dissabte, 26 de desembre de 2015

Jota-san wa takushī de itte imashita

Veureu, dErsu_, jo és que anava molt carregat, amb els regals del tió, uns tapers amb les sobres del dinar, i encara uns llibres que em tornava el meu germà. I què voleu, traginant tot aquell embalum de bosses vaig decidir agafar un taxi. I en pujar li vaig dir al taxista que anés pel carrer Mallorca i que em deixés a l'alçada de travessera. Penseu que des d'allà on era, si jo no li hagués dit res, de ben segur que el taxista hagués anat per la ronda del mig i hagués baixat per príncep d'Astúries. Però no, jo li havia de dir que baixés a buscar el carrer Mallorca. I va ser en tombar cap als jardinets des del carrer Còrsega, que aquell desgraciat va creuar per on no tocava i ens el vàrem emportar per davant. Mort a l'acte, va dir el metge dels serveis d'emergència. I ho veieu, dErsu_, si jo hagués anat en metro, com sempre vaig, o no li hagués dit res al taxista del carrer Mallorca i ell hagués enfilat per la ronda del mig, aquell desgraciat encara seria viu. O si m'hagués quedat a sopar, com insistia la meva mare. És com si jo l'hagués matat, dErsu_, com si jo mateix l'hagués matat, no pas amb les meves mans, és clar, però sí amb les meves decisions, talment hagués decidit que el millor que podia fer per Nadal era pelar un desconegut, com el Raskolnikov aquell, a veure que tal. I des d'aleshores que no visc, que no em puc treure del cap el moment del cop, el crit del taxista i la forta estrebada del cinturó. I ho he confessat tot, he anat ja un parell de cops a la caserna dels mossos a inculpar-me, però m'avien amb bones paraules i m'insisteixen que jo no tinc cap responsabilitat, que és normal que estigui trasbalsat i que ja se'm passarà. Però s'equivoquen, dErsu_, s'equivoquen i em priven de la necessària expiació. I així jo no puc viure, no puc viure.

I és clar que no, Jota, i és clar que no, li responc, cofoi de poder mostrar la meva vessant més humanitària per aquestes dates. I en desar l'esmolat glavi i netejar-me l'esquitx de sang de la galta, no puc més que admirar-me del que poc que costa complaure als altres, quan hi ha bona voluntat

dissabte, 19 de desembre de 2015

Kono kotoba wa Sócrates-san desu ka

La ciència humana consisteix més en destruir errors que en descobrir veritats, diuen que digué Sócrates. 

I amb aquest pensament al cap, que no recordo ben bé on he ensopegat, em desplaço atrafegat pel subsòl de la ciutat, amb la imatge d'una cabaretera que es va llevant d'un en un els errors que hom acostuma a vestir, i amb el dubte de saber que si un cop despullats del darrer error, alguna cosa ens restarà.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Tabemasho ka

Probablement cap persona de les que jo tracto habitualment hagi conegut mai la fam, si més no la fam entesa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments. Gana potser sí, i fins jo mateix, que no sóc gaire de vida, recordo episodis puntuals de gana, fins i tot d'una certa fam, però entesa sempre aquesta, segons la primera de les accepcions que recull el diccionari, com a ganes intenses de menjar, i mai com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments

Com podria aleshores jo escriure sobre la fam? Com descriure els sentiments, la sofrença o les esperances d'uns personatges afamats? Sempre podria, és clar, copiar el que altres han escrit, com per exemple Xalàmov narrant el gulag o Levi el lager. O, talment la lectura d'aquests darrers dies, Platónov a Djan, narrant l'infern, això és, el lloc destinat a l’etern càstig dels damnats.

dissabte, 12 de desembre de 2015

Mittsu no shitsumo

I  si bé altres cops he restat captiu d'infantívoles melodies, com ara la de Els tres tambors o La Margarideta, aquest cop és la melancòlica marxa del Billy Magee Magar la que m'acompanya quan apressat em desplaço d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. I més enllà de la força de la melodia, que també, és la seva lletra la que m'interpel·la amb tres preguntes que, més enllà del dubtós consol que em pugui arribar a oferir la resplendor de la lluna plena o la vigoritzant empenta del vent, si un no s'enganya més del necessari no admeten cap resposta apaivagadora, doncs qui podria respondre més que enlloc, cap, i novament enlloc, si se li demanés cap on el porta el seu camí, quin record té del seu passat i on són els seus amics?

dilluns, 7 de desembre de 2015

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.

dimecres, 2 de desembre de 2015

Kochira wa Girbal-san desu

Són els epígons éssers d'habitud menystinguts, éssers mancat d'estima a qui hom no reconeix cap mèrit d'importància, doncs quina gràcia té excel·lir en allò que altres ja han fet? com quan un conegut em comentà en certa ocasió que un amic seu pintava uns quadres impressionistes millors que els de Cézanne. Només faltaria, li vaig respondre jo, i això que en aquells anys encara no s'havien popularitzat les aplicacions informàtiques que converteixen qualsevol imatge en una pintura impressionista, expressionista, cubista o fauvista, segons més convingui.

És per això que trobo que Casasses s'equivoca quan reivindica la figura d'Eduard Girbal presentant-la com un epígon de Víctor Català. Com a epígon, en Girbal només serà el que ja és, una nota a peu de pàgina dels llibres d'història de la literatura catalana, una nota que fins fa cosa d'una setmana m'era del tot desconeguda, i que la lectura me l'està mostrant no pas com a epígon de res, sinó, si em disculpen el gros disbarat, com la baula que em connecta amb Bauçà, en ser-me l'Oratjol de la serra una mena de feu de l'ermitatge, potser en tot diferent, però de molt semblants mots.

diumenge, 29 de novembre de 2015

Shirimasen

Si no lo sabe usted explicar es que no lo sabe, recordo que acostumava a replicar un cert professor de matemàtiques a l'alumne que confús li responia que sí que ho sabia, allò que se li havia preguntat, però que no ho sabia pas explicar.

I és sovint que recordo les paraules d'aquell professor de matemàtiques, baixet i eixerit, de front generós i nas geput, que per sobre de tot s'explicava amb un claredat admirable, de tal guisa que fins i tots aquells companys que acostumaven a arrossegar les matemàtiques amb poc entusiasme, acabaven podent explicar de manera prou entenedora els eteris conceptes propis de l'àlgebra que aleshores estudiàvem. I és sovint, dic, o si més no cada cop que em trobo sense paraules per explicar allò que crec voler explicar, cosa que se m'esdevé sovint, que recordo les paraules d'aquell entranyable professor de matemàtiques, que es feia dir hermano Lucio, i que sense jo saber-ho m'ensenyà que només sabem allò que sabem explicar amb claredat, és a dir, no res, i d'aquí, potser, la inevitable i certament joiosa decepció de tota escriptura.

dimarts, 24 de novembre de 2015

Woolf-san no hon mō yonde imasu

És potser Virgínia Woolf l'escriptor, si se'm disculpa (o no) l'ús del masculí com a genèric, que més empatitza amb els seus personatges, això és, que millor comprèn les seves emocions i sentiments. I com a més Vírgina Woolf és un magnífic escriptor, un escriptor superb i admirable, amb un domini prodigiós de la veu narrativa, els diversos personatges de les seves obres em resulten tan vius i propers que m'acaben semblant parts de mi mateix, talment no fossin més que expressions de la meva personalitat que tenia jo adormides, si no fos, és clar, que la meva trista i egòtica personalitat no dóna per tant, especialment si considerem la meva nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres, que en el millor dels cassos no són més que els personatges secundaris de les ficcions que crec viure al llarg del dia, amb el benentès, és clar, que a les meves ficcions només hi ha lloc per un sol personatge, jo mateix.

divendres, 20 de novembre de 2015

Dōzo o-kake kudasai

Vol seure? sento que de cop sobte em demana una veu que m'és desconeguda, i en tombar-me veig com un xaval barbamec i granellut fa el gest d'aixecar-se del seient que ocupa, talment jo hagués de tenir alguna mena de preferència a l'hora de seure al transport públic. I encara que sens dubte el desconegut xaval hauria de pagar amb la vida per la insensata impertinència de les seves paraules, doncs confondre'm a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus, sens dubte el millor de tots els moridors, el més fort i el més ardit, amb un vell o un impedit, amb algú necessitat de la pietat o la commiseració dels altres, és un disbarat que no pot tenir cap tipus de perdó, resto tan sobtat per les paraules sentides que dubto a l'hora de prendre l'esmolat glavi, i en ser ja arribats a Passeig de Gràcia m'apresso a davallar per fer el pertinent transbord, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Dostoievski-san no jinkaku

Els personatges de Dostoieviski són febrosos per naturalesa: s'exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se'ls escapa el riure, s'embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s'humilien, s'abalteixen.

