diumenge, 22 de gener de 2017

Kochira wa Ragnard-san desu ka

Segons l'imaginari popular, poques coses abellien més a un guerrer víking que la mort en combat. Ser abatut per l'enemic enmig del carnatge, ser recollit per alguna de les valquíries i ser dut als salons del Valhalla, on al llarg dels anys banquetejaria amb els Déus i els herois de l'antigor, els einherjar, abans no s'esdevingués el Ragnarök. S'entén, és clar, que una societat que en bona mesura depenia per sobreviure i prosperar de la bravor dels seus guerrers s'empesqués semblant faula, i d'aquí la mítica bravor dels homes del nord, que mai no defallien i encaraven qualsevol destret amb el cor alegre, talment pugessin dalt dels cims traginant capelina, carmanyola i cantimplora.

Però, més enllà de l'imaginari popular i de l'èpica de les sagues, creia verament el guerrer víking la història explicada? no dubtava? certament hom sempre està disposat a creure allò que li resulta més satisfactori de ser cregut, talment jo mateix, que més enllà de qualsevol dubte crec ser el favorit dels Déus. Però, tota aquella caterva de Enars, Oddmunds, Ragnars o Sigfrieds, no dubtaven a l'hora d'entomar l'acer saxó de la vera existència de tot plegat? O, simplement, no eren més que uns estoics exemplars, i el seu convenciment no més que l'apatheia pròpia d'aquells que saben que la pròpia llibertat només rau en la manera d'entomar allò que els Déus ens han reservat? talment el mític Ragnard Lodbrok no fos més que el més avantatjat dels alumnes de Zenó, el de Cition.

dijous, 19 de gener de 2017

Watashi no monogatari

Avui he decidit que el protagonista de la meva primera novel·la serà un jueu emigrat a les Amèriques que es desplaça a una populosa ciutat de frontera amb un propòsit poc definit. Un protagonista que, a més, a la populosa ciutat de frontera farà estada en un sanatori antituberculós on no passarà mai res i on hom és mantindrà sempre a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, d'una tacada faré que la meva primera novel·la formi part dels més destacats gèneres literaris de tots els temps, a saber, el de les novel·les el protagonista de les quals és un jueu que fa les Amèriques, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a un cert indret sense cap raó aparent, el de les novel·les el protagonista de les quals fa estada en un sanatori antituberculós, el de les novel·les on no passa mai res, i el de les novel·les els personatges de les quals resten a l'espera d'allò que mai no s'esdevé. I ja, com a cirereta del pastís, només em restarà fer una narració admirablement confusa, cosa fàcil si m'atenc a l'habitual confusió del meu pensament, sense que mai se sàpiga quan comença ni acaba res, de tal manera que la meva primera novel·la també formarà part del gens menyspreable gènere literari que formen les novel·les admirablement confuses, i del gènere que formen les novel·les inabastables que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Serà sensacional, mil o dues mil pàgines per no dir res. Amb una mica de sort ningú no em llegirà, ni els coneguts més propers, i així, per acabar-ho d'adobar, em podré fer meva la figura de l'escriptor maleït, aquell a qui ningú no llegeix en vida, i a qui només la mort ofereix una certa immortalitat. Encara que, potser, només acabo conreant el gènere literari més habitual, fàcil i sobrevalorat de tots, el de les novel·les immortals que no han estat mai escrites, només desitjades.

divendres, 13 de gener de 2017

Dare ga Bauman-san desu ka

Arrel de la notícia de la mort de Zygmunt Bauman, no paro d'ensopegar amb articles que menystenen el pensament del tal Bauman, a qui només reconeixen el mèrit d'un cert oportunisme (avinentesa no pas negligible), en ser capaç el tal Bauman de desgranar un discurs buit de tot contingut però molt ben travat, que ve a dir justament el que els seus contemporanis semblem voler escoltar.

Jo, és clar, poc puc dir sobre el tal Bauman, de qui no he llegit ni mitja paraula, però si continuo ensopegant crítiques per tot, no tindré més remei que encetar la lectura, ni que sigui per poder blasmar al tal Bauman a la meva pròpia manera, doncs bé sembla que, en aquest país nostre, qui no diu pestes del tal Bauman no és ningú.

dimecres, 11 de gener de 2017

Kakemashō ka

Escrivim
per recordar
el que hem perdut,

escriu l'Anise Koltz a La terra calla. I jo, com no pot ser altrament, em prenc un cop més la llibertat de buscar-li els tres peus al gat, doncs, tal vegada, bé podria ser que escrivíssim per recordar, sí, però no pas el que hem perdut, sinó el que creiem haver perdut, això és, el que voldríem haver perdut, el que voldríem haver tingut, doncs, fora de quatre esperances sense cap fonament real que no pagan la pena ni de ser esmentades, que hem tingut mai res? Encara sort que és la pròpia poeta qui em posa a lloc, més endavant, en recordar-me que
el meu poema parla d'un passat
que mai no ha existit.

