dijous, 17 de juliol de 2014

Generalitat no ressha

Els fets que narraré tot seguit s'esdevingueren fa cosa de vuit anys dalt d'un dels trens que recorren les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat. Els detalls que haurien d'embolcallar la narració ja els he oblidat, i no recordo pas si jo anava o tornava, si els fets s'esdevingueren en la línia del Tibidabo o en la de Reina Elisenda, ni si era dilluns, dimarts, dimecres, dijous o divendres... però totes aquestes i altres circumstàncies són del tot irrellevants i poc modifiquen uns fets simples i poc exemplars. 

Els fets s'esdevingueren en fer el tren una de les seves preceptives parades, avinentesa aprofitada per un dels nois que era assegut al meu davant per aixecar-se del seu seient amb l'evident intenció de baixar del tren. El noi, encara no púber, en aixecar-se del seient es va descuidar la carpeta que traginava, on sens dubte hi havia bona part de les seves feines escolars. Jo, en contra del meu costum de deixar a la gent en pau, doncs qui sap si potser el noi volia abandonar voluntàriament aquella carpeta, o si potser la seva pèrdua l'obligaria a repetir tot un seguit de treballs escolars (repetició que sens dubte enfortiria el seu aprenentatge), vaig advertir al noi del seu descuit, i el noi, amatent a les meves paraules, es va tombar i va recollir la carpeta. I tot seguit, abans de girar cua per baixar del tren, el noi se m'adreçà amb veu fer-me i educada per dir-me que la próxima vez que me quieras decir algo lo haces en castellano. No són aquestes, és clar, paraules literals, doncs ja han passat vuit anys i tal vegada el noi no va fer servir la paraula castellano sinó potser la d'español, que sembla ser que ve a significar el mateix. Però convindran amb mi que això tant és, que en aquest cas la literalitat exacte d'allò que el noi em digué importa poc. Jo, és clar, em vaig estalviar de respondre-li que difícilment ens tornaríem a trobar, i que en cas de tornar-nos a trobar difícilment ens reconeixeríem, i que en cas de reconèixer-nos difícilment tindríem res a dir-nos, i que en cas de tenir-nos res a dir difícilment ens ho diríem, donades les circumstàncies.

I aquesta ha estat la narració d'uns fets que s'esdevingueren fa cosa de vuit anys dalt d'un dels trens que recorren les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat, i que més que parlar del noi que era assegut al meu davant potser parlen dels seus pares, que aquests dies imagino com a signants d'algun o de tots els innúmers manifests susceptibles de ser signats que es redacten a diari, tasca sens dubte esgotadora però gratificant, doncs res de més satisfactori que defensar amb braó els propis prejudicis.