Shijō saikō

S'explica que captivat per la seva bellesa sense parió, Zeus metamorfosà en àliga per segrestar al púber Ganímedes, que esdevingué així coper als estatges olímpics. Allà hostatjat, el formós Ganímdes s'encarregava d'omplir les copes dels Déus, a més de satisfer les ànsies sodomítiques del pare dels Déus, tal com era costum a la Grècia clàssica, on els homes adults acostumaven a disposar dels anus dels seus deixebles púbers per esbravar-se. De fet, és Plató al Timeu qui fa referència al mite de Ganímedes com una invenció cretense que justificaria les inclinacions sodomítiques de la societat minoica. Platò, però, trobava poc edificant i digne de blasme el capteniment moral dels Déus, i es demanava si el comportament de Zeus resultava moralment acceptable. I si s'ho demanava era per respondre que no, que el criteri de Zeus era sovint arbitrari i mesquí, i que, per sobre de tot, més que amb el cap semblava pensar amb el penis, quelcom impropi d'un Déu, en opinió del torracollons de Plató.

Però si de cas acceptem com jo accepto que tot Déu és fet a imatge i semblança del seu creador, ha existit mai un Déu més ben parit que Zeus Olímpic?

Kesa Hermes-san o mitsukemashita

dErsu_, benvolgut, us cercava! sento una falaguera veu que em crida, i en tombar-me resto perplex en trobar-me amb el diví Hermes, el murri missatgers dels Déus, que m'esguarda condescendent. Veureu dErsu_, no és que ens hàgiu decebut, doncs res esperàvem de vós, en ser com és inútil esperar res de qualsevol mortal, si nosaltres mateixos, els immortals, ja som prou decebedors. Però... com ho diria... la vostra actitud ens treu de polleguera. No a mi, és clar, que poc m'importa un no-ningú com vós, però Posidó, per exemple, no pot sofrir aquesta indolència vostre, aquesta manca d'ambició, i a Hefest el revolta el vostre habitual menyspreu vers els altres, i creieu-me, dErsu_, no li falta raó, doncs qui sou vós per menystenir a ningú? Sort en teniu de Zeus, a qui res plau tant com veure Posidó i Hefest empipats, i per això encara us atorga el seu favor, per gaudir de l'enuig d'aquells dos que, en confiança, són insofribles, amb aquells aires que gasten, trident amunt i mall avall.

Però pareu compte, dErsu_, pareu compte, que volàtil és el caprici dels Déus. I ara, convideu-me a dinar.

Chikatetsu de kesa

Aquest matí he coincidit als ferrocarrils metropolitans amb una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I assegut al seu davant al llarg de dues parades, m'he complagut en imaginar que captivat per la seva bellesa i en contra del meu costum de no adreçar-me mai als desconeguts, no podia evitar de dir-li que trobava que era ella una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I ja posats m'he imaginat que la dona que seia al meu davant em regraciava amb paraules amables i ben triades, però que tot seguit em responia que ella em trobava a mi d'una lletjor que ofenia als sentits, geperut i escanyolit, brut i mal girbat, amb un nas d'acudit i un desagradable alè que podia a all. I és aleshores que m'he imaginat mut davant les paraules de la bella desconeguda que seia al meu davant, doncs bé el significat de les seves paraules s'adeia amb excessiva precisió a la meva persona, i tot seguit he imaginat com la desconeguda em pregava que excusés la seva sinceritat, i com començava a explicar-me la seva malaurada història.

I he imaginat que talment el conte de l'aneguet lleig, la bella desconeguda havia estat una adolescent granelluda i contrafeta que vivia acomplexada per causa del seu cos, que constantment era causa de befa i escarni per part de tots aquells que la coneixien. I he imaginat també com la desconeguda pregava a Zeus que li concedís el do de la bellesa, i com Zeus escoltava la seva pregària i decidia concedir-li allò que se li demanava, convertint a la que fins aleshores havia estat una grotesca adolescent en la més bella de les dones que hom pugui arribar a imaginar, justament aquella que seia al meu davant. Però Zeus va imposar-li una petita condició, no més que un ridícul preu a pagar pel gros favor que se li feia, una menudesa de no res: la seva virginitat.

