dimarts, 19 de setembre de 2017

Gojū-mai

Amb cinquanta fulls impresos dins d'una carpeta i un rotllo de cinta adhesiva a la butxaca, surto de la llar responent a la crida d'un full enganxat prop de casa, on es convoca als veïns del carrer a penjar tot tipus de fulls reivindicatius en joiosa companyia. Però encara que tot plegat sembla una tasca senzilla i agradable, jo no sóc una persona ni senzilla ni agradable, i això de la companyia em desplau no pas poc. És aleshores que, tot i veure un grup de veïns que es reparteixen fulls i es divideixen el carrer, prefereixo fer la meva i marxar carrer enllà, cap al barri veí, on de ben segur la tasca reivindicativa no és tan present. 

Però una segona dificultat em ve aleshores al cap: on penjar els fulls? evidentment, descarto d'immediat la possibilitat d'enganxar-los a les façanes dels edificis, doncs bé aquests edificis són una propietat privada de la que jo, de cap manera, puc disposar. El mobiliari urbà, tal vegada? tampoc m'acaba de plaure la idea, i dubtant dubtant vaig caminant i caminant fins que m'adono que ja porto una hora donant voltes i encara no he enganxat res. Afortunadament es dóna l'avinentesa que just en aquell moment sóc al davant d'una de les portes dels jardins de Moragas, que em fan recordar el general aquell, Josep Moragues i Mas, que fou mort i escarnit per la seva lleialtat austriacista. És potser per això que decideixo enganxar un primer full en el preceptiu rètol municipal que informa als vianants de la presència del jardí. Per procedir, aprofito l'avinentesa de la proximitat d'unes cadires per seure, obrir la carpeta, treure'm la cinta adhesiva de la butxaca, tallar-ne quatre bocins, enganxar-los a les cantonades del full, i, amb tot ja apunt, llevar-me, apropar-me al rètol i procedir a enganxar el meu full, provant, això sí, de no tapar cap de les informacions que el rètol conté, com ara l'horari d'obertura dels jardins.

I ha estat començar que tot va avall. De seguida cerco les altres portes dels jardins i procedeixo d'igual manera. I tot seguit em desplaço als jardins de la casa Sagnier, i als de Monterols, als del Turó Parc, als del Piscines i Esports, fins que pràcticament esgoto els fulls i prop de la mitjanit començo a tornar cap a casa. Però és en ser a Travessera amb Balmes, que no puc resistir-me a la temptació d'enganxar un parell de fulls més, aquest cop sí, als vidres d'un local comercial, on, no per res, es troba la seu d'una certa i ataronjada agrupació política.

divendres, 15 de setembre de 2017

Tōku kara kimasu

Escarxofat al sofà, veig un gag del Polònia on un estol de jutges prohibicionistes escolta amatent les sempre ridícules paraules que la caricatura del president del país veí els hi adreça. Curiosament, o no, en un cert moment es fa esment del cognom d'un dels jutges, Morales, avinentesa que em retorna a un cert dia de la meva infantesa, quan el meu pare em dugué al Teatre Tívoli a veure un espectacle de la Trinca. En dit espectacle, crec recordar que titulat Nou de Trinca, s'acompanyava la cançó aquella de Com el Far-west no hi ha res amb la projecció d'un petit curtmetratge on un escamot de cavalleria empaitava als tres nois de la trinca, que no per res anaven abillats com a nadius de les praderies amerindies. I també recordo com el capitost de l'escamot es dirigia tot sovint a un tal Morales, Morales toque carga, que era el nom del soldat que bufava la trompeta.

I vull creure, i resto convençut que així és, que no és pas casual que l'esmentat jutge prohibicionista comparteixi nom amb l'esforçat bufador, doncs, en aquest no sempre dissortat país nostre, les coses acostumen a venir de lluny.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Shakespeare-sama no hon o yonde imasu

Not marbre nor the gilded monuments
Of princess shall outlive this pow'rful rhyme,

O, talment tradueix Gerard Vergés en la seva versió dels sonets de Shakespeare,

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant.

