dijous, 16 de maig de 2019

Kochira wa Karenina-chan desu ka

La meva no va ser una infantesa feliç. I si bé potser tots els infants feliços s'assemblen, i cada infant infeliç ho és a la seva manera, ara fora enutjós, llarg i cansí donar raó dels motius de la meva infelicitat pretèrita. No obstant això, tot i saber-me un infant infeliç, enyoro la meva infantesa. Però, enyoro potser la infelicitat, o tal vegada les seves causes? I ara, fora certament forassenyat, propi d'estòlids. Més aviat potser només enyoro dues sensacions que de mica en mica he anat perdent amb el pas dels anys i que aleshores em resultaven d'allò més plaents. Primera, la de tenir temps per endavant, prou temps com per poder imaginar que qualsevol bestiesa era possible, que qualsevol propòsit que tingués trobaria el seu moment. Però el temps passa i els propòsits es mantenen, o s'obliden, però no s'assoleixen, mai, cap. Segon, la sensació de descoberta, de viure el primer cop, el primer cop de la llum de cap el tard, de l'especial cobricel d'un carrer, de la primera equació resolta, del primer Calvino llegit, del primer coit, de la primera ostra, el primer quatre mil, el primer laphroaig, ... Després, amb la pràctica, amb l'experiència, les coses poden ser millors, més complertes, més subtils, més intenses, però el moment de la descoberta és irrecuperable, ni que sigui una bestiesa, com el dia aquell que per primer cop vaig entrar a can Palau, al carrer Pelai, on en un altell diminut hi tenien capses i més capses d'uns petits soldadets de plàstic, o el primer cop que em vaig empetitir sota els espadats de la cara nord del Cadí.

I tot això, sigui més o menys cert o incert, que tant és, potser ve a tomb de les ganes que tenia jo de potinejar el començament de l'Anna Karenina, doncs prou sabut és que totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.

divendres, 3 de maig de 2019

Kochira wa Dostoievski-san desu ka

Tal dia com avui, tres de maig de mil vuit-cents trenta-set, naixia a Ekaterinburg Fiódor Grigori Yefímovich Dostoievski, escriptor universal. Autor d'una obra de reconegut prestigi, Dostoievski és recordat per les seves obres històriques, d'entre les que destaquen la monumental Guerra i Pau, on es narra la invasió russa de França, i Anna Karenina, novel·la costumista protagonitzada per una família de menestrals moscovites. Persona d'una fonda religiositat, en arribar a l'edat de jubilació Dostoievski emigrà a Palestina, on coincidí amb altres escriptors com Franz Kafka o Paco Umbral, i fou membre destacat del Mossad, Moviment per l'Ordre Sintàctic i Semiòtic dels Adjectius Diacrítics, òrgan que vicepresidí en dues ocasions. Afectat d'un mal lleig, Dostoievski finà un trenta de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres a l'hospital de Santa Tecla de la rambla vella, on encara avui el seu gros penis es recordat amb admiració per per tots aquells a qui un penis els resulta admirable. Dostoievski fou enterrat al cementiri Mount Hebron de Queens, costat per costat de Víctor Amela, destacat líder de la lliga espartaquista.

I, dit això, és possible que algun mestretites torracollons pugui trobar que algunes de les dades biogràfiques del meu sentit i sincer panegíric sobre la figura de Fiódor Dostoievski siguin imprecises. Potser sí, però en allò de més essencial les meves paraules són certes i encertades. I què és allò de més essencial? Doncs que el tal Dostoievski escrivia, que ja és mort, i que encara hi ha desvagats que recordem el seu nom.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Hitsuyōna eiga

Una pel·lícula necessària és, sens dubte, un sintagma d'esgarrifós significat. Necessari és l'oxigen, o la llum del sol, o, què sé jo, les vitamines o certs aminoàcids, però, una pel·lícula? I el cas és que no poques vegades aquest sintagma és utilitzat per fer elogi de les suposades virtuts d'alguna ficció. Però quan es diu que una pel·lícula és una pel·lícula necessària s'està dient que ens trobem davant d'una narració posada al servei d'una idea i, encara més, d'una idea justa i lloable, és a dir, una idea que bé es mereix que hom esmerci certs esforços en la seva promoció i difusió, talment els espectadors fóssim els esforçats estudiants d'una institució pedagògica. Les idees, qualsevol idea, no mereixen pas promoció ni difusió, ni cap tipus d'idolatria, el que es mereix una idea és crítica, és dubte, és menyspreu, és una bona coça i que hom s'hi gargalli a sobre.

