diumenge, 23 d’abril de 2017

Kinō eiga o mimashita (XI)

El món real és el regne del terror, diu en un cert moment el personatge de Baptiste, interpretat per Pascale Ogier. O més aviat diu le monde réel est le règne de la terreur, doncs no per res Pascale Oller és francesa, com se suposa que ho és el personatge que interpreta, la dita Baptiste, com també se suposa que ho és el París documentat per Jacques Rivette a Le Pont du Nord. Sigui com sigui, en catalana llengua o en llengua d'oïl, el so alveolar vibrant múltiple que comparteixen tant real i terror, com réel i terreur, és el que potser em fa parar un especial esment en la frase de Baptiste, personatge de sorprenent capteniment que en cap moment mostra especial interès per allò que hom acostuma a anomenar realitat.

Així que ja ho saben, le monde réel est le règne de la terreur.

divendres, 21 d’abril de 2017

Kaurismäki-san no eiga o mimashita

El millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kaurismäki, que no és poc. Si, fins i tot, en un cert moment es pot reconèixer la veu de Toshitake Shinohara, a més de retrobar els rostres d'alguns del seus actors més habituals, com ara la inoblidable noia de la fàbrica de mistos, Kati Outinen. Però que el millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kausismäki no és gaire afalagador. Entenc, només faltaria, que tothom té dret a sentir-se colpit per la tragèdia dels refugiats sirians i a provar de fer el que pugui en la seva ajuda, i que en aquestes circumstàncies tota demagògia és potser excusable. I entenc, també, que la meva habitual i absoluta indiferència vers el sofriment dels altres (personatges de ficció a part) no sigui una actitud gaire exemplar ni defensable.

Però Kaurismäki sempre ha tingut una especial debilitat pels més desafavorits, això és, pels desgraciats, i això no l'ha privat de planar per sobre tot tipus de circumstàncies i obsequiar-nos amb joies com ara La vie de bohème o Calamari Union. I ara és com, si des de Le Havre, la bondat del seus lloables propòsits li fos una nosa que l'impedís aprofitar en benefici de la seva obra les desgràcies alienes, talment li sabés greu servir-se dels altres sense pagar el preu corresponent.

I tot, ai las, sembla que no pot ser.

dijous, 20 d’abril de 2017

Nin-chan no hon o yonde imasu

I és en una de les esteses de sorra que separa la colònia Focea d'Ἐμπόριον del mar, on començo la lectura de La seducció del minotaure, d'Anaïs Nin. I encara que no acabo de combregar amb els pensaments que expressa la veu narradora, tal vegada la pròpia Nin, estés sobre la sorra i acaronat per la marinada la lectura se'm fa plaent i llaminera. Fins i tot al vespre, quan ja sóc estés al llit del confortable hostal que ens acull, crec trobar en els pensaments i neguits de la protagonista una manera de pensar prou diferent de la meva, amb uns arguments que si bé no puc compartir, m'ofereixen motius de reflexió i dubte.

En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.

Qui és, doncs, el lector? jo? o les dites circumstàncies?

dimecres, 19 d’abril de 2017

Sant Pol ni imashita

Recordo com en certa ocasió era jo a Sant Pol de Mar, prenent les aigües. I recordo com, en aquesta certa ocasió recordada, de cop sobte una densa boira em va envoltar de tal manera que, de l'aigua estant, poc podia dir jo si la sorrenca platja on tenia desada tovallola i companya era al meu davant o al meu darrera, a la meva dreta o a la meva esquerra, més cap aquí o més cap allà. I també recordo com en ser miop com sóc, i en trobar-me jo en aquell moment sense ulleres sobre el nas, la sensació de ser al mig del no res se'm va fer tan viva, que vaig decidir abandonar-me a les onades per tal que tot s'esdevingués segons la voluntat d'aquell que sorolla la terra. Però recordo que la boira va esvair-se, la platja va tornar a fer-se'm més o menys visible, i amb la turpitud pròpia de qui neda de pena vaig acabar sortint de l'aigua i trobant recer sobre la meva grossa tovallola taronja.