I si bé en aquest cinquanta-cinquè sonet Shakespeare sembla molt segur de la vàlua del seu vers, no són pocs el sonets on el propi Shakespeare dubta d'aquesta vàlua, com quan es lamenta de l'abandó de les muses, And my sick muse doth give another place, essent, potser aquest contradir-se a si mateix, aquest bellugueig entre el dubte i l'envaniment,una més de les moltes raons que fan que Shakespeare sigui qui és, o, més aviat, qui diem que és.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?

dimarts, 29 d’agost de 2017

Kore wa Conrad-san no hon dewa arimasen

Fins al dia d'ahir era jo de l'opinió que el coronel Owen Thursday era imbècil. Imbécil, a més d'orgullós, classista i vanitós. I encara que orgullós, classista i vanitós sens dubte ho és, com ho és tothom com cal, després de l'enèsim visionat de Fort Apache he arribat a la conclusió que el coronel Owen Thursday és, sens dubte, el més intel·ligent de tota la colla, doncs ni tan sols l'espavilat capità York ensuma les veritables intencions del seu coronel. I és que el que pot sembrar malaptesa, aquell enviar tots els seus homes a una mort segura, no és pas cap error, ni cap decisió pressa a la babalà, ni cap rebequeria. És la decisió serena i conscient, perfectament meditada, d'aquell a qui no li fa res sacrificar la vida de qui sigui necessari per tal de satisfer la pròpia vanitat. Que la batalla és perd? no importa. Què tots els homes moren? tant és. Què ell mateix mor? què hi farem. Però que potser encara recordaríem a George Amstrong Custer de no haver mort aquest a Llitle Big Horn?

Si enlloc de militar, l'inexistent coronel Owen Thursday hagués estat capità de la marina mercant, quin tros de novel·la, que n'hagués fet en Conrad, quin tros de novel·la.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Flusch-chan wa shinde iru

Després, se'l va tornar a mirar. Però ell ja no la mirava. En Flush havia sofert un canvi extraordinari. Havia estat viu; ara era mort. Res més que això.

Ja ha estat dit que el tal Flush és, era, o més aviat va ser, un cocker spaniel de casa bona, i qui el mirava la seva mestressa, la poeta Elizabeth Barrett Browning, essent altre cop na Vírgina Woolf qui narra i en Jordi Fernando qui tradueix. I les sensacionals paraules de na Woolf em porten a la memòria unes altres paraules, no menys sensacionals, on també és narra el moment aquell del trànsit entre allò que anomenem vida i allò que anomenem mort, encara que aquestes altres paraules ja no narren el traspàs d'un gos, sinó el d'un humà, un tal Khadjí-Murat, bel·licós líder àvar del Daguestan, una mena de milhomes cercabregues sempre disposat a estomacar-se amb qui calgui, segons explica Tolstoi a la seva homònima novel·la:

No és movia, però encara sentia. Quan Gadji-Agà, el primer que va córrer cap a ell, li va donar un cop de punyal al cap, li va semblar que li picaven amb un martell, i no entenia qui ho feia ni per què. Aquest va ser l'últim contacte conscient amb el seu cos.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Kaimashō ka


És el de més amunt el relat d'un matí de compres a Oxford Street, on es bescanvien monedes per roba convenientment embolcallada, essent la poeta Elizabeth Barrett Browning la compradora i un cocker spaniel, el tal Flush, el seu fidel acompanyant. N'ès l'autora Vírgina Woolf, segons traducció de Jordi Fernando, i és potser per l'indubtable to èpic del text, que no puc evitar refer les paraules llegides i començar a imaginar les desventures d'un cert cavaller, de nom Roger, Roger Desllor, que, tal vegada, és donat per mort a la batalla de Cefís, on les espases tallaven; centellejava l'acer. La carn esdevenia sang i les ferides el desagnaven. I amb tant i tant vaivé d'estandards, oneig d'ensenyes, piafades de cavall, cosos esquinçats, rostres de moribunds, escomeses i cops per tot, el cavaller Desllor, esgotat per la sang vessada, va abaltir-se, va caure, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van carregar dalt d'un carro i els cossos dels companys morts li foren llençats al damunt.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VIII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Samui desu ne (III)

D'uns dies ençà, des de que som entrats en aquell període de temps al pic de l'estiu dit canícula, que, contràriament al que és norma, la temperatura em resulta d'allò més agradable. Fabulosa avinentesa que, només faltaria, no ha merescut cap ressò públic. Entenguem-nos-en, és cosa sabuda que només allò que coincideix amb els propis prejudicis és noticiable. D'aquí que tot diari, ràdio o televisió ens castigués el passat més de juny amb la calorada aquella que vam patir, símbol de tots els mals d'aquesta humana condició que tan es complau a malbaratar recursos i destruir el planeta. Però ara que les tornes van canviades, silenci total, cap paraula, cap comentari, cap incís, ni tan sols un breu.


Si fa no fa talment jo mateix, que ara m'apresso a garlar el que abans callava.

divendres, 21 de juliol de 2017

Shinbun o yomimasu ka (II)

Doncs trobo que la secció d'internacional de la Vanguardia està molt bé, em comenta un conegut camí del despatx, un cop deixats els menuts al casal de torn. I jo, és clar, davant aital beneiteria, no puc més que engegar la meva diatriba habitual contra el paper aquest del comte. Diatriba que no trigo a estendre a tot quant diari es publica a casa nostra, i també a casa del veí, i concloure com sempre concloc que l'únic diari decent que és possible llegir és La publicitat. Encara es publica?, em demana aleshores sorprès el meu desinformat conegut. No, i ara, li responc, i tot seguit l'atabalo amb el meu habitual argument al voltant de la idoneïtat de llegir els diaris amb una certa distància.

I és aleshores que per un moment m'observo i em reconec com l'habitual personatge excèntric d'un cert tipus de novel·la (el tipus de novel·la on hi ha personatges excèntrics), aquell que sempre té una opinió diguem-ne original, i en tot moment es capté segons el seu propi i equivocat lliure albir. Només em faltaria lluir una llarga i descurada barba, vestir barret i bastó, veure absenta a galet i fer versos.

Déu no ho vulgui, especialment, això dels versos.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Watashi wa mae rajio o kikimashita

Sovint crec enyorar l'acompanyament de certs programes de ràdio, talment avui ja no es fessin, ja no es poguessin fer, certs excel·lents programes com els que em vaig acostumar a escoltar anys enrere, al llarg dels meus anys universitaris, com ara L'orquestra, El mínim esforç o La porta dels somnis. Però, eren verament excel·lents, aquells programes enyorats? O tal vegada només enyoro la meva pretèrita i potser perduda capacitat de trobar un programa de ràdio excel·lent? I amb la lectura, quant fa que no ensopego amb un llibre que pugui jo considerar excel·lent? Un llibre al que no li pugui jo trobar, mestretites com sóc, cap ridícul però.

Enyorada excel·lència, tan propera com m'eres abans, tan escàpola com m'ets avui.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Itadakimasu (II)

I un cop més, l'asamblea anual dels verducs de cua daurada acaba a garrotades. El motiu que històricament divideix als verducs de cua daurada en dos bàndols irreconciliables no és altre que la idoneïtat, o no, d'explorar el curs inferior del Margançol. Els més tradicionalistes, agrupats principalment en la Unió Verduca i en la Lliga Verduca, creuen que res de bo es pot trobar més avall de les grans basses verdes, i que si el gran Èganiel, fill de Èganorth, els aconduí fins a les basses verdes i no més avall, és allà on han de romandre. En canvi, el Partit Demòcrata Verduc, tot i reconèixer els indubtables mèrits dels avantpassats que els alliberaren de les estretors de la bassa negra, creuen positiu enviar exploradors riu avall, per si de cas més enllà de les basses verdes existeixen altres aiguamolls que es puguin colonitzar. Al seu torn, els simpatitzants d'Estat Verduc creuen que tot i honorar als herois de l'antigor, ja és arribada l'hora de deixar les basses verdes i dirigir-se aigües avall, on sens dubte els estanys seran innúmers i extensos. I queden encara els molt mobilitzats militants de les Candidatures d'Ucronies Verduques i de Verducs en Comú, que defensen que és del tot imprescindible abandonar d'immediat les basses verdes, però no pas per anar Margançol avall, sinó per retornar a la petita i esquifida bassa negra i així alliberar-se de la cobdícia que actualment corromp als verducs, trencar amb la tradició que perpetua la injustícia, les desigualtats i l'heteroverducat, i viure totes plegades en solidària comunitat. A banda resten els excèntrics de Ciutadans Verducs, que defensen la curiosa necessitat d'abandonar qualsevol bassa i integrar-se dins el reialme dels bufanúvols d'urpa dentada, no fos cas que les pobres bèsties passessin gana.