I tot això bé a tomb de Grâce à Dieu, una pel·lícula tan necessària com innecessària fou Frantz, essent com potser és innecessari el més gros elogi que se li pot fer a qualsevol ficció.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Keiyōshi

És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.

... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...

dilluns, 8 d’abril de 2019

Motto motto

D'Ishiguro em plau amb gros delit l'excés amb que s'expliquen els seus personatges. La interminable xerrameca del vellard ascensorista de Els inconsolables, o el parlar per no callar de la parella protagonista de El gegant adormit. Prolífiques i aparentment innecessàries explicacions que s'entortolliguen en elles mateixes i acaben atrapant al lector en una xarxa d'impossible fugida. Altres autors, en canvi, exerceixen la desmesura en l'enumeració dels fets narrats, com ara els innúmers feminicides que ens ofereix Bolaño a 2666, o els no menys innúmers carnatges enumerats per Little a Les Benignes, quan narra l'avenç cap a l'est dels genocides nazis.

Sigui com sigui, potser en contraposició al meu tarannà discret, el que em plau és la desmesura, l'excés, el no tenir-ne mai prou, l'abassegar al lector per terra, mar i aire, aquell estabornir-lo amb una pluja constant de cops, aquell no parar ni quan aquest cau estès, rendit, inert.

dimecres, 3 d’abril de 2019

Shi

... de tuberculosi, d'epilèpsia, del mosquit anòfel, sífilis, càncer, lepra; rosegats per una rata, un dragó, un corb gros, una hiena; per arma de tall, de punta, de foc; per haver engolit aigua salada, cremat amb llenya, caiguts d'una roca, del trapezi d'un circ, de les finestres de Praga; per apoplexia, caquèxia, insalubritat; per una lesió al cor...

És el de més amunt un llistat d'espècies de morts possibles pels milions d'homes que han poblat, poblen i poblaran la Terra, segons es complau a llistar (com qui llista espècies d'artròpodes o gasteròpodes) el protagonista de la ficció que tinc a les mans, que es complau en recordar, això és, inventar, un cert moment del seu propi passat. Jo, és clar, tot i el possible goig d'una visita a Praga, triaria caigut d'una roca, a poder ser aquesta, en temps de tardor.

dimarts, 26 de març de 2019

Chotto matte kudasai (X)

De petit acostumava a demanar llibres, quan hom em demanava què volia que se'm regalés amb motiu d'alguna diada d'aquelles en què s'acostumen a fer regals. Anys després, quan vaig començar a disposar de diners propis, vaig passar a comprar-me jo mateix els llibres, costum que encara mantinc, tot i que continuo acceptant obsequis. I ben aviat vaig acostumar-me a demanar o comprar llibres no pas pel desig que tenia de llegir-los de manera immediata, sinó seduït pel nom de l'autor de torn, nom que havia jo trobat en algun llibre de text o havia escoltat en converses de gent adulta que em mereixia un cert respecte. I així em recordo amb tretze anys comprant-me una Metafísica d'Aristòtil que mai no he estat capaç llegir. Però la comprava pensant que ja arribaria el dia adient, que ja arribaria el moment en què seria capaç de capir i gaudir al tal Aristòtil.

Però d'uns anys ençà acostumo a comprar llibres amb el desig immediat de llegir-los, i cada cop més em trobo llegint el llibre que acabo de comprar, fins al punt que fa temps que només llegeixo llibres que prenc del prestatge on tinc desades les darreres compres, avinentesa que em desplau i em fa enyorar els anys aquells en què les lectures no m'apressaven, que bé podien esperar un, cinc, deu o vint anys.

I encara sort, si més no, que continuo esperant Aristòtil.

dimarts, 19 de març de 2019

Terebi o mite imasu

I és en obrir la porta, en resposta a l'enutjós estrèpit del timbre, que em trobo amb en Jota palplantat al replà fent cara de pomes agres. Amb aquesta cara de funeral que vestiu qualsevol diria que se us ha mort el canari, el saludo burleta, a veure si el molt insensat escampa. Prou!, dErsu_, prou!, em crida en Jota fent-se l'ofès. N'estic fins al capdamunt d'aquest to que gasteu, i d'aquest costum vostre de ridiculitzar-me, de presentar-me sempre com un ximple. Encara sort que ningú no us llegeix, però, tot i així, això de fer-me servir de protagonista de les vostres bestieses s'ha d'acabar. Ridiculitzeu a en Zeta, o a l'Erra, però a mi deixeu-me en pau, i feu el favor de no prendre apunts. Què m'escolteu? I, a més, exigeixo una rectificació, vull que se'm conegui de debò, tal com sóc. Exigeixo que escrigueu un paper on s'exposin amb objectivitat les meves virtuts i on reconegueu les vostres difamacions, i, també...

Però aquí en Jota calla, probablement per què el seu cap ha deixat d'estar en contacte amb la resta del seu cos, i tot seguit cau, estès sota el replà, tacant el marbre del paviment, alhora que l'esfèrica testa rebota escales avall fins aturar-se a l'alçada del principal. Qui ha picat? sento aleshores que em demana la companya, que és a la sala, mirant el seu programa favorit, El show del MarchenaUn objectivista, li responc, però no pateixis, que ja ha marxat.

dilluns, 18 de març de 2019

Suuēden no ō

És la predectibilitat, qualitat de predictible, un defecte?

Sovint s'acostuma a menystenir una trama qualificant-la de predictible, talment el seu antònim, la impredectibilitat, fos una virtut, com si la sorpresa, el gir inesperat, el deixar amb un pam de nas al lector o a l'espectador de torn fos quelcom desitjable. Jo, és clar, discrepo, encara que tampoc no gosi afirmar jo ara el contrari, que la predictibilitat sigui necessàriament una virtut, en no ser les coses tan fàcils, tan blanques o tan negres. Però, si més no, la impredecitibilitat m'acostuma a resultar sospitosa, avinentesa que em porta sovint a estimar potser en excés la predictibilitat, i si bé això pot resultar un error, ningú no és perfecte.

Sigui com sigui, quan em trobo davant d'una trama predictible on no cal restar pendent al desenvolupament de la mateixa, puc relaxar-me i restar atent a qualsevol altra bestiesa, com ara cercar possibles canvis en la persona verbal de la veu narradora, avinentesa que em porta a faular la possible existència d'un nou gènere de novel·la, l'enèssim, el format per les novel·les la veu narradora de les quals canvia de persona verbal a caprici del seu autor, tal com en un cert moment s'esdevé a Davant del rei de Suècia, coses de la monarquia, suposo.

dimarts, 12 de març de 2019

Nazo no otoko Toma-san

Thomas l'Obscur és un títol sensacional, un d'aquells títols que conviden a la lectura, breu, homèric, ben trobat, contundent, que sense dir gaire insinua molt i que, a més, sona bé. Altra cosa és si resulta pertinent o no. La novel·la, si és que es tracta d'una novel·la, no es pot negar que és obscura, de comprensió feixuga i interpretació incerta, i tampoc es pot negar que el tal Thomas sembla tenir un cert protagonisme. Però a mesura que s'avança en la lectura ens trobem amb un segon personatge, una tal Anne, i fins i tot un tercer quan l'omniscient veu narradora decideix convertir-se en un nou i innominat personatge. I si bé és cert que les circumstàncies del tal Thomas obren i tanquen les pàgines del llibre, el seu protagonisme em sembla dubtós, com dubtós resulta tot el que es llegeix, excepció feta de l'ús i l'abús que el senyor Blanchot fa de l'oxímoron, doncs qualsevol atribut es presenta sembla en relació amb el seu antònim, talment en el món de Blanchot tan sols la proximitat separés, la fredor escalfés o la fam afartés. Llàstima que, Els destarotats, soni més aviat ridícul.

dijous, 7 de març de 2019

Watashi wa hon o mimasu

Gens casualment acostumo a trobar més aviat hòrrid el disseny dels llibres d'autors que trobo prescindibles. És fàcil comprendre que si comparteixo una certa afinitat amb un editor al voltant de quins autors paga la pena de ser llegits i quins no, també comparteixi una altra certa afinitat sobre com dissenyar l'objecte que tot llibre també és. D'aquí que no resulti absurd que més d'un cop hagi jo encetat alguna lectura atret pel particular disseny d'una portada, i que, en justa correspondència, hagi refusat d'encetar d'altres per l'horror que l'objecte que les acollia em despertava.

I tot això m'ha vingut al cap per la lectura dilluns començada, Thomas l'obscur, de l'editorial Flaneur, el disseny dels llibres de la qual em recorden vagament a l'extinta col·lecció Venècies: unes similars proporcions, una mateixa fragilitat en la tria de materials, un cert esnobisme i/o marginalitat a l'hora de decidir quins autors editar... Això sí, recordo els volums de Venècies d'un disseny més sobri que no pas els de Flaneur, encara que els d'aquesta darrera editorial gaudeixen d'una característica que ara mateix no recordo haver trobat abans en cap altra col·lecció de cap altra editorial, això és, la manca de referències a d'altres títols editats (aquells properament, en preparació, altres títols del mateix autor en aquesta col·lecció o darrers títols publicats tan habituals en solapes, contraportades o pàgines finals), avinentesa que em resulta no només virtuosa i digne de tot elogi, sinó, per sobre de tot, sensacional.

dimarts, 5 de març de 2019

Mimashō ka

Cada dia, en despertar-me i obrir els ulls, i encara més en obrir la porta i sortir al carrer, tot allò que m'envolta se'm mostra i se'm fa present: la filera de mèlies, la vorera de panot, la botiga de queviures caducats del davant, el banc on acostumen a dinar i fumar les dependentes de la perruqueria del costat, la bugaderia de l'altra banda, les botigues de llaminadures, el cinema, les obres de l'avinguda de la riera de Cassoles... i també els innúmers desconeguts i els pocs coneguts i saludats que ben decidits es desplacen d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, talment el seu viure tingués algun sentit.

Però, verament se'm fa present tot allò que me'envolta i se'm mostra? o, tan sols, la idea que ja m'he fet sobre tot allò que m'envolta i se'm mostra? i, si és així, hauria de provar d'escatir què hi ha més enllà del meu pensament? o tal vegada és millor fer via i anar encaixant tot allò que m'envolta i se'm mostra amb la idea que ja m'he fet de tot plegat? I vós, hipotètic i desvagat lector, en llegir-me, entomeu les meves paraules talment el que aquestes potser signifiquen, o més aviat les encabiu dins allò que creieu que acostumo a escriure?

Tot plegat, és clar, tan sols és retòrica, parlar per no callar, talment mirar, veure, no fos, tan sols, recordar.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Shita ni ikimasu

Ladri di biciclette és potser el clàssic del cinema que més rebuig em genera. Cert que només l'he vist un cop, i en fa d'anys, molts, però em continua viu el violent rebuig que em causa la sola menció del nom del seu director, que ara, només faltaria, no esmentaré. No negaré jo que la pel·lícula pugui tenir virtuts, si més no, els que saben de cinema la tenen en gran estima. Allà ells. Però és innegable (això és, tractaré de ximplet a qui ho negui) que els seus defectes són nombrosos i greus, el pitjor dels quals, potser, la seva exagerada complaença en el patetisme.

Però, si més no, amb Ladri di biciclette vaig aprendre a malfiar-me d'aquells que tot ho fien a la glorificació del sofriment d'un innocent que, de tan badoc, ni ensuma per on l'hi engalten. I és potser per això que de tant en tant, còmodament escarxofat en alguna sala de cinema, em torna el record del Bruno plorant la inevitable desgràcia de son pare. Com ahir, veient If Beale Street Could Talk, que si bé en un inici em va enllaminir d'allò més, especialment per la fermesa i el coratge mostrats per la seva protagonista, les innecessàries escenes de Puerto Rico me'n van allunyar sense remei, de manera que a partir d'aquell moment tot se'm va anar avall, excepte, és clar, la indignació.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Jisho o yomimasu ka (II)

Diuen que existeixen uns llibres anomenats diccionaris. Déu ser cert. Si més no, jo mateix en tinc uns quants a casa. I potser sí que a les seves pàgines són llistats un gavadal de mots admirablement endreçats. I això em plau, i no pas poc, en plaure'm com em plauen llistes i endreça. I també diuen que aquests llibres anomenats diccionaris no expliquen cap ficció, i que inclouen l'exacta significació de tots els mots que hi són enclosos, que diuen que són tots. I tot seguit, aquells que diuen aquestes coses fan com si res i potser es mengen una ceba o es furguen el nas. 

