dimarts, 8 de juliol de 2014

Chekosurobakia-jin desu ka (II)


D'Eugeni Xammar jo només coneixia la màxima aquella de quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions, cosa que m'encoratjava poc a fer-ne la coneixença, doncs sempre he tingut una gran consideració per la prudència, i Catalunya, com a ens col·lectiu, m'importa més aviat poc, encara que és cert que Espanya encara m'importa menys i m'enutja força més. Però al Cèsar el que és del Cèsar, i si ja els articles berlinesos han resultat esplèndids, que dir de la traca final. Txecoslovàquia, sí, era l'excusa per parlar de Catalunya, però de la Catalunya de mil nou-cents vint-i-quatre. Que les seves paraules serveixin per descriure a la perfecció la Catalunya del dos mil catorze, ja no sé jo si és mèrit del senyor Xammar o demèrit nostre, doncs que noranta anys després encara s'hagin de sentir els mateixos arguments tronats contra una possible independència resulta, si més no, cansí.

Però no cal amoïnar-se, doncs tot aquells que hores d'ara són del tot contraris a la independència del país, si aquesta és finalment assolida esdevindran els seus més fervorosos defensors, doncs com deia el mateix Xammar, quan és té ànima de criat els canvis d'amo són una cosa sense importància.