Crec recordar que ha estat en dues ocasions que he provat de fer la lectura de La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda. I crec recordar que en ambdues ocasions he restat del tot perdut davant dels horitzons que se m'obrien, sense la capacitat de comprendre res i intimidat per l'exuberància d'un estil que rebutjava la meva malaptesa lectora amb manifesta hostilitat. I, finalment, crec també recordar que totes dues vegades, vençut i capcot, vaig abandonar la lectura al primer capítol.
Ara, però, després de l'íntima i abassegadora relació que he establert aquests darrers dos dies amb el dolor, potser em trobo en condicions de penetrar l'impenetrable, de comprendre l'incomprensible, i de reeixir on abans he fracassat. I un cop la infecció ja resta sota control i els procediments mèdics semblen haver trobat la manera d'apedaçar el meu embolcall, ha arribat el moment d'enfrontar-se, d'una vegada per totes, a La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda.
