Chotto matte kudasai (X)

De petit acostumava a demanar llibres, quan hom em demanava què volia que se'm regalés amb motiu d'alguna diada d'aquelles en què s'acostumen a fer regals. Anys després, quan vaig començar a disposar de diners propis, vaig passar a comprar-me jo mateix els llibres, costum que encara mantinc, tot i que continuo acceptant obsequis. I ben aviat vaig acostumar-me a demanar o comprar llibres no pas pel desig que tenia de llegir-los de manera immediata, sinó seduït pel nom de l'autor de torn, nom que havia jo trobat en algun llibre de text o havia escoltat en converses de gent adulta que em mereixia un cert respecte. I així em recordo amb tretze anys comprant-me una Metafísica d'Aristòtil que mai no he estat capaç llegir. Però la comprava pensant que ja arribaria el dia adient, que ja arribaria el moment en què seria capaç de capir i gaudir al tal Aristòtil.

Però d'uns anys ençà acostumo a comprar llibres amb el desig immediat de llegir-los, i cada cop més em trobo llegint el llibre que acabo de comprar, fins al punt que fa temps que només llegeixo llibres que prenc del prestatge on tinc desades les darreres compres, avinentesa que em desplau i em fa enyorar els anys aquells en què les lectures no m'apressaven, que bé podien esperar un, cinc, deu o vint anys.

I encara sort, si més no, que continuo esperant Aristòtil.

Terebi o mite imasu

I és en obrir la porta, en resposta a l'enutjós estrèpit del timbre, que em trobo amb en Jota palplantat al replà fent cara de pomes agres. Amb aquesta cara de funeral que vestiu qualsevol diria que se us ha mort el canari, el saludo burleta, a veure si el molt insensat escampa. Prou!, dErsu_, prou!, em crida en Jota fent-se l'ofès. N'estic fins al capdamunt d'aquest to que gasteu, i d'aquest costum vostre de ridiculitzar-me, de presentar-me sempre com un ximple. Encara sort que ningú no us llegeix, però, tot i així, això de fer-me servir de protagonista de les vostres bestieses s'ha d'acabar. Ridiculitzeu a en Zeta, o a l'Erra, però a mi deixeu-me en pau, i feu el favor de no prendre apunts. Què m'escolteu? I, a més, exigeixo una rectificació, vull que se'm conegui de debò, tal com sóc. Exigeixo que escrigueu un paper on s'exposin amb objectivitat les meves virtuts i on reconegueu les vostres difamacions, i, també...

Però aquí en Jota calla, probablement per què el seu cap ha deixat d'estar en contacte amb la resta del seu cos, i tot seguit cau, estès sota el replà, tacant el marbre del paviment, alhora que l'esfèrica testa rebota escales avall fins aturar-se a l'alçada del principal. Qui ha picat? sento aleshores que em demana la companya, que és a la sala, mirant el seu programa favorit, El show del Marchena. Un objectivista, li responc, però no pateixis, que ja ha marxat.

Suuēden no ō

És la predectibilitat, qualitat de predictible, un defecte?

Sovint s'acostuma a menystenir una trama qualificant-la de predictible, talment el seu antònim, la impredectibilitat, fos una virtut, com si la sorpresa, el gir inesperat, el deixar amb un pam de nas al lector o a l'espectador de torn fos quelcom desitjable. Jo, és clar, discrepo, encara que tampoc no gosi afirmar jo ara el contrari, que la predictibilitat sigui necessàriament una virtut, en no ser les coses tan fàcils, tan blanques o tan negres. Però, si més no, la impredecitibilitat m'acostuma a resultar sospitosa, avinentesa que em porta sovint a estimar potser en excés la predictibilitat, i si bé això pot resultar un error, ningú no és perfecte.

Sigui com sigui, quan em trobo davant d'una trama predictible on no cal restar pendent al desenvolupament de la mateixa, puc relaxar-me i restar atent a qualsevol altra bestiesa, com ara cercar possibles canvis en la persona verbal de la veu narradora, avinentesa que em porta a faular la possible existència d'un nou gènere de novel·la, l'enèssim, el format per les novel·les la veu narradora de les quals canvia de persona verbal a caprici del seu autor, tal com en un cert moment s'esdevé a Davant del rei de Suècia, coses de la monarquia, suposo.

