Tabemasho ka

Probablement cap persona de les que jo tracto habitualment hagi conegut mai la fam, si més no la fam entesa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments. Gana potser sí, i fins jo mateix, que no sóc gaire de vida, recordo episodis puntuals de gana, fins i tot d'una certa fam, però entesa sempre aquesta, segons la primera de les accepcions que recull el diccionari, com a ganes intenses de menjar, i mai com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments

Com podria aleshores jo escriure sobre la fam? Com descriure els sentiments, la sofrença o les esperances d'uns personatges afamats? Sempre podria, és clar, copiar el que altres han escrit, com per exemple Xalàmov narrant el gulag o Levi el lager. O, talment la lectura d'aquests darrers dies, Platónov a Djan, narrant l'infern, això és, el lloc destinat a l’etern càstig dels damnats.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (II)

Tot i alguna agradosa coincidència puntual, la lectura de El soterrani no m'acaba de resultar satisfactòria. Potser per què després de Kolimà, l'infern de Scherzhauserfeld em sembla una frivolitat, un lament del tot exagerat sense causa ni sentit aparent, no més que jeremiades. I no és endebades que escric jeremiada, doncs és en plena lectura que recordo el nom del profeta, i també recordo a una tia materna, i també al seu marit, que en ser jo un infant s'acostumaren a anomenar-me Jeremies. I no és fins passada una bona estona que no recordo un text llegit fa poc, aquest, on es dóna notícia de com les diferents traduccions de La Bíblia a les dites llengües vernacles serviren per fixar un model de llengua literària, i on s'utilitza el plural del substantiu jeremiada per referir-se a la prosa de Bernhard.

I resto jo sorprès de com el meu pensament s'apressa a fer-se seu el que altres han escrit, fent-me creure que sóc jo mateix qui s'empesca les pròpies opinions, com si en qualificar de jeremiada a la prosa de Bernhard no manllevés res a ningú. El que ja no em sorprèn és la meva pròpia frivolitat, quan des de la placidesa de la meva confortabilitat goso qualificar de frivolitat el particular infern de cadascú.

Samui desu ne

Jo creia haver conegut el fred. Va ser en una nit de ja fa molts anys, quan amb un company volíem fer l'ascensió dels tres Besiberris. Havíem dinat al pàrquing de la presa de Cavallers, i després de vorejar l'homònim estany arribàrem al pla de Riu Maló, on ens començàrem a enfilar costa amunt acompanyats d'una suau nevada que rebérem amb insensata alegria. Però a mesura que guanyàvem alçada la nevada s'animà i el vent començà a fe-nos la guitza. Afortunadament trobàrem un rastre de petjades que semblava menar cap allà on nosaltres anàvem, al petit mòdul d'alumini anoditzat que aleshores feia de refugi en un coll a peus del cim nord, on pensàvem fer nit. Però les petjades es perderen, la nevada s'intensificà i la ventada s'enardí de tal manera que aconseguírem la carena a les palpentes, amb el sol ja post i sense trobar el refugi per enlloc. Apressats cercàrem un indret on fer nit i trobàrem una grossa roca que, si més no, crèiem que ens protegiria del vent. Sense res calent per menjar, en haver-se condensat el gas del petit fogó que dúiem, estenguérem els sacs de ploma sobre les estores isotèrmiques, i completament vestits ens hi ficarem dins. Al poc ja érem colgats de neu, i per molt que ens arraulíem l'un al costat de l'altre, la fredor se'ns feu insuportable, aquella nit de gener en què el termòmetre que dúiem marcà una mínima per sota dels deu graus sota zero.

Jo creia, doncs, haver conegut el fred, però és que aleshores encara no havia llegit Xalàmov.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.