Enguany, però, s'ha produït una grossa novetat. Han estat els representants del Partit Demòcrata Verduc, d'Estat Verduc i de les Candidatures d'Ucronies Verduques, els que han proposat convocar un referèndum per tal que fos el conjunt dels verducs de cua daurada qui decidís que fer. Catastròfica insensatesa, han cridat des d'Unió Verduca i Lliga Verduca. Evident il·legalitat, han bramat Ciutadans Verducs. Sí però no o no però sí, han cridat els Verducs en Comú.

I un cop el ball de bastons és acabat i tothom resta estossinat, l'assamblea es posposa i es convoca per l'any vinent. I qui dia passa, any empeny.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Itadakimasu

Abans de res, dir que els verducs de cua daurada són una espècie d'anàtids endògena de les zones humides de l'alt curs del Margançol. Dit això, només esmentar que cada onze de juliol els verducs de cua daurada  marxen en romeria cap a la bassa fosca, petit esquitx d'aigua d'on són originaris, per així commemorar el dia aquell en què el seu mític cabdill Èganiel, fill de Èganorth, els alliberà de les estretors i sequeres de la petita bassa fosca i els aconduí fins a les grans basses verdes, on des d'aleshores porten una vida regalada. I com cada onze de juliol, enguany els verducs de cua daurada també es guarneixen amb exagerats barrets i marxen cofois per així honorar la memòria d'aquells gloriosos avantpassats.

I allà van en endreçada filera, els verducs de cua daurada, vestint llurs vistosos barrets i entonant alegres cants que els ajuden a marcar el pas i recordar els indubtables mèrits dels herois de l'antigor. Quin goig, certament, aital expressió d'alegria, felicitat i respecte per aquells que els precediren. Però, com cada onze de juliol, en arribar als encontorns del molí vell els verducs de cua daurada són escomesos per afamats bufanúvols d'urpa dentada, que a grans mossades endrapen a cor que vols tot quan verduc arrepleguen. I queixalada amunt, queixalada avall, els bufanúvols d'urpa dentada no triguen gaire a atipar-se amb els verducs de cua daurada, fins que tips i satisfets s'ajeuen a pair l'exquisit dinar, doncs prou conegudes són de tothom les excel·lents qualitats organolèptiques de la carn del verduc de cua daurada.

I com cada onze de juliol, els verducs de cua daurada atrapats a les panxes del bufanúvols d'urpa dentada comencen a picotejar amb llurs punxeguts becs les parets dels estómacs on resten reclosos. I pica que picaràs, no triguen gaire els laboriosos verducs a foradar les panxes dels golafres bufanúvols, fins a poder eixir de llur captiveri i reprendre encara amb més alegria la romeria fins a la bassa fosca, ja propera, on tots junts menjaran i beuran fins a perdre el senderi.

I ja per acabar, benvolguts i hipotètics lectors, la inevitable moralina de tota faula com cal: abans d'empassar, masteguin.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Gekijō ni ikimashita

Després d'una jeremiada inicial que anticipa l'inevitable final, es desenvolupa una trama simple però ben trabada. Una bella pubilla s'encaterina de qui no toca, un jove formós però pobre. Tan pobre que la noia s'ho repensa i avia al xaval amb una cosina per poder-se prometre amb un hereu com déu mana. El dia del casament, però, la núvia s'ho torna a repensar i fuig amb el  primer jove, que continua essent formós però també pobre. El nuvi, comprensiblement molest en descobrir la fugida, s'apressa a encalçar a la parella amb ànim hostil. Finalment, nuvi i jove formós es troben i s'esbatussen, navalla en ma, fins que ambdós moren. Clouen la tragèdia els laments de la mare del nuvi i de la volàtil pubilla.

La resta, fins a omplir tres actes, ja és cosa de l'exagerat talent de l'exagerat autor.

dimecres, 28 de juny de 2017

Doko ni Amàlia-chan ni ikimashita ka

És després de baixar innúmers trams d'escala que arribo a un soterrani fosc i pudent, on trobo una petita trapa que em mostra una costeruda escala de gat per la que continuar davallant. I després encara m'haig d'endinsar per un túnel que em porta molt més avall, fins a una planúria erma i boirosa, on em toca travessar un cabalós riu dalt el llagut d'un barquer sòrdid i poc enraonar. I un cop crec ser arribat allà on volia arribar, i després d'apaivagar l'hostilitat d'un ca tricèfal amb unes preses d'amargant xocolata, ensopego amb un pocapena que em prega que l'ajudi a fugir, en estimar-se més viure com a llogat de qualsevol que no pas romandre allà baix, enmig d'aquella tòrrida fredor. Jo, és clar, que poc m'importen els detrets dels altres, me'l trec de sobre amb una empenta i m'endinso boira endins, davallant per un inestable tarter de pedra menuda, fins que topo amb una silent multitud que sembla sortir-me al pas. És aleshores que començo a cridar el nom d'aquell que vinc a cercar, per si de cas hi és. Però ningú no em respon, així que engrapo a un que em mira amb altivesa i li demano on és en Franz. Ell em respon que no ho sap, però que em pot dur amb unes donzelles excepcionals, si primer li garanteixo que l'ajudaré a marxar d'aquell lleig indret. Fuig arlot!, li responc empipat, i continuo avall cridant, Franz! Franz!, encara que em temo que amb tanta boira i foscor poc hi podré reconèixer a ningú, i encara menys a Kafka, a qui només he vist en fotografia. Però en un racó, sota el tronc socarrimat del que sembla un freixe, veig a un nyicris que escriu amb avidesa, assegut al costat d'un geperut que li va recollint els fulls escrits per llençar-los al petit foc amb el que proven d'escalfar-se. M'hi atanso decidit, i prenent amb la destra la mandíbula de l'escrivent li alço la cara i li demano si el seu nom no és Franz. Però el nyicris calla, i és el geperut qui em respon que el noi no sap qui és, però que no l'atabali, que té feina, doncs no pot deixar d'escriure tot el que diu sentir. Que sent? a on?, li demano joiós, dons el silenci ens envolta. 

Així que, finalment trobat, puc adreçar-li la pregunta que fa tants anys que em capfica: va o no va, Amàlia, al castell?

dimecres, 21 de juny de 2017

Kore wa desu

I a la fi, els orgullosos genets de les praderies interiors han estat vençuts, les seves dones violentades fins a la mort, els seus fills exterminats, els seus esclaus esventrats, el seu or confiscat, les seves vil·les enrunades, els seus llibres cremats, el seu nom proscrit, el seu parlar desaprès, els seus ídols anihilats, la seva memòria oblidada.

Oficialment mai no hauran existit. Aquests darrers anys no hem fet més que pacificar les praderies interiors, allunyant als bàrbars de més enllà del desert. I als pocs soldats i oficials supervivents de la darrera campanya ens han estat tallades llengua i mans, per tal que res ni ningú no pugui esmentar el nom d'aquells que ja no van existir.

Les praderies interiors seran repoblades per súbdits lleials. La terra es parcel·larà i s'oferirà en usdefruit, es cobrarà un delme. Es traçaran carreteres i arribaran els serveis de l'estat. Els infants seran educats en l'amor al treball, el respecte a la tradició i l'obediència a l'autoritat. S'atendrà als malalts, es tindrà cura dels vells, s'enterrarà als morts. Les comunitats prosperaran, homes i dones viuran en pau, i qualsevol falta es castigarà amb severitat.