Nazo no otoko Toma-san

Thomas l'Obscur és un títol sensacional, un d'aquells títols que conviden a la lectura, breu, homèric, ben trobat, contundent, que sense dir gaire insinua molt i que, a més, sona bé. Altra cosa és si resulta pertinent o no. La novel·la, si és que es tracta d'una novel·la, no es pot negar que és obscura, de comprensió feixuga i interpretació incerta, i tampoc es pot negar que el tal Thomas sembla tenir un cert protagonisme. Però a mesura que s'avança en la lectura ens trobem amb un segon personatge, una tal Anne, i fins i tot un tercer quan l'omniscient veu narradora decideix convertir-se en un nou i innominat personatge. I si bé és cert que les circumstàncies del tal Thomas obren i tanquen les pàgines del llibre, el seu protagonisme em sembla dubtós, com dubtós resulta tot el que es llegeix, excepció feta de l'ús i l'abús que el senyor Blanchot fa de l'oxímoron, doncs qualsevol atribut es presenta sembla en relació amb el seu antònim, talment en el món de Blanchot tan sols la proximitat separés, la fredor escalfés o la fam afartés. Llàstima que, Els destarotats, soni més aviat ridícul.

Watashi wa hon o mimasu

Gens casualment acostumo a trobar més aviat hòrrid el disseny dels llibres d'autors que trobo prescindibles. És fàcil comprendre que si comparteixo una certa afinitat amb un editor al voltant de quins autors paga la pena de ser llegits i quins no, també comparteixi una altra certa afinitat sobre com dissenyar l'objecte que tot llibre també és. D'aquí que no resulti absurd que més d'un cop hagi jo encetat alguna lectura atret pel particular disseny d'una portada, i que, en justa correspondència, hagi refusat d'encetar d'altres per l'horror que l'objecte que les acollia em despertava.

I tot això m'ha vingut al cap per la lectura dilluns començada, Thomas l'obscur, de l'editorial Flaneur, el disseny dels llibres de la qual em recorden vagament a l'extinta col·lecció Venècies: unes similars proporcions, una mateixa fragilitat en la tria de materials, un cert esnobisme i/o marginalitat a l'hora de decidir quins autors editar... Això sí, recordo els volums de Venècies d'un disseny més sobri que no pas els de Flaneur, encara que els d'aquesta darrera editorial gaudeixen d'una característica que ara mateix no recordo haver trobat abans en cap altra col·lecció de cap altra editorial, això és, la manca de referències a d'altres títols editats (aquells properament, en preparació, altres títols del mateix autor en aquesta col·lecció o darrers títols publicats tan habituals en solapes, contraportades o pàgines finals), avinentesa que em resulta no només virtuosa i digne de tot elogi, sinó, per sobre de tot, sensacional.

Mimashō ka

Cada dia, en despertar-me i obrir els ulls, i encara més en obrir la porta i sortir al carrer, tot allò que m'envolta se'm mostra i se'm fa present: la filera de mèlies, la vorera de panot, la botiga de queviures caducats del davant, el banc on acostumen a dinar i fumar les dependentes de la perruqueria del costat, la bugaderia de l'altra banda, les botigues de llaminadures, el cinema, les obres de l'avinguda de la riera de Cassoles... i també els innúmers desconeguts i els pocs coneguts i saludats que ben decidits es desplacen d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, talment el seu viure tingués algun sentit.

Però, verament se'm fa present tot allò que me'envolta i se'm mostra? o, tan sols, la idea que ja m'he fet sobre tot allò que m'envolta i se'm mostra? i, si és així, hauria de provar d'escatir què hi ha més enllà del meu pensament? o tal vegada és millor fer via i anar encaixant tot allò que m'envolta i se'm mostra amb la idea que ja m'he fet de tot plegat? I vós, hipotètic i desvagat lector, en llegir-me, entomeu les meves paraules talment el que aquestes potser signifiquen, o més aviat les encabiu dins allò que creieu que acostumo a escriure?

Tot plegat, és clar, tan sols és retòrica, parlar per no callar, talment mirar, veure, no fos, tan sols, recordar.