diumenge, 30 de setembre del 2018

Anata wa onna no ko desu ka

És possible que l'exhaustivitat, qualitat d'exhaustiu, no sigui la millor manera de narrar qualsevol circumstància susceptible d'ésser narrada. Se'm podrà respondre que bé Homer va ser molt exhaustiu quan va fer la descripció de les naus aquees. I jo, és clar, respondré que sí, que la descripció de les naus és d'una exhaustivitat abassegadora, i que potser per això sigui un dels cants de la Iliada que em resulten més poc llaminers, doncs bé cal no oblidar que estem parlant de mil cent vuitanta-sis naus, que aviat és dit.

Sigui com sigui, si alguna cosa puc retreure a Girl, opera primma de Lukas Dhont, és la seva exemplar exhaustivitat, amb el benentès, és clar, que l'exemplaritat tampoc és que sigui cap grossa virtut.

dissabte, 29 de setembre del 2018

Okama desu ka

Mai no m'ha ofès gaire, per no dir gens, que hom m'insultés. Encara menys quan aquest hom m'era algú desconegut, encara molt menys quan aquest hom desconegut em cridava en una llengua que no era la meva, i encara moltíssim menys quan aquest hom desconegut que em cridava en una llengua que no era la meva ho feia formant part d'un grup d'exaltats. A més, com podria resultar ofensiu per a ningú quelcom tan natural com sentir-se atret per individus del mateix sexe, o no voler viure sotmès a voluntats alienes?

Si de cas, potser, em pot arribar a alarmar, atemorir o esverar que uns individus que reben un sou a canvi de vetllar per l'ordre i la seguretat públiques es dediquin a organitzar bullangues pels carrers de la ciutat. Encara que, convindran amb mi, molt millor ser insultat que no esllomat a garrotades.

dilluns, 24 de setembre del 2018

Watashi wa purorōgu ga suki desu

M'agraden els pròlegs. Malauradament, o no, pocs són els llibres que en disposen d'un i escassíssims els que en disposen de més d'un. Però el cas és que m'agraden els pròlegs, proses entusiastes on es lloen totes les virtuts (reals o imaginàries) del text que encapçalen. Proses d'habitud redactades per fanàtics o, encara pitjor, per professors universitaris que malden per ascendir a l'autor de torn als altars de l'excel·lència literària per així poder ascendir ells mateixos dins l'escalafó funcionarial. Sigui com sigui, proses que com un divendres de joventut tot ho prometen, no fos cas que l'hipotètic lector es decantés per la lectura de qualsevol altra cosa, com ara els encara més fantasiosos prospectes dels productes farmacèutics. Després, és clar, arriba la lectura i les coses van com van. És potser per això que de vegades em conformo amb la lectura d'un bon pròleg i ajorno la lectura de l'obra prologada sine die, no fos cas que la realitat m'espatllés unes expectatives tan sensacionals.

El cas, però, és que després de la lectura del curt però intens pròleg que fins fa uns minuts tenia a les mans, no he pogut evitar d'encetar la lectura dels relats que el segueixen, doncs si bé m'agraden els pròlegs, encara m'agrada més contradir-me, no fos cas. I si de cas algú vol provar d'encertar el títol que ara tinc al meu costat, ja rifaré alguna andròmina entre els molt hipotètics participants que l'encertin.

dimecres, 19 de setembre del 2018

Ichi

Llegeixo per primer cop Dos Passos, El Número Uen traducció de Xavier Pàmies. I en un primer moment resto escandalitzat pel que trobo un detallisme excessiu del text, talment m'hagués d'importar que el bloc de notes de torn tingui els fulls grocs o blaus, o que la pantalla del llum de peu tingui serrell o no. Però la lectura avança, cada cop més captivadora, i l'excés cada cop més em sembla menys clar, fins al punt que, en rellegir les primeres pàgines, sóc incapaç de trobar res que m'escandalitzi. Un s'acostuma a tot, em dic, amb el trist convenciment que, si m'ho proposés (Déu no ho vulgui), fins i tot podria arribar a llegir les coses aquelles que diuen que escriu el Lluís Llach o la Pilar Rahola.

Encara que, ara que ho penso, el que sí resulta escandalós (i més aviat imperdonable) es barrejar el noms de Dos Passos i de Xavier Pàmies amb el de semblants bufanúvols en un mateix paràgraf.

Mot preciós, per cert, el de bufanúvols.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Kyō no gogo eiga o mimashita

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

Prou coneuts de tothom són els versos de més amunt, que molts, talment feia la pròpia autora, prenen com a divisa. Jo, però, que ni semblo ser dona ni sóc de classe baixa, a partir del dia d'avui tan sols una cosa agrairé a l'atzar, no haver nascut islandès. I si creuen que exagero vagin a veure Undir trénu, la darrera pel·lícula de Hafsteinn Gunnar Sigurðsson. O millor encara, facin-me confiança i no la vagin a veure. Una pel·lícula magnífica, cartament, però que és molt millor no veure.