Són les de més amunt paraules escrites per Carlota Subirós al no pas sobrer escrit que acompanya l'edició feta pels senyors angulosos de Les nits blanques. Paraules sens dubte exactes, que en parlar dels personatges de Dostoievski més aviat ens parlen del mateix Dostoievski, a qui no costa imaginar com una persona febrosa, exaltada, cridanera i etcètera, una mena d'incontinent emocional de tracte sens dubte insofrible, però d'escriptura delitosa, com delitosa és també l'escriptura de Vírgina Woolf, ni que sigui per motius completament oposats als de Dostoeivski. I com a mostra un botó, en traducció d'Helena Valentí, quan Al far un dels personatges troba del tot inescaient que hom insisteixi massa en la predictibilitat de certa predicció meteorològica.

Perseguir la veritat amb aquella desconcertant manca de consideració pels sentiments d'altri, esquinçar amb tanta gratuïtat, i brutalitat, els fins vels de tota una civilització, era, al seu parer, un atemptat tan paorós contra la decència humana que, sense ni dignar-se a replicar, atordida i cega, va acotar el cap resignada que la galleda de punxeguda calamarsa, el xàfec d'aigua bruta, l'esquitxés a son lloure.

dijous, 12 de novembre de 2015

Tanizaki-san no hon o yonde imasu

Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m'acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m'assalta amb una intensitat que no m'hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m'aclapara una angoixa de la qual m'és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s'esvaeix sense deixar cap rastre, i m'enyoro encara més del món plaent del passat.

Són les de més amunt paraules escrites per Junichirô Tanizaki, segons traducció d'Albert Nolla, a El tallador de canyes. Paraules que potser jo hauria de compartir, en acostar-me com també m'acosto a la cinquantena, en sentir com també sento que el cos se m'afebleix, i en commoure'm com també em commou la brevetat de la frèvola vida humana. Però... enyorar-me del món plaent del passat? enyorar-me d'aquell gamarús poca pena que va gosar gastar la meva aparença? d'aquell imbècil amb qui sovint encara algú em confon? Si de cas ja em commouré d'allò que mai no s'esdevingué, d'aquell que mai no vaig ser, talment m'enllamineix allò que mai no s'esdevindrà, aquell que mai no seré.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Kochira wa Oller-san desu ka

De vegades, per trobar la clau de l'enigma, convé conèixer les maneres personals de ser de l'autor de les quals surten el desenfocament precís de la realitat i la tria gairebé instintiva que s'han produït sota les aparences d'un desig d'objectivitat, escriu Maurici Serrahima sobre Narcís Oller, a Dotze mestres.

És Oller el primer autor català, entenent per autor català aquell que escriu en català, que recordo haver llegit de manera exhaustiva i sistemàtica. I des del potser infantívol enlluernament inicial fins al desencís final, grollers són els pensaments que acostumo a tenir sobre la prosa d'Oller i sobre la seva folla fantasia naturalista. Ara, gràcies a Serrahima, entenc no només el perquè de la meva antipatia, sinó, sobretot, la injustícia de la mateixa, doncs en les seves circumstàncies, com hagués pogut Oller fer més del que ja va fer? No obstant això, i donat que allò que s'acostuma a anomenar justícia m'acostuma a importar tant com no res, la prosa d'Oller em continua semblant una mena de catàleg de mals endreços del tot negligible i blasmable, i amb molt de gust bornejaré amb qui vulgui dissentir del meu sempre insensat però encertat criteri, difunts inclosos.

dimecres, 4 de novembre de 2015

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Mittsu doramu

I és pres per la melodia, que de cop sobte m'imagino que la llaminera però sempre efímera i mai satisfactòria glòria és assolida, i que és al davant dels companys que torno cap a la terra paterna, travessant ombrívoles forests i abrasadors deserts, populoses ciutats i bucòliques valls, fins que en la capital d'un país forà dues formoses donzelles ens aturen i es mostren admirades pel meu homenívol posat i per la llegenda que m'acompanya, i amb paraules ben triades em conviden a Palau, on som rebuts pel rei, que bocabadat s'escolta el meu relat i s'admira de l'excel·lència dels meus mèrits, de la noblesa del meu llinatge i de la braó dels insensats que em segueixen, i pres per l'emoció m'ofereix la mà de qualsevol de les seves filles, que no són altres que les dues donzelles garlaires que a palau ens han dut. No em sento grat de vós, tampoc m'hi sento d'elles, que allà en el meu país, n'hi ha de molt més belles, li responc burleta, fent rodolins, i al davant de la tropa prenem per assalt el Palau, violentem a les donzelles, i un cop esbudellat el rei reprenem el camí, joiosos de la sang vessada i les riqueses rapinyades, superbament segurs que el món ens pertany i tothom ens és serf, si més no de moment, que encara som fadrins, encara som forts, encara som folls.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Jinsei wa nagai desu ka

És breu, la vida? m'he demanat aquest matí, quan, desplaçant-me apressat pel subsòl de la ciutat, he parat esment en les pantalles dels dispositius mòbils que traginaven alguns dels desconeguts que amb mi es desplaçaven. I no, no sembla ser pas breu, la vida, m'he respost, en veure com no poques de les pantalles observades mostraven aplicacions d'aquelles on amb el moviment d'un dit s'han d'anar alineant diversos elements que, en coincidir junts en un nombre concret, d'habitud tres o més, desapareixen per deixar lloc a nous elements, sense que el joc, en tractar-se com es tractava d'un joc, tingui cap altra objectiu que el de fer passar el temps i exercitar potser els dits, si més no un, l'índex. I ha estat per això que m'he demanat si era breu, la vida, moment en què també he recordat la lectura homònima de Sèneca, on, com no podia altrament, es conclou que la vida més que breu és llarga, llarguíssima, interminable, talment un dia sense pa, i d'aquí la ineludible necessitat que tots tenim de malbaratar el sens dubte excessiu temps que ens ha estat donat.

divendres, 16 d’octubre de 2015

Dare ga Mas-sama desu ka

Quan sento que hom anomena al senyor Mas i Gavarró president de Catalunya m'incomodo. I no pas per què la persona del senyor Mas i Gavarró em provoqui incomoditat, i ara, doncs més aviat em sento proper al model auster i liberal amb que se l'acostuma a identificar. És, només, que considero que el senyor Mas i Gavarró no és, en no poder-ho ser, ni ell ni ningú, president d'una idea com ara Catalunya, no més que una entelèquia, una idealització d'incert i dubtós significat. El senyor Mas i Gavarró, com abans ho fou el senyor Montilla i Aguilera, i els senyors Maragall i Mira, Pujol i Soley, Tarradelles i Joan, Irla i Bosch, Companys i Jové, Macià i Llussà, i així fins a cent vint-i-nou senyors i cap senyora, és el President de la Generalitat de Catalunya, que és quelcom molt més concret i abastable, no més que una personalitat jurídica amb identificació fiscal i normes de funcionament. Catalunya, com a idea d'incert i dubtós significat que és, és tota una altra cosa, qui sap quina, que la sobrepassa i que viurà mentre algú, qui sap qui, la pensi.

dijous, 15 d’octubre de 2015

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Saa

A l'escena final de la darrera pel·lícula de Woddy Allen, Irrational Man, el protagonista masculí intenta, endebades, acabar de forma violenta amb la vida de la que fins no fa gaires minuts era la dolça femella que l'idolatrava i li succionava el penis. Comportament que dit així pot semblar sorprenent i extravagant, més propi d'un mal guió que no pas del capteniment d'una persona humana. Potser sí, però certs esdeveniments que ara no venen al cas aconsellaven, i fins i tot podien arribar a justificar, un procedir molt més racional i humà del que el títol de la pel·lícula dóna a entendre. Quan és la pròpia supervivència la que es troba en joc, que pot importar la vida de qualsevol altre?

De manera potser anàloga, el protagonista masculí de L'ésser estimat, d'Evelyn Waugh, si bé és cert que no acaba amb la vida de la femella que fins feia unes poques pàgines desitjava prendre com esposa, sí que té un comportament similar al del protagonista d'Irrational Man, i de manera força pragmàtica s'ho fa venir bé per treure suc del suïcidi de la seva promesa, del qual ell mateix no es pot dir que sigui del tot innocent. De manera que només el cínic optimisme de Waugh vers el cínic pessimisme d'Allen semblen separar l'èxit del fracàs de tots dos protagonistes.

Protagonistes, ambdós, que m'han sigut obsequiats en un breu lapse de temps, doncs pocs dies separen el visionat de la pel·lícula d'Allen de la lectura de la novel·la de Waugh, i que em recorden com en soc d'afortunat, en no haver de menester la meva supervivència que m'embruti jo les mans amb la mort de ningú. Si més no, de moment.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Watashi-tachi desu ka (II)

Recordo encara molt viva l'admirable confusió dels primers centenars de pàgines de Les benignes, quan en interminables paràgrafs Little narra el confús però implacable avenç de la wehrmacht cap a l'est, així com les activitats del cos de combat de l'Schutzstaffel, més conegut com Waffen-SS, que practica l'habitual extermini que tot conflicte bèl·lic comporta. Fang, desordre, confusió i cadàvers, molts cadàvers, tant els deixats pels russos en el seu campi qui pugui, com els causats per l'avenç de la barbàrie nazi. I enmig del caos la veu de Little, també caòtica, que et recordo que sovint l'ordre i l'endreça no són més que les virtuts dels mediocres.

També Nosaltres, de Zamiatin, és una novel·la admirablement confusa, on mai se sap si el protagonista hi va o hi torna, si ja és aquí o encara allà, si això s'esdevé abans o després, si gira o tomba. Confusió narrativa que es barreja amb la confusió mental del propi protagonista, que respon al curiós no-nom de D-503, i que sembla viure afectat per una mena de trastorn dissociatiu de la identitat causat per un excés d'ordre i endreça.

Confusió que també em recorda La gran dormida, de Chandler, on el propi autor era incapaç d'aclarir l'irrellevant desenvolupament dels fets narrats, demostrant, potser, que el de les novel·les admirablement confuses bé podria ser un nou gènere literari, tal vegada el vuitè, de la meva contingent i probablement també confusa classificació de gèneres literaris, i que caldria no confondre'l amb el lamentable gènere de les novel·les lamentablement confuses, que no són, ni de bon tros, el mateix.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Watashi-tachi desu ka

La lectura de Nosaltres, del rus Ievgueni Zamiatin, em porta el record de la lectura feta ja fa molts anys, però mai oblidada, d'El senyor G. A. a X, de l'hongarès Tibor Déry. I si la lectura de Zamiatin em porta el record de Déry, és per una certa antítesi que em fa considerar que ambdues novel·les són, a la vegada que iguals, contraries en tot, talment l'una fos la imatge d'altre, o l'altre la imatge de l'una. Doncs si la distòpia que ens ofereix el senyor Zamiatin presenta una societat on la llibertat ha estat abolida en benefici d'una certa i suposada felicitat, la distòpia del senyor Déry ens ofereix una societat on la llibertat és absoluta també en benefici d'una certa i suposada felicitat. Felicitat, és clar, del tot absent en qualsevol d'ambdues distòpies, en ser com és la felicitat no més que un impossible d'indesitjable assoliment, esdevenint, en el cas de la novel·la de Zamiatin, no més que l'excusa d'un estat omnipresent i omnipotent que considera als seus ciutadans com a cèl·lules negligibles i prescindibles d'un únic cos central. En canvi, en el cas de Déry no hi ha estat, no hi ha llei, no hi ha societat, no hi ha res, només desvagats que es passegen enmig de la desolació més absoluta, això és, enmig de la seva suposada llibertat.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Naze ka

No m'agrada parlar. No em plau gens provar d'expressar el que crec que és el meu sempre banal pensament mitjançant el llenguatge oral. No m'agrada gens sentir-me la veu, escoltar els sons que articulo i adonar-me de com allò que en el pensament em resultava viu i ple, això és, complex i inabastable, es converteix en un seguit de sons morts mancats de qualsevol interès, no més que pútrides mortalles.

Potser si no m'embarbussés, si la meva veu estigués més ben timbrada, si el meu accent no fos tan desmanegat, si el meu cap fos més àgil a l'hora de transformar allò que crec pensar en frases ben articulades, si no me n'adonés de com allò que dic té ben poca relació amb allò que crec voler dir... si no fos per tot això i més, encara podria arribar a trobar un cert plaer en la dita oralitat. Però no és pas així, i és potser per això que m'agrada escriure. Sense el neguit de la immediatesa i sense el disgust d'haver-me de sentir la veu, escrivint puc provar d'expressar-me, certament endebades, però, si més no, en silenci i sense presses.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Kochira wa Pere-kun desu

I ha estat a quarts de vuit, a l'hora de sortir de casa per acompanyar els nens a escola, que ens hem trobat, assegut al vestíbul amb el cap amagat entre els genolls, a un xaval que somicava. El noi, en sentir-nos eixir de l'ascensor, ha semblat avergonyir-se de la seva actitud i ha acotxat encara més el cap, alhora que provava, endebades, d'estroncar el plor. I encara que jo hagués preferit ignorar-lo i deixar-lo tranquil amb les seves penes, els menuts m'han demanat qui era, aquest noi, i per quina raó plorava, i en no tenir jo resposta a les seves preguntes no he tingut més remei que preguntar jo també, així que m'he aturat davant del desconegut i li he demanat qui era i quina era la causa de la seva dissort. Sóc en Pere sense por i tinc por, m'ha respost avergonyit, amb les galtes vermelles com un tomàquet. Quina paradoxa, li he respost, alhora que explicava als nens el significat del mot paradoxa i la seva curiosa etimologia. Aleshores ell m'ha respost que fins ara sempre s'havia comportat amb valentia i fermesa, tal com s'escau al nom que gasta, fins que s'ha esdevingut un cert fet que l'ha atuït, i nova com és per ell la paüra, ara no se'n sap avenir. I heu perdut tota la vostra ardidesa? li he demanat encuriosit. No, no pas, m'ha respost, i serà millor per vós que no hi fiqueu el nas en els meus assumptes, si no voleu sortir-ne escaldat, ha afegit gallet. Aquest mateix vespre, quan m'he pogut aixoplugar dins d'aquest espaiós portal, he hagut d'atonyinar a uns desgraciats que han provat d'abusar de mi, i encara que ells eren tres i brandaven esmolats ganivets, no m'he arronsat i els he fet una cara nova, que ja els hi convenia. Jo és clar, que no tinc cap interès en les desgràcies alienes, i encara menys en les pròpies, no he pogut deixar passar aital impertinència, així que he demanat als nens que anessin passant, que jo sortiria tot seguit, i quan ja han sigut fora he pres l'esmolat glavi i amb la destresa que em caracteritza he escabetxat al tal Pere que, tot sigui dit, ha acceptat el seu mal fat amb admirable gallardia.

I ja al carrer, camí de l'autobús, els menuts m'han demanat que era allò que feia tanta por al tal Pere, i jo, és clar, els he respost que no ho sabia pas, però que no passessin ànsia, que el tal Pere ja no tindria mai més por, i que cada vespre, si així ho desitjaven, els explicaria jo alguna de les aventures del tal Pere, les famoses aventures d'en Pere sense por.

dissabte, 26 de setembre de 2015

Ku-gatsu nijuroku-nichi

Avui, vint-i-sis de setembre, jornada dita de reflexió, provo de reflexionar i em demano com seríem, els dits humans, en cas de no haver disposat de la capacitat de parlar.

