dimecres, 17 de gener de 2007

Kochira wa Sísif-sama desu (II)

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

4 comentaris:

elur ha dit...

Ja m'agradaria saber-ho, ja...

La hormiguita ha dit...

Ens van donar la paraula i poques llums.

melytta ha dit...

Hola Dersu, decirte gracias por tus palabras, por tu visita y seguir con mi propósito de conseguir leer las tuyas.
En fin tengo un largo año por delante y se que cuento de antemano con tu paciencia.
Mil besos por mil.

Hanna B ha dit...

els deus nuse, però els polítics ho tenen claríssim...