diumenge, 10 de juny del 2007

Watashi wa kabutomushi desu ka

Avui, en despertar-me, enlloc de llevar-me o de tornar-me a dormir he romàs al llit, mig incorporat, contemplant com la meva companya, encantadora com sempre, dormia. I en atansar-m’hi per fer-li un petó he vist que qui dormia al meu costat era, sens dubte, una enorme marieta, una coccinellidae de l’ordre dels coleòpters, subordre dels polyphaga, de closca vermella puntejada de negre, antenes i ulls compostos, i tot allò que es pot esperar d’un escarabat, èlitres inclosos. Però, tot i això, era la meva companya, sens dubte, doncs per més que la mirava no li veia res de diferent, sols que era una marieta, com sempre ho devia haver estat, per molt que jo, fins ara, no me n’hagués adonat.

I en ser al carrer m’he sorprès en veure’m envoltat d’escarabats (negres o vermells, grans o petits, amb ales o sense) per tot. Però a l’igual que amb la meva companya les seves aparences no em sobtaven, doncs eren les habituals, com si tothom hagués estat sempre un escarabat, només que jo, distret com sóc, no m’hi havia fixat.

I al vespre, a casa, al lavabo, mirant-me al mirall a l’hora de rentar-me les dents, he vist el que no pot ser: que jo, com tothom, també sóc un escarabat.

2 comentaris:

neus ha dit...

vaja... amb aquest post m'has deixat ben consternada. No sé què dir.
Últimament em trobo escarabats per tot arreu...

Salut! :*

Hanna B ha dit...

ostres, a mi els escarabats així descrits o admirats en imatge m'encanten! que bonics!
ara, és veure'n un en viu i quasi-rojar... (amb perdó per a tu i els teus, je)
jo segueixo sent una dona d'estatura petita i espatlles amples, o potser és el que vull veure...