Ens eixugaríem el cul després de cagar? Ens mataríem els uns als altres? Tindríem sentit de l'humor? Recordaríem als absents? Cuinaríem els aliments? Escoltaríem música? Aniríem vestits? Reflexionaríem? Faríem esport? Ploraríem? o tal vegada ens haguéssim ja extingit? 

Què seria, o què hagués estat, em demano, de nosaltres, sense paraules?

divendres, 25 de setembre de 2015

Doko ni kaerimasu ka

I si bé és cert que els llibres de les lleixes, el mobiliari de les cambres, les menges del rebost, la roba dels armaris, l'arbrat de les voreres, els comerços del carrer, les banderes dels balcons i, en general, tot l'entorn que m'envolta em resulta familiar, i que les persones que ensopego al llarg del dia m'anomenen pel nom i prou semblen saber de quin peu calço, darrerament no puc evitar una certa i desagradable sensació d'estranyesa davant de tot plegat, talment estigués jo extraviat per viaranys desconeguts, caminant sense esma per pedregosos tarters o fosques boscúries. Però no, ni tarters ni boscúries, és pel carrer Gran que camino, amunt i avall, i mai no tinc cap dificultat en trobar el camí de tornada a la que sembla ser casa meva. I és aleshores, un cop resto agombolat per la placidesa de la llar, perdut en la quotidianitat, que em demano no només com retornar, sinó, sobretot, a on retornar?

diumenge, 20 de setembre de 2015

Watashi wa iwa to hanashimasu ka

...i que el veintisiete de septiembre convenzan a quien puedan, a una piedra, si tuviera derecho a votar...

Són les de més amunt paraules dites per Eduardo Reyes ahir dissabte, dinou de setembre, a l'acte públic de caràcter polític que la candidatura dita Junts pel Sí va celebrar a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat dins del marc de la campanya electoral prèvia a la jornada potser plebiscitària del proper vint-i-set de setembre, tal com es poden escoltar a l'enregistrament que vilaweb ofereix en aquest enllaç, ben avançat el minut sis.

I jo, és clar, en sentir les paraules dites per Eduardo Reyes (probablement pres per l'emoció del moment, més que no pas per les directrius d'un guió) no puc més que recordar el relat aquell de La força de voluntat, del mestre Monzó, on el seu porfidiós protagonista prova de fer parlar a una pedra un xic allargada, arrodonida, decididament grisa. I és aleshores que trobo una gran sort que el dret del vot no s'hagi estès al món dit mineral, altrament ja em veia jo, maldestre, provant d'enraonar amb algun granit maresmenc o qualque conglomerat montserratí, talment allò que crec desitjar pagués la pena l'esforç, doncs abans em veig fent canviar d'opinió a una pedra, que no pas a una persona.

dijous, 17 de setembre de 2015

Dō itashimashite

You're welcome, recordo que ens respongué una noia d'aparença anglosaxona en un dia indeterminat de l'agost de dos mil sis, quan li donàrem les gràcies per haver-nos confirmat que sí, que anàvem pel bon camí per arribar allà on crèiem voler arribar.

Uns minuts abans havíem nosaltres davallat a l'estació de Broad Channel, i en ser al carrer ens trobàrem desorientats per l'estranyesa del veïnatge que ens acollia, i com no era el dos mil sis any de telèfons dits intel·ligents, consultàrem el mapa que dúiem a la mà i enfilàrem el Cross Bay Boulevard amb l'esperança de trobar algun cartell que ens informés de com arribar allà on crèiem voler arribar. I fou al poc hospitalari bulevard, més autopista que no pas bulevard, on demanàrem a la única persona que ensopegàrem si anàvem bé per arribar allà on crèiem voler arribar, i ella ens respongué que sí, i que aviat trobaríem una indicació que ens adreçaria al que aquí anomenaríem un centre d'interpretació, doncs és cosa sabuda que les interpretacions sempre és prudent donar-les ja fetes. Sigui com sigui, donàrem les gràcies i la noia ens respongué el preceptiu you're welcome que la cortesia anglosaxona obliga, només que aleshores vàrem entendre que la noia ens donava la benvinguda, en traduir nosaltres les seves paraules de manera literal i trobar-ne tot el sentit, doncs bé el nostre aspecte forà i el nostre anglès de pa sucat amb oli li devien fer creure que érem el que érem, gent vinguda de fora per admirar tot allò d'admirable que trobéssim per aquells encontorns, i que era per això que ella, persona sens dubte hospitalària, ens donava la benvinguda.

I potser sí. O no.

dissabte, 12 de setembre de 2015

Jarndyce-san no uchi (IV)

És potser en William Guppy, d'entre la munió de personatges que poblen les innúmers pàgines de El Casalot, qui, si més no a dia d'avui, em desperta una més grossa admiració.

El tal Guppy fa de passant a la reconeguda casa d'advocats Kenge and Carboy's, i és presentat per Dickens com un esforçat treballador que sembla exemplificar el model meritocràtic anglosaxó. El tal Guppy, a més, és comporta amb un capteniment digne d'elogi, doncs en tot moment rebutja d'exercir en benefici propi accions que puguin perjudicar a terceres persones. No obstant això, Dickens, que com tothom bé devia tenir les seves manies, no perd ocasió de fer-ne befa, mofa i fins i tot un cert escarni del tal Guppy, especialment quan, sense venir a tomb, li endolla una mare d'allò més ridícula com qui diu que vés, d'una mare així, és inevitable que en surti un fill tan malgirbat; o quan fins i tot la insofrible tòtila de l'Esther Summerson es pren la llibertat d'humiliar-l'ho.

En aquest cas la meva sorpresa rau en l'actitud de Dickens. Primer vesteix al tal Guppy amb les robes de la virtut, però després el menysprea. I aquí, per trobar una possible explicació a semblant insensatesa, potser caldria tornar a l'expressió de Déu el faci bo. El tal Guppy no s'està per teologies, el tal Guppy va per feina, el tal Guppy s'hi esforça, i no pas poc; el tal Guppy s'hi torna, qua l'escometen; el tal Guppy sap que obra correctament precisament perquè podria no fer-ho; el tal Guppy, fins i tot, pot ser que senti una mica de comprensible orgull davant del seu capteniment i dels guanys que aquest capteniment li ofereix; el tal Guppy, en definitiva, no és amic de donar les gràcies, ni a Déu ni a sa mare, i això, ja ha estat vist, és quelcom que Dickens sembla no perdonar a ningú, ni tan sols, a en William Guppy.

dimarts, 8 de setembre de 2015

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.

dissabte, 5 de setembre de 2015

Jarndyce-san no uchi (III)

Que Déu us faci bona!, que Déu us faci bo!, que Déu la faci bona!, i què Déu el faci bo!, són expressions d'una mateixa idea que es repeteixen sovint al llarg de les innúmers pàgines de El Casalot. Expressions que no només semblen demandar bondat en el capteniment de les persones, sinó que també demanden una curiosa però sens dubte necessària condició, que la tan apreciada bondat sigui l'obsequi d'una hipotètica tercera persona a qui el costum té a bé anomenar Déu. Ser bo sense més, potser pel convenciment dels suposats beneficis que la bondat ofereix a l'hora de viure, o tal vegada per una predisposició de caràcter, no basta, en fer-se necessari que la bondat sigui un obsequi, quelcom que no depengui d'un mateix, i, en conseqüència, calgui agrair, doncs bé els obsequis, diuen, són coses que cal agrair. I haver de donar gràcies per la pròpia bondat és, potser, la millor manera d'evitar l'habitual i irritable supèrbia de tots aquells que s'acostumen a creure bondadosos. Avinentesa, en canvi, feliçment negligible per tots aquells que ens sabem malnats.

dimecres, 2 de setembre de 2015

Jarndyce-san no uchi (II)

Perquè ningú no és conegut per un altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú no es coneix tan bé a si mateix que pugui estar segur de la seva conducta de demà

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Agustí d'Hipona. Paraules que de ben segur poden ser aplicades al comú dels mortals, però no pas als immortals personatges de El casalot, doncs pàgina rere pàgina, i en són més de mil, els personatges de Dickens es comporten amb una fidelitat absoluta al patró amb que estan confeccionats.

No obstant això, o precisament gràcies a això, els diversos personatges se'm fan entranyables. Potser per la indubtable simpatia amb que semblen haver estat composats, doncs segons explica el seu biògraf, John Foster, Dickens dialogava extensament amb els seus personatges. Però no pas a l'estil de Pirandello, els personatges del qual l'anaven a trobar carregats d'exigències, sinó, més aviat, d'una manera afable i cordial, essent aquesta amabilitat no exempta de tendresa la que fa propers als personatges i els acaba convertint en una mena de companys de viatge ben agradables, doncs lluny de l'enutjosa complexitat de les persones amb que ens acostumem a relacionar, la planor dels personatges de Dickens resulta, si més no, d'una envejable placidesa.

divendres, 28 d’agost de 2015

Jarndyce-san no uchi (I)

- També -va dir ella-. És molt carregós, estar sempre esperant una cosa que no arriba mai, Fitz Jarndyce estimada! T'acaba deixant sense braó, us ho asseguro!

Són les de més amunt paraules que l'autor, Dickens, posa en boca d'un dels personatges secundaris de El casalot, la senyoreta Fllite, una molt entranyable vellarda que més aviat no hi toca, doncs per causes que ara no venen al cas ha perdut el seny i la raó, i es comporta amb l'excentricitat pròpia dels folls. Però tal com és tradició dins l'àmbit de la literatura, fins i tot de molt abans que un cert personatge cavalqués en cerca de la glòria abillat amb una bacineta al cap, són precisament els folls aquells que acostumen a parlar amb més seny i clarividència, tal com la senyoreta Flite, que avançant-se ben bé cent anys a Buzzati i a Gracq, ja ens adverteix dels perills de viure a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, El casalot bé podria prendre's com una obra didàctica on l'autor prova d'alliçonar als lectors sobre la més adient manera de viure, aquella que res no espera i tot ho dóna, talment una nova reedició de la més bella i vella de les utopies, aquella que come't la crueltat de tracta a les persones no pas pel que potser són, sinó pel que potser haurien de ser.

divendres, 31 de juliol de 2015

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Otoko wa okotta desu

El mateix dia que vaig veure una dona a la línia verda que es servia del seu dispositiu mòbil per realitzar innúmers càlculs matemàtics, també vaig veure, però aquest cop dins d'un dels trens que recorre amunt i avall la línia groga, un home de cap calb i panxa prominent que per tot s'enutjava. L'home s'estava palplantat davant d'una de les portes del vagó on era, de manera que dificultava la pujada i baixada de tots aquells passatgers que, per causes privades que em són feliçment desconegudes, pujaven i baixaven a cada estació. Per aquest motiu els passatgers que pujaven o baixaven topaven sovint, de manera del tot involuntària però inevitable, amb l'home de cap calb i panxa prominent que romania palplantat davant la porta. Aleshores l'home s'exclamava amb paraules grolleres que anava variant en funció d'aquells a qui suposadament s'adreçaven, i que repetia amb gran sentiment fins que una nova topada el duia a modificar la seva lletania. Així l'home de cap calb i panxa prominent desitjava que tots els turistes retornessin als seus respectius països de residència, que tots els catalans fóssim exterminats en cambres de gas, que tots els immigrants de pell fosca fossin expulsats del país mitjançant mètodes violents i expeditius, i que tots els xinesos fossin enviats a la frontera xino-mongola a terminar la construcció de la dita Gran Muralla. De més a més, afegia que les noies i dones que vestien robes de màniga curta eren totes unes putes i haurien de ser follades, encara que no avançava pas per qui, i que el gos pigall que va pujar a la parada de Jaume I hauria de ser enverinat.

diumenge, 26 de juliol de 2015

Kahō to jōhō

Avui he coincidit a la línia verda del metro amb una dona de formes robustes però no pas excessives, cabells curts i llavis artificiosament envermellits, que es servia del seu dispositiu mòbil per fer tot un seguit d'operacions matemàtiques (com ara sumes de nombrosos sumands a les que seguien curioses multiplicacions que al seu torn eren seguides per noves sumes), sense que jo, que era al seu darrera i podia admirar sense cap dificultat el ball de números de la pantalla del seu dispositiu mòbil, pogués arribar a capir el sentit de les mateixes. Fa pràctiques de càlcul mental, sens dubte, i es serveix de la calculadora del mòbil per comprovar l'exactitud dels resultats obtinguts, m'he dit, per tot seguit admirar-me de la vertiginosa rapidesa amb que els càlculs es succeïen. I així anar fent, ella les seves operacions i jo les meves innecessàries càbales, fins que en un cert moment la dona ha semblat adonar-se de com jo l'observava i ha somrigut amb discreció, talment saber-se observada en el seu aritmètic procedir li resultés d'alguna manera plaent. Finalment, arribats a la parada de Diagonal, la dona ha desat el seu dispositiu mòbil dins la bossa que traginava i ha davallat del vagó.

divendres, 24 de juliol de 2015

Kako, genzai, mirai

Hi ha un temps en què les inevitables insatisfaccions del present són fàcilment alleugerides per les llamineres promeses d'un futur millor. Després, a mesura que el futur va esdevenint present i passat, les promeses es revelen com el que tota promesa sempre és, no més que un miratge fictici i il·lusori d'impossible i sovint indesitjable assoliment. I un cop perduda la confiança en un futur millor, bé cal cercar un nou consol a les inevitables insatisfaccions del present i, com no pot ser altrament, aquest nou consol només pot trobar-se en el record d'un passat que si bé és tant o més fantasiós que qualsevol futur, mai no tindrà la indelicadesa de fer-se present.

diumenge, 19 de juliol de 2015

Subete ga yasui desu ka

Tinc facilitat per bastir estructures que endrecin en el meu pensament el món que m'és exterior. Estructures que en cap cas no pretenen entendre o descriure de manera exhausta i precisa la suposada existència empírica o racional de tot allò que en algun moment em pot arribar a envoltar, sinó, tan sols, oferir-me una primera i apressada orientació per provar de no extraviar-me dins la ingent vastitud del coneixement. Però aquesta meva facilitat de seguida se m'acostuma a fer carregosa, en ser-me després molt difícil d'abandonar la confortable seguretat que aquesta primera aproximació m'ofereix. I crec que és per això que se'm fa tan difícil encarar el repte de provar d'anar més enllà i aprofundir en res, de manera que acostumo a restar sempre arrecerat allà on ja sóc, presoner d'unes estructures que més que fer-me possible el coneixement me'l fan fàcil, cosa que, convindran amb mi, no és ben bé el mateix.

dijous, 16 de juliol de 2015

Tomato o tabetai desu

I enguany, que fa un estiu com els d'abans, aclaparador i asfixiant, ben lluny de les esquifideses tèrmiques dels darrers anys, pensava jo que com a justa i obvia contrapartida les botigues de queviures posarien a la venda uns tomàquets sensacionals. I si bé és cert que n'he trobat uns, barreja de cor de bou i Montserrat, de polpa plena i aroma intensa, pel que fa al gust encara no n'he tastat cap que em compensi ni la calorada ni el preu satisfet, doncs fins a sis euros el quilo n'he arribat a pagar, per uns tomàquets que quan no eren insípids resultaven farinosos. I tant era la varietat, si fins i tot al tomàquet pebrot que tant em va plaure l'estiu passat enguany no li he sabut trobar el què. Només els xerri de la botiga aquella del carrer Muntaner amunt, de procedència francesa, continuen essent excel·lents, malgrat que la migradesa de la seva mida em desplau i els trobo indignes de qualsevol amanida com cal. Em resten per tastar els rosa de Barbastre de la botiga de vora l'escola Suïssa, però el darrer cop que m'hi vaig passar els tenien massa madurs. Ja fora ridícul que amb un estiu com aquest calgués esperar a l'arribada del fred per trobar uns tomàquets excel·lents, si és que els raf, un cop més, no fan figa.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

