Escolto la veu de Ielena Kostiutxenko, i escolto també l'esforçada veu del seu anònim traductor. Però més que escoltar el que faig és mirar, mirar i admirar els ulls de la Kostiutxenko, la d'ulls d'òliba i mirada guspirejant.
I no és per res que la Kostiutxenko es fes periodista, que la Kostiutxenko gosés mirar on ningú més no gosava mirar, que la Kostiutxenko gosés també explicar el que veia, que la Kostiutxenko, en definitiva, seguís el mandat dels seus ulls. Per què quan es tenen uns ulls com els seus només hi ha un camí a seguir, el foll camí de mirar i veure, el foll camí de buscar la veritat (sigui el que sigui, si és que és, això de la veritat), el foll camí de no callar. I d'aquí l'exili, d'aquí la incertesa de la seva vida, d'aquí l'imperatiu de seguir el camí d'aquells que, com ara ella, han estat condemnats a mirar i veure.
Als afortunats que no som ella, només ens resta llegir-la. Aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada