Sen kyūhyaku kyūjūni-nen ichi-gatsu nijūyokka

El vint-i-quatre de gener de mil nou-cents noranta-dos vaig veure per primer cop una pel·lícula d'Elia Kazan a la pantalla d'un cinema. En concret, a la pantalla del cinema Aquitània, que aquells anys acollia la sala de projeccions de la Filmoteca. I no recordo si fou en acabar la projecció, o potser abans d'aquesta, el mateix Elia Kazan, que havia vingut a Barcelona amb motiu del cicle que li dedicava la Filmoteca, va sortir a dir unes paraules per presentar la pel·lícula que aquell dia es projectava i que molt encertadament obria el cicle, America, America. El cas és que la presència de Kazan es va fer esperar, i entre el públic assistent es va escampar el rumor que Kazan no volia sortir, que tenia por de ser escridassat, tal com en el passat havia sigut escridassat diverses vegades en públic arran de la seva declaració davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador Joseph McCarthy, on va acusar diversos companys de professió de ser militants del Partit Comunista.

Evidentment, quan Kazan va acabar sortint, només va rebre aplaudiments. Tot allò del maccarthisme quedava massa lluny, i en la bonhomia de l'any olímpic poc importaven totes aquestes batalletes de l'any de la picor. Però en tornar cap a casa després de la projecció, jo mateix em vaig demanar que havia dut a algú capaç de fer una pel·lícula com la que acabava de veure, una pel·lícula que com altra narrava el drama de l'emigrant, a fer de delator, a trair els bons davant dels dolents. L'única explicació que aleshores trobava possible era la de la por, i vaig concloure que Kazan havia actuat com havia actuat per salvar la seva carrera professional.

Anys després, en llegir les memòries de Kazan, vaig retrobar el tema, quan el propi Kazan defensava la seva declaració davant del Comitè amb un argument inqüestionable, com era que l'esquerra comunista, i en particular el Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica, suposaven un perill cert i real per la llibertat, tant política com artística. Com per aleshores jo ja havia llegit autors com ara Bulgàkov, o coneixia les experiències amb el poder soviètic d'autors que trobava tan admirables com Malèvitx o Xostakòvitx, vaig fer meus els arguments de Kazan.

Ara, però, torno a dubtar. I no perquè el meu rebuig davant de qualsevol forma de comunisme hagi disminuït, sinó perquè trobo que la lluita no és entre dretes i esquerres, entre comunistes i capitalistes, entre progressistes i conservadors, sinó entre totalitaris i llibertaris, i Kazan, en el seu moment, tan sols es va posicionar entre dues faccions dels totalitaris. I tot això ve a tomb, o no, perquè trobo que cada cop més ens trobem en aquest dilema, en el d'haver de triar entre dos totalitarismes, atès que la llibertat sembla que només és un efímer i incert miratge. O, potser, només és que em faig vell.

Omoide (II)

Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

Purē shimasu

Ho vull i ho vull ara és un bonic i popular joc al que tots hem jugat manta vegades. Encara que les normes són prou conegudes per tothom, em plau recordar que el joc consisteix a expressar un desig irracional, foll i inabastable, i exigir el seu compliment immediat. Tot seguit, en no poder satisfer el desig expressat, cada jugador ha de mostrar la seva còlera i fer pagar el seu enuig a tots aquells que no l'han pogut, sabut o volgut satisfer. Guanya el jugador que és capaç de provocar un major nombre d'estralls amb l'expressió del seu disgust, i es valoren especialment els danys produïts a víctimes innocents alienes al joc, amb una puntuació extra per l'acarnissament vers els més dèbils. Convindran amb mi que es tracta d'un joc fabulós.

Jo, és clar, sóc un jugador excepcional gràcies a la meva capacitat de metamorfosar en drac, de manera que estenent les ales i sobrevolant la ciutat puc fer ploure sofre i foc sobre multitud d'innocents del tot aliens als meus capricis, alhora que xiulo la característica tonada del primer moviment de la setena de Xostakòvitx. Creguin-me si els dic que fa goig de veure.

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.