Però jo tenia entès que els mots només signifiquen allò que volen que signifiquin aquells que els fan servir. I encara que aquest significat és efímer, volàtil i més aviat imprecís, talment restessin els mots afectats per la pressió atmosfèrica del moment o pel particular caprici de qui els esmenta o els escolta, és precisament aquesta imprecisió, aquesta volatilitat, aquesta efimeritat, allò que els fa captivadors, i que a mi em permet escriure efimeritat amb el goig propi de qui ja té la taula parada.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Hachi-gatsu no hikari

De vegades el començament d'un bon llibre em resulta problemàtic, en ser com és als primers paràgrafs de tot  llibre on topem de sobte amb la particular sintaxi de l'autor de torn. Així, tant pot ser que ens trobem amb frases interminables farcides de mil subordinades o amb esquemàtics sintagmes mancats de verb; amb adjectivacions excessives o amb aclaparadors i precisos substantius; amb metàfores enlluernadores o amb la rigidesa impertorbable de la norma. Entre l'exuberància de Proust o l'eixutesa de Kristof hi ha molt camp per còrrer, i és en aquests primers paràgrafs on tastem allò que ens trobarem al llarg de les pàgines del llibre de torn. Els fets aniran fent, potser previsibles, o no. I també el subtext que ens vol encolomar l'autor es pot anar modulant i construint al llarg de la lectura. Fins i tot la veu narradora pot variar, i el temps, l'estructura o qualsevol altra anècdota. Però no pas la sintaxi, doncs ara mateix no recordo cap autor com cal que faci evolucionar la seva sintaxi en una mateixa obra, ni tan sols la Woolf. Per això els començaments poden resultar problemàtics, per aquest topar de cap en una o altra sintaxi que ens resulti més o menys estranya, més o menys sorprenent, excessiva o feixuga. I serà la capacitat d'aquesta sintaxi d'embolcallar allò que es narrat, o la nostra adaptabilitat a allò a que no estem avesats, el que potser decidirà l'èxit o el fracàs de la nostra lectura.

I tot això ve a torn del començament de Llum d'agost, de Faulkner, doncs després de l'estranyesa no mancada d'una certa irritació que m'ha causat l'excés dels seus primers paràgrafs, amb ben poques pàgines he tingut prou per deixar-me atrapar per una profusió que més que descriure amb precisió allò que és narrat (avinentesa impossible i fins i tot potser indesitjable), m'agombola amb una prosòdia que ho és tot.

divendres, 1 de febrer de 2019

Nichi-yōbi ni eiga o mimashita

Tinc el costum d'anar a veure totes les pel·lícules de Lars von Trier tan aviat com són estrenades, en no ser poques les virtuts que acostumen a exhibir els seus treballs. Però malauradament Trier acostuma a desconfiar dels espectadors i això el fa ser excessivament exhaustiu en la seva narració. D'aquí, potser, el llarg metratge de molts dels seus llargmetratges (com la interminable Nymphomaniac) i l'enutjosa repetició d'alguns dels seus arguments. Quin sentit tenia fer Dancing in the Dark després d'haver ja rodat Breaking the Weaves? És com si Trier volgués puntualitzar en excés, deixar les coses massa clares, no fos cas que algú, ni que fos ell mateix, no fes la lectura que toca.

No obstant això, entre repeticions i marrades és evident que Trier avança, potser cap enlloc, però entre la redempció de les seves primeres i sacrificades heroïnes al més pur estil Dreyer (fora lleig escriure sobre Trier sense anomenar Dreyer) i el cansí nihilisme que exhibeix el seu darrer psicòpata, certament que s'ha fet camí. I tal com ja va escriure Machado, lectura escolar de la meva infantesa, caminante, son tus huellas el camino y nada más; i esperem que Trier recordi que al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. No fos cas, em permeto afegir.

dijous, 31 de gener de 2019

Rin no ame

De Guerra i pau recordo especialment la fugida dels Rostov de Moscou amb carros carregats d'andròmines, com ara les luxoses vaixelles de porcellana, la fina cristalleria o el mobiliari de fustes nobles. I recordo encara esgarrifat el moment en què Nataixa, la pubilla, fa descarregar els carros per tal d'evacuar als ferits de Borodino. Horrorós, sens dubte, aquest malbaratar el patrimoni familiar per tal d'allargar l'agonia a quatre malaurats.

De manera potser anàloga, el que més atabala Jünger de la destrucció d'Alemanya no és pas la crema de les ciutats sota la pluja de fòsfor i la conseqüent mort de grans i petits, sinó la pèrdua de biblioteques i arbres.

Talment fa quatre dies, quan hom s'horroritzava per les imatges de la destrucció de les ruïnes de Petra a mans dels dolents.

dimecres, 30 de gener de 2019

Sen kyū-hyaku yonjūsan-nen shi-gatsu jūichi-nichi

La bona prosa és com el vi i igual que el vi continua viva i evolucionant. Hi ha frases que encara no són veres i, tanmateix, una vida misteriosa les va bastint per convertir-les en veritat.

La prosa recent és també una mica tosca encara; en el curs dels anys agafa patina. Ho noto sovint a les cartes antigues.

Com ja he escrit en més d'una ocasió, tinc el costum de llegir tan sols autors difunts. Així m'estalvio l'enuig d'haver d'estar al dia i puc aprofitar-me de la feina de selecció feta pel pas del temps, doncs un cop resten orfes, els escrits del passat bé han de demostrar la seva vàlua per si mateixos. Sens dubte que això em suposa alguna mancança, doncs no dubto que entre els innúmers bufanúvols que em són contemporanis algun hi haurà que pagui la pena de ser llegit. Però què hi farem, la vida és finita i les prunes gustoses. I ara, a més, puc fer-me meu l'argument (potser un cert elogi de la distància) que Jünger anotà al seu diari un onze d'abril de mil nou-cents quaranta-tres, mentre el fòsfor destruïa les ciutats alemanyes i els fills de David eren exterminats a l'est.

dilluns, 21 de gener de 2019

He gassen

I abans de sortir del cinema, un cop la pel·lícula ha finalitzat, passo pel lavabo per tal de fer una pixada, doncs els darrers minuts del metratge se m'han fet un pel llargs per l'esforç que havia jo de fer per contenir la micció, coses de l'edat. I un cop sóc assegut a l'inodor, doncs prefereixo pixar assegut, i com qui no vol la cosa, deixo anar un pet que ni el del bou d'en Patufet, un gas interminable que comença però no acaba, acompanyat d'un espetec no diré que eixordador, però sí força escandalós. Afortunadament sóc sol i no em cal ser polit, així que mentre faig feina a plaer (els meus pets no fan pudor) començo a barrinar al voltant de la pel·lícula que acabo de veure, The Favourite, que si bé no es pot negar que és una pel·lícula de Yorgos Lanthimos, doncs bé ho anuncien així els títols de crèdit, no colpeja com d'habitud colpegen les pel·lícules de Lanthimos, fins al punt que hom podria dir que The Favourite és una pel·lícula ben agradable de veure, fins i tot instructiva, i feta amb una solvència visual i sonora que ja voldrien assolir molts dels que es fan dir directors de cinema. Devia ser un encàrrec, em dic, en recordar, a més, que Lanthimos no signa el guió, no sé si content per veure com de magnífica pot ser la resolució d'un encàrrec, o més aviat decebut per si Lanthimos s'acaba convertint en un altre noi dels encàrrecs. Però aquí el pet s'acaba, m'alço, m'eixugo el penis, em pujo i em cordo els pantalons, em rento les mans, i surto apressat tot pesant que un pet tan espectacular com el que acabo de deixar anar bé es mereix unes paraules.

dijous, 10 de gener de 2019

Watashi wa risuto ga suki desu

A l'hora de llegir les memòries, el dietari o l'autobiografia de qualsevol escriptor cal anar anotant amb cura i bona lletra els noms dels escriptors que l'autor afirma que ha llegit, llegeix, o té intenció de llegir, i fer-ne una classificació en quatre columnes. La primera columna, a l'esquerra del tot d'un paper en blanc format A4 vertical, contindrà els noms dels escriptors que ens són del tot desconeguts. La segona, a la dreta de la primera, contindrà els noms dels escriptors que ens són coneguts però que no hem llegit. La tercera, a la dreta de la segona, els noms dels escriptors que ens són coneguts, que hem llegit, però que no ens han plagut. I la quarta, a la dreta del tot del full, contindrà els noms dels escriptors que en són coneguts, que hem llegit i que ens han plagut.