I això és tot. Sense moral ni traca final, sense suc ni bruc, ni corol·lari ni colofó, ni significat ni sentit.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Reitan

En una certa i pretèrita ocasió hom em proposà una classificació del pecat segons dues categories semblants i potser antagòniques. Primera, la del pecat com a indiferència vers el mal o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el dolor o la injustícia. Segona, la del pecat com a indiferència vers el bé o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el plaer o l'alegria. Dit ras i curt, tan censurable seria no entristir-se davant del dolor com no alegrar-se davant la joia. Potser patirem, però també gaudirem, i cal saber comportar-se en ambdues situacions.

Però com la certa i pretèrita ocasió en què hom em proposà l'esmentada classificació és molt pretèrita, ja no recordo que devia jo objectar a la meva interlocutora, amb el benentès que, indiferent com acostumo a ser a tot i a tothom, poc podia jo combregar amb les seves categories. I si bé és cert que avui no respondria jo res, convençut que no paga pas la pena provar d'argumentar els propis capricis ni rebatre els aliens, no m'estranyaria que vint anys enrere, essent jo un complet imbècil, no hagués provat de defensar la meva habitual indiferència amb una també certa i més aviat contradictòria braó.

Així que ja ho saben, se me'n refot.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Biseibutsu o suki dewa arimasen

És la petitesa allò que m'esparvera, la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci. Com ara els poblats per innúmers virus, bacteris, fongs, mixomicets i d'altres menudalles que jo mateix arrossego adherits a la pell, al cabell, sota les ungles, entre les dents, a aixelles i pubis, budells i òrgans. I tant m'és que molts em siguin beneficiosos, com ara els bifidobacteris o els lactovacilus, tant m'és. I poc consol em dóna que els meus amatents leucòcits fagocitin amb fruïció qualsevol intrús no desitjat. És la petitesa allò que m'esparvera, i el seu nombre, innúmer, i la seva lletjor, indubtable i hòrrida.

I tant m'esparvera la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci, que sovint em plau imaginar com amb espantosa decisió depilo tot el meu cos per foragitar a tots aquells indesitjables que puguin trobar recer entre qualsevol borrissol. I com tot seguit m'arrenco pestanyes, ungles i dents. I com em llevo la pell, tota, i m'esventro per desfer-me dels budells, curulls de milions de bacteris, i com ja posats faig fora fetge, pàncrees, ronyons, i tot òrgan que sigui jo capaç d'engrapar abans que la lletja parca no se m'endugui, deixant, ai las, les meves restes parades pel golafre tiberi de tota quanta menudalla sigui cridada a taula.

dimecres, 5 d’abril de 2017

James-san no hon o yonde imasu

I és el giravoltar de l'innominat narrador d'Els papers d'Aspern al voltant dels esmentats papers del tal Aspern, aquest donar voltes sense gaire traça respecte un centre incert i fugisser, el que em fa recordar la molt plaent lectura de Les Planes, de Gerald Murnane. Potser, perquè tal com fa Murnane, James també aprofita la lenta i curiosa aproximació que el seu innominat narrador fa vers quelcom que no és més que un llaminer pretext, per provar de bastir una mena de manual de cinemàtica, especialitat rototranslació, on s'explora, de forma més aviat intuïtiva i poc sistemàtica (això és, de manera sensata) les motivacions que algú, ni que sigui un innominat personatge de ficció, s'empesca per anar fent, talment només la inèrcia que ens dóna el fet de comportar-nos com una erràtica baldufa fos allò que ens manté dempeus, doncs, tal com qualsevol infant sap, tota baldufa, en cessar el moviment produït per l'embranzida inicial, cau.

dimecres, 29 de març de 2017

Watashi wa arukimasu ga suki desu (II)

