. I tal com és habitual, Jota s'interessa per les meves circumstàncies, talment, més enllà de l'obligada sociabilitat a que la situació obliga, Jota tingués un interès ver en saber si vaig o torno, tal com demostra la precisió amb que recorda tot allò que any rere any li he anat desgranant en resposta a les seves preguntes, com ara les meves preferències a l'hora de prendre begudes destil·lades o de preparar salutífers esmorzars. I així, plat rere plat, Jota escolta amb aparent interès les meves sempre extenses explicacions sobre les fosques perspectives del mercat de renda fixa o sobre la meva acurada classificació de gèneres literaris.

Sigui com sigui, Jota pregunta i jo responc, no donant-se mai la situació inversa, doncs, interessar-me per tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, és potser l'única excentricitat que mai no m'he permès.

dissabte, 7 de gener de 2017

Kochira ga rippa desu ka

És potser l'admiració, sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona (...) que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent, l'únic criteri que crec seguir a l'hora de relacionar-me amb els altres, això és, amb tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

És potser l'admiració, repeteixo, allò que fa que, en la mesura del possible, doncs tampoc no m'agrada exagerar, només provi jo de relacionar-me amb aquelles persones que o bé em desperten una viva admiració, o, a l'inrevés, senten una viva admiració vers mi. A les primeres, d'habitud difuntes, les acostumo a trobar a les meves lectures, doncs només la mort i una certa distància em fa soportables els sempre enutjosos mèrits aliens. A les segones, sens dubte persones de discerniment difús, no crec que les arribi a trobar mai enlloc, donada la seva segura inexistència.

És potser l'admiració, torno a repetir, allò que, en conseqüència, fa que no m'agradi relacionar-me amb ningú.

dilluns, 2 de gener de 2017

Naraku no soto

No es veu però hi és. La seva transparència és absoluta, i no només a la vista, també a la oïda o al tacte. Encara que m'envolta, no m'impedeix que pugui jo veure o escoltar tot allò que, al meu voltant, sigui susceptible de ser vist o escoltat. I, a l'inrevés, tampoc impedeix que aquells que tinc al voltant em puguin veure o puguin escoltar allò que pugui jo dir. Fins i tot, en cas necessari, puc arribar a encaixar les mans amb qui convingui a través seu, o a intercanviar fòtils, cops o manyagueries amb aquells que tingui més a la vora. No es veu, doncs, i més que transparent gosaria jo dir que és invisible, imperceptible, doncs ni tan sols s'intueix. Però si paro prou atenció, i no dic jo ara que sigui cosa sensata parar-hi atenció, prou m'adono de la seva ineludible presència. I és aleshores que pres per una certa basarda no puc més que concloure que entre un mateix i tot allò que no és un mateix, l'abisme hi és, invisible però cert, insalvable, sempre present, en tot moment, a tothora.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Watashi no yoi mokuteki

A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.

I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Totsugeki

A la ficció, i crec ser de l'opinió que  tot és ficció, no tinc cap problema en acceptar la versemblança dels personatges que encarnen el mal d'una manera absoluta. Per exemple, el mossèn a qui dóna vida Robert Mitchum a The Night of the Hunter, el captaire coix interpretat per José Manuel Martín a Viridiana, o el sonat d'Anthony Perkins a Psycho

En canvi, els personatges que els hi són antagònics, els personatges que en tot moment encarnen la virtut sense permetre's cap defalliment, els personatges que sempre malden per servir als altres i res no fan en benefici propi, em resulten, si més no, problemàtics. Com és el cas d'ahir, amb l'enèsim visionat de Path of Glory, on més enllà de l'excel·lent guió i de la superba posada en escena, on bona part del protagonisme el pren l'espai escènic, ja siguin els luxosos palaus de l'alt comandament, la lineal trinxera on malviuen els soldat o l'espai amorf i indefinit de la terra de ningú, em grinyola l'impecable capteniment del coronel Dax, interpretat per un sempre magnífic Kirk Douglas, que en tot moment fa el que toca per defensar els seus soldats més enllà del que la prudència i el sentit del deure aconsella, i que quan la temptació li és oferta amb safata de plata no dubta a refusar-la ofès.

