dijous, 7 de juny de 2018

Dare ga shō o jushō shimashita

I és en un cert moment de l'acte d'entrega d'un cert guardó a un cert escriptor, que dues noies reciten els títols d'algunes obres de l'escriptor guardonat entre glop i glop de suposat mam. I dic suposat mam, doncs si verament buidessin un got desprès de cada títol, i donat l'alt nombre de títols esmentats, ambdues noies moririen a causa d'un coma etílic, avinentesa sempre enutjosa en un acte d'aquest tipus. El cas, però, és que les noies, alternativament, reciten títol i fan com si beguessin, reciten títol i fan com si beguessin, i així un cop i un altre, fins pràcticament esmentar tots els títols de les obres del cert escriptor. Tots? no pas. Doncs trobo a faltar precisament el títol del millor llibre del cert escriptor, del millor llibre segons el meu criteri, sempre ver, sempre encertat, sempre indiscutible.

L'absència, però, no em sorprèn, doncs es tracta d'una absència habitual, en tractar-se d'un dels pocs llibres de l'autor que no ha estat traduït a l'anglès (encara que sí al francès, l'espanyol i l'italià). A més, a llarg de l'acte ja esmentat s'han llegit o representat no pas pocs fragments de l'obra del cert escriptor, però cap del llibre no esmentat. És més, quan s'acostuma a parlar de l'escriptor (persona de tarannà obsessiu i formes afectades per innúmers tics motors i vocals), sempre es recorden altres obres seves, sovint les darreres, sens dubte menys reeixides, però mai el títol per mi considerat el millor, un ver prodigi.

Finalment l'acte acaba amb la demostració pràctica que el públic assistent a l'entrega del cinquantè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes se sap la lletra de les tres estrofes del Cant dels Segadors.