D'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent  i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas. I si bé és cert que sóc alt, i que no acostumo jo a trobar-me amb gaires persones que em superin en alçada, dubto molt que aquests darrers dies hagi jo crescut, que als meus anys hagi fet una estirada. A què dec, doncs, aquest aeri passar la mirada per sobre testes alienes, cabelludes o esclarides, pentinades o escabellades, rosses o morenes, tintades o emblanquides? Cert que en ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, visc en la certesa de ser millor que qualsevol d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Però aquesta certesa sempre m'ha acompanyat, i encara recordo com, sent jo un infant desnerit i solitari, ignorat per tots aquells que m'envoltaven, ja covava dins meu la no sempre plaent certesa de la meva evident i poc fonamentada superioritat. Què ha canviat, doncs, aquests darrers dies? Què potser el meu caminar s'ha fet més alat? que tal vegada els meus peus, en petjar el dur panot de les voreres, m'aixequen uns centímetres més amunt del que era habitual? Què m'he tornat encara més fatxenda? Ho dubto. Però, sigui com sigui, d'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas.

I tal vegada, distret amb tant enlairament, és per això que, d'uns dies ençà, els meus peus trepitgen més merda que mai.

dilluns, 20 de març de 2017

Kinō eiga o mimashita (X)

El principal desencís no és pas pel bunyol en sí, ni per la manca de qualsevol consideració per l'original, només faltaria. El principal desencís, el principal enuig, és, només, per aquest malbaratar el temps i el talent d'algú com el senyor Villaronga, d'algú capaç d'escriure i dirigir obres com ara Tras el cristalEl marAro Tolbukin o un cert documental sobre Miquel Bauçà, fent la feina que bé hagués pogut fer qualsevol estiracordetes que haguessin arreplegat en un mòdul formatiu d'imatge i so. 

I si de cas per la propera, quan toqui estifollar, que sé jo, Rodoreda, Todó o la mare del Tano, que la senyora Isona faci un curset on line i es posi ella mateixa a fer veure que algú dirigeix, que l'èxit, en aquest país nostre, ja el té assegurat.

dissabte, 18 de març de 2017

Frankie-chan no otōto

- I coneixerem tothom. Ens acostarem a la gent i els coneixerem de seguida. Anirem caminant per una carretera fosca, veurem llum en una casa i trucarem a la porta i els desconeguts s'afanyaran a obrir-nos i diran: "Passeu! Passeu!". I coneixerem aviadors condecorats, i gent de Nova York, i estrelles de cinema. Tindrem milers d'amics, milers i milers d'amics. I pertanyerem a tants clubs que fins i tot en perdrem el compte. Serem membres del mon sencer. Noihome! Homenoi!

Qui així parla, curulla d'entusiasme i amb un gros ganivet a la mà, és na F. Jasmine, amb F de Frankie, Frankie Addams, personatge diguem-ne que protagonista de la novel·la homònima de na Carson McCullers. I no sé jo sí serà la clarividència de l'autora, o simplement que els adults hem mudat en adolescents, però en el desig de na F. Jasmine no puc més que veure el món que m'envolta, on tothom s'atansa a tothom i on tothom diu ser amic de tothom, talment un tal Mark Zuckerberg no fos més que el germà petit i molt espavilat de na F. Jasmine.

dimarts, 14 de març de 2017

Shinbun o kaimasu

Avui he somniat que passejava un gos, grossa absurditat, en ser-me com em són odiosos i desagradables els animals d'habitud no comestibles. No obstant això, allà era jo, dins el somni, de passeig per la vorera de no sé pas quin carrer amb un gos menut i nerviüt que estirava la corretja de valent, fent-me anar amunt i avall segons el seu particular i volàtil desig, fins que en un cert moment s'aturava i s'arronsava, senyal inequívoc de la seva evident intenció de posar-se a cagar. Aleshores jo, esglaiat en adonar-me de les intencions del ca, l'estirava amb força i li cridava que s'aturés, que no era aquell moment ni lloc adients per buidar budells, que allò que pretenia fer requeria d'una certa intimitat, que ni parlar-ne. Però el gos, indiferent a la indubtable sensatesa de les meves paraules, m'imposava el seu caprici i deixava anar una cagarada abundant i pastosa, més pròpia d'un adult obès i sobrealimentat que no pas de la menudalla que em passejava. És aleshores que m'he vist en la necessitat de cercar un quiosc, comprar un diari qualsevol, i de tornada al lloc dels fets recollir l'abundosa femta, dipositar-la en un contenidor adient, i frisar per tal que ningú no hagi vist com en dErsu_, el favorit dels Déus, recollia les caques d'un petaner qualsevol.

