Motto motto

D'Ishiguro em plau amb gros delit l'excés amb que s'expliquen els seus personatges. La interminable xerrameca del vellard ascensorista de Els inconsolables, o el parlar per no callar de la parella protagonista de El gegant adormit. Prolífiques i aparentment innecessàries explicacions que s'entortolliguen en elles mateixes i acaben atrapant al lector en una xarxa d'impossible fugida. Altres autors, en canvi, exerceixen la desmesura en l'enumeració dels fets narrats, com ara els innúmers feminicides que ens ofereix Bolaño a 2666, o els no menys innúmers carnatges enumerats per Little a Les Benignes, quan narra l'avenç cap a l'est dels genocides nazis.

Sigui com sigui, potser en contraposició al meu tarannà discret, el que em plau és la desmesura, l'excés, el no tenir-ne mai prou, l'abassegar al lector per terra, mar i aire, aquell estabornir-lo amb una pluja constant de cops, aquell no parar ni quan aquest cau estès, rendit, inert.

Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.

Naze kakimasu ka

S'imaginen Kafka discutint amb l'administració imperial austro-hongaresa l'estatus jurídic d'una associació d'escriptors? o Walser tractant amb les autoritats cantonals de Berna el caràcter autònom d'una institució literària? o Melville negociant amb el senador del seu estat el text d'un avantprojecte de llei sobre promoció de la literatura? o Bolaño mercadejant el patrocini d'un càrtel de traficants d'estupefaents mexicans de Ciudad Juarez? o Tolstoi pidolant una almoina al Tsar de totes les rússies, Moscou, Kíev, Vladímir, Novgorod, Kazan, Àstrakhan, Polònia, Sibèria, Quersonès Tàuric, Geòrgia, Senyor de Pskov i Gran Duc de Smolensk, Lituània, Volhynia, Podolia, i Finlàndia, Príncep d'Estònia, Livònia, Curlàndia i Semigalia, Samogitia, Białystok, Carèlia, Tver, Yugra, Perm, Viatka, Bulgària, i altres territoris, Senyor i Gran Duc de Nijni Nóvgorod, Txernihiv, Regent de Riazan, Polotsk, Rostov, Yaroslavl, Belozero, Udoria, Obdoria, Kondia, Vitebsk, Mstislav i altres territoris del nord, Regent de Iveria, Kartalinia i les terres de Kabardino i Armènia, Regent i Senyor hereditari dels circassians i altres, Senyor de Turquestan, Hereu de Noruega, Duc de Schleswig-Holstein, Stormarn, Dithmarschen i Oldemburg?

I perdonin que avui em plagui tornar a fer servir la tercera persona del singular per referir-me a mi mateix, però deu ser que qui això escriu no té imaginació, doncs qui això escriu només es pot imaginar dues activitats per aquells que es fan dir escriptors: llegir i escriure.

Kochira wa Síssif-sama desu (III)

Diuen que Síssif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins dalt d'un turó. Tan ingrata penitència, però, mai era satisfeta, doncs el roc sempre rodolava pendent avall i Síssif havia de recomençar, un i altre cop, per tota l'eternitat, la seva impossible missió. Però, quin era exactament el càstig?: la inutilitat de la tasca? la seva impossibilitat? la infinita repetició? o potser la infinita repetició d'una tasca inútil i impossible? però, la infinita repetició de tasques inútils i impossibles és un càstig? estem tots, doncs, castigats? O potser, com afirma l'insensat, Síssif no fou castigat i tot plegat no fou més que una manera de mantenir-lo ocupat per a què el seu enginy no tornés a entabanar als Déus?

Ahir, amb altres coses al cap, vaig tornar a Síssif, i no vaig pensar ni en el roc ni en el turó, ni en inutilitats ni en impossibles, només en Síssif anant costa amunt arrossegant el roc, costa avall corrent rere la pedra, costa amunt de nou, costa avall, costa amunt, costa avall... i per una vegada vaig sentir pietat, commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, per algú que, potser, no era jo.

Kochira wa Sísif-sama desu (II)

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

Chiisai desu ka

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

Escriu l'insensat.

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.