Amai no ga suki dewa arimasen

De vegades, quan sóc assegut al pati de butaques d'algun cinema, veig com de cop i volta a la pantalla que tinc al davant es projecten les imatges d'un bonic i solitari paisatge. De vegades el director de torn ens ofereix les imatges d'un mar violent i embravit, o d'un bosc de longeves sequoies, o de les capricioses formes que l'erosió ha provocat en un seguit de roques calcàries, o de les sorrenques dunes d'un desert acaronat per la llum del capvespre. Tant és, sempre es tracta d'un bonic i solitari paisatge que, com en el cas del desert, és acaronat per la càlida llum del capvespre. I davant del paisatge sempre es troba la figura del protagonista de la pel·lícula que en aquell moment estiguem veient, que roman en silenci, immòbil, potser obert de braços, atent a tot i a res, amb la mirada pròpia dels que per fi ho entenen tot o dels que per fi s'adonen que no hi ha res a entendre. I a la vegada que veiem a l'estòlid personatge emmarcat pel bonic i solitari paisatge, comencem a sentir la veu d'un piano, sempre en tons menors, que accentua el que sigui que en aquell moment s'hagi d'accentuar. 

I és en aquest precís moment de la projecció, en el moment que paisatge, protagonista i música combreguen en un tot, que hom ha d'alçar-se i marxar de la sala. Encara més en tractar-se d'una pel·lícula de Chloé Zhao, que a Nomadland referma el que ja va assajar a The Ryder, un d'aquells ensucrats bunyols de vent que tant agraden als llaminers, i que tan sols són això, vent, moviment horitzontal de l’aire degut a causes naturals.

Kyōkasho o mimashita

No es pot negar que The Rider, llargmetratge de Chloé Zhao, funciona molt bé com a manual educatiu per persones interessades en l'estudi del dol, ja saben, l'aflicció causada per la mort d’una persona estimada i, en general, per una gran desgràcia. En aquest cas la desgràcia és una lletja caiguda que impossibilita al protagonista de la pel·lícula, una talentosa estrella del rodeo, a tornar a muntar a cavall. D'aquesta guisa assistim a l'enumeració de les ja prou conegudes fases del dol, fases que ara fora enutjós enumerar, i que es troben clarament subratllades per una banda sonora que emfatitza els moments en que l'estudiant, vull dir l'espectador, ha de prestar especial atenció. A més, en un encomiable esforç pedagògic, Zhao ens presenta a un personatge secundari que ja ha viscut tot el procés i que, amb un capteniment digne de tot elogi, entoma amb encomiable enteresa les seves particulars circumstàncies. Encara gràcies que ens estalviem la bibliografia.

Ja ho saben, si tenen previst entomar una gran desgràcia en breu, The Rider és la seva pel·lícula. Altrament, narinant.