Però embriagada per la seva nova bellesa, la més bella de les mortals oblidà la paraula donava i es deixà seduir per les maneres afalagadores i interessades d'aquell que havia estat el seu amor secret. Quants cops no havia sospirat pels llavis d'aquell noi bru i una mica brusc que abans la menyspreava i ara li feia la gara-gara d'una manera tan descarada. I oblidada la promesa feta, he imaginat com la noia es lliurava al jove adulador, que la penetrava amb la turpitud pròpia d'un adolescent, i com el que havia de ser l'acompliment de tots els seus desitjos, es convertia per la jove desconeguda en no més que un dolorós esquinçament.

I tot seguit, és clar, he imaginat la còlera de Zeus, que foll de ràbia retreia a la noia el seu insensat capteniment, que havia aconseguit guanyar-se la malvolença del més poderós dels Déus a canvi de no res. I m'he complagut en imaginar com Zeus castigava la noia a dir sempre la veritat, i com, en un principi, la noia s'alegrava pel càstig rebut, creient, en la seva comprensible inexperiència i havent temut que la bellesa li fos retirada, que la veritat mai podria esdevenir una pena. Però a cops de veritat he imaginat com la noia perdia primer els coneguts, més endavant les amistats i finalment la família. I si bé la seva excepcional bellesa feia que no fossin pocs aquells que se li atansaven, el seu parlar allunyava a tothom del seu costat fins a convertir-la en una marginada, doncs aquells que ja la coneixien la rebutjaven de pla, i aquells que no la coneixien fugien del seu costat en sentir les seves sempre certes paraules.

I ja cap al final m'he imaginat com la bella desconeguda em deia que si bé el meu aspecte físic li resultava repugnant, jo semblava una persona educada i discreta, d'una certa cultura i econòmicament solvent, i que si així ho desitjava ella es lliuraria a mi i esdevindria la meva esposa. Afortunadament en aquell moment arribàvem a Passeig de Gràcia, i és aleshores que he imaginat com jo m'excusava dient que aquella era la meva parada i que havia de canvia de línia per així poder prosseguir el meu viatge fins al despatx, on moltes eren les obligacions que m'esperaven, i que malauradament la pressa m'impedia aprofundir en la seva coneixença, i que m'excusés, i que sens dubte ja ens tornaríem a trobar, i altres grosses imprecisions. I tot això ho imaginava jo aquest matí, fins que arribat a l'andana he restat enllaminit per una nova desconeguda, potser no tan bella, però sens dubte de cabells més curts, i aleshores ja m'he complagut a imaginar una altra història que ara no ve al cas.

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare

Ushi ga suki desu ka

Diuen que Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, acollí dins la seva intimitat l'erecte desig d'un brau, que la prenyà. Així nasqué el minotaure, dit Asterió, meitat home meitat toro, que fou reclòs per Minos dins el laberint construït per Dèdal.

A la cova de Chauvet, a Occitània, es conserven les pintures més antigues que hom coneix atribuïdes als homo sapiens sapiens, amb més de trenta mil anys d'antiguitat. Innúmers imatges que representen a tot tipus d'animals, com ara óssos, llops, rinoceronts, toros, lleons, cavalls, panteres ... i una sola d'humana, que mostra el pilós pubis i les cames d'un dona. Al seu costat una figura, meitat home meitat brau, sembla preparar-se per la gustosa còpula.

I hom també explica que Zeus metamorfosà en brau per prendre Europa, la formosa princesa fenícia filla d'Agenor i Telefaassa. D'aquesta guisa, Zeus convertit en brau i Europa muntada a la seva gropa, ambdós travessaran la mar fins arribar a Creta, on es produí la còpula i Europa infantà fins a tres vegades: Minos, Radamant i Sarpedó.

Kochira wa Sísif-sama desu (VI)

Una vegada em va venir al cap la idea que, si es volgués esclafar plenament un home, anorrear-lo, castigar-lo amb el més esgarrifós dels càstigs, de manera que el més terrible criminal tremolés i en quedés ben espantat per endavant, només caldria donar al treball un caràcter absolutament inútil i sense sentit. (...) però si se l'obligués, per exemple, a transvasar aigua d'un cubell a un altre, i d'aquest al primer, a esmicolar sorra, a traslladar munts de terra d'un lloc a un altre i a l'inrevés, em penso que el presoner es penjaria al cap d'uns quants dies o cometria milers de crims per tal de morir i escapar-se d'una humiliació, una vergonya i un turment com aquest, escriu Dostoievski, a Memòries de la casa morta.

