dilluns, 17 de novembre de 2008

Omoide

Sovint em confonc i arribo a creure que els verbs recordar i oblidar són antònims. Encara més quan consulto el diccionari i llegeixo que oblidar és perdre la memòria d'una cosa, no recordar-la. Però recordar, representar-se en la ment una cosa passada, és precisament això, representar, i encara que jo no tingui simpatia per Plató i els seus epígons, no puc ni vull obviar que entre una representació i allò representat sempre hi ha una certa distància, de vegades molta, moltíssima. És per això, per a representar a la meva conveniència tot allò relacionat amb el meu passat, que res millor que l'oblit per a alliberar-me de la tirania dels fets, i poder refer a plaer els meus dies segons la meva volàtil voluntat. D'aquesta manera l'oblit esdevé el pas previ i necessari de qualsevol record, i mai el seu absurd oposat, tal com els integristes de la veritat ens volen fer creure a tothora.