Encara sort de la indubtable utilitat de la premsa impresa.

dijous, 9 de març de 2017

Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.

dilluns, 6 de març de 2017

Watashi no karada

Ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor. Una decisió que no m'ha representat cap avantatge ni inconvenient, i que els canvis que ha provocat en el meu cos moridor són d'una tal migradesa que només un observador excessivament amatent del meu cos moridor podria arribar a adonar-se dels efectes de la decisió presa, duta a terme i no esmentada. I dic no esmentada en tractar-se d'una decisió tan petita i insignificant que no paga ni tan sols la pena d'ésser esmentada.

No obstant això, tot i la irrellevant insignificança de la decisió presa, duta a terme i no esmentada, la meva satisfacció és majúscula. I des del dia que vaig dur a terme la decisió no esmentada no passen ni cinc minuts que no hi pensi amb viva satisfacció, talment hi hagués un abans i un després en el meu cos moridor. Satisfacció, en tot cas, no només excessiva i mancada de fonament, sinó, sobretot, viva i evident, fins al punt que em permeto escriure que ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor.

dissabte, 4 de març de 2017

McCullers-chan no hon o yonde imasu

Cada dia era com el dia anterior però més llarg, i ja no li feia mal, escriu Carson McCullers segons traducció de Jordi Martín Lloret a Frankie Addams, novel·la que avui em plau incloure dins el gènere poc llaminer de novel·les protagonitzades per adolescent desorientats, si se'm permet l'evident pleonasme.

I bé podria acceptar jo com a definició d'adolescència aquest cada dia com el dia anterior però més llarg, entenent que el ja no li feia mal potser significaria el moment del pas de la dita adolescència a la dita joventut, essent aleshores el pas de la dita joventut a la dita edat adulta el moment en que cada dia és com el dia anterior però més curt, i on tot torna a fer mal.

divendres, 24 de febrer de 2017

Usotsuki desu ka

La pintura és la forma de mentir més sofisticada, llegeixo que escriu na Clàudia Rius tot citant les paraules d'en Gonzalo Goytisolo Gil que es poden sentir en un vídeo que acompanya l'exposició que espai Volart dedica a l'esmentat Goytisolo. La pintura és la forma de mentir més sofisticada, doncs, avinentesa que em fa recordar les paraules aquelles de la Tanit Plana, una foto és mentida, sempre (que per alguna cosa la tal Plana és fotógrafa), de tal manera que m'acabo dient que, tal vegada, els diferents gèneres artístics tan sols es diferencien en la seva particular manera de mentir.

Així, si la pintura menteix amb sofisticació, potser la poesia ho fa amb ritme, l'escultura amb pietat, l'arquitectura amb ostentació, la fotografia amb desvergonyiment. la música amb sornegueria i el cinema amb versemblança, essent la mentida nua i ordinària no més que l'habitual forma d'expressió del comú dels mortals, d'aquells que encara no hem aprés a mentir amb un mínim de gràcia.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Dare ga kore o iimashita ka

La indulgència -com va dir algú- és la més intel·ligent de totes les virtuts, escriu Joseph Conrad a Memòria personal, segons traducció de Josep Maria Muñoz

I res puc jo afegir a l'obvietat enunciada per Conrad, aquest com va dir algú, doncs és cosa prou sabuda que tot ja ha estat dit, fins i tot, i per si de cas, allò contrari a tot allò que ja ha estat dit. És a dir, que, sens dubte, algun imbècil ja deu haver dit que la indulgència és la menys intel·ligent de totes les virtuts, doncs només un imbècil gosaria fer el trist paper d'antònim de Conrad.

Així que ja ho saben, si tenen l'extravagant desig de voler practicar la virtut, siguin indulgents.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Mujitsu no desu ka

Naturalment, el criat no tenia ni idea de per què la vella arrencava els cabells d'aquells cadàver. Per tant, no podia saber si, racionalment, aquella conducta havia de ser jutjada com acte bo o dolent.

Són les de més amunt paraules del narrador d'un dels relats de Ryūnosuke Akutagawa que es poden trobar a Rashōmon i altres contes en traducció de l'Albert Nolla. Paraules que semblen prendre partit en una vella disputa, la de decidir si hom ha de ser jutjat pels seus actes o bé per les seves intencions. En aquest cas el criat que dubta es decanta per la segona opció i, en desconèixer els motius que porten a la vella a arrencar els cabells d'un cadàver, no sap com judicar la seva acció. 

Jo, però, a l'hora de jutjar a algú trobo irrellevants tant actes com intencions, i prenc en consideració, tan sols, la simpatia o antipatia que aquest algú em desperta. Entenc, només faltaria, que aquest criteri meu és poc precís i fa de mal justificar, essent, més que un criteri, una bestiesa. Però, que potser vostès no fan exactament el mateix?

dimarts, 7 de febrer de 2017

Odorokubeki (II)

I un cop resto lliure dels dos desconeguts recordo com d'enutjós em resulta transformar-me en drac, doncs encara que convertit en drac puc volar i el meu cos esdevé invulnerable, el gros embalum que faig em resulta molest i poc pràctic, si més no quan soc al meu barri, on els carrers són estrets i no estan fets pel desplaçaments de bèsties d'aital grandària. A més, els vianants que ensopego no estan avesats als dracs i resten incòmodes i espantadissos davant la meva intimidatòria presència, i quan provo de parlar per tranquil·litzar-los els acabo socarrimant amb el meu alè, i si provo d'enlairar-me topo de cap amb balcons i façanes. A més, tots aquests enutjosos contratemps em destaroten i fan que la meva consciència reculi davant el rèptil que també sóc. I és aleshores que em trobo en el destret d'oblidar qui crec ser, i eternament enutjat voltar sota la forma de drac, malmetent per combustió tot allò que ensopegui al meu vol. Encara sort que l'hora tardana m'ofereix una bella posta de sol, avinentesa que em tempera l'ànim i em permet recuperar la meva habitual i esprimatxada forma humana. Només lamentar, un cop més, les destrosses sofertes per la meva roba, que resta tota estripada, feta parracs, fins i tots els calçotets, fets miques per la superlativa grandària del penis que fins fa uns moments traginava.

I és abillat d'aquesta guisa, ja arribant a casa, que de cop sobte una desconeguda em demana si tinc un minut, i sense parar esment en la meva nuesa comença a parlar-me amb l'objectiu de captar diners per tal de donar suport a una organització filantròpica de molt lloables intencions. Excuseu-me, m'excuso, com podeu veure, ni tan sols disposo de recursos suficients per vestir-me amb decència i, en conseqüència, poc puc permetre'm de col·laborar amb causes que no tinguin la meva persona com a única beneficiària. Però malgrat les meves enraonades paraules, la desconeguda continua recitant el seu sutra, aliena a tot el que pugui jo dir, de manera que no tinc més remei que girar cua i deixar-la amb la paraula a la boca, no fos cas que la incomoditat de la situació em tornés a posar a mercè del gros rèptil que amago dins, de l'odiós rèptil que també sóc, que tots som. O és que per ventura vostès no repten mai?

dijous, 2 de febrer de 2017

Dare ga Willowes-chan desu ka

Una no es fa bruixa per anar pel món fent maldats, ni tampoc per anar pel món ajudant els altres, com una dama de la parròquia que arriba dalt d'una escombra. És per escapar-se de tot això: per tenir una vida pròpia, no una existència que t'atorguen els altres... escriu Sylvia Townsend Warner a Lolly Willowes