dimarts, 10 de gener de 2017

Kurisumasu no shokuji

Tal com s'acostuma a esdevenir any rere any, coincideixo amb Jota en un dels habituals àpats de celebració d'aquests dies festius que tot just acabem d'entomar. I tal com és habitual, Jota s'interessa per les meves circumstàncies, talment, més enllà de l'obligada sociabilitat a que la situació obliga, Jota tingués un interès ver en saber si vaig o torno, tal com demostra la precisió amb que recorda tot allò que any rere any li he anat desgranant en resposta a les seves preguntes, com ara les meves preferències a l'hora de prendre begudes destil·lades o de preparar salutífers esmorzars. I així, plat rere plat, Jota escolta amb aparent interès les meves sempre extenses explicacions sobre les fosques perspectives del mercat de renda fixa o sobre la meva acurada classificació de gèneres literaris.

Sigui com sigui, Jota pregunta i jo responc, no donant-se mai la situació inversa, doncs, interessar-me per tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, és potser l'única excentricitat que mai no m'he permès.

dissabte, 7 de gener de 2017

Kochira ga rippa desu ka

És potser l'admiració, sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona (...) que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent, l'únic criteri que crec seguir a l'hora de relacionar-me amb els altres, això és, amb tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

És potser l'admiració, repeteixo, allò que fa que, en la mesura del possible, doncs tampoc no m'agrada exagerar, només provi jo de relacionar-me amb aquelles persones que o bé em desperten una viva admiració, o, a l'inrevés, senten una viva admiració vers mi. A les primeres, d'habitud difuntes, les acostumo a trobar a les meves lectures, doncs només la mort i una certa distància em fa soportables els sempre enutjosos mèrits aliens. A les segones, sens dubte persones de discerniment difús, no crec que les arribi a trobar mai enlloc, donada la seva segura inexistència.

És potser l'admiració, torno a repetir, allò que, en conseqüència, fa que no m'agradi relacionar-me amb ningú.

dilluns, 2 de gener de 2017

Naraku no soto

No es veu però hi és. La seva transparència és absoluta, i no només a la vista, també a la oïda o al tacte. Encara que m'envolta, no m'impedeix que pugui jo veure o escoltar tot allò que, al meu voltant, sigui susceptible de ser vist o escoltat. I, a l'inrevés, tampoc impedeix que aquells que tinc al voltant em puguin veure o puguin escoltar allò que pugui jo dir. Fins i tot, en cas necessari, puc arribar a encaixar les mans amb qui convingui a través seu, o a intercanviar fòtils, cops o manyagueries amb aquells que tingui més a la vora. No es veu, doncs, i més que transparent gosaria jo dir que és invisible, imperceptible, doncs ni tan sols s'intueix. Però si paro prou atenció, i no dic jo ara que sigui cosa sensata parar-hi atenció, prou m'adono de la seva ineludible presència. I és aleshores que pres per una certa basarda no puc més que concloure que entre un mateix i tot allò que no és un mateix, l'abisme hi és, invisible però cert, insalvable, sempre present, en tot moment, a tothora.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Watashi no yoi mokuteki

A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.

I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Totsugeki

A la ficció, i crec ser de l'opinió que  tot és ficció, no tinc cap problema en acceptar la versemblança dels personatges que encarnen el mal d'una manera absoluta. Per exemple, el mossèn a qui dóna vida Robert Mitchum a The Night of the Hunter, el captaire coix interpretat per José Manuel Martín a Viridiana, o el sonat d'Anthony Perkins a Psycho

En canvi, els personatges que els hi són antagònics, els personatges que en tot moment encarnen la virtut sense permetre's cap defalliment, els personatges que sempre malden per servir als altres i res no fan en benefici propi, em resulten, si més no, problemàtics. Com és el cas d'ahir, amb l'enèsim visionat de Path of Glory, on més enllà de l'excel·lent guió i de la superba posada en escena, on bona part del protagonisme el pren l'espai escènic, ja siguin els luxosos palaus de l'alt comandament, la lineal trinxera on malviuen els soldat o l'espai amorf i indefinit de la terra de ningú, em grinyola l'impecable capteniment del coronel Dax, interpretat per un sempre magnífic Kirk Douglas, que en tot moment fa el que toca per defensar els seus soldats més enllà del que la prudència i el sentit del deure aconsella, i que quan la temptació li és oferta amb safata de plata no dubta a refusar-la ofès.

Deu ser, és clar, que en la meva turpitud no m'he adonat que més que una pel·lícula bèl·lica, Path of Glory és una pel·lícula de ciència-ficció, essent el personatge interpretat per Dougas no és més que un extraterrestre, de tan poc humà com és.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Hōkoku shimasu ka

Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.

