Jūichi-gatsu no hon

Desvagat, reviso les dues llibretes on tinc anotades les lectures fetes al llarg dels darrers trenta-set anys, i pres per un incert caprici començo a anotar què és el que l'atzar em duia a llegir cada onze de novembre d'aquests darrers trenta-set anys. En resum trenta llibres escrits per homes i set per dones; quinze escrits originalment en anglès, cinc en català, quatre en alemany, tres en japonès, dos en rus, castellà i francès, i un en grec, hongarès, asturià i italià; vint-i-nou novel·les, quatre llibres de relats, tres de memòries i un de poesia.

El cas, sens dubte irrellevant, però certament curiós, és que els tres llibres escrits originàriament en japonès són d'un mateix autor, Junichirō Tanizaki. I encara és més curiós que el llibre que just ahir vaig acabar també és de Tanizaki, Retrat de Shukin, talment Tanizaki fos un autor per llegir a mitjan novembre. Només dos altres autors es repeteixen, Quim Monzó i Patricia Higstmith, però d'ambdós n'he llegit tants llibres, que ben segur sortirien a qualsevol altra llista que em vagués fer. Però Tanizaki només pot sortir en aquesta, la de mitjans novembre.

A més, comptant amb la lectura acabada ahir, tan sols he llegit quatre llibres de Tanizaki, i irrellevant, però certament curiós, repeteixo, tots quatre llegits a mitjan novembre. A no ser, és clar, que tot el que fins ara porto escrit no sigui més que un sopar de duro, que bé podria ser, o que sí, que Tanizaki és un autor que només pot ser llegit en novembre.

Suuēden no ō

És la predectibilitat, qualitat de predictible, un defecte?

Sovint s'acostuma a menystenir una trama qualificant-la de predictible, talment el seu antònim, la impredectibilitat, fos una virtut, com si la sorpresa, el gir inesperat, el deixar amb un pam de nas al lector o a l'espectador de torn fos quelcom desitjable. Jo, és clar, discrepo, encara que tampoc no gosi afirmar jo ara el contrari, que la predictibilitat sigui necessàriament una virtut, en no ser les coses tan fàcils, tan blanques o tan negres. Però, si més no, la impredecitibilitat m'acostuma a resultar sospitosa, avinentesa que em porta sovint a estimar potser en excés la predictibilitat, i si bé això pot resultar un error, ningú no és perfecte.

Sigui com sigui, quan em trobo davant d'una trama predictible on no cal restar pendent al desenvolupament de la mateixa, puc relaxar-me i restar atent a qualsevol altra bestiesa, com ara cercar possibles canvis en la persona verbal de la veu narradora, avinentesa que em porta a faular la possible existència d'un nou gènere de novel·la, l'enèssim, el format per les novel·les la veu narradora de les quals canvia de persona verbal a caprici del seu autor, tal com en un cert moment s'esdevé a Davant del rei de Suècia, coses de la monarquia, suposo.

Dare ga shō o jushō shimashita

I és en un cert moment de l'acte d'entrega d'un cert guardó a un cert escriptor, que dues noies reciten els títols d'algunes obres de l'escriptor guardonat entre glop i glop de suposat mam. I dic suposat mam, doncs si verament buidessin un got desprès de cada títol, i donat l'alt nombre de títols esmentats, ambdues noies moririen a causa d'un coma etílic, avinentesa sempre enutjosa en un acte d'aquest tipus. El cas, però, és que les noies, alternativament, reciten títol i fan com si beguessin, reciten títol i fan com si beguessin, i així un cop i un altre, fins pràcticament esmentar tots els títols de les obres del cert escriptor. Tots? no pas. Doncs trobo a faltar precisament el títol del millor llibre del cert escriptor, del millor llibre segons el meu criteri, sempre ver, sempre encertat, sempre indiscutible.

L'absència, però, no em sorprèn, doncs es tracta d'una absència habitual, en tractar-se d'un dels pocs llibres de l'autor que no ha estat traduït a l'anglès (encara que sí al francès, l'espanyol i l'italià). A més, a llarg de l'acte ja esmentat s'han llegit o representat no pas pocs fragments de l'obra del cert escriptor, però cap del llibre no esmentat. És més, quan s'acostuma a parlar de l'escriptor (persona de tarannà obsessiu i formes afectades per innúmers tics motors i vocals), sempre es recorden altres obres seves, sovint les darreres, sens dubte menys reeixides, però mai el títol per mi considerat el millor, un ver prodigi.

Finalment l'acte acaba amb la demostració pràctica que el públic assistent a l'entrega del cinquantè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes se sap la lletra de les tres estrofes del Cant dels Segadors.

Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.

Watashi wa iwa to hanashimasu ka

...i que el veintisiete de septiembre convenzan a quien puedan, a una piedra, si tuviera derecho a votar...

Són les de més amunt paraules dites per Eduardo Reyes ahir dissabte, dinou de setembre, a l'acte públic de caràcter polític que la candidatura dita Junts pel Sí va celebrar a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat dins del marc de la campanya electoral prèvia a la jornada potser plebiscitària del proper vint-i-set de setembre, tal com es poden escoltar a l'enregistrament que vilaweb ofereix en aquest enllaç, ben avançat el minut sis.

I jo, és clar, en sentir les paraules dites per Eduardo Reyes (probablement pres per l'emoció del moment, més que no pas per les directrius d'un guió) no puc més que recordar el relat aquell de La força de voluntat, del mestre Monzó, on el seu porfidiós protagonista prova de fer parlar a una pedra un xic allargada, arrodonida, decididament grisa. I és aleshores que trobo una gran sort que el dret del vot no s'hagi estès al món dit mineral, altrament ja em veia jo, maldestre, provant d'enraonar amb algun granit maresmenc o qualque conglomerat montserratí, talment allò que crec desitjar pagués la pena l'esforç, doncs abans em veig fent canviar d'opinió a una pedra, que no pas a una persona.