Deu ser, és clar, que en la meva turpitud no m'he adonat que més que una pel·lícula bèl·lica, Path of Glory és una pel·lícula de ciència-ficció, essent el personatge interpretat per Dougas no és més que un extraterrestre, de tan poc humà com és.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Hōkoku shimasu ka

Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.

I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.

Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?

dimarts, 20 de desembre de 2016

Futatsu


Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Futatabime no chansu


El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clyton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb que vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clyton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en que jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

divendres, 16 de desembre de 2016

Kyō no yume

Avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar. Però l'ardit escamot somniat, encara que molt inferior en nombre als seus encercladors, mal equipat i esgotat per una llarga fugida, no defallia pas i encarava amb una certa joia i foll entusiasme la inevitable batussa. I així, un cop el combat ha començat, i ja fos pel foll entusiasme de l'ardit escamot somniat o per la abúlica malaptesa de qui es creu massa superior, l'ardit escamot somniat feia xixines dels encercladors que, onada rere onada, provaven de prendre la posició defensada. No cal dir que jo mateix era qui comandava l'ardit escamot somniat, i que sota el meu guiatge s'hi comptaven amics, coneguts i saludats, comportant-se tots ells amb exemplar i valerosa predisposició. Tot i això, el setge encara no havia estat trencat quan he estat despertat per una ma estimada, i encara que he m'he permès uns pocs minuts de mandres al llit, no he arribat a escatir a sant de què somniava jo semblant bestiesa, si no és, és clar, per així poder escriure que avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar.

dimecres, 14 de desembre de 2016

Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

dijous, 8 de desembre de 2016

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Jiometori no kami

Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.

I Eucides, és clar, un profeta.

dijous, 24 de novembre de 2016

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres. Molt. M'agraden les seves capçades, els seus troncs i les seves arrels. També m'agraden les seves fulles i la seva escorça. M'agrada el seu tacte i la seva olor. M'agrada la remor de les seves fulles quan són sacsades pel vent i el cruixir de la seva decadència. M'agraden els perennes i els caducifolis, els frondosos i les coníferes, els grossos i els menuts, els joves i els vells, els vius i els morts. M'agraden tant les xicrandes com les tipuanes, però també els lledoners, les alzines, els faigs, els roures, els plàtans, els castanyers, els til·lers, les sequoies i els bedolls, fins i tot les figueres. M'agraden en temps de primavera, d'estiu, de tardor o d'hivern. M'agraden arrenglerats als carrers o lliurement emplaçats en un coster. M'agraden barrejats o en monocultiu, m'agraden amb fulla o nus, de prop o de lluny, d'un en un o de molts en molts. I m'agraden de viu en viu, molt, però també recordats, fotografiats, dibuixats o pintats. Però com potser m'agraden més, si més no avui, és filmats per Tarkovski a La infància d'Ivan.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Kochira wa Ishiguro-san no atarashī hon desu

Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 1954) viu a Gran Bretanya des de 1960. Format a les universitats de Kent i d'East Anglia,l la seva obra ha sigut traduïda a més de quaranta idiomes. En català fins ara s'han publicat les seves novel·les Quan érem orfes i No em deixis mai, i els relats de Nocturns. Va guanyar el Premi Booker amb El que queda del dia, duta al cinema per James Ivory. És oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres francès.

És la de més amunt la lamentable nota biogràfica que acompanya la traducció al català de la darrera novel·la d'Ishiguro, El gegant enterrat, publicada per l'editorial Anagrama, que té la seu al número cinquanta-vuit del carrer Pedró de la Creu, a la ciutat de Barcelona, tot just al costat de la que fou seu d'Edicions 62 fins fa cosa de tres anys, carrer Pedró de la Creu seixanta-dos, i que l'any mil nou-cents noranta-quatre publicà El que queda del dia i el mil nou-cents noranta-set Els inconsolables. A més, Documenta Balear publicà Una pàl·lida vista dels turons l'any mil nou-cents noranta-nou.

Dades, totes elles, perfectament negligibles tant pel redactor de notes biogràfiques d'Anagrama com pel seu hipotètic i probablement inexistent corrector, que amb la seva desídia i poca traça potser demostren que més que editors, els senyors d'Anagrama només són fabricants de llibres.