Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Ohayō gozaimasu (III)

Bon dia dErsu_, em saluda Agàmemnon. Bon dia Agàmemnon, responc educat. Bon dia dErsu_, em saluda Àiax tot seguit. Bon dia Àiax, responc complimentós. Bon dia dErsu_, em saluda Andròmaca al seu torn. Bon dia Andròmaca, responc obsequiós. Bon dia dErsu_, em saluda Aquil·les. Bon dia Aquil·les, li torno la salutació. Bon dia dErsu_, em saluda finalment Astiànax. Bon dia Astiànax, responc per acabar. I un cop m'he excusat per haver estat el darrer a arribar, seiem tots plegats fent rotllana i comencem a picar de mans seguint diferents ritmes. Primer ràpid, a poc a poc després, ràpid de nou, altre cop lent, i així anar fent fins que les mans se m'enrogeixen de tant picar i demano permís per descansar. dErsu_ és una neneta! se'm burla aleshores Agàmemnon. dErsu_ és un nyicris! s'hi afegeix Àiax. dErsu_ és un inútil! continua Andròmaca. dErsu_ no pot ni picar de mans! es mofa Aquil·les, dErsu és un pocapena! m'escarneix Astiànax, i tots plegats se'm llencen a sobre i em colpegen amb ràbia.

Un cop es cansen seiem tots en petites taules i agafem les carmanyoles per dinar. Rotllets d'espinacs i sardines escabetxades, porto jo. Però Àiax, que seu al meu costat i que com tots els altres porta macarrons i pollastre arrebossat, crida ben fort que dErsu_ menja porqueries! i tots plegats se'm tornen a abraonar i miren de fer-me empassar els seus filets de pit de pollastre i els seus macarrons freds. Fins que Aquil·les, que potser té gana, crida prou!, ja n'hi ha prou!, no us fa vergonya... cinc contra un? I cadascú torna decebut a la seva carmanyola, alhora que jo miro de recuperar el meu menjar de les escombraries.

Un cop dinats descansem una llarga estona i després anem de visita a una botiga propera on venen moltes coses menudes. Botons rodons, rodets de fil de molts colors, agulles grans i petites, betes, cremalleres, didals, estisores, imperdibles i moltes coses més que guarden amb cura en una infinitat de petits calaixos. Al sortir tots em venen al darrera i miren de fer-me enrabiar cantant tonades humiliants al voltant de la raresa del meu nom. Jo els ignoro, i aprofito que passo pel mercat per comprar una mica de bacallà esqueixat pel dinar de demà.

I ja al llit, somnio que esbudello Agàmemnon, esbotzo la testa d'Àiax, travesso Andròmaca amb la llarga pica, esllomo Aquil·les a puntades de peu, i, a bastonades, li trenco l'espinada a Astiànax.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi

Un cop Troia fou ocupada (morts tots els homes, violades totes les dones) els caps aqueus es reuniren en consell per decidir el més important, això és, com repartir-se les despulles de la ciutat, el botí. Ulisses, però, l’enginyós Ulisses, el diví Ulisses, el favorit d’Atena, l’heroic Odisseu, preferit de poetes, de tots i de tothom, proposà, enmig de l’assemblea, una tasca més urgent: calia donar mort al fill d'Hèctor, el millor dels troians. Cert que només era un infant que no aixecava un pam de terra, però potser, temps a venir, heretaria la força de son pare, i un just desig de venjança el podria enfrontar als prínceps aqueus, i això, de totes totes, calia evitar-ho. És per això que el nen fou pres dels braços de la seva mare, Andròmaca, i fou llençat, des de d’alt d’una torre, al buit, doncs ningú, Ulisses tampoc, gosà donar mort a l’infant amb les seves pròpies mans, per por als Déus, a l’horror de l’infanticidi. I el nen, dit Astiànax, en estimbar-se contra el terra, morí.

I avui, un any més, a trenta-un de desembre, tot, tot, tot continua igual, com, ai las, no pot ser altrament.