Keiryū sōkō shimasu

I és des del primer moment que el riu ens rep (o més aviat creiem que ens rep) amb una alegria desbordant i juganera, amb un corrent d'aigua viu i nerviós que davalla fent-se sentir, amb una fressa que durant una bona estona em fa creure que el nom del riu ve (o si més no hauria de venir) precisament d'aquí, de la fressa que fa. Però, en parar un mínim d'atenció, penso que no pot ser, que el riu, el Freser, no és pas el Fresser, i que, per tant, la fressa que imagino deu tenir-hi ben poc a veure.

I així és... o no, perquè ja l'endemà, fent el ronso en una gandula a la terrassa de l'hotel que ens allotja, consulto el que diu Coromines. I Coromines fa derivar el nom del Freser d'un FEBRARIU llatí, que tant pot tenir l'origen en un nom propi romà com ara FEBRUARIUS (d'on derivaria l'actual cognom Febrer), com en l'adjectiu homònim que vindria a lligar amb allò que vaig imaginar en un principi: una aigua enfebrada, una aigua viva i juganera que davalla amb una alegria desbordant, una aigua escumosa que es fa sentir per la fressa que fa, una aigua que celebra com mai les neus i les pluges del darrer any.

Uro uro suru

El sento abans de veure'l. Encara més, en cas de no haver-lo sentit no l'hauria vist, no m'hi hauria pas fixat, que l'home és a l'altra punta de l'andana on espero l'arribada del metro. Però el cas és que el sento, que sento com parla pel mòbil en veu alta, massa alta, i com explica tot de coses que, quan s'acostumen a explicar, s'acostumen a explicar en veu molt més baixa.

Perquè l'home explica que ha rebut un correu del comissionat de seguretat de Nacions Unides, i aleshores diu a qui sigui que l'escolta a l'altra banda de la línia (si de cas l'escolta algú), que s'ha de respondre que d'acord, que ens donem per assabentats, i que s'ha de posar en còpia al secretari de l'OTAN, que es veu que el tema és prou important i està implicat el govern dels Estats Units. I és aleshores que arriba el metro i m'afanyo a pujar, però com l'home es queda a l'andana, amb les seves ulleres de sol negres posades, la seva jaqueta negre, els seus pantalons negres, les seves botes negres, i amb el telèfon mòbil que imagino també negre encara enganxat a l'orella... ja no em puc assabentar de més detalls d'aquesta greu crisi de seguretat que sembla afectar a tot al món, des de Nacions Unides a l'OTAN, passant pel Pentàgon i la Casa blanca.

Però com dalt del tren veig una noia que porta les sabates (o potser directament  els peus) totes recobertes amb mig pam de pasta de paper maixé, m'oblido de l'home i em concentro en la noia, que d'egòlatres excèntrics i exhibicionistes el món n'és ple i n'hi ha per donar i per vendre, per goig i gaudi d'aquells que anem amunt i avall pel subsol de la ciutat.

Katachi no jidai

I és en sortir de la sala, caminant apressat cap a casa, que de cop crec tenir clar el que em grinyola de l'enlluernadora ficció que acabo de veure. Perquè sí, la ficció (Resurrection, de Bi Gan) m'ha resultat enlluernadora i fascinant, i se m'ha fet curta malgrat els cent seixanta minuts que dura. Però també se m'ha fet aliena i impenetrable, distant i un punt irrellevant. Però com dic, és de cop que ho crec tenir clar, just quan tombo pel carrer Saragossa i veig al meu davant un grup de persones que surten d'un bar celebrant el triomf esportiu d'un club de futbol. Sí, ho crec tenir clar, crec veure que el problema és l'ús que es fa de la forma, de com la forma no és exploració ni experimentació, no és una manera d'interrogar-se sobre allò que es fa i es diu, sobre com es fa i es diu... sinó que només és identitat, que la forma ha esdevingut identitat, de manera que el director queda pres de les formes que se li suposen, d'aquell que se suposa que és, d'aquell que ara creu ser. I d'aquí la diguem-ne necessitat d'un pla seqüència final de mes de trenta minuts, d'un pla seqüència que imposa la seva presència tan sí com no, d'un pla seqüència que més que necessari sembla obligatori. D'un pla seqüència que, en definitiva, pren un protagonisme que no li pertoca.

És el que potser també em passa amb els darrers Kaurismaki, quan el laconisme, la contenció interpretativa i la inmobilitat de la càmera, m'acaben semblant no més que allò que toca, la marca de la casa, el que s'espera d'una pel·lícula de Kaurismäki.

Mujungohō

En un primer moment, potser al llarg de les primeres cent pàgines de La pell, Malaparte em sembla un místic. Però no un místic a la recerca d'una veritat revelada, sinó un místic que necessita no només transcendència, sinó una transcendència capaç de suportar l’escrutini de la seva indubtable intel·ligència.

Perquè, entenguem-nos-en, de místics n'hi ha hagut i n'hi ha molts, de pallussos a la recerca de transcendència el món n'és ple, d'il·luminats que creuen parlar amb Déu n'hi ha per donar i per vendre. Però de místics intel·ligents ja n'hi ha menys, molt menys, perquè normalment la mística i la intel·ligència són com l'aigua i l'oli, que no cassen, que no lliguen, que no s'emulsionen. Per això Malaparte, davant la insatisfacció que tota vida és, que tota societat és, davant la insatisfacció que tota moral és, sent una pulsió revolucionària que el porta a obrir portes tan aparentment contraposades com la del feixisme o el maoisme.

Però el que per sobre de tot salva Malaparte del misticisme, de la seva patològica necessitat d'autopunició i penitència, del seu ascetisme anihilador o, si més no (i això és molt més important), salva l'escriptura de Malaparte, és, a més de la intel·ligència, la ironia, en ser potser Malaparte el primer i únic místic irònic de la història (més enllà d'un tal Juli Soleràs que probablement coneixeran). Perquè, com sap tothom i és profecia, res més contrari al misticisme que la ironia.