dimarts, 17 de novembre de 2020

Pantsu no hae

No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert - i no ho dic pas per molestar als pusil·lànimes - que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta.

En llegir les paraules de més amunt de primer pensava que Pla, que no per res n'és l'autor, feia una mena de metàfora i es referia a com la civilització, de mica en mica, ha anat amansin al mamífer que tot home és, de tal guisa que, a principis o mitjans del segle vint, la majoria de mascles humans es conformaven, si més no d'obra, a copular amb tan sols una femella i sempre dins d'unes formes discretes, essent tan sols una minoria els que, aleshores i encara avui, proven, de grat o per força, de fer seves a tota quanta dona se li posa pel davant.

Però no, en proseguir la lectura me n'he adonat que Pla es referia, literalment, a la pulcritud de dur la bragueta ben botonada, avinentesa que em porta a reconèixer que sí, molt millor botons que no pas cremalleres, que són més traidores.

dilluns, 16 de novembre de 2020

Daidokoro no tēburu

Res em treu tant de polleguera com una cuina amb taula. Una taula a la cuina és la metàfora perfecta de la miseria moral, de la manca d'ambició. Sempre m'he negat a preveure la col·locació d'una taula en cap de les cuines que he dissenyat, que no han sigut poques. Entenguem-nos-en, una cosa és tenir una cuina oberta, ben il·luminada, integrada dins d'altres espais de la casa. Aleshores sí, aleshores, en tota aquesta continuïtat d'espais no hi ha cap problema en preveure una taula aquí o allà, segons convingui. Però una cuina tancada, que d'habitud rep la claror d'un pati interior, no pot, de cap de les maneres, tenir una taula, ni que sigui, diuen de vegades els clients, per esmorzar o fer un mos ràpid.

Sempre s'ha de menjar en el millor espai possible, sense que valguin excuses amb la mandra de parar i desparar taula o amb les preses del matí. Hom comença esmorzant a la cuina i acaba fent la compra en un centre comercial i llegint el premi Planeta de torn.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Pla-san no hon o yonde imasu

No gaire sovint, però sí de tant en tant, trenco la meva norma de no llegir autors vius i faig la lectura d'algun contemporani meu. I, independentment dels motius que em portin a fer la lectura, la decisió acostuma a ser un error. Un cas paradigmàtic fou el de Tavares, de qui vaig començar a fer la lectura per la unanimitat que trobava arreu al voltant dels seus llibres, quan precisament aquesta unanimitat és la que m'hagués hagut de provocar una certa prevenció. I, cosa curiosa, és el propi Tavares qui em dóna l'argument que me'l fa prescindible, quan diu que l’única geografia de la literatura és la frase, la paraula. També crec recordar que per alguna banda escrivia que l'existència de  cadascuna de frases d'un llibre és breu i incerta, que són pocs els segons de que disposa per guanyar-se un lloc en el record del lector, i això en dura competència amb totes les altres frases que la precedeixen i la continuen, i d'aquí el seu esforç de dotar de contingut i forma a totes i cadascuna d'elles.

I aquí, crec jo, rau el tema. Sovint els meus clients, quan intenten expressar allò que creuen desitjar, acaben sempre parlant de materials. De la rajola del bany, del revestiment de les façanes, dels paviments i d'altres foteses. Jo, és clar, sempre els hi dic el mateix, que ja ens ho mirarem quan toqui, tot això, però que primer cal treballar la part més important de totes, l'espai, i que si l'arquitectura alguna cosa és, és precisament això, espai, allò que potser no es veu però que hi és, i que sí, això s'acaba formalitzant amb uns materials, però que l'important és l'espai, no pas els materials. Doncs igual amb Tavares, i que sí, que les frases i les paraules són importants, però tot aquest esforç de fer-les brillar constantment, tot aquest foc d'encenalls constant, em va acabar esgotant de tal manera que en acabar la seva lectura restava jo del tot incapaç de dir res del llibre que acabava de llegir, més enllà de l'enlluernament d'unes frases que, paradoxalment, tampoc vaig trigar gaire a oblidar.

I tot això m'ha vingut al record per la relectura que estic fent de les Notes disperses de Pla, el dotzè volum de les seves obra completa. I és que Pla, sovint, també se les estima molt, les seves frases, com suposo que deu fer tothom que escriu, però Pla n'era perfectament conscient que les frases no són l'objectiu.