Però que volen, potser sí que na Sylvia Townsend, atenent a la seva condició de dona feminista i comunista, escrivia amb unes intencions molt concretes, talment l'assaig aquell de Virginia Woolf sobre la pròpia cambra i la necessitat que tota dona tenia d'alliberar-se d'aquells que la privaven de ser qui potser era. Però tot i la meva condició de mascle més o menys heterosexual i lliberal, no puc deixar de fer-me meu el personatge de la Lolly Willowes, la Laura, i desitjar el dia en què jo mateix deixi de ser el fill, el pare, la parella, el conegut, l'arquitecte, el cosí o l'amistançat de qui toqui, per esdevenir aquell que crec voler ser, això és, ningú.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Odorokubeki (I)

I és al carrer Berga on dos homes que em són desconeguts em surten al pas i em demanen amb veu tremolosa si de cas jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. Efectivament, provo de respondre (doncs tan cert és que em dic dErsu_ com que sóc el favorit dels Déus), però callo tot seguit em veure com ambdós desconeguts comencen a cridar-me amb insolència alhora que de sota dels respectius abrics treuen sengles armes curtes i m'encanonen amb més por que hostilitat. Se us acusa del reiterat homicidi d'un tal Jota, m'informa un dels dos desconeguts, i tot el que digueu podrà ser utilitzat en contra vostre, afegeix l'altre, que s'identifica com un tal Efa, comissari dels mossos. Jo, és clar, ric i els responc que un homicidi no pot ser pas reiterat, i que el tal Jota no ha tingut mai una existència gaire real, que tot plegat no és més que ficció, que jo només mato insectes, formigues i mosques principalment, encara que també algun escarabat, de tant en tant, d'aquells tan grossos vinguts de les amèriques, i un cop un llamàntol per decapitació, i potser també nombrosos crancs, per fer sopa, però mai a ningú que respongui al malnom de Jota. Però els desconeguts no semblen atendre a les meves enraonades explicacions i un d'ells prova d'emmanillar-me, avinentesa del tot enutjosa, doncs bé podria ser que la bossa d'avellanes que acabo de comprar al mercat acabés pel terra. I és per això que amb paraules cordials i veu amanyagadora els recordo que ells tampoc no existeixen, que no són més que un producte de la meva imaginació i que facin el favor de tocar el dos, que fan nosa. Però els desconeguts insisteixen en la seva insensatesa, així que no em deixen altra opció que transformar-me novament en drac i acaronar-los amb l'escalfor del meu alè. I encara que sento la molesta punyida dels projectils a l'abdomen, no trigo gaire a volatilitzar-los, doncs on s'és vist, venir a destorbar-me d'aquesta manera, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

dimecres, 25 de gener de 2017

Kamigami no tasogare

I no és pas per res que els Déus dels homes del nord tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula, i alimentar-los al llarg dels anys amb les més saboroses carns i les begudes més espirituoses. No, no és pas per res, que Odin, Thor, Baldr, Tyr i companyia mostrin tan excelsa hospitalitat amb els braus que han excel·lit en el combat, amb els braus que amb foll convenciment han entomat l'acer britó amb el desig de trobar una bona mort.

Una bona mort, sí, doncs, altrament, el destí de tot mortal és el Helheim, el regne de gel, una mena d'Hades envoltat de serps que escupen verí i on no surt mai el sol, un indret inhòspit i hostil, hòrrid i pestilent. I si els Déus nòrdics tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula i estalviar-los l'estada al Helheim, és, només, per fer-los lluitar el dia del Ragnarök, el dia que Loki es presentarà davant seu al capdavant d'un formidable exèrcit. D'un exèrcit de gegants, monstres i difunts que donarà mort a uns Déus lúbrics i avariciosos, egòlatres i fatxendes, malparits i cercabregues, que no dubtaran en fer servir als seus hostes no pas per evitar la seva segura derrota, sinó, tal vegada, per embellir la seva caiguda.

diumenge, 22 de gener de 2017

Kochira wa Ragnard-san desu ka

Segons l'imaginari popular, poques coses abellien més a un guerrer víking que la mort en combat. Ser abatut per l'enemic enmig del carnatge, ser recollit per alguna de les valquíries i ser dut als salons del Valhalla, on al llarg dels anys banquetejaria amb els Déus i els herois de l'antigor, els einherjar, abans no s'esdevingués el Ragnarök. S'entén, és clar, que una societat que en bona mesura depenia per sobreviure i prosperar de la bravor dels seus guerrers s'empesqués semblant faula, i d'aquí la mítica bravor dels homes del nord, que mai no defallien i encaraven qualsevol destret amb el cor alegre, talment pugessin dalt dels cims traginant capelina, carmanyola i cantimplora.

Però, més enllà de l'imaginari popular i de l'èpica de les sagues, creia verament el guerrer víking la història explicada? no dubtava? certament hom sempre està disposat a creure allò que li resulta més satisfactori de ser cregut, talment jo mateix, que més enllà de qualsevol dubte crec ser el favorit dels Déus. Però, tota aquella caterva de Enars, Oddmunds, Ragnars o Sigfrieds, no dubtaven a l'hora d'entomar l'acer saxó de la vera existència de tot plegat? O, simplement, no eren més que uns estoics exemplars, i el seu convenciment no més que l'apatheia pròpia d'aquells que saben que la pròpia llibertat només rau en la manera d'entomar allò que els Déus ens han reservat? talment el mític Ragnard Lodbrok no fos més que el més avantatjat dels alumnes de Zenó, el de Cition.

dijous, 19 de gener de 2017

Watashi no monogatari

Avui he decidit que el protagonista de la meva primera novel·la serà un jueu emigrat a les Amèriques que es desplaça a una populosa ciutat de frontera amb un propòsit poc definit. Un protagonista que, a més, a la populosa ciutat de frontera farà estada en un sanatori antituberculós on no passarà mai res i on hom és mantindrà sempre a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, d'una tacada faré que la meva primera novel·la formi part dels més destacats gèneres literaris de tots els temps, a saber, el de les novel·les el protagonista de les quals és un jueu que fa les Amèriques, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a un cert indret sense cap raó aparent, el de les novel·les el protagonista de les quals fa estada en un sanatori antituberculós, el de les novel·les on no passa mai res, i el de les novel·les els personatges de les quals resten a l'espera d'allò que mai no s'esdevé. I ja, com a cirereta del pastís, només em restarà fer una narració admirablement confusa, cosa fàcil si m'atenc a l'habitual confusió del meu pensament, sense que mai se sàpiga quan comença ni acaba res, de tal manera que la meva primera novel·la també formarà part del gens menyspreable gènere literari que formen les novel·les admirablement confuses, i del gènere que formen les novel·les inabastables que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Serà sensacional, mil o dues mil pàgines per no dir res. Amb una mica de sort ningú no em llegirà, ni els coneguts més propers, i així, per acabar-ho d'adobar, em podré fer meva la figura de l'escriptor maleït, aquell a qui ningú no llegeix en vida, i a qui només la mort ofereix una certa immortalitat. Encara que, potser, només acabo conreant el gènere literari més habitual, fàcil i sobrevalorat de tots, el de les novel·les immortals que no han estat mai escrites, només desitjades.

divendres, 13 de gener de 2017

Dare ga Bauman-san desu ka

Arrel de la notícia de la mort de Zygmunt Bauman, no paro d'ensopegar amb articles que menystenen el pensament del tal Bauman, a qui només reconeixen el mèrit d'un cert oportunisme (avinentesa no pas negligible), en ser capaç el tal Bauman de desgranar un discurs buit de tot contingut però molt ben travat, que ve a dir justament el que els seus contemporanis semblem voler escoltar.

Jo, és clar, poc puc dir sobre el tal Bauman, de qui no he llegit ni mitja paraula, però si continuo ensopegant crítiques per tot, no tindré més remei que encetar la lectura, ni que sigui per poder blasmar al tal Bauman a la meva pròpia manera, doncs bé sembla que, en aquest país nostre, qui no diu pestes del tal Bauman no és ningú.