Monzó-san wa kono hon o kakimashita ka

Fa dies que vaig acabar la lectura del darrer Monzó, Mil cretins. I tot i que em desplau, i no pas poc, no puc més que afegir-me al cor de veus crítiques, no pas en el sentit d'examinar i jutjar com a crític, sinó en el de censurar, blasmar, fer notar els defectes d'una persona o cosa, un llibre, en aquest cas. Si Monzó no hagués escrit abans El millor dels mons, potser jo ara restaria cofoi, satisfet, fins i tot entusiasmat amb la lectura dels relats de la primera part del llibre, decebut amb els de la segona, que semblen sortits de velles carpetes oblidades. Però després del prodigi, esdeveniment que excedeix els límits naturals, de El millor dels mons, no puc més que restar decebut amb els relats de la primera part, enfurismat amb els de la segona, que em semblen una presa de pèl, indignes de qui els signa i de qui els edita.

O potser, el que hauria de fer, és estar agraït d'haver pogut llegir i rellegir, una i mil vegades, El millor dels mons.

Kochira wa Sales-san desu (II)

Set-centes seixanta-quatre pàgines després només puc dir que Incerta glòria és una magnífica novel·la. I puc dir que és una magnífica novel·la perquè m’ha agradat, que no és el mateix que dir que m’ha agradat perquè és una magnífica novel·la.

Potser algú pensarà, amb raó, que no faig més que expressar una opinió, la meva, i que d’altres, ben cert, poden tenir opinions ben dispars, fins i tot d’oposades; i que si tot és opinió, lliure i relativa, no tenim més que soroll, un so que posseeix una característica espectral aleatòria, això és, incerta, com la glòria.

Si no fos per què, potser, no totes les opinions, no tots els axiomes, valen el mateix.

Kochira wa Sales-san desu

No puc escriure. I no pas per què em falti temps per posar-m’hi, o que algun problema físic m’ho impedeixi, no. Tampoc em falten les ganes, i ara, ni és que no tingui res a dir, doncs això mai ha estat un impediment, vostès prou ho saben. És, només, que, abans de poder escriure, bé haig d’acabar les poc més de set-centes pàgines de la Incerta glòria, seguida d’El vent de la nit, del senyor Sales. Si fins he hagut de deixar a mitges el darrer Monzó, qui ho hagués dit, coneixent-me. Va, per enllaminir-los, un petit tast de la primera pàgina:

No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Què, els hi sona?

Kikimasen

Inert, em deixo endur per les onades, que em bressolen amb força, amunt i avall, al seu caprici, fins que, juganeres, acaben per enfonsar-me sota la seva escuma. No trigo gaire, gens, a treure de nou el cap de sota l’aigua, a respirar a cor que vols, mentre estossego i intento treure’m l’aigua que m’ha entrat a les orelles, que resten tapades, sordes.

Un cop sóc fora, estirat sobre la tovallola, sota el sol, continuo sord a tot el que m’envolta. Sord a l’estrèpit del tren que cada poc passa a pocs metres d’on som; i sord, també, al soroll dels infinits vehicles que circulen per la Nacional II, i als crits del venedor de begudes que passeja amunt i avall, incansable. Ja a casa comprovo amb satisfacció que també sóc sord a la televisió del veí, i a l’anar i venir del llebrer del pis de dalt, al pujar i baixar de l’ascensor. Fins i tot la rentadora que hem posat em resulta silenciosa, i m’atreveixo a obrir el balcó, perquè passi l’aire, sense por al trànsit de l’Eixample.

I quan a l’endemà surto al carrer resto meravellat, doncs sóc del tot aliè a les converses de la gent que m’envolta. No sento els seus disbarats, ni les nicieses que brollen de llurs boques, doncs les seves follies em són del tot inaccessibles. Si no fos que veig les seves cares, podria fins i tot mirar amb simpatia al proïsme. Però tot té solució, i en un rampell de seny decideixo, per segon cop a la meva vida, treure’m, jo mateix, amb les meves pròpies mans, els ulls, per així, sord i cec, restar, ara si, en el millor dels mons.

Kochira wa Marco-san desu

Lapidació, matar a pedrades, una de les pràctiques de justícia humana més antigues que es coneix, afavorida, indubtablement, per l'abundant matèria prima. Cert que, nostre senyor, en la seva infinita bondat, va dir allò tant entendridor de, qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Nobles paraules, les seves, que pressuposaven una certa bondat en els lapidadors, altrament, hagués estat com predicar en el desert. Catalunya, doncs, país de deserts pedregosos, s'ha llençat entusiasta a la lapidació pública del senyor Marco, de nom Enric, doncs sembla ser que el senyor Marco ha dit una mentida. Només faltaria, és un ésser humà, i en els humans, com és ben sabut, la mentida és una cosa tant natural com la transpiració. On s'ha vist, una persona que no menteixi?. Només un foll o un retardat. No podem anar pel món dient la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat. Podríem ara recordar un relat del senyor Monzó, de nom Quim, Joaquim, sobre una parella d'enamorats que decideixen dir-se sempre la veritat, car, una sola mentida, destruiria el seu amor. Bé, van fer falta ben poques veritats, per destruir-lo igualment.

De totes maneres, la denúncia de l'holocaust que més m'ha colpit, més que els imprecisos i abrandats discursos del senyor Marco, han estat les novel·les del senyor Kertész, de nom Imre.

http://www.avui.com/avui/diari/05/mai/12/90112.htm