dijous, 9 de juliol de 2015

Girisha-jin wa rippana hito desu

Els grecs són admirables. Ho eren ja fa tres mil anys i encara ho són ara. I no pas per haver votat a aquesta mena de tafur desvergonyit que vendria a sa mare per un plat de llenties caducades i mal cuinades. No, no pas, i ara. Els grecs són admirables per la seva exemplar negativa a pagar qualsevol tipus d'impost. Ja ho vaig escriure aquí, tota moneda recaptada per una administració pública és una moneda malbaratada, cosa que els grecs saben pou bé, i per això, del primer a l'últim, del més adinerat al més pelat, del més jove al més gran, del més espavilat al més babau, ningú en aquell país no paga cap impost. I per això la resta d'europeus, una colla de barruts que sí que paguem mil i un impostos, estem farts de ser els cornuts que paguen el beure. I aquest és el tema, no pas cap pujada d'un iva que ningú no paga, ni cap retallada d'un serveis públics inexistents, i encara menys cap qüestió de dignitat o de suposada oposició a un sistema econòmic tan satisfactori com ho és el liberal. L'únic tema en qüestió és saber si la resta d'europeus som tan soques com per deixar-nos entabanar per enèsima vegada pels grecs, o si els fotem fora d'una vegada.

Però, no ho dubtin pas, tant en un cas com en l'altre, els grecs no pagaran mai res.

dissabte, 4 de juliol de 2015

Watashi wa kangae ga arimasu

Al llarg del dia d'avui he restat captiu de l'habitual prepotència de les idees. Ja de bon matí, i per contingents circumstàncies que ara no venen al cas, una certa idea s'ha fet lloc en el meu pensament i en poca estona l'ha monopolitzat del tot, de tal manera que fora de la representació mental que ella em proposava cap altre pensament no m'era possible. Si almenys hagués estat una bona idea... però ca, no era més que un batibull de temences i maldecaps que no feien més que inquietar-me l'ànim i enutjar-me l'humor, de tal manera que qualsevol que avui hagi intercanviat dues paraules amb mi haurà sortit escaldat per l'agror del meu capteniment i l'hostilitat de les meves respostes. Però més enllà dels ombrívols pensament amb que m'ha omplert el cap, el més enutjós ha resultat la seva abusiva omnipresència, el seu egoisme, la seva incapacitat per acceptar qualsevol altra pensada, la seva voluntat asfixiant i anihiladora de tot allò que no fos ella mateixa. I ni que la idea que avui m'ha monopolitzat hagués estat una idea feliç i encoratjadora, o útil i profitosa, enginyosa o captivadora, la supèrbia de la seva exclusivitat m'hagués igualment aclaparat, talment no ja el món, sinó tan sols les meves banals circumstàncies, poguessin reduir-se a la migrada esquifidesa de la primera bestiesa que m'omple el cap.

dilluns, 29 de juny de 2015

Watashi wa sutoikkuna desu ka (II)

De la immensitat que espanta Pascal o que, agafada com a imatge, serveix a Nietzsche per accentuar la nostra insignificança. Minúsculs granets de sorra perduts en l'oceà de l'infinit, a punt de la seva imminent desaparició-dissolució; aquesta imatge recurrent té el contrast de la casa. La poderosa immensitat, amb aparença d'abisme, cedeix -si més no provisionalment- davant de la protecció que la casa ofereix al mortal, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima.

I qui gosaria negar la paüra que l'infinit pot provocar a aquells que gosin mirar a l'immensitat de tot plegat de fit a fit, lluny del recer de la llar, que com bé explica el senyor Esquirol ens permet viure l'engany de creure que som algú. Però és aleshores, quan creiem ser a recer de la immensitat que ens embolcalla, que un altre paorós infinit, dit infinitesimal, treu el cap de sota l'alà i ens obliga a tombar el cap i mirar cap a una altra banda si no volem perdre el poc seny que potser tenim, doncs com acceptar, com capir, com viure amb el pensament que dins nostre s'amaguen innúmers mons plens d'una vida que ens aliena, on milers de milions de petits éssers fan la viu viu, i que aquella immensitat que crèiem haver deixat més enllà del barri de casa és amb nosaltres, en cada petit racó del nostre cos, multiplicada per deu, per cent, per mil, per mil milions, i que ni tan sols podem trobar amagatall sota l'amorosa roba del llit, sens dubte infestada per alguns dels més paorosos habitants de l'infinitesimal, els anomenats àcars, éssers monstruosos que mercès a un dels més cruels invents sortits de ment humana, el microscopi, ens recorden que per no ser, ni tan sols no som res.

dijous, 25 de juny de 2015

Watashi wa sutoikkuna desu ka

D'habitud aquell que crec voler ser resta impassible davant de les circumstàncies del viure, de tal manera que ni joies ni dissorts li acostumen a mudar l'ànim, talment aquell que crec voler ser fos una mena de campió mundial de l'estoicisme d'estar per casa que visqués aliè a tot quefer humà. Però hi ha una circumstància que si altera de manera inevitable l'ànim d'aquell que crec voler ser, si em disculpen aquesta lletja insistència meva de parlar de mi mateix servint-me de la tercera persona del singular, i no és altra que aquella que diuen que Leibniz enuncià en demanar-se per què hi ha alguna cosa i no més aviat no res. I és en no trobar mai una resposta apaivagadora a semblant enunciat, que aquell que crec voler ser defuig la qüestió i proba de dedicar el seu enteniment a altres quefers més profitosos, com ara destriar la millor manera de preparar el bacallà, i qui dia passa any empeny. Però l'esveradora qüestió reapareix amb preocupant regularitat, com fa cosa de quatre anys amb el visionat de Melancholia, on el sempre malcarat Lars von Trier ofereix una actualització de l'enunciat de Leibniz acompanyada pels acords del preludi del tercer acte del Tristany. O com amb la lectura d'aquests dies, on l'autor de torn, Josep Maria Esquirol, comet la insensatesa de reproduir les paraules de Leibniz talment fossin paraules innocents i innòcues, d'aquelles que poden ser dites amb la tranquil·litat de qui parla per no dir res, falta imperdonable en aquest cas, doncs bé el senyor Esquirol, a diferència d'aquell que crec voler ser, fa servir les paraules per dir alguna cosa.

dissabte, 20 de juny de 2015

Hinoki o mimashita

I és a la vora del despatx que resto bocabadat per la sorprenent floració d'un esvelt xiprer, que desafiant amb orgull les lleis de la natura que fins a dia d'avui han endreçat el cosmos, xiprers inclosos, presenta la característica floració de les tipuanes, d'innúmers i menudes flors grogues. Però després d'uns instants de joiós embadocament, les lleis de la natura reprenen la seva inexorable i tirànica voluntat, i em permeten adonar-me de les esplèndides tipuanes que envolten l'esvelt xiprer, que en plena floració van escampant els seus pètals amb temerària generositat. I és així que l'esvelt xiprer ha anat espigolant amb discreta elegància la grogor aliena, que ara el vesteix amb el tarannà propi del temps de carnestoltes, talment també els xiprers, si més no aquest, tinguessin el dret de deixar de ser aquells que habitualment aparenten ser, per així esdevenir aquells que habitualment no aparenten ser, amb el benentès que, més enllà de les aparences, ni tan sols els xiprers són gaire cognoscibles.

divendres, 19 de juny de 2015

Doko ni watashi no ki ga arimasu ka

El cercis siliquastrum, també dit l'arbre de l'amor per les seves característiques fulles cordades, és un arbre que gaudeix de la meva sempre contingent i prescindible simpatia. I no pas per la seva característica floració, d'un poc discret rosa intens, sinó més aviat per la tortuosa foscor del seu tronc, que, lluny de cercar l'habitual verticalitat del món vegetal, s'acostuma a retorçar en un seguit de capricioses formes que singularitzen cada exemplar de siliquastrum. Per això m'estimo més trobar-los desendreçats que no pas alineats en llargues esteses, tal com s'esdevé al carrer d'Astúries, on els siliquastrums que són plantats resten apocats i tímids, talment no gosessin ser qui són. Molt millor els siliquastrums de la plaça de Pau Vila, on un cop davallat del catorze molts matins m'aturo a contemplar no només els siliquastrums, sinó també les flonges parkinsònies que els acompanyen, doncs aquells esplèndids exemplars sí que es deixen anar, creatius, cercant cadascú la seva particular i capriciosa forma, i demostrant que molt de tant en tant potser sí que la creativitat és alguna cosa més que un llampant disbarat.