Així serà a partir d'ara, així serà per sempre més, així haurà estat desde sempre.

diumenge, 18 de juny de 2017

Omoide (II)


Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

dimarts, 13 de juny de 2017

Doko ni ikitai desu ka (III)

No em plauen les minories mobilitzades. Canilles de fanàtics que proven d'ocupar l'esfera pública amb llurs propis errors, talment no fos molt més sensat deixar que cadascú s'equivoqués a la seva pròpia manera. Arreu se les reconeix pel seu entusiasme, pel cofoisme amb que es captenen, per l'exhibició que fan dels propis prejudicis, talment creure allò que creuen fos res meritori. Els seus propòsits sempre són nobles, diuen, doncs malden per una societat més justa, més solidaria o més el que toqui. Les seves accions poc importen, i encara importen menys les conseqüències de les mateixes, doncs el que compta és la noblesa de llurs excel·lents intencions. I si hom té la dissort de no combregar amb allò que cregui la minoria mobilitzada amb que ensopega, que s'atengui a les conseqüències, doncs les minories mobilitzades són transformadores i sempre malden per adaptar l'àmbit on es troben, ni que sigui a cops de mall, a les mides del petit motlle que els limita el pensament. Cal, doncs, en ensopegar amb qualsevol minoria mobilitzada, ja sigui a la dita Ampa d'una escola, en una associació de veïns, a la junta directiva d'una coral, al carrer enmig d'una joiosa jornada de protesta, a la barra d'un bar o en una eco-cooperativa de consum sostenible, protegir-se testa i cartera, doncs, si en alguna cosa coincideixen totes les minories mobilitzades, és en colpejar primer i fer pagar sempre als altres, no fos cas.

I si de cas algun dia ensopego amb alguna minoria mobilitzada que s'esforci per assolir totes aquelles bestieses que a mi mateix em semblen lloable d'ésser assolides, doncs ja canviaré jo d'opinió.

dimecres, 7 de juny de 2017

Mishiranu hito (II)

Hi ha potser ficcions que no haurien d'acabar mai, cosa que prou bé sabia Kafka, autor que es va complaure a deixar inacabades les seves més grans novel·les, com ara El castell. Ficcions que, més enllà de donar voltes sobre les particulars dèries de l'autor de torn, no donen cap rellevància als fets explicats, que no serien més que l'eina necessària que ha de permetre a l'autor de torn esbravar-se a plaer, sense que tingui cap mena d'importància que els fets explicats siguin coherents o no, comencin o acabin, o resultin més o menys versemblants o inversemblants. Dit això, que prou obvi que és, és de lamentar que autors capaços de fer volar coloms amb prou elegància al voltant de qualsevol bestiesa que els balli pel cap, és capfiquin a encabir-ho tot plegat dins les estretors d'una gàbia qualsevol, talment, per alguna curiosa llei, tota història hagués de tenir, necessàriament, plantejament, nus i desenllaç, a més de complir amb el corpus normatiu vigent a cada moment.

Altrament, és clar, són els orfebres fabricants de gàbies, d'habitud gent esforçada que més enllà de la rigidesa de les formes perd l'oremus amb gran facilitat, i que no negaré jo pas que puguin arribar a escriure papers llegidors. Gent endreçada que és fàcilment recognoscibles per les seves formes sempre polides i per no anar mai despentinats. Però, si us plau, o una cosa o l'altra, que prou empipador resulta que un cop enlairat, sigui el propi autor qui s'entesti a fer-te aterrar tan si com no, no fos cas que jo que sé.

dijous, 1 de juny de 2017

Utaimasu ka

És al bar d'en Rick, a Casablanca, on en un cert moment, per fer callar els enutjosos cants patriòtics d'un grup d'oficials de l'exercit alemany, la petita orquestra del local començar a interpretar La Marseillaise per indicació d'un dels protagonistes de la pel·lícula. Els parroquians del local, majoritàriament francesos, no triguen a afegir les seves veus al so de l'orquestra, curulls de sentiment patriòtic, i, per molt que els oficials alemanys perseveren en el seu cant, és l'estrèpit marsellès el que finalment s'imposa, en una escena joiosa que colpeix el sentiment de l'espectador, que té molt clar a quin bàndol ha de fer obsequi de la seva potser prescindible simpatia.

També a Frantz, pel·lícula de François Ozon, el parroquià d'un local de restauració de París s'alça per començar amb el cant de La Marseillaise, curull de sentiment patriòtic per la presència d'uns oficials de l'exèrcit francès. A poc a poc, i com no podia ser altrament en temps tot just posteriors a la guerra gran, la resta de parroquians s'afegeixen al cant, també curulls de sentiment patriòtic. Tots? no pas, una noia jove i rossa resta silent, incòmoda, potser fins i tot temorosa, doncs no per res ella és alemanya i va perdre al seu promès a la guerra. Però no només la noia rossa i silent resta incòmoda davant l'expressió de patriotisme local, també l'espectador, jo mateix en aquest cas, resta incòmode i ofès pels mateixos acords que, curiosament o no, a Casablanca provoquen la més gran de les simpaties.

dimecres, 31 de maig de 2017

Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

dimarts, 30 de maig de 2017

Kurosawa-san no eiga o mimashita

I de la mateixa manera que crec ser de l'opinió que La sirene du Mississipi és la pel·lícula de Truffaut que més em plau, Kumonosu-jô és potser el meu Kurosawa preferit. I no pas per la història narrada, les prou sabudes insensateses d'aquell tal Macbeth, príncep d'Escòcia, per molt que en aquesta ocasió el tal Macbeth respongui al curiós nom de Washizu Taketoki i vesteixi les robes i armadures pròpies d'un samurai, sinó, més aviat, per la captivadora posada en escena de Kurosawa. I no només per les espectaculars i prou conegudes escenes finals, on un enfollit Toshirô Mifune és sagetejat pels seus propis soldats, sinó, tal vegada, per com és narrat tot allò que, de no ser narrat com és narrat, poc interés tindria.

dimarts, 23 de maig de 2017

Hayaguchikotoba

D'un temps ençà espero amb gros delit que s'esdevingui un cert esdeveniment. I és tan gros el meu delit per tal què s'esdevingui el cert esdeveniment abans esmentat però no concretat, que no passa dia que no m'imagini com s'esdevindrà el cert esdeveniment que espero amb gros delit d'un temps ençà. El que no tinc és cap dubte que d'aquí uns dies, un cop el cert esdeveniment que d'un temps ençà espero amb gros delit ja s'hagi esdevingut, recordaré també amb gros delit allò que ja poc importarà que s'hagi esdevingut o no, i que més enllà de l'irrellevant i fugisser delit que n'obtingui en el moment que el cert esdeveniment que d'un temps ençà espero amb gros delit s'esdevingui, el més gros delit serà el produït pel record d'aquest cert esdeveniment que, d'uns dies ençà, espero amb gros delit.

dilluns, 15 de maig de 2017

Watashi wa arukimasu ga suki desu (III)

Ha estat aquest matí, en mirar-me al mirall per comprovar si el coll de la samarreta m'havia quedat ben girbat, que m'ha semblat que el coll se m'havia allargat. I en parar atenció m'he dit que sí, que sens dubte tenia jo el coll més llarg,  i que, des del darrer cop que m'hi vaig fixar, la testa se m'havia enlairat ben bé un parell de dits. Curiosa circumstància, m'he dit, que potser explicaria la sensació d'enlairament que aquests darrers dies m'acompanya. Però circumstància també ambigua, doncs... aquesta estirada del coll, és puntual o bé tindrà continuïtat al llarg del temps? Si és puntual tant és, un o dos centímetres no fan mal a ningú, ni tan sols a mi. Però si l'estirada va fent i acabo esdevenint una mena d'home girafa, ja seran figues d'un altre paner. I és aleshores que m'imagino, no sense una certa complaença, com sóc assenyalat amb el dit per petits i grans, i com, tractat de monstre, resto obligat a viure reclòs dins de casa, sense poder-ne sortir sota cap circumstància, talment el banyut aquell, Asterió, a qui fins i tot es feia obsequi d'un nombre determinat de donzelles (set diuen) un cop cada nou anys, per tal de fer-li més passador el captiveri.

I així, sense necessitat d'excuses per justificar el meu obligat aïllament, podria finalment fer servir el temps per fer tot allò que més em plagués, això és, no res, doncs, ni tan sols, exigiria jo cap de les set donzelles de rigor.