Un cop fet això observarem la llista amb delit, en traurem alguna conclusió, ens farem algun propòsit i la desarem a la carpeta on desem les llistes de noms d'escriptors citats a les memòries, els dietaris o les autobiografies dels escriptors que haguem llegit.

dijous, 3 de gener de 2019

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.

dilluns, 31 de desembre de 2018

Subete no mono

Allò que en el més íntim de nosaltres ens preocupa defuig la comunicació, àdhuc la percepció gairebé, escriu Jünger a l'entrada corresponent al divuit de novembre de mil nou-cents quaranta-u, i que trobo que lliga d'allò més al que escriu el vint-i-set de gener de mil nou-cents quaranta-dos, quan referint-se a una carta d'una lectora a propòsit d'un dels seus llibres, Jardins i carrers (primera part dels seus diaris), escriu que jo volia dir que les paraules formen una reixa que permet de donar una ullada a allò que és inexpressable, i donava la imatge d'una reixa a través de la qual veiem la prosa, com qui veu els llegons en un parc zoològic, rere la seguretat dels barrots, i potser alertant de la impossibilitat de voler-nos estalviar aquesta mena de distància que ens separa de les paraules, que com no pot ser altrament ens remet a Gòrgies, les paraules del qual ja ho van deixar tot dit.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Kurashi no

De vegades em costa de diferenciar la meva existència conscient de la inconscient. Vull dir: distingir la part de la vida que s'entreteixeix en somnis de l'altra que ho fa de dia, escriu Jünger a l'entrada corresponent al vint-i-sis d'agost de mil nou-cents quaranta-dos dels seus diaris.

I és possible que Jünger es refereixi exactament a allò que diu, a la seva existència nocturna dins el subconscient dels somnis i a la seva existència diürna com a oficial de la wehrmacht i escriptor de renom. Però això no treu que pugui jo trobar en les seves paraules no pas allò que aquestes diuen, sinó allò que em plauria que diguessin, això és, que la vida potser només és satisfactòria en els moments en què el nostre pensament no és capaç de diferenciar amb claredat entre les circumstàncies que el món ens ofereix i i les fantasies pròpies del nostre pensament, essent precisament el fràgil equilibri entre ambdues percepcions allò que ens fa la vida estimable, amb el benentès que qui ignora del tot les circumstàncies externes pot topar de manera massa violenta amb dites circumstàncies, i que qui només resta atent a les ja prou no esmentades circumstàncies menarà una vida d'un endreç esgarrifós, talment la noia japonesa aquella que plega samarretes amb exemplar pulcritud.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Ōrandō

En alguna ocasió ja he fet esment d'un gènere literari de pràctica poc recomanable, com és el format per les novel·les el protagonista de les quals es lamenta sobre com de dificultós és escriure (Paludes, de Gide, en seria l'obra fundacional). I si bé és indiscutible que desenes, o més aviat centenes, no, desenes de centenes (això és, milers), o millor desenes de centenes de milers és el nombre aproximat d'obres que componen dit gènere, totes elles resulten sens dubte menyspreables.

O, si més no, això pensava jo abans de fer la lectura d'Orlando, de Virginia Woolf, que si bé es un tros de novel·la que difícilment es pot reduir a les estretors de qualsevol gènere (literari o no), a mi m'ha plagut trobar en la seva lectura el procés d'escriptura del que acaba esdevenint el poema fundacional d'un cert gènere de poesia, el format per admirables poemes que potser mai no han estat escrits, però que tan de bo ho haguessin estat.

diumenge, 25 de novembre de 2018

Jōbutsu suru

Avui a quarts de tres he vist com, a la cruïlla que formen els carrers Marina i Pujades, un biciclista s'aturava davant el llum vermell d'un semàfor. I tal ha estat la meva sorpresa davant d'un fet de natura tan sobrenatural, que en continuar jo avançant amb els sentits absents per la impressió rebuda, m'he entrebancat i he acabat topant amb una paperera. Disculpi senyora, m'he excusat jo, encara absent, i, en tombar la vista cap a l'immòbil biciclista, he vist i sentit com un segon biciclista que s'atansava al semàfor adreçava paraules grolleres al biciclista aturat, i com un tercer li ventava un calbot en passar rabent pel seu costat. Però el primer biciclista, impàvid davant les lletges conseqüències dels seus actes, amb la dignitat pròpia dels qui creuen a ulls clucs en la certesa de les pròpies conviccions, no ha reprès el seu pedalar fins que el llum del semàfor no ha canviat a verd, moment en què ha estat envestit per un camió de cinc eixos que circulava a gran velocitat pel carrer pujades, i que segons ha declarat el seu conductor davant els policies que s'han presentat per atendre el fatal sinistre, duia els frens avariats. Requiescat in pace.