Però sens dubte el meu siliquastrum preferit és, era, un d'emplaçat a l'àrea de jocs per a infants de la plaça d'en Joanic. I dic era perquè aquest matí, en travessar l'esmentada plaça, he vist amb gros disgust que el siliquastrom ja no era al lloc que tenia marcat, tal vegada per què les seves arrels no han resistit més l'excentricitat de la seva càrrega, o potser difunt a causa d'alguna lletja malaltia, o tal vegada talat a causa de l'apocament d'algun gestor municipal, que trobava que algun infant podria prendre mal en estimbar-se tronc avall, en ser habitual que els infants que feien estada a l'àrea de jocs de la plaça provessin d'enfilar-se siliquastrum amunt, o, amb tota probabilitat, víctima de la paorosa ferotgia dels responsables de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de l'ajuntament del cap i casal que, com sap tothom que els coneix, odien els arbres.

dissabte, 13 de juny de 2015

Kore wa kyū bangō desu ka

precísexactament o estrictament determinat o definit, no equívoc o vague, és un adjectiu derivat del llatí praecīsum que bé podria servir per definir un nou gènere literari, potser el novè, que seria aquell format per les novel·les que a partir d'avui m'hauria de plaure d'anomenar com a precises, si no fos que literatura i precisió són termes antagònics d'indesitjable combinatòria. Perquè, entenguem-nos-en, la precisió és quelcom que en certs àmbits pot arribar a tenir la seva raó de ser, com per exemple en la redacció de manuals d'instruccions, on és certament important que tot quedi dit i especificat amb superlativa claredat, per tal que fins i tot les persones de cap fluix i pensament emboirat siguin capaces de fer anar els estris corresponents de manera segura, adient i satisfactòria. Però més enllà de les instruccions d'una rentadora o del prospecte d'un antipirètic, la precisió hauria de ser quelcom aliè a tota paraula escrita, que hauria de prendre sentit només a partir de la particular interpretació que a cada moment fes el lector de torn amb independència de tot allò que el corresponent autor hagi volgut dir. És potser per això que totes aquelles novel·les que s'anuncien fent elogi de la seva precisió, i que fins i tot són comparades amb les andròmines aquelles que diuen que serveixen per mesurar el temps, no poden més que passar a formar part de la ingent munió de paperassa que més aviat caldria anomenar sota el potser poc científic però força expressiu nom d'una merda com un piano, amb el benentès que, ni pianos ni lutiers, no tenen la culpa de res.

dimecres, 10 de juny de 2015

Dare ga bokuchikumin desu ka

La principal diferència entre allò que ens plau anomenar una manada i allò que ens plau anomenat un ramat és, sens dubte, la figura d'allò que ens plau anomenar un pastor, absent en allò que ens plau anomenar una manada i feliçment present en allò que ens plau anomenar un ramat. D'aquesta guisa, allò que ens plau anomenar manada es pot associar a una estructura social on bona part dels seus membres competeixen per exercir l'autoritat, alhora que en allò que ens plau anomenar ramat l'autoritat sempre l'exerceix un tirà exterior a qui ningú no discuteix, amb independència de les bondats o malvestats del seu govern.

I encara que sota diferents noms, uns de més discrets i d'altres de més parençosos, com ara teòcrata teocràcia de teòcrates adoradors de la mort dels altres, imperfecta i poc vistosa democràcia liberal de qui dia passa anys empeny, guirigall assembleari del tot o res, o república popular d'ànimes molt i molt nobles (i aquí un lector amatent potser haurà pogut escatir les meves sempre prescindibles preferències), la forma d'exercir l'autoritat en una manada és sempre la mateixa, la imposició per la força del caprici dels mascles més violents i vanitosos, amb independència que els dits mascles gastin penis o xona. I en cas que els dits mascles violents i vanitosos deixen de comportar-se de manera violenta i vanitosa, seran immediatament substituïts per uns altres mascles (de mascles mai no en falten), que al seu torn també seran substituït si no es comporten amb prou violència i vanitat. És important, doncs, que els mascles dominants siguin prou forts i malnats com per donar estabilitat a la manada i permetre als seus membres anar fent la viu viu un cop s'hagin acostumat als seus particulars capricis. En cas contrari, si els mascles dominants no són prou forts i malnats, els canvis són constants i tot plegat resulta d'una manifesta incomoditat.

De ramats, ai las, només n'hi ha als pessebres, de Santa Llúcia a la Candelera.

dilluns, 8 de juny de 2015

Mankiewicz-san no eiga o mimashita

Cas similar al de Zweig és el de Joseph L. Mankiewicz, autor de All About Eve, llarg llargmetratge que és preferible només visionar un cop per així deixar-se portar per l'admirable roïnesa dels personatges i el no menys admirable sadisme dels diàlegs. Però si hom comet l'error, com jo mateix, de visionar la cinta un segon o tercer cop, és trobarà enfarfegat per l'omnipresent veu del narrador, alter ego de Mankiewicz, que en tot moment ha de fer explícit el sentit d'allò que veiem o escoltem, no fos cas que algú, qui fos, decidís, ni que fos per un moment, badar i no fer cas de tan diligent i carregós autor, encara que Mankiewicz, de moment, només se'm fa gustosament insuportable.

dissabte, 6 de juny de 2015

Zweig-san no hon o yonde imasu (II)

Zweig és un autor que sempre sembla tenir les idees molt clares. Sap on vol arribar i sap, també, el camí que vol seguir per arribar al destí triat. Amb Zweig no valen dubtes o vacil·lacions, pauses o marrades, no pas. Amb Zweig cal seguir el pas i obeir a l'autor amb entusiasme, talment els turistes aquests que són conduits com ramats pels carrers del barri gòtic, primer cap a les columnes de l'antic temple d'August, després cap el bonic Pati dels Tarongers, i tot seguit al claustre de la catedral, on es pot admirar l'incansable activitat fornicadora de les oques que hi són hostatjades. Només que a diferència de la majoria de guies, Zweig no només coneix l'ofici, sinó que sap perfectament què paga la pena de ser visitat i què no. Amb Zweig un mai no té la impressió de perdre el temps amb foteses o banalitats, no pas. Amb Zweig tot temps és ben aprofitat i tota visita resulta enriquidora i alliçonadora. Cap paraula de més, cap expressió sobrera, només informació i indicacions, sobretot indicacions, no fos cas que algú, qui fos, decidís, ni que fos per un moment, badar i no fer cas de tan diligent i carregós autor, doncs Zweig, a cada nova pàgina, se'm fa, cada cop més, insuportable.

divendres, 5 de juny de 2015

Zweig-san no hon o yonde imasu

...un infant sempre està ple de de pors i sentiments de culpa, ens diu en un cert moment la veu narradora de L'embriaguesa de la metamorfosi, d'Stefan Zweig, d'on es pot deduir, si fem cabal a l'esmentada veu narradora, que allò que diferència un adult d'un infant potser és, precisament, aquest restar ple de por i de culpa, talment créixer no fos més que anar-se'n alliberant de tan infantívols sentiments, en adonar-se, talment les ensenyances d'Epicur, que cap por és sensata i que la indulgència vers un mateix és, potser, el principi de tot benestar. I si més no això és així fins que acabi l'esmentada lectura del senyor Zweig, a qui cada cop llegeixo amb menys interès, i les coses passin a ser talment li plagui a la propera veu narradora que tingui jo a bé ensopegar, tal vegada, aquesta.

dimecres, 3 de juny de 2015

Yurusenai

Sovint, potser fart de la sempre immoderada hipocresia aliena, faig com si donés per bo el fals interès que el conegut o saludat de torn sembla mostrar per les meves circumstàncies, i és aleshores que l'esbocino amb innúmers, innecessaris i redundants comentaris sobre l'estat de les meves xacres, la creixença dels menuts, o qualsevol altra bestiesa que el conegut o saludat de torn hagi tingut la insensatesa de demanar-me. I això ho faig no pas per enuig vers la hipocresia aliena, només faltaria, sinó fastiguejat per l'excés, allò que en una cosa ultrapassa el límit establert, doncs trobo que, en els altres, els excessos són sempre imperdonables.

dilluns, 1 de juny de 2015

Kurumi o tabetai desu

I és en esbocinar la clovella, que enlloc del gustós fruit de la noguera tinc el sentit desencís de trobar-me a les mans una pútrida i pútida femta negra, enmig de la qual hi campa un gros cuc de cap fosc i cos blanquinós, que sembla haver trobat no només gustosa sinó també nutritiva la corresponent nou, amb el seu alt contingut en proteïnes, els seus àcids grassos omega tres, les seves vitamines, els seus oligoelements i els seus corresponents minerals, coure, manganès i zinc.

