dijous, 7 de febrer de 2013

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare