Nazo no otoko Toma-san

Thomas l'Obscur és un títol sensacional, un d'aquells títols que conviden a la lectura, breu, homèric, ben trobat, contundent, que sense dir gaire insinua molt i que, a més, sona bé. Altra cosa és si resulta pertinent o no. La novel·la, si és que es tracta d'una novel·la, no es pot negar que és obscura, de comprensió feixuga i interpretació incerta, i tampoc es pot negar que el tal Thomas sembla tenir un cert protagonisme. Però a mesura que s'avança en la lectura ens trobem amb un segon personatge, una tal Anne, i fins i tot un tercer quan l'omniscient veu narradora decideix convertir-se en un nou i innominat personatge. I si bé és cert que les circumstàncies del tal Thomas obren i tanquen les pàgines del llibre, el seu protagonisme em sembla dubtós, com dubtós resulta tot el que es llegeix, excepció feta de l'ús i l'abús que el senyor Blanchot fa de l'oxímoron, doncs qualsevol atribut es presenta sembla en relació amb el seu antònim, talment en el món de Blanchot tan sols la proximitat separés, la fredor escalfés o la fam afartés. Llàstima que, Els destarotats, soni més aviat ridícul.

Watashi wa hon o mimasu

Gens casualment acostumo a trobar més aviat hòrrid el disseny dels llibres d'autors que trobo prescindibles. És fàcil comprendre que si comparteixo una certa afinitat amb un editor al voltant de quins autors paga la pena de ser llegits i quins no, també comparteixi una altra certa afinitat sobre com dissenyar l'objecte que tot llibre també és. D'aquí que no resulti absurd que més d'un cop hagi jo encetat alguna lectura atret pel particular disseny d'una portada, i que, en justa correspondència, hagi refusat d'encetar d'altres per l'horror que l'objecte que les acollia em despertava.

I tot això m'ha vingut al cap per la lectura dilluns començada, Thomas l'obscur, de l'editorial Flaneur, el disseny dels llibres de la qual em recorden vagament a l'extinta col·lecció Venècies: unes similars proporcions, una mateixa fragilitat en la tria de materials, un cert esnobisme i/o marginalitat a l'hora de decidir quins autors editar... Això sí, recordo els volums de Venècies d'un disseny més sobri que no pas els de Flaneur, encara que els d'aquesta darrera editorial gaudeixen d'una característica que ara mateix no recordo haver trobat abans en cap altra col·lecció de cap altra editorial, això és, la manca de referències a d'altres títols editats (aquells properament, en preparació, altres títols del mateix autor en aquesta col·lecció o darrers títols publicats tan habituals en solapes, contraportades o pàgines finals), avinentesa que em resulta no només virtuosa i digne de tot elogi, sinó, per sobre de tot, sensacional.