I abans de prendre una altra nou del pot, resto uns instants amb el bellugadís cuc al palmell de la mà, que continua endrapant sense ni tan sols adonar-se que ja no es troba protegit per la sòlida clovella, i que allò que encara menja ja no és cap nou, sinó el propi excrement, talment fos seguidor d'alguna dieta alternativa proposada per algun eminent nutricionista integratiu. I és mentre vaig masegant el petit cuc entre els dits polze i índex de la destra, que no puc més que envejar la potser efímera però certament joiosa vida del cuc tot just traspassat, que confortablement hostatjat dins la nou ha viscut una vida d'abundància i plaer, lliure d'obligacions i mal de caps, tan sols pendent d'anar queixalant a mesura que el seu desig així li manava, com si la vida no fos sinó el que potser és, l'eficient funcionament d'un evolucionat sistema digestiu.

diumenge, 24 de maig de 2015

Nani o yomimasu ka

A na Víctor Català me la presentà la professora de literatura catalana de tercer de batxillerat mitjançant la lectura de Solitud. Una lectura que no recordo pas fàcil, encara que sí satisfactòria, potser per què pàgina rere pàgina no entenia jo res del que llegia i podia, en conseqüència, inventar-me la història narrada segons més em plagués a partir dels pocs indicis que em semblava escatir, com ara que l'acció es desenvolupava en una ermita de costerut accès, o que la protagonista era una dona que responia a l'estrany nom de Mila.

I encara que amb el pas dels anys crec que he millorat la meva comprensió lectora, no per això he perdut el saludable costum d'inventar-me bona part del que llegeixo, sovint per discrepàncies amb el criteri de l'autor de torn, però encara no poques vegades per incapacitat lectora, doncs tinc la virtut de llegir no pas allò que és escrit, sinó allò que crec que és escrit o allò que voldria que fos escrit, talment més que llibres, acostumés a llegir jo resultats electorals.

dilluns, 18 de maig de 2015

Kochira no otōsan wa nani o omoimasu ka

El seu pare creia que, fos com fos, al final tothom rebia el que es mereixia, ens diu en un cert moment l'omniscient veu narradora de La víctima.

Pensament del tot equivocat però sens dubte sensat i tranquil·litzador, el del pare de l'Asa Leventhal, que ens garanteix, a poc que un sigui capaç d'enganyar-se a si mateix amb les paraules, que es pot viure i morir en pau sense necessitat d'escarrassar-se en castigar als malvats (els altres) ni recompensar als virtuosos (un mateix). I és que per aquesta feixuga i extravagant tasca ja disposem de la deïtat monoteista de torn, doncs no em negaran que una de les funcions més importants que duu a terme qualsevol déu com cal és precisament la d'impartir, ni que sigui en el més enllà, allò que ves a saber per quina estranya raó ens plau anomenar justícia. D'aquesta manera hom pot anar passant amb la tranquil·litat de saber que el desgraciat aquell que un dia ens va trepitjar l'ull de poll cremarà per sempre més en els poc acollidors focs de l'infern, alhora que un mateix jaurà en companyia d'unes quantes dotzenes de formoses donzelles i/o trempats púbers, segons gustos, per explorar a consciència les múltiples i variades possibilitats de la sempre gustosa folga. I qui dia passa any empeny.

divendres, 15 de maig de 2015

Fune de ikitai desu

A tres quarts de cinc de la tarda tinc el ferm propòsit d'embarcar-me en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I encara que pugui semblar un detall accessori, és del tot imprescindible que l'embarcament es produeixi a tres quarts de cinc de la tarda i que el vaixell sigui de tres pals, essent qualsevol altre combinació, com ara que l'embarcament es produís a dos quarts de set del matí i el vaixell fos de dos pals, del tot inescaient pels motius que em porten a tenir el ferm propòsit d'embarcar-me a tres quarts de cinc de la tarda en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. Podria ser, és clar, que a tres quarts de cinc de la tarda no salpés del port de Barcelona cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, avinentesa que m'obligaria a desplaçar-me fins a un altre port, potser el de Tarragona o el de Vilanova, d'on sí salpés a tres quarts de cinc de la tarda un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I si de cap port que em sigui conegut no salpés a tres quarts de cinc de la tarda cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, només em restaria esperar el dia que, a tres quarts de cinc de la tarda, un vaixell de tres pals salpi rumb a les illes dels Mars del Sud.

dilluns, 11 de maig de 2015

Dürrenmatt-san, futatabi

Hi ha poques institucions que em despertin més respecte i admiració que la banca suïssa, proverbial model de solvència, privacitat i seguretat. En canvi, poques coses em desagraden més que l'anomenat teatre musical, forma d'expressió que d'habitud trobo superficial i xarona. És per això que una obra de teatre musical on es faci sàtira de la banca suïssa és quelcom que no pot més que horroritzar-me, en combinar-se la insensatesa de blasmar allò que només és digne d'elogi amb l'habitual anecdotari de l'anomenat teatre musical. 

No obstant això, aquesta passada tarda m'he desplaçat fins a la seu del Teatre Lliure de Montjuïc per assistir a una representació de Frank V, opereta d'una banca privada, on tot cantant i dansant es fa befa, mofa i escarni de les sempre exemplars virtuts del sistema bancari propi de la confederació helvètica i, per extensió, de tot sistema bancari. I això ha estat així per què l'autor del text de Frank V és Friedrich Dürrenmatt, escriptor suïs en llengua alemanya amb qui ja havia tingut la sort de topar-me fins a una, dues i tres vegades. I convindran amb mi que els meus insensats prejudicis no són raó suficient per a privar-me de la companyia del senyor Dürrenmatt, que em pau reposi, i de la colla de comediants que aquesta tarda li han fet els honors. Al Lliure, fins al disset de maig.

diumenge, 10 de maig de 2015

Watashi no onīsan

Avui he conversat llargament amb el meu germà gran. I no pas sobre les banalitats habituals que acostumem a tractar, com ara l'evident superioritat dels destil·lats d'Islay sobre els dels highlands, ni tampoc sobre les pròpies circumstàncies, com ara el normal i habitual desenvolupament dels nostres dies, l'evolució de les respectives xacres o la creixença dels menuts. No, no pas, doncs la conversa amb el meu germà gran ha versat sobre allò de més fonamental que tots carreguem sobre les espatlles, aquell esforçat i penós caminar cap allà d'on venim, enlloc. I el meu germà gran, persona pietosa i temorosa dels déus, em mostrava els dubtes d'una fe arnada i mal girbada que ja no li ofereix cap consol. Uns dubtes, o més aviat uns certeses, que coincidien amb tot allò que jo mateix acostumo a amagar sota l'irònic epicureisme de pa sucat amb oli que tragino al llarg del dia. Afortunadament he recordat a temps que jo no tinc cap germà, ni gran ni petit, ni mascle ni femella, i així he pogut defugir un cop més la incomoditat de saber-me, jo, en dErsu_, el favorit dels déus, no més que un moridor més.