diumenge, 27 de juliol de 2014

Kochira wa Pujol-san desu

Quan en vaig tenir l'oportunitat mai no vaig donar el meu vot a cap llista electoral encapçalada per Jordi Pujol i Soley. Després, un cop l'ex-president ja era retirat de tota contesa electoral, em va saber greu no haver-ho fet. Ara, un cop sentides les seves darreres paraules, m'alegro de no haver-li ofert mai la meva confiança. No pas, és clar, perquè amagués en algun paradís fiscal els milions d'una herència, ni perquè hagués defraudat els corresponents pagaments a la hisenda pública. Entenguem-nos-en, jo crec que l'Estat només malbarata recursos, que amb la seva voracitat recaptatòria només alimenta i fa créixer la bèstia que porta dins, una bèstia golafre i goluda que mai no en té prou i sempre demana més, i més, i més, i d'aquí el deute públic, doncs per molt que es recapti mai no n'hi ha prou per satisfer la voracitat de la bèstia. Si la bèstia menja un tall tot seguit n'exigeix dos. Si en menja dos en demana tres, si en són tres doncs quatre, i així fins que la bèstia, hipertrofiada, esdevé omnipresent i omnipotent i tot és Estat i tots acaben vivint de i per l'Estat. Per això considero que la primera obligació cívica de qualsevol persona com cal és defraudar a hisenda, evitar que amb l'esforç del seu treball es peixi a la bèstia, i que Jordi Pujol i Soley volgués preservar els resultats de l'esforç del seu pare de la impúdica voracitat de l'Estat em sembla quelcom no només lloable i honorable, sinó també valerós, doncs només els valents gosen enfrontar-se a la bèstia.

Però acollir-se a una suposada amnistia fiscal pensant que la bèstia passarà per alt un nom com el seu sense tornar-s'hi, i acabar demanant disculpes per quelcom que l'hauria d'enorgullir és propi de passerells, i de cap de les maneres puc jo oferir el meu vot a un passerell.