I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.

Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?

dimarts, 20 de desembre de 2016

Futatsu


Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Futatabime no chansu


El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clyton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb que vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clyton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en que jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

divendres, 16 de desembre de 2016

Kyō no yume

Avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar. Però l'ardit escamot somniat, encara que molt inferior en nombre als seus encercladors, mal equipat i esgotat per una llarga fugida, no defallia pas i encarava amb una certa joia i foll entusiasme la inevitable batussa. I així, un cop el combat ha començat, i ja fos pel foll entusiasme de l'ardit escamot somniat o per la abúlica malaptesa de qui es creu massa superior, l'ardit escamot somniat feia xixines dels encercladors que, onada rere onada, provaven de prendre la posició defensada. No cal dir que jo mateix era qui comandava l'ardit escamot somniat, i que sota el meu guiatge s'hi comptaven amics, coneguts i saludats, comportant-se tots ells amb exemplar i valerosa predisposició. Tot i això, el setge encara no havia estat trencat quan he estat despertat per una ma estimada, i encara que he m'he permès uns pocs minuts de mandres al llit, no he arribat a escatir a sant de què somniava jo semblant bestiesa, si no és, és clar, per així poder escriure que avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar.

dimecres, 14 de desembre de 2016

Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

dijous, 8 de desembre de 2016

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Jiometori no kami

Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.

I Eucides, és clar, un profeta.

dijous, 24 de novembre de 2016

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres. Molt. M'agraden les seves capçades, els seus troncs i les seves arrels. També m'agraden les seves fulles i la seva escorça. M'agrada el seu tacte i la seva olor. M'agrada la remor de les seves fulles quan són sacsades pel vent i el cruixir de la seva decadència. M'agraden els perennes i els caducifolis, els frondosos i les coníferes, els grossos i els menuts, els joves i els vells, els vius i els morts. M'agraden tant les xicrandes com les tipuanes, però també els lledoners, les alzines, els faigs, els roures, els plàtans, els castanyers, els til·lers, les sequoies i els bedolls, fins i tot les figueres. M'agraden en temps de primavera, d'estiu, de tardor o d'hivern. M'agraden arrenglerats als carrers o lliurement emplaçats en un coster. M'agraden barrejats o en monocultiu, m'agraden amb fulla o nus, de prop o de lluny, d'un en un o de molts en molts. I m'agraden de viu en viu, molt, però també recordats, fotografiats, dibuixats o pintats. Però com potser m'agraden més, si més no avui, és filmats per Tarkovski a La infància d'Ivan.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Kochira wa Ishiguro-san no atarashī hon desu

Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 1954) viu a Gran Bretanya des de 1960. Format a les universitats de Kent i d'East Anglia,l la seva obra ha sigut traduïda a més de quaranta idiomes. En català fins ara s'han publicat les seves novel·les Quan érem orfes i No em deixis mai, i els relats de Nocturns. Va guanyar el Premi Booker amb El que queda del dia, duta al cinema per James Ivory. És oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres francès.

És la de més amunt la lamentable nota biogràfica que acompanya la traducció al català de la darrera novel·la d'Ishiguro, El gegant enterrat, publicada per l'editorial Anagrama, que té la seu al número cinquanta-vuit del carrer Pedró de la Creu, a la ciutat de Barcelona, tot just al costat de la que fou seu d'Edicions 62 fins fa cosa de tres anys, carrer Pedró de la Creu seixanta-dos, i que l'any mil nou-cents noranta-quatre publicà El que queda del dia i el mil nou-cents noranta-set Els inconsolables. A més, Documenta Balear publicà Una pàl·lida vista dels turons l'any mil nou-cents noranta-nou.

Dades, totes elles, perfectament negligibles tant pel redactor de notes biogràfiques d'Anagrama com pel seu hipotètic i probablement inexistent corrector, que amb la seva desídia i poca traça potser demostren que més que editors, els senyors d'Anagrama només són fabricants de llibres.

divendres, 18 de novembre de 2016

Zweig-san no hon o yonde imasu (III)

Recordo amb un cert enyor el temps en què la lectura d'Zweig m'era plaent. El temps en què tot i la seva evident murrieria a l'hora de manipular al lector a cor que vols, les pàgines d'Zweig em lliscaven amb promptitud i joia d'entre els dits. Ara ja no. Ara Zweig se'm fa previsible i massa arterós, i el que abans em semblava una exemplar agilitat narrativa ara em sembla no més que un inacabable rastellera d'obvietats repetides una i mil vegades amb l'únic objectiu de convencer al lector dels sempre lloables punts de vista de l'autor. Sens dubte exagero, doncs prou em plau exagerar, però, malauradament, els llibres d'Zweig em cauen de les mans, talment algun mal em privés de fermesa a l'hora de subjectar-los. La cosa va començar amb Els prodigis de la vida, va continuar amb El món de 1914 i L'embriaguesa de la metamorfosi, i aquests dies se'm torna a fer palesa amb Petita crònica, doncs crec que em falta el necessari entusiasme que la lectura d'Zweig demanda.

divendres, 11 de novembre de 2016

Yashin o motte imasu ka

Tenia vint anys i patia d'aspiracions, escriu Kipling al començament de La millor història del món, on la veu narradora es complau en presentar al lector a un treballador de banca que aspira a fer-se un nom immortal, a escriure alguna cosa realment gran. I si bé en un primer moment la frase de Kipling m'ha resultat d'allò més llaminera, doncs que lluït que resulta dir que algú pateix d'aspiracions, al cap de no poca estona m'he dit que no, que només faltaria que algú de vint anys no tingués (no patís) aspiracions. Que algú que disposa d'un cos jove i sa, que algú que encara no ha fet una coneixença íntima amb el dolor, que encara no deu haver llegit pràcticament res, algú que, en definitiva, és un ignorant com una casa de pagès, un imbècil barbamec i mal·leable, un menyspreable bufanúvols de pa sucat amb oli... només faltaria que semblant xitxarel·lo no tingués aspiracions, ni que sigui la de fer-se un nom immortal, la d'escriure alguna cosa realment gran, doncs bé cal molta saviesa per no aspirar a res, molta fortalesa per guarir-se de tota aspiració.

O és que, tal vegada, vostès ja no aspiren a res?

dimecres, 9 de novembre de 2016

Sore wa dono yō ni suru koto ga dekimasu ka


Com pot ser, em demano repetidament aquests darrers dies, que quatre versos escrits farà cosa de cent cinquanta anys en una llengua que m'és aliena, escrits per algú que visqué unes circumstàncies del tot diferents a les meves pròpies circumstàncies, allà lluny, a l'altra banda de l'oceà, a Massachusetts, amb qui ben poques lectures tinc compartides... com pot ser, em demano, doncs, que quatre versos, els quatre versos de més amunt, em provoquin el gros trasbals que em provoquen, talment la seva autora em conegués molt millor del que, afortunadament, mai m'arribaré a conèixer jo mateix.

dijous, 3 de novembre de 2016

Ban-gohan no mae

Abans no sigui l'hora de passar al menjador faig temps en una de les butaques de la sala, on m'embadoco amb la contemplació de les capçades dels pollancres que es veuen rere els grossos finestrals. Mancades de clorofila, carotenoides i antocianines, les capçades no només vesteixen els colors propis de la tardor, sinó que sota la discreta i horitzontal llum del capvespre em resulten especialment plaents. Tan plaents que m'oblido de tot allò que m'envolta i només paro atenció al fer i desfer de les seves fulles, talment no em trobés jo envoltat de coneguts que potser em parlen. Però de cop sobte una mà em tusta l'espatlla dreta i em veig obligat a tombar-me i alçar-me, a respondre qualque bestiesa a allò que se'm demana i a encaixar les mans que se m'ofereixen. Un cop, però, complerts els sempre enutjosos tràmits socials, sec de nou i torno a tombar-me cap els pollancres, només que, ai las, el moment ja és passat. Ara la llum és somorta, més pròpia del vespre que del capvespre, i les capçades ja no són més que unes taques fosques i planes mancades de tota subtilesa, no més que unes tristes ombres d'allò que fins fa un moment eren.

I és just aleshores, abans no sigui l'hora de passar al menjador, fent temps en una de les butaques de la sala, que sento, per uns moments, la dolorosa punyida de qui veu com el temps se li escola d'entre els dits.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Kanōsei ga arimasu


Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Dare ga watashi o hihan aete shimasu ka

Avui he somniat que de manera pública i ostentosa hom gosava fer-me retret de la prosa que gasto. En el somni veia jo la imatge d'un paredat amb l'arrebossat bufat i fet malbé, on amb pintura negre hom havia escrit sentències que criticaven algunes de les formes d'expressió que em són més característiques. Sentències que, en haver ja oblidat els detalls concrets del somni, ara no puc jo esmentar i que sens dubte poc importen. El que sí recordo és com, aquell que dins el somni em representava, entomava la crítica i començava a revisar tot el que fins a dia d'avui es troba aquí escrit, mil dues-centes quaranta-cinc entrades que potser no són poques i tal vegada masses, segons els criteris que el paredat expressava.

Sigui com sigui m'he despertat enutjat, però no pas per la crítica, només faltaria, sinó per la falta de tremp d'aquell que en el somni em representava, doncs el mínim que es mereixia l'admirable insensat que gosava criticar-me és el gros honor acabar amb la testa esberlada, les dents esmicolades i el ventre esbudellat.