Però, altres cops, la vida que imagino que crec que m'agradaria viure és lleugerament diferent. Una vida encara solitària i endreçada per rutines estrictes, però on ja no tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats. No, no pas, atès que si bé àpats i rutines continuarien sent estrictes, l'escriptura es transformaria en el seu invers, quan em dedicaria a esborrar qualsevol record que pogués haver del meu pas pel món.
Per això destruiria de manera sistemàtica i exhaustiva qualsevol paper que hagués escrit, i buidaria el petit pis on m'imagino que viuria de qualsevol objecte, qualsevol imatge, qualsevol res que em pogués recordar quan jo ja no hi fos. Igualment, buscaria i destruiria qualsevol document que pogués recordar la meva existència, tant propi com aliè, públic com privat, físic com digital. Finalment, i també de manera sistemàtica i exhaustiva, acabaria amb la vida (començant per la dels més propers i estimats) de tots aquells que al llarg dels anys hagin tingut la dissort de tractar-me.
I seria un cop acomplerta aquesta inútil i innecessària tasca (inútil i innecessària, atès que res ni ningú no recordarà mai ningú), que podré dur de manera potser no gaire satisfactòria, però això tant és, aquesta vida, aquesta no-vida, que imagino que crec que m'agradaria viure.
