Funanori

El novembre de mil nou-cents noranta-nou vaig llegir Billy Budd, el mariner, de Herman Melville. D'aleshores ençà he conservat a la memòria el trasbals que em causà l'infortuni del jove Billy, mariner exemplar que es veu abocat a morir penjat a la forca per la ingenuïtat del seu innocent caràcter. I és que la topada entre la innocència del jove Buddy amb allò que molts anomenen realitat va resultar, tal com s'acostuma a esdevenir en aquesta mena de situacions, devastadora. Però prop de vint-i-tres anys després la relectura que faig no em provoca cap trasbals, però sí un cert enuig per un personatge a qui, més enllà de l'aprovació d'aquells que considera superiors a ell, res no sembla importar-li (ni tan sols la pròpia vida), talment d'alguna manera Melville estigués anticipant a un tant Bartleby.

I entenguem-nos-en, restar importància al propi viure no puc més que trobar-ho admirable. Però aquesta necessitat d'aprovació externa, ni que sigui de l'aprovació de l'excel·lent capità Vere (a qui Déu beneeixi), em fa trobar enutjós a aquest xicot tan trempat, dit Billy Budd, tal com enutjoses em resulten sempre les persones que necessiten de l'aprovació dels altres per viure o, per fer-ho més universal, necessiten dels altres, de qui sigui, per viure.

Hamuretto o mimashita

Els fets són públics i coneguts de tothom. El rei és mort i el seu germà li ha rapinyat regne i esposa, avinentesa que disgusta al rei mort o, si més no, al seu fantasma, que en hora incerta s'apareix al seu fill, el jove príncep, en demanda de venjança. I com els fets són públics i coneguts de tothom, no cal ara insistir en el seu desenvolupament, sinó que em plau aturar-me en aquest punt, en aquesta petició de venjança per part del rei difunt. Entenguem-nos-en. El rei difunt era un malparit. Primer, era rei. Segon, ell mateix confessa al seu fill ser digne receptor de les tortures a què sembla haver estat condemnat un cop mort. Tercer, i potser el més greu de tot, exigeix al seu fill ser el braç executor de la seva venjança. I si bé no seré jo qui malparli de l'amor filial (o si, encara que ara no és el moment), aquí rau un fet si més no curiós. Per què accepta el jove príncep tan feixuga càrrega? Per què decideix sacrificar la seva vida en satisfer els insensats desitjos d'un fantasma? Per què no es planta i diu, ja t'ho faràs?

Entenc que aleshores el dramaturg que narra la història s'hagués quedat amb una obra potser una mica coixa, incompleta, amb pocs morts, però qui sap, potser s'hauria pogut avançar encara més al seu temps amb un sonor I would prefer not to.

Dare ga monogatari desu ka

El nucli dramàtic de tota obra narrativa s'ha de poder formular amb una pregunta, i a més amb una pregunta que es pugui respondre amb un sí o amb un no. ¿Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Aconseguirà el vell de Hemingway capturar el gran peix espasa?

Ja fa temps que sé que la idea que Sànchez Piñol té sobre què és la literatura no és la mateixa que en tinc jo. Encara més, Sànchez Piñol sembla tenir una idea molt clara sobre què és la literatura (tal com es pot llegir al pròleg que ha escrit per la nova traducció del Robinson Crusoe que acaba d'editar la Bernat Metge), i jo no en tinc cap idea clara, ni tan sols difusa, sobre què és i què no és la literatura.

El que sí sé és que les dues-centes onze mil set-centes seixanta-tres paraules de Moby Dick fan alguna cosa més que informar-nos de si la el bon capità Ahab mata o no mata a la balena blanca, avinentesa crec que irrellevant, essent tal vegada aquesta cosa més allò que potser és la literatura.

Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.

Seishōnen

La joventut, però, és feliç perquè té futur, escriu, encara Gògol, a Les ànimes mortes, en referir-se a un tal Tentetnikov, un xicot excel·lent a qui les circumstàncies, o potser el pas del temps, li fan prendre una certa retirada a un tal Bartleby, escrivent de professió. Una certa retirada que també té un tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, insignificant copista protagonista de El capot, relat peterburguès. Encara que potser fora més prudent, si hom s'atén a criteris cronològics, considerar que és el tal Bartleby qui serva una certa retirada al tal Tentetnikov, i també al tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, més encara si es considera que els doctes redactors d'estudis literaris així ho troben, en citar als personatges de Gògol com a precursors del tal Bartleby, i també d'un tal Gregor Samsa, i també, afegiria jo, d'un tal Jacob von Gunten.

La joventut, però, és feliç perquè creu tenir futur, em permeto, també, afegir.

Konban eiga o mimashita (II)

JIM: Buzz? What are we doing this for?

BUZZ (still quiet): We got to do something. Don't we?

Potser recordin l'escena, el tal Jim i el tal Buzz són a punt de pujar a un parell de cotxes robats per conduïr-los a tota velocitat cap a un penya-segat. Abans que els vehicles es precipitin al buit, els tals Jim i Buzz han de saltar del vehicle que condueixen. El primer a fer-ho serà un covard i el segon un milhomes (o un cadàver, segons les circumstàncies), tot i que als protagonistes de la pel·lícula, rebel without a cause, de Nicholas Ray, els plau més fer servir l'expressió chicken, coses de l'argot, per referir-se al primer saltador. I vet aquí, potser, l'entrellat de tot plegat, we got to do something, don't we?

I tot seguit, és clar, em ve a la memòria la ridícula senzillesa de la que hauria pogut ser la resposta, aleshores i sempre, aquell I would prefer not to... que un tal Bartleby, dit l'escrivent, ja va esbossar no fa pas poc temps.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Kochira wa William-san desu

William, Guillem en bell llemosí, és un nom d'origen germànic molt popular en els països anglosaxons, on els Williams són multitud i la seva abreviatura, Billy o Bill, tan comuna que fins i tot resulta familiar als no angloparlants.

És per això que no deu ser més que una casualitat, però quan aquests dies em topo constantment amb un tal Billy Buck, entranyable mosso de quadre a les pàgines del poni roig, no puc evitar de pensar en aquell altre Billy, en Billy Budd, dit el mariner, a qui les coses no li acabaren de rutllar. I tot i la distància entre els escenaris, una vall californiana en el cas de la novel·la d'Steinbeck, l'oceà en el cas de la de Melville, no puc més que pensar que si a aquell brau mariner les coses li haguessin anat d'una altra manera, potser un cop arribat a una certa edat hagués esdevingut una mena de Billy Buck, l'entranyable mosso de quadre, doncs fins i tot ambdós cognoms, sens dubte una altra casualitat, semblen el mateix.

Minami no umi

Més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, i més enllà, també, de l'arcàdia que imaginaren els nostres avantpassats, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau. I no pas perquè l'entorn de platges de sorra blanca, aigües transparents i amables cocoters em resulti llaminer; ni, tampoc, perquè el mite d'una acollidora mare natura habitada per civilitzats salvatges em sigui, d'alguna manera, creïble o desitjable.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de navegar pel sud de l'oceà Pacífic haguessin fet la travessa del Sahara dalt d'un camell, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió de sorra que envolta els pocs pous, fonts i oasis dels erms del magrib i la cirenaica (m'estalvio l'arcàdia, donades les circumstàncies), el Sahara és l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau, i no pas perquè les esteses de sorra bullida, temperatura canicular, aigua escassa i salobre em resulti llaminer.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de recórrer la grossa extensió del Sahara dalt d'un camell haguessin navegat pel sud de l'oceà Pacífic, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau.

Gaijin

I would prefer not to, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una bossa, la que tragina una noia a l'espatlla dreta. I would prefer not to, segons la famosa sentència de Bertleby, dit l'escrivent, protagonista de la narració homònima de Herman Melville. I would prefer not to, que prou saben que significa.

Just do it, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una samarreta, la que porta posada la mateixa noia que tragina la bossa del paràgraf anterior. Just do it, segons el famós eslògan d'una coneguda marca de roba esportiva de capital nord-americà. Just do it, que prou saben que significa.

Jo no sóc amic dels estampats amb significat, doncs prou embolicat és tot plegat com per anar fent exhibició de res. Però posats a dir alguna cosa, que menys que tenir la decència de contradir-se a un mateix, com l'estampada turista, amb la que aquest matí he tingut el goig de coincidir als passadissos del ferrocarril metropolità.

Kochira wa Queequeg-san desu

És a la taula del costat, prenent una copa de vi escumós, i només llambregar-lo l'identifico tot seguit, doncs sens dubte és en Queequeg, l'arponer que en companyia del capità Ahab encalçava la mítica balena blanca. De pell entre fosca i porpra, tota tatuada seguint el dibuix d'un escaquer, i amb la testa afaitada, excepció feta d'un petit floc de cabells nuat sobre el front, en tot és idèntic a la descripció que d'ell fa Melville, doncs fins i tot fa pipades a una mena de tomahawk que sembla servir-li de cassoleta per l'herba. Això sí, enlloc de l'arpó preceptiu tragina una planxa de fusta muntada sobre quatre rodes, que recolza a la cadira on és assegut, al carrer Ferlandina, a tocar del MACBA.

I és tanta la meva badoqueria que no triga a adonar-se de la meva atenció i em demana, displicent, si vull alguna cosa. No res, responc, no res, doncs per molt que tinc mil preguntes a fer-li, sempre m'ha agradat ser respectuós amb la intimitat dels famosos.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

Chiisai desu ka

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

Escriu l'insensat.

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.