Dostoievski, és clar, excel·lent coneixedor (i no pas per pròpia experiència, sinó per reflexió sobre la pròpia experiència) dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, descriu, sense personalitzar, la pena imposada per Zeus a Sísif. I jo, absolut desconeixedor dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, fa prop de set anys em demanava si era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços. I és ara que Dostoievski m'ofereix la resposta, inequívoca i indiscutible, doncs i tant, que n'era conscient, en Sísif, de la inutilitat de llurs esforços, en ser, precisament, aquest coneixement el veritable càstig, i no pas el menyspreable esforç d'haver d'empènyer el gros i famós pedrot coster amunt.

Saber-se viu, doncs, és el càstig, no pas viure (i disculpin l'obvietat).

Watashi wa fuman o motte imasu ka

Hom, en restar insatisfet amb les pròpies circumstàncies, acostuma a culpar a aquells que l'envolten de llur insatisfacció, provocant, d'aquesta manera, un augment en la insatisfacció d'aquells que l'envolten que, al seu torn, cerquen també la causa de la seva pròpia insatisfacció en els altres i provoquen, de retruc, una més gran insatisfacció en l'hom original que, de nou, torna a cercar la causa de llurs insatisfaccions en aquells que el continuen envoltant. I així anar fent.

Però culpar als altres de la insatisfacció causada per les pròpies circumstàncies és tan fútil com culpar-se a un mateix (o al diví Zeus), en ser del tot inevitable restar insatisfet amb les pròpies circumstàncies, mai prou lluïdes i/o confortables com hom desitja i creu merèixer. Fútil i inevitable, també, doncs fins i tot aquells que creiem conèixer la inevitable insatisfacció de viure no ens podem estar de culpar a aquells que ens envolten de la inevitable (i no exempta d'una certa joia) insatisfacció amb les pròpies circumstàncies.

Kochira wa Hèracles-san desu

No recordo haver tingut mai gaire interès per la figura del fort Hèracles, semi-deu fill de Zeus i la moridora Alcmena, filla del rei Electrió de Micenes i esposa d'Amfitrió. Per una embrollada història que ara no ve al cas, Amfitrió sojornava a Tebes i Alcmena romania a Tirint. Zeus, cobejós del cos d'Alcmena, metamorfosà la seva aparença i prengué les formes d'Amfitrió. Així, talment fos el seu espòs, Zeus es presentà a palau i s'allità amb Alcmena, a qui prenyà. A l'endemà, però, Amfitrió tornà de Tebes i també s'allità amb la seva esposa, que restà novament prenyada. Al cap de nou mesos Alcmena infantà dos nadons, Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d'Amfitrio.

L'ardit de Zeus per allitar-se amb Alcmena és el mateix que molts anys després diuen que utilitzà el rei Uther, mític cap dels britons o dels gal·lesos. Sembla ser que Uther cobejava el cos d'Igraine, esposa del duc de Cornualla, i, gràcies a les fetilleries d'un bruixot, metamorfosà la seva aparença prenent les formes del duc. Així, talment fos el seu espòs, Uther es presentà davant Igraine aprofitant l'absència del duc i la prenyà. A l'endemà, però, els soldats portaren el cos de l'autèntic duc, mort en combat durant la nit. Al cap de nou mesos Igraine infantà al nadó de rigor, a qui anomenaren Artús, i que fou entregat per Uther al bruixot en pagament de la seva fetilleria.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Watashi tachi wa kaeru desu ka

I les granotes volien un rei, diu la faula, d'Isop, naturalment.

Cansades de l'anarquia del seu bassal, les granotes, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner, anà fins l'Olimp per demanar a Zeus que els hi enviés un monarca que amb el seu bon govern millorés les seves vides. I Zeus, pare potser no sempre amorós de totes les criatures, granotes incloses, volgué complaure-les i els hi envià un rei, un sòlid tronc de fusta, que caigué amb fort estrèpit enmig del bassal. Però ca, el tronc de fusta no agradà a les granotes, que el trobaren poc reial, mancat d'empenta, apàtic fins i tot, i definitivament inadequat. I de nou les granotes foren a trobar Zeus, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner. I de nou Zeus complagué a les granotes i els hi envià un segon rei, una serp d'aigua que, coses de les serps, es cruspí una a una totes les granotes del bassal.

