Umi no kagami

Conrad va pintar tots els aspectes de la mar. Era un observador acurat i impetuós, absolutament lleial als seus sentiments i sensacions.

Són les de més amunt paraules de Virgina Woolf que es poden llegir a la contraportada de l'edició d'El mirall de la mar, publicada el mes de març passat per Veles i vents edicions en traducció de Ferran Ràfols. Paraules que també es poden llegir, més contextualitzades, en uns papers que Woolf va dedicar a Joseph Conrad i que es troben inclosos a The Common Reader. Paraules que molt probablement sintetitzen de manera exacta i precisa la principal virtut de la prosa de Conrad, aquesta capacitat tan seva de parlar de la pròpia concepció moral a partir de l'aparentment simple observació del món sensible.

I a la mateixa contraportada, coses del màrqueting literari, es poden també llegir unes paraules de Henry James que diuen que Conrad és un dels escriptors més interessants i punyents de la nova generació... Els seus llibres són autèntica literatura. Paraules, aquestes segones, extretes d'una carta que va adreçar a un tal Edmund Gosse, quan James cercava suports per aconseguir que la Royal Literary Fund atorgués un ajut econòmic a un Conrad que anava curt d'armilla. I paraules que si bé van servir per assolir l'objectiu pel qual van ser escrites, atès que Conrad va acabar rebent un primer ajut de tres-centes lliures esterlines, no ens diuen res de l'escriptura de Conrad.

Horā

No fa gaire va ser James Gray amb Ad Astra,  i ara ha estat Sam Mendes amb 1917. En el cas de Gray, tot i l'ambientació còsmica, es seguia molt fidelment l'esquema de Conrad, amb un notable viatge malbaratat per un final precipitat, talment els productors haguessin retallat el metratge. En canvi Mendes ho fia tot al viatge, restant la trobada amb Kurtz, el coronel Mackenzie, no més que una escena més aviat aigualida. Per l'entremig molt d'espectacle, massa, amb escenes magníficament rodades seguint el model de Kubrick a Path of Glory, però que en mans de Mendes esdevenen no més que anècdotes del tot inversemblants. I és una llàstima, doncs tant els diàlegs com la narrativa resultaven llaminers, però les inevitables i molt previsibles explosions ho esguerren tot, talment no es pugui fer una pel·lícula bèl·lica sense foc d'encenalls ni súper herois. 

Encara sort que sempre ens restarà Apocalypse Now.

Kore wa Conrad-san no hon dewa arimasen

Fins al dia d'ahir era jo de l'opinió que el coronel Owen Thursday era imbècil. Imbécil, a més d'orgullós, classista i vanitós. I encara que orgullós, classista i vanitós sens dubte ho és, com ho és tothom com cal, després de l'enèsim visionat de Fort Apache he arribat a la conclusió que el coronel Owen Thursday és, sens dubte, el més intel·ligent de tota la colla, doncs ni tan sols l'espavilat capità York ensuma les veritables intencions del seu coronel. I és que el que pot sembrar malaptesa, aquell enviar tots els seus homes a una mort segura, no és pas cap error, ni cap decisió pressa a la babalà, ni cap rebequeria. És la decisió serena i conscient, perfectament meditada, d'aquell a qui no li fa res sacrificar la vida de qui sigui necessari per tal de satisfer la pròpia vanitat. Que la batalla és perd? no importa. Què tots els homes moren? tant és. Què ell mateix mor? què hi farem. Però que potser encara recordaríem a George Amstrong Custer de no haver mort aquest a Llitle Big Horn?

Si enlloc de militar, l'inexistent coronel Owen Thursday hagués estat capità de la marina mercant, quin tros de novel·la, que n'hagués fet en Conrad, quin tros de novel·la.

Dare ga kore o iimashita ka

La indulgència -com va dir algú- és la més intel·ligent de totes les virtuts, escriu Joseph Conrad a Memòria personal, segons traducció de Josep Maria Muñoz

I res puc jo afegir a l'obvietat enunciada per Conrad, aquest com va dir algú, doncs és cosa prou sabuda que tot ja ha estat dit, fins i tot, i per si de cas, allò contrari a tot allò que ja ha estat dit. És a dir, que, sens dubte, algun imbècil ja deu haver dit que la indulgència és la menys intel·ligent de totes les virtuts, doncs només un imbècil gosaria fer el trist paper d'antònim de Conrad.

Així que ja ho saben, si tenen l'extravagant desig de voler practicar la virtut, siguin indulgents.

Kochira wa Karain-sama desu

Li desitjo una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida... qui això escriu és el narrador, potser el mateix Conrad, en referir-se a un tal Karain, imponent capitost malàisia que senyoreja a un grup de desesperats.

El poder i el remordiment, talment Conrad reconegués que l'ús del poder comporta la presa de certes decisions i l'execució de certes accions susceptibles de provocar remordiment en aquell que les pren o executa, essent precisament aquest possible remordiment el que ens permetria destriar el gra de la palla, això és, destriar d'entre la grossa multitud d'insensats que ens envolta a aquell que certament es mereix el goig d'una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida.

Minami no umi

Més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, i més enllà, també, de l'arcàdia que imaginaren els nostres avantpassats, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau. I no pas perquè l'entorn de platges de sorra blanca, aigües transparents i amables cocoters em resulti llaminer; ni, tampoc, perquè el mite d'una acollidora mare natura habitada per civilitzats salvatges em sigui, d'alguna manera, creïble o desitjable.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de navegar pel sud de l'oceà Pacífic haguessin fet la travessa del Sahara dalt d'un camell, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió de sorra que envolta els pocs pous, fonts i oasis dels erms del magrib i la cirenaica (m'estalvio l'arcàdia, donades les circumstàncies), el Sahara és l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau, i no pas perquè les esteses de sorra bullida, temperatura canicular, aigua escassa i salobre em resulti llaminer.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de recórrer la grossa extensió del Sahara dalt d'un camell haguessin navegat pel sud de l'oceà Pacífic, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau.

Do-yobi no asa (II)

Dissabte al matí aprofito per anar a Laie, on després de molt remenar compro tres llibres: Una avançada del progrés, de Joseph Conrad; Pensadores rusos, d’Isaiah Berlin, tot un clàssic del liberalisme; i ¿Quién dijo totalitarismo? d’Slavoj Zizek, potser l’estúpid més intel·ligent, o l’intel·ligent més estúpid, dels nostres dies, sempre que entenguem per estúpid tant qui denota molt poc enteniment, com qui irrita per la seva presumpció. I en arribar a casa deso els llibres acabats de comprar a qualsevol lloc, sense ni tan sols fullejar-los, oblidats, i m’assec en una de les butaques de la sala per a continuar amb la relectura de La muntanya màgica, doncs si llegir a Mann és un plaer, rellegir-lo encara ho és més.