dissabte, 30 de juny del 2007

Uchi ni ikimasu ka

Caminant apressat enmig de la gentada, distret com sempre, no el veig venir fins que és massa tard i un cop sec em fa caure d’esquena, tan llarg com sóc, sobre la vorera. I tot seguit, sense temps de res, noto com els pneumàtics em passen per sobre, primer un, després l’altre, aixafant-me contra el terra, on resto sense forces, ni esma, ni cap ajut, doncs ningú, ni tan sols el ciclista que m’acaba d’envestir, m’auxilia.

Al terra em sorprenc en notar com els vianants em comencen a passar per sobre sense ni tan sols ensopegar amb el meu cos, com si jo només fos una peça més del paviment. Però a mesura que passa el temps, que passen els dies, m’hi acostumo, a tot, a les sabates planes i a les de taló, als patins i als carros, a les motos i a les bicicletes, als bastons i a les graneres, als xiclets i a les clofolles, a les cigarretes i a les escopinades, als mocs i als vòmits, als pixats i als excrements, als gats i als gossos, als insectes i als aràcnids, al sol i a la pluja, al fred i la calor...

Fins que un dia sento un gran estrèpit i veig amb horror com un home, abillat amb casc i armilla reflectora, fa anar un martell piconador que tot ho esmicola, doncs, pel que sembla, fan obres al carrer. Així que m’aixeco i marxo cap a casa.

dissabte, 23 de juny del 2007

Roku-gatsu nijūsan-nichi

Assegut a la plaça, esperant l’arribada de la meva companya amb la nena, escric, alhora que un grup de nois llencen petards, doncs és Sant Joan. Els més porucs els deixen sobre el sauló i fugen cuita-corrents abans no esclatin. Els gallets, en canvi, els encenen amb gest lent i els llencen ben amunt sobre la vertical del seu cap, esperant, immòbils, que s’esbocinin, sorollosos, abans de caure. Alguns, davant la mirada burleta dels dits valents, s’atemoreixen i s’aparten, per si de cas la trajectòria no és prou llarga i l’esclat els fereix. D’altres, els aficionats al futbol, suposo, els llencen encesos al seu davant i els allunyen amb un precís cop de peu abans no petin... i així anar fent fins que la bossa dels petards resta buida, com les butxaques, sense diners per comprar-ne més. Aleshores s’asseuen en un banc, amb el cul al respatller i els peus al seient, i fumen.

Finalment marxen, no sense abans desviar-se per passar per davant d’on seuen unes noies i llençar una darrera piula, expressament reservada, a tall de comiat.

dimarts, 19 de juny del 2007

Kyō J-san ni mimashita

Camí de la feina, caminant apressat pel carrer, em trobo a J., de qui fa temps que no en sé res. Però, davant la meva sorpresa, J. no sembla gaire complagut per la trobada, com si la meva presència li resultés ofensiva o molesta, potser, espero, perquè li suposa un enutjós contratemps, atrafegat com sempre va, i els pocs minuts que ara haurà de perdre en dir-me no res li resultin un penós destorb. És per això que, pensant en el proïsme, enlloc d’aturar-me li dono una lleugera empenta i me’l trec del davant sense dir-li ni ase ni bèstia, alhora que apresso el pas i faig oïdes sordes als seus renecs, a la seva incomprensible indignació.

I és que el món, de desagraïts, n’és ple.

dissabte, 16 de juny del 2007

Chotto matte kudasai (IV)

Tenia una biblioteca de llibres d’art grandiosos que omplien una de les parets de l’estudi; els havia anat acumulant i estudiant al llarg de la seva vida, però ara no podia asseure’s a la seva butaca de lectura i girar les pàgines d’algun d’aquests llibres sense sentir-se ridícul. L’engany –tal com creia ara– havia perdut força, de manera que els llibres només magnificaven el concepte d’amateur absolutament ridícul que tenia d’ell mateix i la falsedat de l’afany al qual havia dedicat la seva jubilació.
Escriu Philip Roth a Elegia, la seva darrera novel·la.

I bé, potser la meva biblioteca no és farcida de grandiosos llibres d’art, ni estic jubilat, i tot, poc o res, tant és, tinc a veure amb l'innominat protagonista de la novel·la... no obstant això, la ridiculesa és, sens dubte, compartida.

diumenge, 10 de juny del 2007

Watashi wa kabutomushi desu ka

Avui, en despertar-me, enlloc de llevar-me o de tornar-me a dormir he romàs al llit, mig incorporat, contemplant com la meva companya, encantadora com sempre, dormia. I en atansar-m’hi per fer-li un petó he vist que qui dormia al meu costat era, sens dubte, una enorme marieta, una coccinellidae de l’ordre dels coleòpters, subordre dels polyphaga, de closca vermella puntejada de negre, antenes i ulls compostos, i tot allò que es pot esperar d’un escarabat, èlitres inclosos. Però, tot i això, era la meva companya, sens dubte, doncs per més que la mirava no li veia res de diferent, sols que era una marieta, com sempre ho devia haver estat, per molt que jo, fins ara, no me n’hagués adonat.

I en ser al carrer m’he sorprès en veure’m envoltat d’escarabats (negres o vermells, grans o petits, amb ales o sense) per tot. Però a l’igual que amb la meva companya les seves aparences no em sobtaven, doncs eren les habituals, com si tothom hagués estat sempre un escarabat, només que jo, distret com sóc, no m’hi havia fixat.

I al vespre, a casa, al lavabo, mirant-me al mirall a l’hora de rentar-me les dents, he vist el que no pot ser: que jo, com tothom, també sóc un escarabat.

dilluns, 4 de juny del 2007

Tabetai desu ka

Assegut a la sala, llegint, sento com la petita A. comença a plorar, alhora que belluga les mans al seu davant, obrint la boca a més no poder, cercant el mugró que l’alimenta, com si encara tingués gana. Però no pot ser, si tot just acaba de buidar els dos pits de la mare, primer l’esquerre, després el dret, que ara resten buits, exhausts. M’apresso, doncs, a preparar el biberó preceptiu, amb dues mesures de llet en pols per seixanta mil·lilitres de l’aigua, prèviament bullida, que servem dins una ampolla.

I només apropar-li el biberó als llavis la petita A. pren la tetina, que començar a xumar amb força, fins que als pocs segons l’escup, reprenent el plor, doncs, poc m’ho pensava, els nadons, talment fem els adults, mai resten satisfets amb allò que tenen, per molt que sigui el que fins fa tan sols uns instant, desitjaven amb desesper.