I sí, és només una faula, però que volen, cada dia, en sentir, veure o llegir les notícies, amb colles de cridaners exigint això o allò, recordo a les amfíbies granotes, aquelles que, finalment, obtingueren allò que creien desitjar.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Watashi wa ryū dewa arimasen

Fatxenda, passejo pel centre de la ciutat amb posat ostentós, tot cercant el reconeixement que hom em deu. Però per molt que somric, que ajudo als invidents a creuar el carrer, recullo les claus que li cauen a una vella i informo als turistes sobre la millor manera d'arribar a allà on volen anar, ningú no m'atura per exclamar-se de la seva sort, la d'haver-me trobat. És per això que finalment pujo dalt d'un banc i crido tot allò que hom hauria de saber, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més. Però, incomprensiblement, ningú no se m'apropa, ningú mostra cap sorpresa, cap interès, acostumats com estem als excèntrics de tot tipus. Si ni tan sols els policies que passen per la plaça em demanen que baixi del banc, no sigui cas que algú els pugui acusar de feixistes.

I és endebades que intento transformar-me en drac, estendre les ales i sobrevolar els carrers estenent el terror, destruint una societat que no em reconeix. Així que, capcot, baixo i aturo un taxi per tornar cap a casa, temorós de ser vist per algun conegut.

Watashi wa ryū desu

Oh, és en dErsu_, el favorit dels Déus! sento que exclama una veu al meu darrere. I sobtat em giro i veig a una noia que em mira entre admirada i atemorida, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I tant, és en dErsu_, sens dubte, afegeix una segona veu, sí, sí, és en dErsu_, el millor de tots, sentencia una tercera, que resta ofegada per tot un cor de veus que s’afegeix al panegíric, doncs tothom comença a aturar-se al meu voltant, a felicitar-se per la sort d’haver-me trobat, per així poder explicar, temps a venir, als nets o a ningú, que un cop van veure a en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més.

Jo, però, aprofitant el moment en què tothom guarda silenci per si de cas m’abelleix dir alguna cosa, em transformo en drac i emprenc el vol (no sense abans dirigir una calorífica alenada de sofre i foc sobre la multitud), tot escampant la cendra dels meus combustibles admiradors pel contaminat cel de la ciutat.

Kochira wa Prometeu-san desu

Prometeu, fill de Jàpet i Clímenes, robà el foc als Déus per fer-ne present als humans, que n’estaven privats per decisió de Zeus, el més gran dels olímpics. Agraïts, els homes veneraren Prometeu com a protector de la civilització, li construírem temples i el glorificaren en la seva literatura. Però Zeus, venjatiu, feu encadenar Prometeu en un gran roca als confins del món, a la serralada del Caucas, a on cada nit una àliga li devorava el fetge, que tot seguit es regenerava per péixer novament al rapinyaire, nit rere nit, any rere any, fins que Hèracles, camí del jardí de les Hespèrides, desobeí el mandat diví i alliberà Prometeu.

Però, fer entrega del foc als homes, fou verament un present?

Shiroi-san ni noborimashita

Després d'una ascensió llarga i monòtona, de no molta exigència física i nul·la dificultat tècnica, vaig arribar al cim del Montblanc en companyia d'un company i de nombrosos desconeguts. Això fou a finals del mes de juliol de l'any vuitanta-vuit, mil nou-cents vuitanta-vuit. Als nostres peus s'estenia la b/vella Europa, la formosa donzella seduïda per Zeus, que restava amagada sota un espès mar de núvols que semblava protegir, sense gaire èxit, la solitud dels cims. Fins i tot la propera vall de Chamonix semblava una vana il·lusió, no més que un somni, un record llunyà.

La davallada resultà penosa. Després d'haver caminat per sobre dels núvols, d'haver dormit a quatre mil metres, d'haver esquivat el llamp, la còlera de Zeus, enmig de geleres; tornar al món dels humans se'm presentava com la més terrible de les penitències. El pecat? la supèrbia. La supèrbia d'haver volgut, ni que fos fugisserament, albirar el món reservat als Déus.

I és que ja ho digué Santa Teresa, més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses que per les desateses.