Thomas l'Obscur és un títol sensacional, un d'aquells títols que conviden a la lectura, breu, homèric, ben trobat, contundent, que sense dir gaire insinua molt i que, a més, sona bé. Altra cosa és si resulta pertinent o no. La novel·la, si és que es tracta d'una novel·la, no es pot negar que és obscura, de comprensió feixuga i interpretació incerta, i tampoc es pot negar que el tal Thomas sembla tenir un cert protagonisme. Però a mesura que s'avança en la lectura ens trobem amb un segon personatge, una tal Anne, i fins i tot un tercer quan l'omniscient veu narradora decideix convertir-se en un nou i innominat personatge. I si bé és cert que les circumstàncies del tal Thomas obren i tanquen les pàgines del llibre, el seu protagonisme em sembla dubtós, com dubtós resulta tot el que es llegeix, excepció feta de l'ús i l'abús que el senyor Blanchot fa de l'oxímoron, doncs qualsevol atribut es presenta sembla en relació amb el seu antònim, talment en el món de Blanchot tan sols la proximitat separés, la fredor escalfés o la fam afartés. Llàstima que, Els destarotats, soni més aviat ridícul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada